En record d'en Joan López

Estimat Joan, ens queden encara paraules.

Francesc Florit Nin

 

Ara que ens has deixat, te’n diré quatre. Primer vas ser el meu profe a l’institut, llavors em vas mostrar els rudiments de la gramàtica catalana fora de l’horari escolar, on era proscrita. Amb tu vaig aprendre a escriure les paraules que em sortien de l’ànima. Més tard em vas guiar pels estudis de filologia a la Universitat. En poc temps vam ser col·legues docents al mateix institut i a partir de llavors vam compartir moltes batalles en tants de fronts. Coincidíem en tants de llocs! Te’n vas massa prest, teníem encara molts moments a compartir, ens queden paraules sense dir, i somriures i emprenys contra tantes injustícies i desigualtats!

 

Compartir el temps i les incerteses, departir entre les conviccions i les preocupacions, tot açò ens ajuntava. No vull repetir tot el que s’ha dit de tu aquests dies arran de la teva mort. Aquesta era la teva dimensió pública. Tothom ja coneix les teves virtuts. Ara que em pots escoltar amb tota l’atenció còsmica, jo només et vull fer present en els moments plegats, els vertaders, els que donen sentit a l’amistat, aquelles estones que són intranscendents però que ocupen de ple el pit. Amb tu he jugat a futbol, amb tu he obert molts bòtils de vi, amb tu hem dinat i sopat a ca teua o a ca meua, amb tu hem sortit pel camp a voltar i hem viatjat per terres foranes, i hem vist créixer els nostres  al·lots. Hem menjat el mateix pa.

 

M’has presentat llibres, t’he presentat llibres, hem recitat els poemes plegats, hem compartit lectures, em deixaves llibres, te’n deixava, i hem segut a mil reunions. Hem escrit articles a quatre mans i avaluàvem els mateixos alumnes. I sobretot hem compartit amistats, aquest és el tresor més preuat: els teus amics eren els meus, els meus eren els teus. Viure que és conviure, que dius en un llibret. Açò mateix hem fet. Viure que és estimar, continues dient. I acabes: “I viure, que és sentir la soledat, les pors, les amistats, la tristor o l’alegria: formes concretes dels miracles quotidians”. Açò mateix em queda ara.  T’ho dic aquí, al diari, perquè el dolor em sigui més lleuger. Cagondena, Joan, com et trobaré a faltar!

Visita virtual a l'expo Dins el mirall

 

Molta gent m'han dit que "em sap greu, però no he vist la teva exposició a El Roser" Tot i que ha estat oberta més de dos mesos, sempre n'hi ha de despistats que deixen passar l'ocasió. Aleshores, per a tots aquells que no l'han pogut veure, he fet unes notes audiovisuals amb el mòbil i el meu fill Macià ho ha muntat: heus-lo en aquest enllaç a Youtube.

https://youtu.be/XADbOAW7jNA

 referit del'exposició a El Roser a IB3:

 https://www.youtube.com/watch?v=SwiRsESOzqI&t=108s

La poesia propera de Joan Triay

 

La poesia propera de Joan Triay

Els poemes de barraca acosten el lector a una experiència personal i transferible

Francesc Florit Nin

Els  poemes de barraca no necessiten cap interpretació, perquè és lletra planera, directa, concreta, sincera. Les paraules de Joan Triay arriben netes sense cap filtre, clares sense cap tapall i no pretenen sentits ocults.

 

El títol del llibre és prou revelador: poemes de barraca, escrit en minúscula, amb una clara intenció de presentar-se de forma modesta, com un refugi on  s’aixopluga de les inclemències, on trobar-se protegit de les tempestats de la vida, com un abric per caminar pel món.

 

El llibre conté 50 poemes agrupats en vuit parts, la lectura de les quals et condueix per un itinerari vital que segueix el cicle de la vida, amb una estructura diguem-ne biogràfica, com un recorregut vital ordenat per les etapes de les edats de l’home: origen, terra de naixença, la coneixença personal i de relació amb altres, la recordança i els enyors, els homenatges i reconeixements i finalment el comiat, l’adéu a tot açò. Els poemes de barraca són un seguit de moments viscuts al llarg d’una vida viscuda amb intensitat, amb observació, amb delicadesa, amb tendresa, atenta als moments de les ferides poètiques.

 

La concepció de Triay sobre la poesia té una llarga tradició que s’anomena poesia de l’experiència, que es contraposa justament a una poesia més centrada en el joc formal. En la poesia de l’experiència la comunicació està per sobre de les floritures lingüístiques. El tema central d’aquest tipus de poesia és la vida simplement, l’experiència, la concreció de les vivències amb un fort component personal, subjectiu, però que traspassa les fronteres de l’interès individual. És una poesia que fuig de tot excés literari, que usa un llenguatge comprensible, comunicable. En tots els casos es tracta d’una profunda recerca de reflexió personal que va més enllà de l’interès propi i es fa així social. El mateix poeta ho diu d’una manera a Buscant veritats (pàg.83): “fer-ne/ un llenguatge/ amb què parlar/ sense més enganys”.

Els poemes parteixen d’una vivència que l’autor ha formalitzat, ha exprimit fins a dotar-los de l’elegància i la substància d’un símbol vital, en el moll de l’os de la vida. Eleva l’anècdota, la història de cada experiència, en símbol, en una marca per la qual reconeixen uns valors i uns principis. A “Banqueta” (pàg. 64) el “moble evocatori”, hi ha el seu correlat simbòlic: la banqueta il·lustra una manera de treballar, lligat a l’artesania, que permetia una relació més humana entre els obrers i que la mecanització va escapçar.

 

La majoria del poemes són breus i aquesta brevetat s’adiu molt amb la idea d’una poesia essencial, que destria el gra de la palla, que no vol ser redundant i expansiva sinó tot el contrari, concentrada en una píndola. És la mateixa concepció que regeix la cultura popular d’arrel tradicional, com les cançons, les dites i els refranys, com condensacions de vida, d’un ensenyament encapsulat, una perla del coneixement, com el poema “Mon pare”: “Sempre és curta/ la vida de l’home bo,/ i mai és prou el temps/ per recordar-lo”