dilluns, 25 de juliol del 2022

En record d'en Joan López

Estimat Joan, ens queden encara paraules.

Francesc Florit Nin

 

Ara que ens has deixat, te’n diré quatre. Primer vas ser el meu profe a l’institut, llavors em vas mostrar els rudiments de la gramàtica catalana fora de l’horari escolar, on era proscrita. Amb tu vaig aprendre a escriure les paraules que em sortien de l’ànima. Més tard em vas guiar pels estudis de filologia a la Universitat. En poc temps vam ser col·legues docents al mateix institut i a partir de llavors vam compartir moltes batalles en tants de fronts. Coincidíem en tants de llocs! Te’n vas massa prest, teníem encara molts moments a compartir, ens queden paraules sense dir, i somriures i emprenys contra tantes injustícies i desigualtats!

 

Compartir el temps i les incerteses, departir entre les conviccions i les preocupacions, tot açò ens ajuntava. No vull repetir tot el que s’ha dit de tu aquests dies arran de la teva mort. Aquesta era la teva dimensió pública. Tothom ja coneix les teves virtuts. Ara que em pots escoltar amb tota l’atenció còsmica, jo només et vull fer present en els moments plegats, els vertaders, els que donen sentit a l’amistat, aquelles estones que són intranscendents però que ocupen de ple el pit. Amb tu he jugat a futbol, amb tu he obert molts bòtils de vi, amb tu hem dinat i sopat a ca teua o a ca meua, amb tu hem sortit pel camp a voltar i hem viatjat per terres foranes, i hem vist créixer els nostres  al·lots. Hem menjat el mateix pa.

 

M’has presentat llibres, t’he presentat llibres, hem recitat els poemes plegats, hem compartit lectures, em deixaves llibres, te’n deixava, i hem segut a mil reunions. Hem escrit articles a quatre mans i avaluàvem els mateixos alumnes. I sobretot hem compartit amistats, aquest és el tresor més preuat: els teus amics eren els meus, els meus eren els teus. Viure que és conviure, que dius en un llibret. Açò mateix hem fet. Viure que és estimar, continues dient. I acabes: “I viure, que és sentir la soledat, les pors, les amistats, la tristor o l’alegria: formes concretes dels miracles quotidians”. Açò mateix em queda ara.  T’ho dic aquí, al diari, perquè el dolor em sigui més lleuger. Cagondena, Joan, com et trobaré a faltar!