referit del'exposició a El Roser a IB3:

 https://www.youtube.com/watch?v=SwiRsESOzqI&t=108s

La poesia propera de Joan Triay

 

La poesia propera de Joan Triay

Els poemes de barraca acosten el lector a una experiència personal i transferible

Francesc Florit Nin

Els  poemes de barraca no necessiten cap interpretació, perquè és lletra planera, directa, concreta, sincera. Les paraules de Joan Triay arriben netes sense cap filtre, clares sense cap tapall i no pretenen sentits ocults.

 

El títol del llibre és prou revelador: poemes de barraca, escrit en minúscula, amb una clara intenció de presentar-se de forma modesta, com un refugi on  s’aixopluga de les inclemències, on trobar-se protegit de les tempestats de la vida, com un abric per caminar pel món.

 

El llibre conté 50 poemes agrupats en vuit parts, la lectura de les quals et condueix per un itinerari vital que segueix el cicle de la vida, amb una estructura diguem-ne biogràfica, com un recorregut vital ordenat per les etapes de les edats de l’home: origen, terra de naixença, la coneixença personal i de relació amb altres, la recordança i els enyors, els homenatges i reconeixements i finalment el comiat, l’adéu a tot açò. Els poemes de barraca són un seguit de moments viscuts al llarg d’una vida viscuda amb intensitat, amb observació, amb delicadesa, amb tendresa, atenta als moments de les ferides poètiques.

 

La concepció de Triay sobre la poesia té una llarga tradició que s’anomena poesia de l’experiència, que es contraposa justament a una poesia més centrada en el joc formal. En la poesia de l’experiència la comunicació està per sobre de les floritures lingüístiques. El tema central d’aquest tipus de poesia és la vida simplement, l’experiència, la concreció de les vivències amb un fort component personal, subjectiu, però que traspassa les fronteres de l’interès individual. És una poesia que fuig de tot excés literari, que usa un llenguatge comprensible, comunicable. En tots els casos es tracta d’una profunda recerca de reflexió personal que va més enllà de l’interès propi i es fa així social. El mateix poeta ho diu d’una manera a Buscant veritats (pàg.83): “fer-ne/ un llenguatge/ amb què parlar/ sense més enganys”.

Els poemes parteixen d’una vivència que l’autor ha formalitzat, ha exprimit fins a dotar-los de l’elegància i la substància d’un símbol vital, en el moll de l’os de la vida. Eleva l’anècdota, la història de cada experiència, en símbol, en una marca per la qual reconeixen uns valors i uns principis. A “Banqueta” (pàg. 64) el “moble evocatori”, hi ha el seu correlat simbòlic: la banqueta il·lustra una manera de treballar, lligat a l’artesania, que permetia una relació més humana entre els obrers i que la mecanització va escapçar.

 

La majoria del poemes són breus i aquesta brevetat s’adiu molt amb la idea d’una poesia essencial, que destria el gra de la palla, que no vol ser redundant i expansiva sinó tot el contrari, concentrada en una píndola. És la mateixa concepció que regeix la cultura popular d’arrel tradicional, com les cançons, les dites i els refranys, com condensacions de vida, d’un ensenyament encapsulat, una perla del coneixement, com el poema “Mon pare”: “Sempre és curta/ la vida de l’home bo,/ i mai és prou el temps/ per recordar-lo”