divendres, 25 d’abril de 2008

Xalar amb Xalandria de S'Albaida




Xalar amb S’Albaida

Francesc Florit Nin

En la celebració de 10 anys de trajectòria musical, S’Albaida arriba a la plenitud. Fa dos mesos van oferir un recital de poesia acompanyada de melodies populars. Era una manera de dir que la festa dels 10 anys era al costat dels creadors de la paraula. Van editar un CD amb els enregistraments d’aquella vetlada amb el nom de Es pas d’en Revull, com una mena d’incursió lateral ple de sorpreses i amagatalls. Ara presenten el nou disc, amb un títol ben sonor, Xalandria, una paraula que ens remet al país del goig. I aquesta és probablement el tret distintiu de la seva música: una música per a l’exaltació dels sentits, com ho és la tradició de la música popular de la Mediterrània. Cada un dels seus concerts són una festa i ho serà també aquest diumenge 20 d’abril al Teatre Principal de Maó.

S’Albaida s’insereix una rica veta menorquina i incrementa un pòsit preciós de la nostra música més autèntica. Són, en certa manera qui han pres el relleu del grup Traginada, que ens va regalar amb versions molt polides de les més velles tonades i cançons. I és que la música d’arrel tradicional sembla que reviscola de nou, si bé mai no va deixar de ser cantada. Els darrers exemples a Menorca són Cris Juanico amb Memòria, i Miquel Mariano amb A ritme d’illa. La veta menorquina ha estat generosa: CPEP, Traginada, Joana Pons, Maria Àngels Gornés, i un munt de grups de folklore, etc. En general tota la cultura d’expressió catalana ha estat fecunda en la recuperació i actualització de les músiques tradicionals. S’Albaida té “un estil basat en la tradició menorquina i, per extensió, en el llegat de totes les conques de la Mediterrània. La força de les cordes, la vivesa i la contundència de la percussió, la definició de la flauta, la personalitat de les veus, el treball harmònic de les guitarres i el baix i la frescor de les composicions pròpies són el caràcter del grup”. Aquest és el resum del programa de presentació de S’Albaida d’un dels festivals més importants de música tradicional, el Tradicionàrius de Barcelona.

Què té la música de S’Albaida en Xalandria? Una gran capacitat de ser nova partint de melodies antigues. La gràcia es troba en el fet que les velles cançons de sempre prenen un vestit modern a base de flamants intrumentacions, ritmes densos i confluència d’altres tradicions musicals. Cosa que sempre ha fet la música del poble: agafar d’aquí i d’allà i encofurnar-ho a la pròpia sensibilitat. Escoltar-los ens ve a la memòria la delícia de la taronja en la seua plenitud, la rodonesa de la pedra polida per l’aigua, el brogit discret de les bestioles del món, la flaire de la terra assaonada, la lluentor de l’ona en batre les roques, la dansa del vers, la fressa de les copes frondes dels ullastres i tantes altres coses volgudes. I totes aquestes suggestions ens fan sentir ben a prop de la terra, de la concreció vertadera, en una afirmació contundent de la nostra personalitat musical i literària, lluny de les músiques enllaunades, manllevades.

Cantar pel món amb la pròpia veu per espantar les penes i dar gust a la gent, quina altra dèria humana és més fondament sentida? Viatjar per les músiques diverses amb la maleta heretada del país d’origen i tornar a cantar les cançons de sempre, les més sabudes, les fixades per la memòria fins a fer-se pell i cor alhora. Heus aquí la música que ens acompanya: la senzillesa de la melodia amanida per la riquesa de ritmes populars, timbres vibrants, tonalitats alegres, harmonies de fortuna. Quina llàntia d’arrels i horitzons de mar! Aquesta música tradicional té un aire de sinceritat, de certesa d’escorça, de fang i fusta singulars, talment un pa, rotund i amic. Ara que sabem com de valuosos són els vocables locals perquè visquin els sons múltiples del mosaic planetari, Xalandria té la sonoritat d’un mos a la poma de la saviesa. Perquè són les cançons canòniques d’una Menorca pregona que renovella el vestit de la floració, olorosa i esplèndida. Quina xalada.