dijous, 17 d’abril de 2008

Patrimoni abandonat

És propi de nou-rics menysprear la riquesa. Potser a Menorca ens ha passat una cosa semblant. Entre tenir no res i tenir de tot han quedat abandonades les riqueses. Abans perquè ni hi havia doblers, ara perquè com que en tenim tant, el malgastam. Fa poques dècades que el nostre patrimoni es desbaratava perquè no hi podíem dedicar recursos al seu manteniment o a la seva recuperació. Però ara, dins l’abundància, dedicam els recursos a finalitats més luxoses, d’opulència innecessària.

És clar que cadascú tindrà les seves preferències i creurà en altres prioritats. Però a mi em causa pena i estupor veure com la magnífica herència cultural del nostre patrimoni immoble i també l’immaterial es va esfondrant de manera irremeiable. L’actitud del nou ric és la de tirar al fems un preciós canapè vell amb una pota trencada i comprar un sofà de molles fabricat a Taiwan.

Ja sé que la meva actitud és minoritària i que per tant la majoria dels menorquins no compartiran aquest parer: abans de gastar-nos els milions en pavellons esportius, arranjaria definitivament els jaciments com el de Son Catlar, poblat talaiòtic, una de les cultures més emblemàtiques de l’illa, gairebé úniques al món.

Veig la Farola de Punta Nati abandonada, les bateries de Bajolí al Cap de Menorca esfondrades. Veig molts llocs de pagesia deteriorats i les nombroses trinxeres de la costa del tot enterrades. Veig casals deshabitats i barraques i ponts esbocats, enderrosalls arreu. Veig dotzenes d’antics quarters militars desafectats que s’han fet malbé per Maó i Es Castell. Veig Santa Àgueda cada vegada més destruïda. Així com molt del patrimoni marítim que naufraga. Però el patrimoni més preuat que tenim, la llengua, també és abandonat per la pròpia deixadesa dels menorquins. Fa pena, perquè ens hem convertit en un poble de nou-rics que deprecia el que ha rebut d’herència ja que no ho valora.