Els amants sobrehumans al teatre des Born

 

Estrena  de Els amants sobrehumans

El Cercle Teatre ha ofert una representació d’alta qualitat escènica en la nit del XLVI Premi Born de teatre 2021

 

Francesc Florit Nin

M. Antònia Campins Pons

 

 

Enguany la representació d’un text dramàtic del Premi Born de teatre ha anat a càrrec de la mateixa companyia del Cercle Artístic. El cercle per tant es tanca en el bon sentit: l’entitat cultural centenària a més de convocar el premi més prestigiós també porta a terme la posada en escena d’un text premiat d’una convocatòria anterior. No és fàcil fer coincidir tot això. El passat dissabte 23 d’octubre, a la cerimònia del guardó, es van conjuminar els estels per fer una nit completa. El premi tornava a casa, al Teatre del Born de Ciutadella després de més d’una dècada, l’obra representada, Els amants sobrehumans de Ruth Gutiérrez Álvarez, va ser Premi Born de teatre el 2018, i la funció va ser esplèndida.

 

Tenim sovint el prejudici que el Premi Born ha d’anar acompanyat amb una representació del millor teatre que permetin els pressupostos i pensam que ha de ser una companyia de fora de l’illa, professional, que ja vengui avalada per la seva estrena a Barcelona. Teníem una certa reserva que un text com Els amants sobrehumans pogués aconseguir rigor en la interpretació a càrrec d’un grup local de teatre amateur. Ens equivocàvem: ni local ni amateur. Estam davant d’una companyia que malgrat la seva joventut, nascuda el 2013, s’enfronta a obres difícils amb molta solvència i professionalitat. Ens van sorprendre molt gratament, i els donam la nostra més sentida enhorabona per la feina feta.

 

Els amants sobrehumans és un text difícil en molts sentits: pel tema que tracta, per la intensitat de les emocions, pel perfil dels personatges protagonistes, per la duresa d’alguns fragments, per la intercalació de somnis, per la durada... I tanmateix el Cercle Teatre ens va colpir profundament, ens va remoure l’ànima i van arribar al cor de les sensibilitats. Van conduir el públic cap al centre de la tragèdia: quan el verb es fa carn carregat de sentit i de reflexió. El cor de la tragèdia és justament aquest viatge cap a la condició humana tot explorant els costats foscos i els lluminosos, amb dilemes fotuts, amb dubtes irresolubles. Cada personatge mostra tota la complexitat i la interpretació dels actors la tradueix en gestos i paraules. Ens va agradar especialment com els personatges evolucionaven, canviaven, mostraven matisos nous i registres diversos condicionats per les pròpies vivències. Però no volem parlar de l’obra en si sinó de la posada en escena de la companyia.

 

Volem també ressaltar altres tres grans encerts: el model de llengua, l’ús de la projecció audiovisual  i una escenografia senzilla i eficaç. Els directors Damià Bosch i Mari Genestar han optat per una escrupolosa fidelitat al text, una acurada traducció al català de l’original castellà. Era la millor opció perquè el text és magnífic, poètic i violent alhora, ple de referències. Mai es va caure en un català col·loquial, sinó que mantenint l’accent menorquí van parlar amb un registre culte com pertoca al teatre d’aquestes característiques.

 

El recurs de la projecció era molt indicada per a la representació dels somnis perquè hi donava un aire d’irrealitat i la separava de la resta de les escenes “reals”. Els audiovisuals eren tractats d’una forma segmentada, talment flaixos, molt evocadors, gairebé anticipadors del que succeirà en el final tràgic. L’austera escenografia, molt pròpia del teatre contemporani, dona primacia a la interpretació dels actors, el mobiliari mínim no hi és per decorar res ni ambientar l’escenari, sinó com un just suport al gesti i la paraula. No hi ha canvis d’escenari sinó que són simultanis amb una simple il·luminació dels espais específics.

 

Per acabar volem destacar la peça que canta na Clara Enrich Genestar acompanyada del violoncel, una cançó preciosa (Ombra negra de Maria del Mar Bonet, música de Carlos Nuñez i text de Rosalía de Castro) que va donar un alè de tendresa i assossegament, com el descans després de tant de patiment.

 

La representació d’Els amants sobrehumans del Cercle Teatre traspassa les fronteres de l’illa per oferir un producte escènic d’alta qualitat, exportable als millors escenaris. Seria desitjable que així succeís perquè els esforços fets sota condicions precàries d’un grup local mereixen els aplaudiments d’altres públics.