dissabte, 20 de novembre del 2021

Creus que això li interessa a algú?

 


Teatre: Creus que això li interessa a algú?

Docudrama, autoficció i encaix de llenguatges

Francesc Florit Nin

 

 

Per regla general en art i especialment en art escènic, es treballa com una formigueta, pacientment, llargament, reconstruint tot el temps, provant i rectificant. El resultat és un prolongat procés de conceptualització, experimentació, assaig-error i materialització... en el qual es pasta molt, es mastega encara més i es digereix amb lentitud. Crec que aquest és el cas de la darrera obra posada dalt l’escenari per Jordi Odrí, sota el títol una mica provocador, Creus que això li interessa a algú?

 

Idò sí que va interessar al públic assistent en la seva estrena el proppassat dissabte 13 de novembre al Teatre del Born de Ciutadella, atès el llarg aplaudiment que va rebre i també, en som testimoni, de les reaccions del públic durant l’espectacle. Dirigida per Matilde Muñoz, escrita per Jordi Odrí i interpretada per ell mateix al costat, ben arran, de Joan Taltavull, a més de les intervencions musicals de Miquel Plana i Maria Camps, tot plegat una obra que plana per sobre les etiquetes acostumades: un drama, una tragèdia, una comèdia, un musical, una dansa, una ficció, una realitat, un poema, un crit, una ràbia, un odi i un amor. Una difícil classificació. O un tot integral. Una obra que s’ha anat confegint en un procés de creació d’encaix de diversos llenguatges.

 

Potser estam davant d’una provatura que experimenta amb les quatre parets i la quarta, que sol ser invisible, de cop aquella virtualitat es torna real, cau el vel de la ficció i els actors que prenen el paper de personatges ja no són personatges que interpreten un “com si” sinó les persones de carn i os, amb nom i llinatges que tots coneixem. Un joc que en la dramatúrgia actual n’és plena de premisses en les diverses formes que pren el docudrama. L’efecte de sorpresa és xocant i ressitua l’espectador davant el mirall de l’artifici que és el teatre. O dit així: ei, que açò que us explicam i que esteu veient és  tan real com la vida mateixa. La il·lusió escènica, al final, és tan extra-ordinària com ho són les nostres vivències de cada dia. En Jordi Odrí fa de Jordi i demana: Escolta Joan, tu que saps ballar, perquè no balles? I en Joan Taltavull, excel·lent ballarí, fa un esment de passos i prou, però després, recollint aquella proposta ens regala un moment de dansa preciós. En aquest sentit, l’obra té un cert relat d’autoficció. Persona i personatge es van trabucant informació i actituds talment com si fossis vasos comunicants. De forma planera, els actors s’interpreten a ells mateixos, entren i surten d’escena, des de la imaginació hipotètica a la concreció real.

 

Tot aquesta jocositat troba el seu contrapunt en uns moments delicats, pensarosos, de profund colpiment per mitjà d’un diàleg dur, greu, feridor entre pare i fill, arran d’un abisme que els separa a punt del precipici, hereus d’un passat que carreguen a coll i que l’espectador va deduint o imaginant. La concatenació de les escenes configura unes vides d’anades i vingudes, d’encontres i desencontres de dos caràcters ben oposats però que es necessiten. Potser el final resulta precipitat, fent un salt sinòptic que s’aparta excessivament el llenguatge fins llavors usat.

 

 

Trobam en l’escenografia una depuració d’elements, fins a la nuesa. Perquè allò que realment importa d’aquest teatre és justament la paraula dita, el mínim que necessita el gènere teatral, algú que diu a un altre. La resta és l’embolcall que fa de les diverses situacions el moment poètic, o el moment dramàtic o el moment cruel, o el moment evocador: una tauleta, dues cadires, unes fotos projectades, una cançó, una baralla i el final de la vida sobre cadira de rodes.

 

 

No és la primera vegada que Jordi Odrí porta a escena un text propi. Recordem la magnífica La comunió va ser ahir del 2015, entre d’altres. La seva escriptura, també com a poeta, resulta d’una estranya i punyent mescla de tendresa poètica i sarcasme contingut. En la peça Creus que això li interessa a algú?, el procés d’escriptura ha estat llarg, fruit de pausades reflexions entorn de la incomunicació, de les debilitats, l’esdevenir de la vida amb la mort com a rerefons. Un text que ha estat propici per a la parella actoral Odrí-Taltavull, el que ells cercaven, el que ens han ofert i el que hem gaudit.