dijous, 21 de maig de 2015

Contribucions / impostos


Contribuir o imposar

Uns amics arriben a ca nostra i ens diuen que sa filla vol anar a estudiar a Barcelona i que ho tenen difícil per la situació econòmica. Ens demanen que val estudiar a la Universitat, fora de Menorca. Un dineral. Els menorquins, com els de les illes dites menors, tenen més costarut anar a la Universitat. Els esforços es tripliquen per a les famílies a causa del transport i els lloguers molt alts que es troben a les grans ciutats. Una família amb dificultats ho té francament difícil accedir als estudis superiors.

Als nostres amics els recordam que hi ha beques, poques i bastant limitades, però que són una ajuda. És clar que obtenir una beca avui és com treure de la loteria. Les famílies amb pocs recursos també solen ser les famílies amb entorns poc favorables a la formació i aquestes famílies influeixen en el rendiment escolar, de manera que hi ha una correlació entre les bones notes dels alumnes i l'entorn familiar. Obtenir una beca implica bons resultats acadèmics i baixos recursos. Baixos recursos implica, sovint, obtenir resultats baixos. Un cercle viciós que perpetua les desigualtats i dóna poca garantia d'accés a les oportunitats formatives. A no ser que el sistema educatiu, molt des dels inicis de l'escolarització, compensi els alumnes amb més dificultats derivades de la situació socioeconòmica familiar.

Els nostres amics són partidaris de abaixar impostos, perquè es creuen la cançoneta del neoliberalisme, tal com predica qualque PPartit i tal com esbomben els mitjans de comunicació, com una veritat sagrada. La cançoneta diu que si els ciutadans tenen més líquid a causa de la baixada d'impostos açò impulsarà el consum i si puja la despesa del consum es reactivarà l'economia i si se reactiva l'economia es crearà nous llocs de feina i si es crea nous llocs de feina aleshores la gent tindrà doblers, etc. Talment el conte de la lletera. Però l'experiència ens ha demostrat que la cosa no va ben bé així. Els nostres amics diuen que no volen pagar impostos. D'acord, però hauran d'assumir que la seva filla no podrà disposar d'una beca.

Ha sortit a la conversa la diferència de càrrega impositiva entre Suècia i Espanya. De fet, encara que ens facin creure al contrari, l'estat espanyol és un dels que tenen en global els impostos més baixos d'Europa. No pots ser, han contestat. Pot ser. És clar que tenim també els sous més baixos i per tant... Tanmateix els espanyols en general esteim contents de no pagar contribucions. Contribucions, aquesta és la paraula catalana que sempre havíem emprat per referir-nos als deures fiscals dels ciutadans. La paraula contribuir sona molt diferent de la paraula imposar. Els suecs contribueixen, els espanyols miram d'eludir la imposició. Alguns rics no l'eludeixen sinó que l'evadeixen. Fins al punt que és ben vist aquell que és capaç de fer-ho. És un espavilat, la sap llarga, dirien els espanyols. Per als suecs es tractaria d'un egoista, un insolidari, un aprofitat.

D'una manera molt similar es va expressar una alumna quan miràvem entre tota la classe de cercar formes d'eradicar la pobresa per a una redacció. Per llevar la pobresa hem de pagar manco impostos, va amollar. Aquesta és la cultura general que es respira a les cases. Aquesta alumna, bona estudiant, no va fer res més que repetir el que sent a ca seva, que tenen ben rossegada i mal païda la cançoneta neoliberal. Açò sí, tothom està d'acord que qui ha de pagar són els rics. Però els rics tenen advocats que els assessoren com eludir, evadir, evitar, esquivar la solidaritat fiscal amb totes les formes i variants, ajudats pel govern amb els suport dels grans mitjans. Hisenda, deien fa temps, «somos todos», però uns més que d'altres.

Entre la contribució i els impostos hi ha idò una notable diferència. Si la teva filla vol anar a estudiar a fora necessitarà ajuda de tots plegats, de tota la ciutadania per via de les contribucions que gustosament tots pagarem amb el supòsit que els administradors d'aquests doblers de tothom sigui gent honrada al servei del bé públic. Ara m'agrada més. Els nostres amics arriben a la conclusió que ells no volen pagar impostos perquè simplement els polítics se'ls embutxaquen i és dita popular que porc a mitges mai no és gras o bé que val més un porc engreixat que un per engreixar. La conversa aleshores s'enfila cap als polítics que tenim... Llavors haurem de canviar de govern, que dic jo. És clar, però els nostres amics no fiaven votar en aquestes properes eleccions. Serà difícil que la seva filla pugui fer estudis universitaris.