dijous, 17 d’abril de 2008

Menjam el brou amb forquilla

No sé què triar. Sobretot els divendres i alguns dissabtes. Són les temporades altes de la cultura: a prop de Setmana Santa, abans i poc després de Sant Joan, la setmana de la diana de Sant Antoni. Els actes s’acumulen i en un mateix poble s’entrequalquen. N’hi ha per triar, o bé vaig a la conferència o bé al concert o bé a la inauguració. Algunes de les closques pensants recomanen una millor coordinació perquè els actes culturals no se sobreposin i s’eviti així haver de repartir la possible clientela.

Els menorquins prou vegades que ens hem omplert la boca sobre el dinamisme cultural de la nostra societat civil. La trama d’associacions és considerable i atapeeixen els caps de setmana d’activitat. Grup de músics, alguns pocs de teatre, pintors a puntapala, escriptors amb novetats editorials, per un costat; per l’altre preservadors de patrimoni, fundacions, organitzadors d’events i de trobades, amics de tantes coses... una vida d’una estimable agitació cultural. Almenys en el sentit de consum cultural. Formidable. Envejable.

El recobrament de les llibertats democràtiques ha portat dues dècades d’una creixent demanda cultural i d’una també puixança de la creativitat en tots els àmbits, des de la historiografia fins al ballet, des de la narrativa (una autèntica eclosió) fins al jazz. Hi han despuntat figures, s’hi ha creat públic, s’hi ha implantat escoles de formació...S’han consolidat esdeveniments sòlids, festivals, intercanvis, exposicions. A cada poble hi ha un munt de gent que, després de la jornada de feina, s’encamina cap a la coral, d’altres que assisteixen a aules de dibuix i pintura, la colla d'amics que munten una banda de...

Tot açò és extraordinari. Però encara és més extraordinari a Menorca per dues raons: primera perquè el percentatge de gent mobilitzada per afers culturals és molt alt, i segona perquè les condicions de les infrastructures que permeten aquesta activitat és més aviat deficient.

El tancament del teatre del Born ha evidenciat encara més aquesta mancança. Quan es celebra un concert de gran format, els menorquins hem de seure a cadires de plàstic incomodíssimes dins una pista de bàsquet o un recinte firal. Quan els grups de teatre han d’assajar els envien a cotxeres brutes, si tenen sort. Els fillets que aprenen ballet són entaforats a sales que no disposen ni de vestuari ni calefacció. Què voleu que us digui? Les coses així no es corresponen, és com menjar el brou amb forquilla.

És ben cert tanmateix que s’ha invertit molts doblers públics a equipaments culturals a Menorca. Però no han bastat. Ara per ara l’illa presenta una mancança ben palesa d’aquests equipaments. S’han reformat teatres, s’han creat nous museus, s’han rehabilitat espais per a exposicions i s’han edificat escoles de formació artística...Però ara ja no basten. I a pesar de tanta moguda civil, les institucions no han estat capaces de posar-se al dia ni d’imaginar nous horitzons per a formes actuals d’expressió cultural. Potser convindria mirar-s’ho. Si han estat capaços de bastir en qüestió de dos mesos un pavelló d’esports d’uns quants milions d’euros, per què no ho són per equipar la societat menorquina d’allò que reclama cada dia?