mira prim

Grau d’exigència


Graus d’exigència diferents segons els caràcters. Exigències cap als altres i autoexigència. L’anomenada cultura de l’esforç s’ha esfumat. Cal esforçar-se molt si es volen aconseguir èxits. Es parla en aquests termes per referir-se a l’escola i als escolars. Però la deixadesa és general. De fet, ja diria que com que els majors no s’esforcen, els menors, per imitació del model, tampoc. Heus aquí la premissa. Ara, si us plau, aplicau-la a qualsevol de les activitats humanes d’aquest inici de segle decadent.

Fer la feina ben feta és un plaer. La satisfacció pel reconeixement de la bona feina és un motor de superació. Però costa, perquè les coses no baixen del cel. Hem de posar-hi el coll i trencar-nos l’esquena i suar tinta com un porc. Però avui per avui, allò de poble treballador en queda ben poc. Fer-se ric en dos dies amb el mínim esforç i sense contemplacions és la màxima a seguir. Per açò s’obren i es tanquen botiguetes cada temporada com si fossin bolets. La perseverança i el sacrifici eren coses dels avis. Ara tot és fàcil i, si no ho és, ho deixam córrer.

Aquesta desgana també és perceptible en el parlar. els al·lots no es preocupen de parlar bé, és a dir, amb propietat, precisió, coherència i riquesa. És igual! Que no m’entens? La cosa resulta tanmateix bastant més greu quan qui parla és una persona amb responsabilitats lingüístiques públiques: polítics, càrrecs, empresaris, mestres, presidents de clubs i especialment periodistes. La deixadesa arriba a punts còmics si no fes plorar.

Encara és més penós l’ús del català en situacions comunicatives més o manco serioses. Si fa uns anys era mal vist amollar castellanismes innecessaris i ridículs, ara ja ni en feim cas i tothom li fot a tort i a dret, sense miraments. He sentit discursos a la ràdio de persones honorables pel càrrec que ocupen que fan feredat per les cadufades. També he llegit un fulletó d’una exposició de pintures que està tan mal escrit que fa córrer. Hi ha un hortal que té al portell el nom de Es sidare. Cap dels tants no aprovarien un examen de 2r. d’ESO. És un símptoma més de la situació difícil de la llengua pròpia.