prova de lletra

l'escola de Es Born s'inspira en l'exposició Arrel als ulls

2011-11-18T00:46:00.000-08:00

Quina gràcia. Vaig passar per davant els finestrals de l'escola Joan Benejam, de Ciutadella, s'escola des Born, i vaig veure els treballs de plàstica dels seus alumnes col·locats als vidres. Eren cares grans, fets amb fulles seques. Però la veritat és que no ho vaig relacionar amb els meus quadres fins que n'Anna Maria Bagur m'ho va dir i m'ho va explicar. Fantàstic, aquesta és una altra escola que treballa la plàstica a partir de la meva obra. Ho va fer na Neus Bruguera amb l'escola Sa Graduada de Maó, i ara ho fa na Marisol Giron amb les aules de es Born. M'omple de satisfacció i ho he d'agrair sincerament a les dues mestres i a totes dues escoles. Som també mestre i sé com de difícil és inculcar als alumnes el joc de la imaginació i l'exercici de la creativitat. Na Marisol i na Neus en són, mai més ben dit, unes mestres de cap a peus. Ser alumne seu és un privilegi.

http://ultimahora.es/menorca/noticia/noticias/local/las-damas-de-otono-visitan-ciutadella.html

Entremúsiques

2011-11-17T09:14:00.000-08:00

n'Antoni Salvador m'ha convidat al seu programa Entremúsiques de la COPE local. Ha estat una xerrada molt agradable, sobre les músiques que m'agraden i xerrant xerrant hem arreglat el món.

Aquí la teniu:

http://www.ivoox.com/entremusiques_sq_f124807.58010_1.html

Lletra i música de la llengua

2011-10-23T08:09:00.000-07:00

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Quan la nostra llengua no era a l’escola ni als mitjans de comunicació ni a les institucions públiques, molts vam descobrir les formes cultes de la llengua catalana de la mà de la música. Més enllà de laparla col·loquial de cada dia a casa, amb els amics, al carrer, hi havia una literatura d’alta qualitat que s’expressava amb les mateixes paraules que tu empraves per jugar a futbol a les tanques de prop de casa. Hi havia també les formes litúrgiques de la parròquia com a llengua d’un menorquí culte, diferent, elevat. La veritat és que la llengua musicada de les cançons que escoltàvem als Agrupaments Escoltes era la llengua dignificada dels menorquins. Vam descobrir aleshores altres maneres de parlar menorquí, altres paraules dialectals pròpies d’altres terrres properes.

Aleshores no era tan fàcil accedir a la nostra música en català perquè les ràdios no la programaven gaires o gens, els diaris no en parlaven, no hi havia Internet, no es treballava a les escoles i els nostres pares havien estat formats en una educació en castellà i per al castellà. Com han canviat les coses i per bé! Aquestes setmanes, enmig de tantes males notícies contra la nostra llengua, cercàvem una dada positiva per compartir amb els lectors. Heus-la idò: tenim una llengua de les més musicades que hi ha. I per corroborar-ho us ressenyam tres esdeveniments: un llibre, una exposició i un portal web. Anem a pams.

Fa pocs mesos va sortir d’Edicions Documenta Balear el llibre Una llengua musicada de Carla Gonzàlez. es tracta d’un llibre preciós que recull tot un ventall de poemes d’autors de tots els temps que han estat cantats d’ençà els anys 60 fins a l’actualitat. De fet es fa ressò dels rics antecedents del moment d’esplendor actual de la música en català. La Nova Cançó en va ser la llavor. Raimon. Lluís Llach, La Trinca, Maria del Mar Bonet, Serrat, Ovidi Montllor, Sisa, Ramon Muntaner, Pau Riba, Pi de la Serra… fins als actuals grups o cantautors Pau Alabajos, Cesk Freixas, Al Mayurqa, At Versaris, Pep Gimeno 'Botifarra', La Gossa Sorda, Obrint Pas, Oliva Trencada, Revolta 21, Feliu Ventura...etc. Tot aquest èxit sorgit a pesar dels entrebancs d’una llengua minoritzada només s’explica per la seva qualitat. El llibre també conté força entrevistes als músics que reflexionen sobre el fenomen, entre els quals hi ha és clar menorquins.

Dijous passat va ser inaugurada l’exposició Cançoníssima a la sala de El Roser de Ciutadella. Comissariada per Jesús Prats i produïda per Octibre Centre de Cultura Contemporània de València, Cançoníssima ja havia estat presentada a València, Barcelona i Palma. Se centra en la imatge gràfica dels discs de vinil, en les portades dels quals dissenyadors i artistes han plasmat el seu art, com a Menorca van ser Matias Quetglas amb una portada al disc Capanades a morts de Lluís Llach i les de Pacífic a Isaac Melis i Mariàngels Gorrnés. S’hi exposa bona part dels Setze Jutges de la Nova Cançó i una especial atenció a la presència menorquina: Mariàngels Gornés, Isaac Melis, CEPEP, Traginada, Ja t’ho Diré i molts d’altres d’aquell temps i d’ara mateix, per exemple de Nura, llarga cantata musicada per Guillem Soldevila. Una oportunitat per revisitar la nostra memòria musical i la seva projecció. La banda sonora de la nostra llengua. Com va dir Esperança Camps al seu blog és “un recorregut sentimental per la memòria sonora dels menorquins. Aquell concert per Cala'n Turqueta, aquella actuació de Maria del Mar Bonet al claustre del Seminari, o la de Maria Àngels Gornés a la Plaça Nova”.

Finalment el portal web Viasona. Fa un any el Grup Catmèdia van crear el www.viasona.cat en el qual s’indexava la musica en català. És innovador, sorprenent i exhaustiu. Viasona registra 2.390 grups musicals, amb un catàleg de 4.855 àlbums i 34.884 caçons en la llengua dels menorquins. Hi és gairebé tot, com una enciclopèdia digital de la música catalana i en català. Té una mitjana de visites de 3.000 cada dia. Viasona també inclou les novetats del mercat, informació actualitzada de festivals, fòrums d’opinió, llistes de favorits, etc. A Viasona els internautes poden consultar la discogràfica i lletres de cantants i grups en català. A més amb la plataforma 2.0 (GrooveShark, YouTube, iTunes, Spotify, Google Maps, Twitter, etc.) es vinculen al web els continguts d'àudio o video amb la possibilitat de comprar discos i cançons, i fins i tot es pot consultar una mapa dels Països Catalans per saber quines formacions són originàries d'una població. Si clicau les ubicacions de Menorca apareixen Mariàngels Gornés, Cris Juanico, Isaac Melis, Es Moix, Oliaigu amb Figues, Res Sé, Los Paranderos, A Bordo, Miquel Mariano, Tita Servera, L’Infant Terrible, Traginada, S’Albaida, Bep Marquès, Delên, Guiem Soldevila, Inventeri, i Leon Manso, aquest diamant en brut que tenim. Qui coneoxem el panorama veim que són molts, però no hi son tots. I tanmateix déu n’hi do. Com deia aquell, no estamos tan mal, almanco en aquest sentit musical. La llàstima és que les nostres (?) ràdios i televisions ens ho amaguin.

En fi, tres notícies per aixecar els ànims tan decaiguts a causa d’una política que ens amaga la nostra cultura i voldria que la llengua catalana fos relegada a un segon pla. Si Francesc de Borja Moll, el nostre sant de la devoció lingüística, aixequés el cap diria “ de més verdes en maduren”.

El Govern Balear diu que vol complir les sentències…

2011-10-23T08:08:00.001-07:00

El Govern Balear diu que vol complir les sentències…

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Açò va dir el portaveu Sr. Bosch. Aleshores hauria de començar per complir les lleis que sistemàticament incompleix el seu govern en materia de llengües. I també haurà de complir, no les sentències dictades en altres comunitats autònomes, que no ens afecten, sinó la que acaba de dictar el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, en la qual avala que el català sigui un requisit per accedir a l’Administració Pública.

El Govern del PP té problemes amb els tribunals. Els vol acatar, però els dóna sentències ben contradictòries. Les declaracions del portaveu, el Sr. Rafael Bosch, es debat entre la pirueta i la contorsió, entre les seves declaracions i intencions polítiques del govern Bauzà i les sentències del Tribunals. Les paraules del Sr. Bosch entren en contradicció flagant amb la realitat, i sobretot amb la legalitat. Però, cap problema, si la legalitat no els agrada, la canviaran, encara que vagi en contra de la llengua que identifica les Illes Balears, la llengua que a més d’oficial n’és la llengua pròpia, i és també la llengua pròpia de l’administració, del govern, del parlament, etc. d’aquestes illes, segons manen les lleis. I les incompleix, no una vegada sinó sistemàticament. Quina sentència s’hauria de dictar i quina pena s’hauria de complir en aquests casos? Com fer complir la llei a aquells que la regulen?

D’una banda, el conseller d'Educació i Cultura va anunciar que l'executiu autonòmic prepararia durant el curs que ve el canvi normatiu necessari per tal que català i castellà siguin, tots dos, llengües vehiculars a l'escola. És una declaració de cara a la galeria per acontentar els sectors més reaccionaris del seu partit, ja que, com el Sr. Bosch sap, ambdues llengües són vehiculars al nostre sistema educatiu. Per tant dir que cal fer-ho 'abans no ens hi obligui cap sentència', en referència a l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és simplement un engany als ciutadans.

La sentència del TSJIB és contundent. Citem el dictamen: "el català, com tots saben, és l'idioma propi de les Illes Balears, de tots els seus ciutadans i entitats, i resulta plenament constitucional que se n'exigeixi el coneixement per accedir i promocionar en l'àmbit de la funció i treball públics de l'Administració de la Comunitat Autonòma”.  El Tribunal fa menció a dues sentències anteriors sobre el català a l'Administració i apunten, tornem a citar, que "l'exigència o requisit d'un determinat grau de coneixement" del català és perfectament compatible amb el dret fonamental de l'article 23.2 de la Constitució que fa referència al dret a l'accés a funcions i càrrecs públics.

Però heus aquí que la reacció immediata del Govern, segons informacions aparegudes als mitjans, és la de passar de la sentència. Idò? No deien que les sentències eren per ser acatades? Ara veim que només volen acatar les sentències que van en contra de la llengua catalana i incomplir les que hi van a favor. ¿És potser una postura clarament ideològica que no té res a veure amb drets i dreures de ciutadans, ni, per suposat, en serveis de qualitat, ni en resultats ni tampoc en realitats sociològiques, i per descomptat tampoc no té res a veure amb les necessitats del país, de salvaguarda d’una llengua amb greus problemes de subsistència?

La política lingüística del Govern Balear és suïcida. I és molt trist pensar que són els propis polítics de la nostra terra que cometen aquesta atrocitat. Si per acontentar un sector del seu electorat que es manifesta contra la normalitat de la llengua al seu territori històric, el govern Bauzà ha d’incomplir les sentències dels Tribunals, esteim ben arreglats. La anormalitat s’ha instal·lat en aquestes terres expoliades. La majoria dels seus ciutadans, sense sentit de pertinença, aposta per un partit de govern que va en contra dels propis interessos. Com s’entén? Realment tots els qui van votar el PP estan d’acord amb la política lingüística que vol portar a terme l’actual govern?

2011-10-09T11:19:00.001-07:00

http://vimeo.com/28143755

de El Roser de Ciutadella a Sa Nostra de Maó

2011-09-07T07:49:00.000-07:00

Queden tres dies perquè acabi l'exposició Arrel als ulls a la sala de El Roser de Ciutadella. Lavors l'expo viatjarà a Maó, a la sala d'exposicions de Sa Nostra. És una llàstima que en aquesta sala, que inauguraré el proper dijous dia 15 de setembre, no hi cabi tota l'obra que he duit a El Roser.

Video Arrel als ulls de Macià Florit

2011-08-28T03:17:00.000-07:00

http://vimeo.com/27616369

exposició a El Roser

2011-07-28T07:52:00.000-07:00

Arrel als ulls és el títol que he posat per a l'exposició de El Roser. Oberta entre dia 4 d'agost al 10 de setembre. Obra nova completament, obra diferent també, però lligada amb la trajectòria feta fins ara. Us hi esper.

Confondre i guanyar

2011-05-24T03:00:00.000-07:00

Al sac de les confusions

Francesc Florit Nin

Novament eleccions. La nostra prou raquítica democràcia només pren protagonisme quan es tracta de reclamar el vot. La petició de vot per part dels partits polítics se sol reduir a consignes, sovint derivades dels comitès centrals. Molt més rarament hi ha plantejament de programes i propostes concretes. A vegades es fa d’una forma generalista, diuen el què, però no diuen el com, probablement perquè el com compromet i concreta més. En les eleccions autonòmiques i locals del proper 22 de maig els ciutadans som cridats a elegir governs a base de propaganda i publicitat, més que no d’un debat d’idees. Alguns partits no fan altra cosa que anar a contracorrent de projectes ja consolidats pel simple fet que són els projectes del altres, encara que siguin ben acceptats i funcionin.

Quan un partit polític es dedica a fer fracassar les realitats consolidades per construir una entelèquia no fa res més que enganyar la ciutadania. Quan el PP i UPiD demanen la lliure elecció de llengua a l’ensenyament per part dels pares sap perfectament que crea un problema on no n’hi ha. I, si hi pensam bé, també són conscients, o ho haurien de ser, que açò provocaria una greu segregació social, amb moltes més conseqüències socials negatives que els possibles beneficis individuals de l’elecció de llengua a les escoles. D’altra banda, aquesta proposta i altres de semblants, com la de no exigir la llengua catalana com a requisit per a accedir al funcionariat públic, no van encaminades a fer que les dues llengües estiguin en igualtat de drets i un mateix domini d’ús de les dues llengües igual per a tots, sinó ben bé al contrari: suposarien el desequilibri i la minorització de la llengua pròpia.

Si s’és conscient d’açò, per quins motius es posa la qüestió lingüística en el sac de les confusions i en el centre de les confrontacions? Si la llengua catalana és objecte d’atacs en campanya electoral, com ja s’ha començat a produir, vol dir que els molesta i que cal bandejar-la dels llocs on ha conquerit un cert grau de normalitat, a l’administració local i en l’educació. Com va dir Joan Melià, sociolingüista de la Universitat de les Illes Balears, “quan en una comunitat aquest tema és objecte de disputa política és símptoma que ja no té bona part del poder decisori. I prosseguir en la renúncia de la llengua pròpia és accelerar el procés de pèrdua de capacitat d’autoregir-se. Quan, per exemple, en una societat es planteja renunciar a considerar el coneixement de la seva llengua com a condició per a poder-hi viure amb plena normalitat, com a requisit per a accedir a determinats rols socials, no fan més que dinamitar un factor de prioritat lògica”.

Però sembla que les raons no importen en aquests partits, sinó més aviat les reaccions poc reflexives d’una part del seu electorat. És de coneixement públic els resultats que l’actual sistema educatiu dóna respecte de les dues llengües oficials. Ho repetirem: només una escola amb una presència dominant (majoritària, prioritària, preponderant, com es vulgui) de la llengua catalana en el currículum com a llengua vehicular garanteix una bona competència en les dues llengües. I açò no va en detriment de cap llengua ni de cap dret.

La sentència del TS sobre la llengua vehicular a Catalunya indica que tant una com l’altra han de ser llengua vehicular. Així passa en la majoria dels col·legis. Però és l’escola que ha de fixar els percentatges d’acord amb el seu entorn sociolingüístic per tal d’assegurar que tots els escolars dominin els dos idiomes. La normativa actual a les Illes Balears indica que com a mínim s’ha de fer un 50% en català. I amb la llengua de l’administració resulta evident que tot funcionari ha de dominar les dues llengües oficials per a garantir que l’administrat pugui ser atès en la seva llengua. Si no és així, l’elecció de llengua que tant prediquen el PP i UPiD només és efectiva per a una sola llengua. Algú s’imagina un funcionari que digui “Em sap greu senyora, però si no em xerra en català no l’entenc”? Idò açò, però a la inversa, passa i no hauria de passar, i així no obligar a canviar de llengua. És una simple qüestió de qualitat en l’atenció als ciutadans. Quan es parla de llibertat cal que s’entengui en totes les conseqüències.

La cerimònia de la confusió sobre les llengües que practiquen alguns partits polítics no ha de fer desviar l’atenció dels ciutadans de les coses que realment tenen importància en la vida social: la intercomprensió entre les persones siguin d’on siguin i tenguin la llengua que tenguin. Bandejar la llengua catalana de la vida social és afeblir la societat mateixa. Que tots els ciutadans aprenguin bé les dues llengües i les puguin usar en qualsevol situació ha de ser la prioritat i la preocupació. Que tinguem ciutadans que no coneixen i siguin incapaços d’usar la llengua territorial on viuen és negar-los un dret molt més important que el dret a elegir la llengua de l’escola.

En Macià escriu sobre la meva pintura última

2011-04-19T03:59:00.000-07:00

Ja fa temps que els teus quadres són obertures a la naturalesa més abstracte i imparcial. Ofereixes jardins a la mirada. Una mirada que sovint es perd en l’indefinició alhora que en gaudeix de la llibertat que aquesta brinda. Les teles i dibuixos són finestres, horitzons on penetrar i passejar. Una natura necessària i que es va perdent. del cos humà dins la naturalesa fins a fusionar-ne les matèries respon a aquest manifest de política orgànica

Som natura. Gràcies als teus quadres, hem pogut resituar el nostre cos i els nostres rostres dins l’entorn on habitem. Aquest gest també es pot pensar com un gest d’humilitat, de retorn al nostre origen oblidat. Venim de la terra i el fang i ara hi tornem convertits en arbres i branques. Hem crescut des de la llavor mínuscula sembrada fins a l’últim fruit madur de la branca més alta, per tornar a empastifar-nos de fang i molsa els nostres ros

Són mirall de la pròpia ànima, és a dir, reflex extern de l’interioritat de la persona, sinó que també és mirall per qui els mira

Rostres grans, potents, bells i profunds, són necessaris i vertaders en el sentit que ofereixen un espai de quietud i contemplació

Un rostre per poder mirar quan vulgui, en calma i confiança. Mirar directament un rostre, un cos, és observar-se a si mateix des de la distància i és intentar comprendre’s un mateix i els altres, a través de la mirada silenciosa.

La necessitat i el gaudi d’observar rostres. És curiós pensar-ho. També és d’agrair que no tots els quadres representin mirades frontals sinó que molts estan girats, miren avall o amunt, sense esguardar directament qui el mira. Aquests gestos de timidesa o espontaneitat que tenen els teus rostres donen confiança a l’espectador que no sent por de mirar el cos i la cara del quadre directament. Donen comfortabilitat a la mirada. Els teus rostres, en aquest sentit, s’allunyen molt de les imatges tradicionals de grans rostres

Els rostres que presentes són rostres amables, tímids, bells i naturals, plens de vida i de pau són ciutadans com nosaltres, són una proposta de bones persones a qui mirar, de qui aprendre i amb qui xerrar , s’apropen més a les icones religioses, a les imatges de Sants i Verges a qui resar. Els teus rostres naturals són imatges que conviden a la pregària, al diàleg, a la confessió i la discussió, que és potser l’objectiu final de l’art: fer parlar, fer pensar, fer estimar. Moure la consciència, en definitiva.

L'escola no és un mercat

2011-03-03T03:56:00.000-08:00

La idea d’igualar l’ensenyament en català amb l’ensenyament en castellà o viceversa, de manera que es faci el 50 % en cada llengua no deixa de ser aparentment molt justa. Si la població que tenim a Menorca es reparteix majoritàriament entre les dues llengües oficials (un 60% de llengua pròpia català, un 35% llengua pròpia castellà, un 5% d’altres llengües) és prou assenyat que les dues llengües siguin llengües vehiculars a l’ensenyament. I així és en gairebé tots els centres, en proporcions variables. El 50% sembla idò, en principi, un principi igualitari. Llavors si, com fan alguns centres, s’introdueix l’anglès com a vehicular en algunes matèries amb programes específics, llavors les dues llengües oficials han de quedar més reduïdes en hores lectives. Cada centre ho ha de regular, segons com sigui el seu context sociolingüístic.

Tanmateix, allò més important no és el percentatge de català-castellà-anglès, sinó els resultats finals. I aquí no hi pot haver discussió possible, simplement perquè tothom està obligat a complir amb la normativa legislativa aprovada pel Parlament. Què vol dir que l’important siguin els resultats? Que tot alumne, tengui la llengua que tengui, ha de ser competent en les dues llengües oficials i ha de tenir un domini suficient d’anglès en acabar l’ensenyament obligatori. Punt.

En realitat, però, què passa? Que l’escola no és una illa, incomunicada amb la resta del món. Que l’entorn és un factor educador (i deseducador) molt influent. Que l’escola, tot i que poleix les desigualtats d’origen, no és suficient per compensar-les. Que en l’aprenentatge i, sobretot, l’ús de les llengües l’entorn extraescolar és poderós (família, amics, mitjans...). I aleshores passa que els resultats finals en el domini i ús de les llengües és prou desigual.

L’escola s’ha de preocupar que tots els al·lots dominin bé el català i el castellà ( i anglès en menor grau, potser). Si surten amb deficiències en una o altra llengua, caldrà reconduir el model lingüístic aplicat. Els mestres no són tontos i, si no hi ha prejudicis entremig, apliquen un model lingüístic que fins ara ha donat bons resultats, en general. Tanmateix, la cada vegada més nombrosa població castellanoparlant fa que ara comencin a sortir alumnes amb mancances en l’ús del català. Dit d’una manera clara i llampant: tots els alumnes dominen el castellà amb prou fluïdesa, no tots els alumnes dominen el català amb prou fluïdesa. Són aquests resultats que hem de compensar. Cal recordar que segons una enquesta del 2003 un 60% de les persones que viuen a les Balears i que no tenen el català com a llengua pròpia, no el sap parlar.

Justament són les escoles que apliquen un model de compensació lingüística les que obtenen millors resultats en les dues llengües. Les escoles amb ensenyament majoritàriament en català compleixen amb els objectius fixats per la llei. No així les escoles que tenen el català en percentatges més baixos al 50 % de llengua vehicular, simplement per què l’escola no basta.

Fer una ullada ràpida a la programació televisiva, a les ràdios, a Internet, a la premsa, a l’oferta de cinema, a tot l’oci juvenil, la visita al metge, l’entrevista de feina, la citació judicial, els cursos de formació, etc. la presència de la llengua catalana tendeix a 0 en alguns àmbits i a cotes minses en altres. És clar que els detractors del català a l’escola diran que tot allò és mercat lliure i que per tant si no hi ha català pel carrer és perquè els consumidors de béns i serveis no ho reclamen. Ben cert. Res a objectar ... si no fos perquè hi ha centenars de lleis espanyoles que ho prohibeixen, ho dificulten o ho ignoren. Per què tenim mercat lliure de totes les televisions en castellà i en canvi no el tenim per a les televisions en català? Per posar-ne un exemple d’espantosa actualitat per a la recepció de TV3 al País Valencià, que els diaris locals amaguen, com tantes altres notícies referides a la nostra llengua i cultura.

Però l’escola no és un mercat, de moment. I per tant no podem tenir una escola a la carta, en la qual els estudiants siguin distribuïts segons la preferència lingüística dels pares. Ho hem comprovat milers de vegades: el mercat tendeix a ser salvatge i per tant és imprescindible regular-lo, i més en qüestió de llengua i educació. Creim que en el fons molts no se’n fan cap problema perquè un al·lot no domini el català, i per contra clamarien al cel si comprovessin que un al·lot no domina el castellà. Les raons són les de sempre: n’hi ha que pensen que hi ha llengües més importants que d’altres, especialment la seva.

Les persones que reclamen més presència del castellà a l’escola, també seria just que demanéssin també més presència del català a altres àmbits, ni que siguin només els àmbits públics. Seria just, però mai no ho han reclamat. Quan el català tengui el 50% d’ús en els àmbits extraescolars, llavors tindrà sentit que també sigui només del 50% a l’escola. Mentrestant l’escola farà el paper que sempre li hem demanat: que compensi la desigualtat, que integri les diferències i que estimi la diversitat. Almenys des d’una perspectiva progressista de l’educació. La resta és la selva.

2011-02-02T03:35:00.001-08:00

pintar llibres

2011-02-01T09:18:00.000-08:00

És la cinquena exposició individual que he fet en aquesta a la galeria d'art Joan Oliver Maneu de Palma. Ahir vam fer una roda de premsa per presentar el catàleg que acompanya l'exposició, editada pel Govern Balear dins la col·lecció ARTIB, (és el núm.16). El catàleg reprodueix les portades de la majoria dels llibres i alguns dibuixos de les pàgines. La presentació ha anat a càrrec de l'escriptor Josep M. Quintana.

En total hi ha 34 llibres, de formats i tècniques ben diversos, des del grafit, l'acrílic, el betum de Judea, etc. Són, certament moltes pàgines pintades, que aproximadament contenen uns 700 dibuixos. Aquesta és una selecció de l'obra en format de llibre, format que vaig fent des fa una quinzena d'anys ( en total n'hauré fet més de 200).

Però m'agrada "pintar" llibres perquè és una forma diferent de presentar l'obra pictòrica que obliga també a fer-ne una mirada diferent. Només el gest de passar els fulls, cosa que remet a la "lectura", permet que el lector faci una mirada tal vegada més lenta, més pausada. Jo provenc d'una cultura llibresca, de fet la meva formació és filòloga, l'amor a les lletres i als continents de les lletres, els llibres, són part de la meva vida íntima i professional. També escric, m'agrada escriure poesia sobretot, articles...els llibres pintats són per tant una perllongació de la meva escriptura "en forma d'imatges". Alguns dels llibres també contenen paraules, paraules extretes del diari de l'obrador, o altres vegades són textos prestats d'altres poetes com Pessoa, Eugénio de Andrade o del filòsof Zygmunt Bauman. Els textos solen ser reflexions a posteriori de les imatges creades, és a dir són les connotacions que l'obra pintada em permet d'expressar amb paraules, però mai o molt rarament a la inversa. Quan pint no pens, sinó que sent, i llavors pens sobre el que he sentit. Crec que el procediment de pintar allò pensat sempre m'és un fracàs.

D'altra banda, també m'agrada confeccionar-me jo mateix els llibres, el que se'n diu l'enquadernació, les cobertes, el cosit, les guardes... perquè així són una mica més meus. I així també puc jugar amb els materials: hi ha tapes de fusta, de teixit, de ferro, de marbre... de manera que es converteixen en llibres realment especials, com pertoca a una obra d'art.

Els motius dels llibres són els mateixos que faig amb els quadres i per tant els llibres han seguit l'evolució de la meva obra. Com que hi ha llibres de l'any 2005 fins el 2010 es pot veure una mica com s'han anat transformant els motius vegetals en motius figuratius. Sense abandonar els motius vegetals, les darerres obres són una metamorfosi d'aquells elements en rostres que per mitjà de tiges, fullles , arrels, rames...arrelen l'expressió més humana, el rostre, a la terra, a la vida elemental.

I açò és tot i massa. En poques paraules, llibres per ser mirats i estimular en la mirada un goig.

Inauguració a la Galeria Joan Oliver Maneu

2011-01-18T12:40:00.001-08:00

Benvolguts amics,
us faig avinent que el proper dijous 27 de gener a les 20h inauguram l'exposició
ELS LLIBRES PINTATS
a la galeria d'art Joan Oliver Maneu de Palma, c/ Montcades, 2 .
Hi sou convidats i em farà feliç la vostra assistència.

Lectura de Pau Faner

2011-01-14T01:21:00.000-08:00

Vides de broma

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Acció Cultural de Menorca, una entitat de defensa de la llengua catalana com a llengua pròpia de Menorca, té el gust de convidar els ciutadans a la celebració de la paraula. Emmarcat dins els actes de la diada de Sant Antoni, l’acte pretén donar relleu a una de les veus més singulars de la llengua catalana a Menorca. Perquè més enllà dels problemes de normalitat de la llengua, tenim també fites creatives per fer-ne festa. I una d’aquestes fites és la producció de l’escriptor Pau Faner.

Divendres dia 14 a Ciutadella i dissabte dia 15 a Alaior alguns dels que en dèiem lletraferits oferim una lectura de contes de Pau Faner. Organitzat per Acció Cultural de Menorca, els escriptors volem retre un reconeixement a qui des dels anys 70 ha encapçalat la renovació i el revifament de la narrativa catalana contemporània a Menorca. (En) Pau Faner és, per dir-ho així, l’escriptor precedent del boom literari en llengua catalana que es dóna actualment a la nostra roqueta. Pau Faner és un dels escriptors de Menorca amb més llarga trajectòria creativa en llengua catalana. Fa poc se li atorgà el Premi de la Crítica, cosa que se suma al caramull de premis que ha aconseguit per les seves obres literàries i que suposa un cim i un reconeixement més que notable, esplèndid.

Per aquest motiu Acció Cultural de Menorca, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Ciutadella, el Casino 17 de Gener i l’Ajuntament d’Alaior, vol retre un merescut homenatge al nostre escriptor. Com? Llegint-lo. Pau Faner ha rebut distincions i homenatges, però llegir la seva obra en públic és la millor manera de reconèixer el seu treball. Per açò hem cregut una bona idea d'organitzar una lectura pública d'un dels gèneres que més ha conreat, el conte.

Acció Cultural de Menorca festeja d’aquesta manera una de les expressions més singulars de la cultura catalana illenca, l’expressió literària, en la qual la llengua té la forma de l’excel·lència. Pau Faner ha sabut donar un model de llengua rica, variada, subtil i molt expressiva, que no ha renunciat als modismes i a les formes menorquines de la llengua catalana i per tant ha estat una de les veus menorquines més destacades en el panorama literari català; però al mateix temps ha recollit la tradició literària culta, que la lliga a un model de llengua plenament català.

D’altra banda la literatura de Pau Faner, molt imaginativa, beu de l’herència popular encarnada en la rondallística i el llegendari. Els contes, un gènere molt conreat per Faner, troben en la seva ploma la mesura exacta que va des de la pura fantasia fins als detalls d’una prosa gairebé costumista, molt arrelada a l’entorn del món local. La seva grandesa és haver donat una dimensió general a les referències concretes de Menorca, especialment de Ciutadella. Lirisme, ironia, creativitat, sorpresa, familiaritat i fantasia alhora són els tons d’una llengua dúctil.

Els participants a la lectura són, per ordre d’aparició Francesc Florit Nin, Antoni Català Campins, Pere Gomila, Ponç Pons, Miquel Àngel Maria, Josep Portella, Sergi Cleofé i Joan López. Cadascun d’ells llegirà un conte de diversos llibres per tal de donar una visió prou àmplia i representativa de l’art contístic de l’escriptor. Sota la direcció de Jordí Odrí, la lectura compta amb elements escenogràfics i dramatúrgics per donar una mica de relleu a la paraula.

Nacionalismes lingüístics

2010-12-20T04:48:00.000-08:00

Nacionalismes lingüístics

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Hi ha persones, i personalitats, que es presenten amb el perfil de no nacionalistes o d’antinacionalistes i creuen que la seva és una postura més avançada o més progressista. Més avançada, creuen, perquè consideren el nacionalisme com una rèmora del passat , una mena d’ideologia superada que va fer estralls en èpoques històriques. Consideren que el nacionalisme és un impediment per a l’entesa entre els pobles, i es consideren així que una postura no nacionalista és una garantia de pau i de futur.

I tanmateix resulta curiós que aquestes mateixes persones, i personalitats, es mostren més nacionalistes que ningú segons la perspectiva que agafin. Açò ocorre /succeeix/ passa sovint a aquells espanyols que ataquen el nacionalisme català però són profundament nacionalistes d’Espanya, i excloents. Amb les llengües actuen igual: abominen de la llengua catalana com a llengua de país, però s’omplen la boca quan es tracta de la llengua castellana com a llengua de la “Nación”.

De fet, resulta bastant difícil sostreure’s de la condició de nacionalista, més o menys accentuat, més o menys difús. Perquè tothom és d’un lloc, s’hi sent, s’hi identifica. És com si volguéssim, de cop, eliminar les diferències de llengües i cultures: cadascú fa servir una llengua habitualment i pertany a una cultura amb major o menor intensitat. No es poden esborrar les característiques que identifiquen les persones i els pobles. Una altra cosa ben diferent és exhibir la pròpia identitat com a única, com excloent, i a la qual els altres s’ha han d’avenir. La diversitat humana se’n ressentiria, una multitud de persones se’n sentirien al marge, discriminades.

Quan les persones, i les personalitats, d’un país presenten una llengua com a única per a tothom quan, realment n’hi ha de diverses, elaboren un discurs nacionalista excloent. Quan les persones (i també personalitats) reivindiquen la llengua pròpia i històrica d’un territori per fer-la la llengua comuna elaboren un discurs nacionalista inclusiu. Ben mirat, idò, el nacionalisme lingüístic és com un ganivet que pot ser molt útil tant per tallar el pa de cada dia com per clavar-lo a l’esquena del vesí.

Per què la llengua de cada país aixeca les passions més desfermades? Simplement perquè amb la llengua hi van aparellats molts altres components de la manera de ser de les persones. Per molt que ho vulguin negar (de fet, només ho neguen per a les llengües minoritzades) hi ha estrets, complexos i profunds lligams entre llengua i identitat. Fixem-nos si no com es tracta qualsevol notícia relativa a la llengua castellana: l’expansió, el negoci, la imatge i l’emblema, la hispanitat, etc. Perquè una llengua crea complicitats i solidaritats, crea un marc de referència, crea un àmbit de participació. És a dir que compartir una llengua és compartir uns mateixos ulls per mirar el món i els homes.

Així, per tant, resulta bastant difícil deslligar la reivindicació d’una llengua –de qualsevol llengua- a un cert sentit de pertinença i a un cert grau de nacionalisme. Fins i tot, el simple ús d’una llengua, en una situació de competència entre dues, ja assenyala un posicionament respecte a la identificació de la persona. Ja ens agradaria que les llengües i el seu ús no tinguessin les connotacions ideològiques a què solem associar-les. Però ja veim que açò no s’esdevé gaire.

La clau d’una bona gestió dels nacionalisme lingüístics és el respecte a la sobirania de cadascuna de les 6.000 llengües del món al seu territori, segons estipula la Declaració Universal dels Drets Lingüístics que la UNESCO proposa i que els Estats no volen aprovar, justament perquè açò seria una autèntica revolució en el reconeixement dels drets que tenen tots els pobles a continuar mantenint les característiques que els defineixen com a comunitats culturals singulars, irrepetibles, insubstituïbles i del tot necessàries.

Només per batallar, un altre articlet per a ACM

2010-11-30T00:48:00.000-08:00

L’avantatge cognitiu i social de saber llengües
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca
Fa poc el diari EL PAÍS va difondre un reportatge sobre el bilingüisme. És clar que es referia a les escoles que entenen el bilingüisme com l’ensenyament en castellà i en anglès. Sorpresa que no es referís al bilingüisme que fa més de 30 anys porten a terme les escoles de més d’una quarta part de la població espanyola que viuen a comunitats amb una altra llengua pròpia. Fins al final del reportatge no es va dir que a Catalunya ( sempre obvien el País Valencià i les Illes Balears), Galícia i Euskadi teníem un sistema bilingüe ( o millor dit bilingüitzat). Ho deia el reporter que açò suposava un gran avantatge cognitiu per a les persones i a més deia que els alumnes catalans teien més bona nota en castellà que els d’altrtes zones de l’Espanya monolingüe. Oh descoberta.
El que resulta encara més curiós és comprovar com, tot i defeensar el bilingüisme, la gran part dels espanyols no el practiquen. Si és tan bo, perquè no s’implanta? I així els espanyols monolingües aprendien una altra llengua espanyola, a més de l’anglès, com feim els qui vivim a l’Espanya bilingüitzada.
Les persones que defensen el bilingüisme a Catalunya, a les Illes Balears o a València, però no el volen per res a Madrid o a Extremadura o a Múrcia mostren com a mínim una incoherència que els delata. Açò és el que proposa el partit de Rosa Díez. En el fons no volen ser bilingües, sinó que volen que ho siguem els altres perquè ells es puguin mantenir en el seu monolingüisme de sempre.
Les persones nouvingudes que venen a viure a Menorca, per exemple, tenen tot el dret a ser bilingües o trilingües. Dir-los o fer-los veure que amb aprendre i usar només el castellà ja en tenen prou és un acte d’una subtil marginació. Negar-los la llengua catalana és una manera indirecta de no admetre’ls a la comunitat. Tenir dret a formar part integrada a la comunitat vol dir tenir dret a escoltar la ràdio en català, a llegir-ne diaris, a comprar en català i llenir-ne les etiquetes, a poder comprar jocs en català per als fills que n’aprenen a l’escola. Tenir dret a anar al cinema en català, que el metge ens hi visiti, tenir dret a rebre la llengua dels nadius, sentir el paisatge en la llengua del país, etc. En definitiva, els nouvinguts tenen el dret a no ser-li amagada la llengua catalana i així poder ser també bilingües o trilingües o quatrilingües.
Fa poc una persona del Brasil que ha vingut a viure a Menorca declarava que parlava quatre idiomes: tres dels quals són llengües romàniques (portuguès, castellà i italià), l’altre és l’anglès. Enhorabona! Ara només li cal saber també la llengua d’on treballa, el català, que com que és també una llengua romànica, derivada del llatí, li serà ben fàcil. Fa poc, també una persona immigrada a Barcelona, declarava que ja que a ell li neguen d’aprendre el català perquè se li amaga la llengua, com a mínim vol que els seus fills vagin a una escola d’ensenyament en català perquè així s’assegura que seran bilingües. Una postura ben diferent a la demanada per una menorquina que, en carta al director, reclamava les classes en castellà per als seus fills. Per què? Perquè així no seran bilingües?
Fer servir la immigració com una excusa per justificar accions en contra de la llengua catalana és una pura demogògia. La defensa dels drets de les persones immigrades és defensar el dret a aprendre la llengua del país on han vingut a viure. Defensar el dret dels castellanoparlants a no emprar el català és pervertir la situació. Si una societat funciona en dues llengües és del tot normal que tothom sigui bilingüe. Tothom, o no? Perquè si tots són avantatges, cognitius i socials, per què s’hi neguen? Per quines raons ocultes no volen ser bilingües?

ja fa temps , ara en feim un altre

2010-10-21T10:34:00.000-07:00

l'opció segregadora

2010-09-21T01:06:00.001-07:00

L’opció que separa
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca
En una botiga de Ciutadella vam veure un paperet que, sense fer-se’n responsable ningú, demanava signatures perquè qui vol l’ensenyament dels seus fills en castellà, el signàs per tal d’així exigir-ho a la Conselleria. En principi, crida l’atenció que després de la lluita democràtica per assegurar la llengua pròpia com a llengua vehicular de l’ensenyament, ara hi hagi una reacció en contra d’un fet que arreu del món és la cosa més normal: que la llengua del país sigui la llengua pròpia de l’ensenyament. Açò no impedeix de tenir altres llengües, tan pròximes, però no pròpies, com el castellà, com a altres llengües d’aprenentatge. Així ho fa la gran majoria de les escoles de Menorca i no hi ha cap problema ni es genera cap conflicte.
El paperet en qüestió no donava cap argument, no expressava cap raó, no plantejava cap dificultat ni cap atropellament. Res. Només demanava signatures. Els promotors s’amaguen rere l’anonimat. Sabem que a Maó hi ha un grupet que fomenta aquesta opció, però a Ciutadella el fet és més estrany. La cosa tanmateix és preocupant, encara que sigui una minoria que ho faci.
Com es pot donar a entendre a aquestes persones que l’ensenyament en català no vulnera drets sinó que més tost possibilita que els seus fills coneguin i puguin utilitzar amb normalitat més d’una llengua superant el monolingüisme castellà? No és açò que sempre han reclamat: el plurilingüisme com la cosa més fantàstica de totes? Llavors, per quins motius no volen aprendre en català, si és la manera d’assegurar que no siguin monolingües i que no perdin la seva llengua familiar.
L’escola ha estat un dels pocs focus de normalitat de la llengua catalana, que ha fet de contrapès a la influència abassegadora de la castellanització de molts altres àmbits: mitjans de comunicació, món empresarial, administració central, justícia, policia, publicitat, etc., que són factors molt més poderosos que la pobra escola. Així es constata que la influència fora de l’escola és molt més intensa a nivell lingüístics: basta que hi hagi un al•lotet castellanoparlant perquè tot el grupet d’amics, malgrat ser catalanoparlants, es posin a parlar en castellà. La gran majoria dels contactes de llengua formal que provenen de fora de l’escola és en castellà. Els sectors de persones que, per família o per professió es desenvolupen en castellà, tenen ben poques ocasions d’entrar en contacte amb el català. A excepció de l’escola. De fet, l’escola és una excepcionalitat dins el panorama sociolingüístic. Que l’escola s’hagi proposat compensar aquesta situació entra a formar part dels objectius ben nobles del sistema escolar, és a dir, donar oportunitats d’igualtat a tots els fillets, tenguin la llengua que tenguin. Però ara l’escola sembla que està tota sola, l’han deixada tota sola en el redreçament de la llengua i la cultura catalanes de Menorca.
Els pares s’han de preocupar dels resultats obtinguts pels seus fills a l’escola. I els resultats indiquen que els fills que van a escoles amb ensenyament en català, aprenen les dues llengües. En canvi, els alumnes que tenen un ensenyament majoritàriament en castellà surten sense una competència funcional de català. Dit en paraules del professor Joan Melià, “la presència elevada del català com a llengua vehicular ha demostrat incrementar notablement la capacitat de tots els infants d'usar-lo sense que se'n ressenti la capacitat d'usar el castellà”.
Duim més de 25 anys d’ensenyament en català sense problemes, en una mateixa escola, integradora i inclusiva. Els pares que ara reivindiquen ensenyament en castellà, ho fan moguts per la ideologia i no per la pedagogia. Aquesta demanda comporta un afebliment educatiu per als seus fills i va directa a la segregació dels al•lots a causa de l’idioma. No sembla que les autoritats educatives, amb bon criteri, en faci gaire cas, entre altres raons perquè fer-ho seria una despesa absurda. No fan cap favor als seus fills els pares que vulguin una opció com aquesta.
Quina mena de societat volem? Aquella que se separa en dues i en la qual no siguin possibles els diàlegs en totes dues llengües independentment de la llengua d’origen? Aquella que no possibilita la competència en les dues llengües oficials? Aquella que es desentén de la cultura minoritzada i s’encamina cap a la desaparició de les cultures i les llengües autòctones? Els defensors de l’ensenyament exclusivament en castellà pensen que se’ls pren un dret. El resultat, però, és empobridor i no alliberador, és tallar camins al futur dels joves estudiants.

Tribunal Constitucional, estatut i llengües

2010-09-09T03:59:00.001-07:00

Tribunal Constitucional, estatut i llengües

Un dels articles que el PP ha impugnat d’inconstitucional de l’Estatut de Catalunya és el que fa referència a l’oficialitat de les llengües catalana i castellana. L’article 6.2 de d’aquest Estatut diu textualment: “[...] Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans tenen el dret i el deure de conèixer-les”.
La modificació introduïda respecte l’estatut anterior és la paraula “deure”. L’article no fa altra cosa que equiparar en drets i deures les dues llengües, atesa la mateixa condició de llengües oficials. El gran avanç de l’estatut català respecte a les llengües és per tant una qüestió estrictament de conquesta democràtica: finalment tots els ciutadans són tractats en igualtat respecte a l’ús de les llengües independentment de la llengua personal pròpia o habitual, familiar o materna...

Tot i tenir una situació sociolingüística semblant, en canvi el nou estatut de les Illes Balears no recull la mateixa proposta que la feta per l’estatut de Catalunya. Les forces polítiques i la composició política de la societat balear són ben bé unes altres. Però a efectes de reconeixement de drets i deures, les Illes Balears (i qualsevol altre lloc amb dues llengües oficials) podrien haver reclamat aquesta igualtat que recull l’Estatut del Principat. Els avenços en política i en legislació lingüística a les Illes Balears han estat menors en aquest sentit. Hem guanyat, per exemple, la garantia de ser atès en qualsevol de les dues llengües i per tant, que l’administració pública té l’obligació de fer servir la llengua triada pel ciutadà. D’açò se’n deriva que tota persona que ocupa un lloc a l’administració ha de conèixer –té l’obligació de conèixer, com a mínim- les dues llengües per poder atendre la ciutadania. Els metges, les infermeres, els jutges, els bombers, la policia i la Guàrdia Civil, els mestres, els funcionaris en general han de poder garantir aquest dret. Cosa que a qualsevol país “normal” es consideraria “normal”.

El progrés democràtic que suposa l’article 6.2 de l’Estatut de Catalunya sembla que serà declarat inconstitucional pel Tribunal espanyol. No sabem quins arguments es posaren damunt la taula. Però que d’un mateix concepte legal, l’oficialitat, se’n puguin derivar drets i deures desiguals, seria una sentència injusta. L’oficialitat de les dues llengües ha de tenir forçosament unes mateixes conseqüències jurídiques, és a dir uns mateixos drets i uns mateixos deures per a tothom, per a l’administració i per a l’administrat.

El recurs presentat pel PP al Constitucional pressuposa tanmateix que les llengües no són iguals. Per a aquest partit hi ha llengües més “importants” i carregades de drets i deures, i altres llengües “no tan importants” amb els reconeixement secundari d’alguns drets. La Constitució espanyola reserva el deure de conèixer una llengua només per al castellà, i d’aquí que el PP interpreti que la llengua catalana no pot reclamar aquest mateix precepte al territori on és llengua oficial i pròpia: Catalunya, País Valencià, Illes Balears (i una franja d’Aragó).

Vistes així les coses, no veig per què no es pot modificar la Constitució si no garanteix els mateixos drets a tots els ciutadans i per tant a no ser discriminats per raó de religió, raça, creença, gènere, orientació sexual...o llengua. Potser no és l’Estatut de Catalunya que s’equivoca, sinó la Constitució en vistes a l’estat de dret. Si per primera vegada en la història es reconeix el deure de conèixer (fixau-vos: de conèixer, no d’usar-la!) la llengua catalana, haurem de reconèixer que açò representa una gran passa en la consideració dels drets i les llibertats democràtics. L’equiparació entre les dues llengües és el que ha mogut precisament tots els sectors espanyols conservadors. Per tant, aquets sectors de la societat espanyola encapçalada pel PP no fa altra cosa que oposar-se a un fet cabdal de la democràcia: la igualtat davant la llei. Mentre la llengua catalana sigui una llengua de segona categoria, ningú s’hi oposa. Quan la llengua pròpia reclama els mateixos drets i deures, es disparen totes les alarmes en contra seu.

No sé quina equitat podem esperar d’un Tribunal més que qüestionat. De ben segur que es troba en una difícil papereta. Tanmateix, la valentia en l’equiparació seria una de les fites més importants pel aquest país. Si no és així, hauran d’explicar què significa per a una llengua ser llengua oficial, i per què per a una llengua significa una cosa i per l’altra una de diferent. O dit d’una manera lacònica, què no tenc jo com a catalanoparlant, que no em consideren tant espanyol com altres?

dos serveis, un sol equip

2010-09-08T01:07:00.000-07:00

Ja fa uns anys que la Conselleria d'Educació de les Illes Balears va posar en marxa els equips de suport als centres i als docents des des diverses necessitats i en distints aspectes. Els equips que treballam diractament amb el profes i amb els alumnes (i amb les famílies) que tenen a veure amb l'atenció a la diversitat provocada per la immigració són ESEL i PAIRE.
ESEL és l'Equip de Suport a l'Ensenyament de la Llengua i PAIRE respon a les sigles de Programa d'Acollida, Integració i Reforç Educatiu. Ambdós equips formen part de Serveis Educatius diferents, però les seves competències tenen un camp d'intersecció que els obliga a coordinar-se, a treballar conjuntament.
Durant el curs passat 2009-2010 ja ens reuníem per compartir la informació i les tasques. Tanmateix hem constatat que hem d'anar una mica més enllà i treballar com un sol equip. A Menorca som quatre professionals amb experiència: Núria Pons i Carme Morales (PAIRE) i Caterina Juanico i Francesc Florit (d'ESEL).
Els centres educatius ja coneixen la nostra feina i en tenen experiència ja que en tots hi hem tingut intervencions. Però convé de fer-ne un resum de les nostres funcions. Els tres pilars que donen sentit als dos serveis són l'acollida, la llengua catalana i la interculturalitat. I açò abarca temes com l'escolarització i la mediació, els serveis d'inetrlocució, les relacions amb altres entitats que treballen amb la immigració, l'acollida de famílies i alumnes nouvinguts i els seu seguiment escolar, el suport de llengua oral i cursos de català intensius, l'organització de l'aula d'acollioda, l'ajuda en la redacció de plans d'acollida i de PALIC, l'assessorament en avalaució i en adaptacions curriculars, la introducció de metodologies didàctiques en L2, l'aplicació de materials didàctics i la seva exemplificació a les aules, i tot allò referit a l'ensenyament del català, programacions i recursos, així com iniciatives per al foment i la dinamització de la llengua catalana coma llengua pròpia del centre, com també la implantació de plans per a la interculturalitat en tot el curriculum.
El nostre propòsit és contrubuir a la millora de l'educació dels alumnes, donar les eines de gestió més adients al professorat i així oferir oportunitats per a la convivència plural, des del respecte a la diversitat i amb la llengua pròpia com a llengua escolar compartida.

2010-07-06T04:20:00.000-07:00

Per al Cercle Artístic de Ciutadella, que m'han demanat obra per tal d'obsequiar els membres del jurat del Premi Born de Teatre. Doncs açò és el resultat:

entrevista diari Menorca

2010-05-14T04:11:00.001-07:00

l'entrevista del Diari Menorca sobre el llibre El Joc de la convivència:

http://www.menorca.info/suplementos/culturalia/2010/culturlia123/131706/opinio/vida/democrtica?d=print

Dinamització de la llengua: linguamón

2010-05-11T03:18:00.000-07:00

La Jornada de dinamització de la llengua catalana a secundària que es va organitzar dia 21 d'abril al CEP de Menorca va ser molt interessant. Hi van participar uns ponents de primera fila: Ferran Suay que explicà les actituds i les defenses psicològiques en situacions de bilingüisme; Mercè Solé que ens explicà la tasca de Linguamón, la casa de les llengües i finalment en Biel Pons que ens explicà com funciona el programa Amb tu en català. Al capvespre hi va haver una taula rodona entre profes de llengua.

Dees d'aquest bloc volem destacar l'apartat de les BONES PRÀCTIQUES que són recollides a la web de Linguamón, perquè són aquelles experiències en dinamització de la llengua que ens pot il·lustrar la feina que des dels centres es pot fer, a través de les Comissions lingüístiques per al foment de la llengua catalana com a llengua comuna compartida.

Bones pràctiques en educació

Una de les altres utilitats educatives per als centres d'ESO són el mapes de les llengües, una proposta didàctica interactiva per estudiar la diversitat lingüística mundial, una eina fantàstica:

mapes vius de les llengües

Bona feina!

Presentació de El Joc de la Convivència

2010-04-25T10:34:00.000-07:00

Heus aquí la presentació que en Miquel Maria ha fet del meu llibre, amb tot el meu agraïment

Presentació del llibre
EL JOC DE LA CONVIVÈNCIA,
de Francesc Florit Nin.
Ciutadella, 24 d’abril de 2010
Miquel Maria Ballester

Qualsevol que hagi seguit l’obra de Josep Pla haurà copsat que quan descriu i analitza la tasca de molts personatges rellevants sol defugir la seva classificació segons les díades més habituals —progressistes o conservadors, oberts o reaccionaris—, sinó que sol establir distinció més aviat pragmàtica: a una banda hi posa els qui se situen davant la realitat i la jutgen a partir d’uns esquemes ideològics més o menys estereotipats i engavanyats, una posició que per a Pla sol fer deixar de banda el sentit comú i fàcilment degenera en retòrica o, pitjor, en doctrinarisme, i a l’altra banda hi situa aquells que són capaços d’observar directament la vida, els qui pretenen comprendre la vida tal com es dóna i es mou, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb les seves contradiccions i limitacions. En certa manera, i alguna vegada fa explícita aquesta referència, vindria a ser la distinció nietzscheana entre l’homo teoricus i l’home vital. No cal dir que Pla, igual que Nietzsche, sent un gran respecte per aquest segon tipus de persones, i una prevenció, quan no irritació, davant el primer.

Després de llegir “El joc de la convivència”, no tenc cap dubte que si Josep Pla visqués encara avui i parlés de Francesc Florit Nin, el consideraria, de totes totes, dins la segona categoria, la dels homes que parteixen del sentit comú i la sensibilitat directa envers les coses reals per descriure i valorar el batec de la vida.

Com diu na Pilar Benejam a la introducció d’aquest llibre, aquest mostra “tres problemàtiques recurrents: la necessitat de comptar amb una ciutadania participativa, la defensa de la llengua pròpia, i la preocupació per la preservació i estimació del patrimoni de l’illa”. Però no és només que Francesc Florit Nin parli d’aquests temes. No ens els planteja com tres àmbits de reflexió teoritzant, sinó com tres àmbits en els quals batega la vida de les persones i de la societat de la Menorca d’avui.

Així, el patrimoni cultural i natural no és, per a Francesc Florit Nin, una col·lecció de pedres mortes, musealitzades, decantades de la vida. Ben bé al contrari, el patrimoni històric, artístic, arquitectònic, urbà, i el paisatge natural, són el marc en què es pot i s’ha de desplegar una vida plena de sentit propi, la vida amb la idiosincràsia que només pot tenir una vida viscuda a Menorca. El patrimoni, en un sentit ample i complexiu, vindria a ser la condició de la forma que pot tenir la nostra vida ara i aquí.

Igualment, la llengua: allò que per a Florit Nin és més important no és la gramàtica com a norma fixada, sinó la gramàtica com a paraula viscuda, la llengua com a expressió de la vida d’un poble que, malgrat totes les dificultats, vol continuar vivint i expressant-se amb la llengua dels pares i dels avis.

Igualment, la ciutadania participativa, és a dir, viva. Les reflexions de Francesc Florit mai no conceben una ciutadania-objecte, com de vegades es traspua en el discurs d’alguns polítics, a dreta i esquerra, que “volen fer coses per als ciutadans”. Florit Nin ens proposa una ciutadania-subjecte, protagonista activa i autònoma del seu fer-se cada dia.

En Francesc Florit ens diu, al breu text que encapçala aquest recull d’articles, que assumeix el principi de la Vita activa, que proposava Hannah Arendt. Permeteu-me aquí un incís. Aquesta gran intel·lectual d’origen alemany va construir tota una teoria política que és alhora hereva i alternativa a la del seu mestre, el filòsof alemany Martin Heidegger. Aquest havia donat una gran importància a l’afirmació de l’autenticitat del jo individual i irrepetible davant el món, a la “propietat” de l’individu en la seva soledat més íntima, com afirmació i condició de la seva llibertat. La Vita activa que proposa la qui fou deixebla seva, Hannah Arendt, parteix justament de la consciència de la pluralitat i no tant de la singularitat: l’important no és el “jo en el món”, sinó el “nosaltres en el món”, perquè és amb el “nosaltres” que hem d’aprendre a viure i a conviure. Per a Arendt, un suposat pensament autèntic que no tengui en compte l’experiència enriquidora de la pluralitat, que parli de l’home en singular i no dels homes (i de les dones) en plural, no val la pena. Per a Hannah Arendt, la política, que és molt més ampla que l’activitat institucional o de partit, que entén com una manera de viure i conviure amb els altres, és precisament l’habilitat d’actuar junt amb els altres per edificar, entre tots, un present i un futur.

Bé idò, entenc perfectament que en Francesc Florit assumeixi el principi de la Vita activa de Hannah Arendt, perquè el que veim al llarg de totes les pàgines d’”El joc de la convivència” és una convidada a practicar, en tots els ordres de l’existència, la valoració positiva del pluralisme. Florit Nin veu la diversitat i la multiculturalitat creixent de la nostra societat menorquina com una ocasió d’enriquiment mutu i no com una desgràcia, com un regal i no com una condemna, i ens ve a proposar que aprenguem a viure i a conviure des d’aquesta diversitat, amb aquesta diversitat, i per trobar el nostre lloc enmig d’aquesta diversitat.

A partir d’aquí, ja us podeu imaginar quins són els valors que orienten la brúixola de les reflexions de l’autor. Ens presenta, per començar, la distinció necessària entre la multiculturalitat i la interculturalitat: la multiculturalitat és el fenomen de la diversitat que, per raons històriques, econòmiques, polítiques i socials ens ha tocat de viure, ara i aquí; hem passat de ser un país emissor d’emigrants, a un país receptor d’immigrants. La interculturalitat, en canvi, és el projecte de vida per transformar els possibles riscos de fragmentació d’una multiculturalitat no assumida, en energies positives que facilitin la convivència:

“La interculturalitat, de la qual es parla tant, no és tant una realitat, sinó una aposta de futur. Es tracta d’actuar a favor del contacte entre les cultures per lluitar contra els estereotips negatius sobre la diversitat produïts per la ignorància i la por. (...) La multiculturalitat de les societats actuals, com la menorquina, exigeix un compromís per la interculturalitat.” (p. 12).

Florit Nin és conscient que aquest camí no és gens fàcil, i no vol defugir els conflictes:

“No es tracta mai d’amagar els conflictes, perquè de conflictes sempre n’hi haurà. (...) No cal evitar-los, cal gestionar-los amb actituds obertes, amb habilitats assertives i amb valors d’apropament, de coneixement, de respecte, de comprensió i de solidaritat. I en aquest ordre.” (p. 13).

A partir d’aquest plantejaments, jo diria que l’autor se situa a les antípodes d’aquell vell refrany menorquí que diu “cadascú a ca seva, i Déu per tot”. La seva proposta és més aviat “aquesta és la casa de tots, i ens hem de conèixer per poder conviure.”

La necessitat de no defugir el conflicte duu en Francesc Florit a adoptar, en alguns articles d’aquest recull, un to de crítica de vegades prou contundent. Sempre respectuós, suau en les formes però punyent en el contingut, especialment quan jutja les tendències més nocives que es manifesten en la nostra època, o més específicament quan considera que les polítiques públiques o determinades actituds alimenten el camí contrari a allò que cal fer per avançar cap a la maduració de la democràcia, la convivència o la resolució positiva dels problemes amb què ens trobam. Així, per exemple, és especialment crític amb la perversió, o la simple deixadesa, manifestada en relació al Projecte Educatiu de Ciutat, que tantes expectatives va generar a tota la societat ciutadallenca, potencial que va ser desaprofitat per una gestió municipal insensible i cega davant l’extraordinari valor d’aquest projecte.

Al llarg de les pàgines del llibre s’ocupa amb una gran lucidesa de la gestió del patrimoni cultural i natural, i de les polítiques culturals, com dèiem abans, des d’un plantejament vitalista, i en base a un principi que ell anomena l’activació del patrimoni. Aquesta perspectiva el situa en una posició crítica tant amb la musealització estàtica del patrimoni, com amb la seva banalització amb una pura finalitat comercial o d’exhibició dels vestigis del passat davant els turistes. Si dèiem abans que allò que impregna la visió d’en Francesc Florit és la tensió pels batecs de la vida, allò que li preocupa més del patrimoni és, doncs, que sigui una realitat viva i vivificadora, que faciliti la vida en tota la seva diversitat. Insisteix molt en aquestes idees sobretot quan parla de la revitalització de la Ciutadella antiga, del seu centre històric:

“Si el centre històric només acompleix la funció terciària dels servies, llavors les altres funcions queden atrofiades. (...) Què fa reviure una ciutat històrica? La paraula ho diu: que s’hi visqui. Que sigui habitada, millor per gent jove. Aquest és el criteri. Cal viure la ciutat d’una manera autèntica, sincera i total i no de cara a la galeria. Si feim una ciutat a la mida de les visites, tendirem a una mediocre estandardització, es perdrà la identitat, es malmetrà el sentit de pertinença; vull dir que ja no serà tan nostra (...). El millor que es pot fer des del meu punt de vista és la decisió política de diversificar les activitats. Diversificar significaria que es pugui fer qualsevol acte humà: viure primer, caminar segur, dormir tranquil, anar a escola a peu, comprar a prop, jugar a l’ample, prendre un vinet, treballar si cal, aparcar prest, menjar bé... i tots aquells altres gestos quotidians que fan la vida agradable.” (p. 26).

I sempre des de la perspectiva atenta a la pulsió de la vida, sobre la qual no em cans d’insistir, no és estrany que pel que fa a les polítiques culturals l’autor insisteixi en aquell àmbit de la cultura en què, precisament, més es percep el batec la vida, com és l’àmbit de la creació cultural i artística:

“Les polítiques són molt centrades en l’organització de cursos i tallers de formació, que van ser prioritàries en la dècada dels 80-90. Llavors es van incorporar les ajudes a la difusió dels productes acabats sota diversos formats i estratègies: publicació, manifestació, espectacle... Mentrestant s’anaven configurant uns equipaments culturals que encara mostren greus deficiències que no cal recordar. Ara és el torn del vèrtex oblidat. La creativitat, massa sovint entesa com una intimitat infranquejable de difícil penetració per a les polítiques culturals, ha quedat massa al marge de les prioritats. (...) S’han de concebre nous formats d’equipaments per als nous llenguatges emergents. Més enllà de les sales de consum (cines, teatres, auditoris, museus), hi ha d’haver espais per a la creació. És un problema evident: què tenen els actors, els músics, els pintors i escultors, els multimèdia, per desenvolupar-se i créixer com a artistes?”(p. 58).

No hi poden faltar, en un mestre i educador vocacional com és Francesc Florit NIn, moltes i agudes reflexions sobre l’escola, i sobre l’educació més enllà dels límits de la pròpia escola. De fet, insisteix que, d’una manera directa o indirecta, conscient o inconscient, els agents de l’educació són molts més que l’escola i que, per tant, val més fer-ho conscient, planificar-ho, estructurar-ho perquè tot plegat acompleixi una funció positiva. Novament aquí sorgeix la visió d’un home que observa la vida, lúcid i atent als detalls: quan convé hem de ser crítics i autocrítics, però també hem de saber valorar i difondre les experiències positives que neixen i es desenvolupen en el nostre entorn, com per exemple la magnífica guia “Ciuadella amb els ulls d’infant”, elaborada pels al·lots i al·lotes del Col·legi Pere Casasnovas, a la qual dedica un dels articles.

Hi trobareu també amples i profundes reflexions sobre la vida parlada, sobre la vida a la Menorca d’avui en la nostra llengua, i sobre les dificultats que açò comporta. Novament, el que aquí preocupa més en Francesc Florit és com ho podem fer, què hem de fer per tal que la llengua catalana sigui el vehicle de vida compartida entre tots els menorquins, els vells o autòctons i els nouvinguts. Aquí reclama, com és obvi, una actitud positiva i oberta als qui acaben d’arribar, però sobretot es mostra crític amb la manca responsabilitat de les persones i institucions autòctones —empreses, mitjans de comunicació, institucions públiques—,davant aquesta necessitat:

“La feina que fa l’escola és ràpidament contrarestada per la realitat fora de les parets escolars. En aquest sentit, la situació sociolingüística de la llengua catalana quant al seu ús social resulta un dels handicaps afegits. Tot plegat, el poc prestigi de la llengua, fins i tot entre la població catalanoparlant, resulta ser un altre dels factors que juga en contra de l’aprenentatge per part de l’alumnat nouvingut.” (p. 78).

Al cap i a la fi, amb poc convenciment podem demanar que els nouvinguts estimin la nostra cultura i la nostra llengua, si nosaltres no som els primers a mostrar i demostrar aquest amor, i si en la nostra societat, de vegades fins i tot des de determinats sectors polítics, s’alimenta un discurs d’autoodi i desprestigi sobre la llengua pròpia, amb una visió provinciana i acomplexada.

Finalment, en aquest recull no hi podien faltar els articles que ens apropen més al vessant artístic d’en Francesc Florit Nin, l’artista plàstic, i l’artista amb les paraules a través de la seva poesia. En realitat, la mirada sensible i sentimental no és aliena als articles en què fa una reflexió més política o social, i que ocupen el nombre més extens de pàgines del llibre, però és cert que a la darrera part hi trobareu alguns textos que li hem d’agrair especialment, perquè ens eduquen la mirada sensible, la mirada poètica, la visió estètica.

Supòs que no fa gaire falta que us digui que el llibre d’en Francesc Florit m’ha agradat, i molt. Per tant, li vull dir “enhorabona”. Però a més, i sobretot, li vull dir “gràcies”, perquè aquest no és només un llibre que dóna gust de llegir, sinó un llibre que fa bé. En aquesta època difícil que ens ha tocat viure, en la qual, com apunta l’autor en algunes pàgines, cauen velles seguretats i ens toca construir nous paradigmes, fan falta paraules que permetin construir idees a partir d’elles. No com a dogmes, naturalment, però sí com a bases sòlides sobre les quals poder créixer.

I res millor per il·lustrar açò, que una obra plàstica del mateix Francesc Florit Nin. Es tracta de la il·lustració número quatre que apareix al seu llibre —un llibre per a mirar, més que per a llegir— Jugar a natura, que ha realitzat dins enguany. Aquesta il·lustració mostra, justament, una boca de la qual surten com unes arrels. El joc de la convivència de Francesc Florit Nin és com aquesta pintura seva: les seves paraules són com arrels de les quals en pot néixer un arbre ple de vida, un arbre que doni fruits. Llegiu, doncs, El joc de la convivència, i, en conseqüència, viviu!

Motius per escriure

2010-04-24T01:09:00.000-07:00

Què escric i per què?

Vaig començar a escriure per gust de ben jove, devia tenir uns 15 anys. Primer vaig escriure poesia, que és per on comença la majoria dels lletraferits. Escriure poesia en la joventut és una manera de treure els petits dimonis de l’adolescència.

Escriure per a mi és la conseqüència natural de llegir. Bona part d’allò que s’escriu no és altra cosa que l’emulació d’un altre escrit, d’un escrit que t’ha colpit profundament i que penses, i si jo també ho provés?

Llavors em vaig trobar en la necessitat d’escriure altres menes de papers: crítiques, ressenyes, articles, narracions, etc. Han estat les circumstàncies que m’han empès a escriure sobre les pedreres de marès, sobre la ciutat on visc, sobre educació, sobre llengua, sobre l’activitat artística, perquè simplement són les meves motivacions, allò que en un moment donat m’interessa d’explicar i d’explicar-me.

Escric perquè m’agrada escriure. És per a mi un exercici d’una doble intensitat: la intensitat formal de mirar fins on pots arribar amb el llenguatge; i la intensitat de la reflexió, de l’escriptura com una, no única, de les maneres més eficaces de pensament.
L’escriptura és per tant com una activitat que se situa entre el joc i la reflexió, entre l’estètica i l’ètica. És una de les manifestacions més clares de la llibertat individual.

Escriure (i publicar-ho) és entrar en la dimensió social de la llengua, que és el mitjà per excel·lència de la interacció entre les persones, el mitjà que feim servir per construir la comunitat de ciutadans. En aquest sentit escriure és per a mi participar de la vida activa, sentir-me viu com a ciutadà.

Amb tot, no he deixat mai d’escriure poesia. De tots els gèneres literaris, aquest ha estat el més constant, el que no m’ha abandonat mai. Per què? Sospit que és aquell que m’és més dúctil, aquell que em facilita millor la pròpia expressivitat.

En el fons, tanmateix, em consider més pintor que escriptor, o dit d’una manera més palmària: dedic moltíssim més temps a pintar que no a escriure. Les dues formes d’expressió demanen una dedicació considerable, són ambdues amants molt exigents. Sense una dedicació gairebé absoluta és probable que hom quedi jugant a tercera regional en qualsevol de les arts. La pintura però no és tan allunyada de l’escriptura, són en el fons dues vies de recerca interior.

Més que tolerar. conviure

2010-03-23T01:44:00.000-07:00

Més que tolerar, conviure
Francesc Florit Nin

RESUM

A partir de la constatació que la societat menorquina és cada vegada més diversa a causa dels fluxos migratoris, la conferència Més que tolerar, conviure fa una proposta d’INTERCULTURALITAT. Primer es dibuixa sumàriament els reptes de la mundialització, d’aquest canvi d’època actual, i llavors es defineix aquesta proposta a base d’una doble adaptació: la de la societat d’acollida respecte dels diversos grups culturals i la dels grups a la societat d’acollida sota els principis de la igualtat i del respecte a la diferència. Es parla de la convivència com un procés d’adaptació i d’aprenentatge. El mètode d’aquest aprenentatge és el diàleg i l’intercanvi entre les identitats, sense renunciar-ne a cap i preservant la riquesa patrimonial de la humanitat: les llengües i les cultures pròpies de cada racó del món. Les condicions per a la interculturalitat és la participació activa en la vida democràtica. Finalment es concreten algunes actuacions encaminades a assolir aquesta proposta.

____________________________________________
Menorca és una terra d’acollida. La fesomia de Menorca és composta de les diverses cultures que hi ha passat: primers pobladors, fenicis, romans, bizantins, musulmans, catalans, anglesos i francesos, castellans...amb la cultura i la llengua catalana com a tronc fonamental. I ara que hi arriben d’arreu del món: d’Amèrica Llatina, d’Anglaterra, de l’Europa de l’Est, del nord d’Àfrica i alguns d’Àsia. De fet actualment un 40% de la població no ha nascut a Menorca, hi ha vingut a viure. A més, molts dels qui hi ha nascut són fills d’immigrants d’altres llocs d’Espanya o d’Europa. Aquest augment espectacular de la immigració s’ha produït en només 8 anys. Ara la població immigrant representa un 15 % del total de Menorca. Per posar una dada rellevant: a Menorca hi viuen més estrangers que alaiorencs. Si tots els estrangers es reunissin en un nou poble, aquest seria el tercer més gran de Menorca, segons ha constatat Joan Febrer, en un estudi molt interessant sobre els nous menorquins .

Però Menorca també ha estat terra d’emigrants. Tots els menorquins han tingut algun familiar pròxim o llunyà que es va veure obligat d’abandonar l’illa, per les mateixes raons que ara els immigrants que arriben deixen els seus països: per necessitat, per tenir unes expectatives d’una vida millor, per a ells i per als seus fills. Durant anys Menorca va tenir una forta emigració. Els emigrants menorquins a Algèria van arribar a ser majoria en algunes poblacions. El 1834 Alger ja tenia una «rue de Mahon». Entre els anys 1830 i 1836 van emigrar de Menorca unes 10.000 persones, amb una població d'uns 38.000 habitants, és a dir una quarta part . El 1850, 45 famílies menorquines funden el poble de Fort-de-l'Eau on es conservà el català durant més de cent anys, i el 1853 Aïn Taia és fundat per 967 menorquins. Uns pocs anys més tard, el 1875 van emigrar de l’illa una altra vuitena part de la població (4.000 d’una població total de 33.000). Però, en canvi, que jo sàpiga, no hi ha cap lloc que commemori, que ens faci recordar als menorquins que també hem estat emigrants. El meu avi mateix. Cosa que no estaria gens malament que les autoritats en prenguessin una iniciativa.

Menorca, per tant ha canviat molt. Ha passat de ser una terra pobra que treia els seus fills perquè no els podia mantenir a una terra rica que acull immigració. Ara Menorca és molt més complexa en tots els sentits: socialment, culturalment, lingüísticament. Som davant per tant d’una societat multicultural d’una gran diversitat. Ara per ara tenim aquí unes 80 nacionalitats diferents. Per sobre totes les diferències, que inevitablement confronten maneres de ser i de pensar distintes, hi ha una cosa que a tots ens resulta imprescindible: la pau ciutadana, la cohesió social, és a dir, la convivència. Com fer-ho és un dels reptes més exigents que tenim. Per sort no som els únics al món que els passa un fet semblant, ja que tenim unes experiències de les quals en podem aprendre.

Fer formular ràpidament la tesi de la proposta: es tracta de ser una mateixa societat cohesionada en base a la consideració igualitària de tots els seus membres tot respectant les seves singularitats sense perdre la identitat de la cultura i la llengua pròpia de Menorca. Tot i que dir-ho és fàcil, aconseguir-ho no ho és tant, perquè exigeix esforç, consciència i participació. Perquè el món que vivim és complex i hem perdut moltes de les certeses que teníem. No és que visquem una època de canvis, sinó que vivim un canvi d’època. La mundialització ( la globalització, que en diuen) provoca oportunitats i grans desigualtats; provoca també grans fluxos migratoris; les tecnologies augmenten la productivitat i la comunicació però suprimeixen llocs de treball; la mobilitat i la deslocalització d’empreses fan precaris els llocs de feina; les identitats culturals es difuminen mentre es reivindiquen les que han estat menystingudes; es va creant un nou perfil de ciutadania universal, mentre que l’economia global debilita l’Estat del benestar; es dilueixen els Estats i es creen noves entitats supraestatals; sorgeixen noves formes de marginalitat i noves intoleràncies com els fonamentalismes religiosos; tenim dèficits democràtics i inseguretats; augmenten els problemes mediambientals, però també es fan grans avenços en el coneixement. En definitiva: tot es mou, canviam de paradigma, les crisis dels models antics fan preveure nous models. Davant aquests reptes haurem de donar respostes intel·ligents. I crec que només hi ha un camí: aprendre a dialogar per conviure. Aprendre a viure junts, aquesta és la gran assignatura de la qual ens haurem d’examinar tots. Menorca és rica en associacions de tot tipus. Participar en la vida social, cultural o esportiva és fàcil, n’hi ha per triar. Perquè la clau de volta de la convivència és la participació, perquè demana un esperit obert d’acceptació, demana un esperit actiu, d’afirmació de la vida, perquè demana un esperit optimista, de confiança.

Potser la tolerància és un primer pas, per començar. Però no és suficient perquè no garanteix la convivència. Tolerar pot tenir un significat merament superficial que no atén l’arrel del problema. Quan tolerar significa haver de suportar l’altre perquè no em queda altre remei, aleshores no s’avança en la comprensió de l’altre. La tolerància i la convivència, en el sentit positiu d’acceptació, són experiències que s’han d’aprendre i només es poden aprendre amb experiències, com s’aprenen les coses importants de la vida. Es tracta d’una experiència de coneixement per contacte i reflexió. Res més i res menys.

Lluís Vidaña Fernández posa com a base de la convivència quatre paràmetres: 1r. el coneixement mutu, 2n. l’intercanvi d’experiències i d’idees, 3r. la participació i la col·laboració i 4t. la igualtat de drets i deures. Treballar totes aquestes bases formaria una proposta clara d’Interculturalitat.

La interculturalitat, de la qual es parla tant, no és tant una realitat, sinó una aposta de futur, una proposta, un pla, un projecte. La realitat és la multiculturalitat, La interculturalitat és actuar a favor del contacte entre les cultures, lluitar contra els estereotips negatius sobre la diversitat produïts per la ignorància i la por. En el fons del fons, la por i la desconfiança produeixen els monstres de la xenofòbia, del racisme, de la intolerància que menen a la disgregació, a la segregació, a la marginalitat i a la discriminació. Lluitar contra aquests monstres és lluitar contra la por i la ignorància. Sovint és la por que ens fa ignorants!

La UNESCO aposta per una educació intercultural en la seva Declaració Universal de la Diversitat Cultural aprovada el 2001 i a les Directrius sobre l’Educació Intercultural . En aquests documents es fixa com a objectiu principal el reconeixement de les identitats culturals i lingüístiques per a garantir la convivència per a la pau del món i es proposa de fomentar vies de comunicació entre les cultures per promoure la coexistència pacífica i la tolerància mútua. Perquè la clau d’unes relacions pacífiques consisteix en el reconeixement i la comprensió. La multiculturalitat de les societats actuals, com la menorquina, exigeix un compromís per la interculturalitat. I açò, com ja he dit, ho hem d’aprendre. Però, en concret, què hem d’aprendre? L’aprenentatge intercultural vol garantir la convivència per mitjà d’exercir unes habilitats socials fonamentals. Per exemple entendre que totes les persones tenim molt més, moltíssim més de comú que de diferent. Per exemple que unes persones i altres ens necessitam, el valor de la interdependència. Per exemple aprendre a veure que la feina en col·laboració és molt més rica i satisfactòria. Per exemple que resoldre els conflictes de forma dialogada n’assegura més la solució i que a tots ens beneficia. Aquests són els valors, que precisament no mostren gaire els mitjans poderosos de comunicació.

No es tracta mai d’amagar els conflictes, perquè de conflictes sempre n’hi haurà. Els humans som d’aquesta naturalesa complexa. De fet els conflictes tenen la cara positiva de mostrar la diversitat i els distints angles de la realitat i són el punt de partida per a crear noves formes d’adaptació. Els conflictes ens posen a prova i benvinguts siguin ja que no els podem evitar. No cal evitar-los, cal gestionar-los amb actituds obertes, amb habilitats assertives i amb valors de respecte, d’apropament, de coneixement, de comprensió i de solidaritat. I en aquest ordre. Repetesc: respecte, apropament, coneixement, comprensió i solidaritat.

Tothom sap què significa conviure! Tanmateix no hi serà de més que intentem de perfilar una mica més el sentit de la convivència, perquè en aquesta descripció podem veure la dimensió més real i més concreta. Conviure és viure amb els altres amb harmonia. Ala ja està! Però implica un aprenentatge i una diversitat de criteris que caldrà regular en cas de conflicte. També exigeix un grau d’adaptació d’uns i altres. Exigeix la tolerància en el sentit positiu que hem dit d’acceptació del qui és diferent. Demana unes normes mínimes comunes, compartides, unes “normes de convivència”, una ètica de mínims de ciutadans. Conviure demana també que mirem més allò que ens uneix i que relativitzem allò que ens separa. Per conviure cal un espai públic de qualitat, on trobar-se i on negociar les diferències i on trobar el consens necessari. I sobretot, conviure és un acte de profunda participació democràtica. Per conviure calen uns coneixements, unes habilitats, i unes emotivitats disposades a la cohesió social. La integració forma part indispensable de la convivència. És un procés de contínua negociació, és una conquesta diària, mai un estat perenne conquistat, cada dia s’ha de conviure. La convivència és el component fonamental de la Interculturalitat.

Si haguéssim de fixar un vocabulari de la convivència segurament tindríem un cert consens entorn de paraules com: a d’acceptació, b de bondat, c de compassió, d de diàleg, e d’esperança, f de felicitat, g de generositat, h d’humanitat, i d’igualtat, j de justícia, l de llei, m de maduresa, n de negociació, o d’oportunitat, p de pau, q de quiditat, r de respecte, s de solidaritat, t de tendresa, u d’unió, v de valor, x de xarxa, i z de zel: cura eficaç que hom posa en el compliment de les seves obligacions.

Tenim un llibret preciós que sota el nom de L’imperatiu intercultural l’autor, Ramin Jahabegloo, ens fa reflexionar sobre la necessitat urgent d’establir una nova mentalitat i unes noves relacions entre les cultures. Els grans avenços de la humanitat s’han produït quan les cultures s’han creuat en un diàleg fecund. El diàleg parteix d’un doble elogi: l’elogi de la diversitat, visca la diversitat!, i l’elogi de la personalitat, visca la idiosincràsia! L’equilibri entre els dos elogis és delicat com una papallona. Però resulta necessari i urgent. Per arribar-hi caldrà reforçar els principis democràtics i una ètica de mínims compartida per tothom. Que cada poblet s’ho proposi. Que Maó es proposi el principi de la convivència, és a dir, establir contactes en un lloc i en un temps de trobada. La trobada és la via cap a la convivència. En canvi el desconeixement per manca de contacte provoca idees estereotipades cap als altres i sorgeixen els prejudicis i la intolerància. El desconeixement provoca por, el gran enemic, el monstre. D’altra banda el contacte amb el diferent ens fa relativitzar les pròpies conviccions i ens obre un horitzó d’una veritat més ampla. A més ens fa descobrir allò que de comú tenim les persones i les cultures, plorar pels fills per exemple, i açò ens humanitza i ens estimula la solidaritat. El diàleg és la millor manera d’aprendre i d’alliberar-nos d’una identitat unidireccional, i per tant ens fa avançar en la pròpia cultura quan comprenem les altres. Per transformar-se, les cultures necessiten ser receptives a les altres cultures. La història no és altra cosa que un llarg diàleg d’influències recíproques de cultures diverses (i de vegades també d’enfrontaments)

En fi, la tolerància és la norma mínima, el respecte és la norma segona, la convivència és la norma final, definitiva, màxima. Tenim l’obligació de parlar, d’escoltar i de respondre. Així es construeixen els ponts del diàleg. La interculturalitat és la matriu d’aquest diàleg, com diu Ramin Jahabegloo. Però fer fer-ho cal que totes les cultures tenguin plenes garanties d’una vida plena, que siguin vigoroses. Cada cultura ha d’afermar-se per poder dialogar. En aquest sentit la preservació de la diversitat cultural, de totes les excepcionalitats que és cada cultura és condició necessària. La finalitat és mostrar el patrimoni de la humanitat i els valors comuns a partir del dret a la diferència, perquè la diversitat és aquest patrimoni. Les societats diverses i l’encreuament de cultures sempre han estat a la gènesi de les grans transformacions i conquestes de la humanitat. Els intercanvis de coneixements i d’habilitats han estat a l’inici de la resolució de grans enigmes i dificultats. La preservació de la riquesa patrimonial de llengües i cultures del món ens pot salvar.

En base a la igualtat de dignitat de totes les cultures, la interculturalitat reclama la protecció dels febles, perquè es doni veu a les cultures que han estat silenciades a causa de la uniformització del món, de la mundialització. La capacitat de convivència entre les cultures dóna a entendre que a la humanitat li preocupa el futur del planeta. O açò o la barbàrie.

La convivència intercultural, més enllà de la tolerància, implica el reconeixement mutu, dels menorquins autòctons, dels nou menorquins i fins i tot dels que temporalment venen a viure a l’illa, que són molts, visitants, residents i turistes. Aquest reconeixement, tanmateix ha de tenir un doble sentit: la multiculturalitat dels diversos grups per un costat i el compromís amb la cultura i la llengua autòctona per l’altre. Per dir-ho en paraules d’Isidor Marí es tracta d’una adaptació mútua: el compromís de la cultura històrica autòctona amb la diversitat dels grups culturals establerts al territori; el compromís de tots els grups culturals amb el futur de la llengua i la cultura pròpies del territori.
“Cap futur multicultural no serà just si admet la possibilitat de desintegració de la cultura i la llengua autòctona” com diu Isidor Marí. Quin sentit tindrien els esforços en la convivència i el reconeixement de les diverses cultures si assistíssim a la desaparició de la llengua catalana? El primer principi que ha de regir la gestió de la multiculturalitat és la voluntat de compartir la llengua i la cultura autòctones per assegurar el seu futur com a garantia de cohesió social. En aquest sentit, la multiculturalitat no ha de suposar un poti-poti que ofeguin les llengües i les cultures històriques autòctones de cada territori, perquè pel camí de la uniformització de les llengües i les cultures, pel domini de llengües i cultures hegemòniques acabaríem amb la riquesa de la humanitat, d’allò que li atorga sentit. El respecte i la participació en la vida social de la diversitat de cultures han d’anar acompanyades pel respecte a la llengua catalana com a llengua social de confluència i d’ús públic.

Què demanen els nous menorquins a la societat d’acollida?: el mateix tracte, les mateixes oportunitats, els mateixos drets, la seva integració. Què demana la societat d’acollida als nous menorquins? La seva integració, l’ús de la llengua o les llengües oficials, el respecte a la legalitat i a l’ordenament democràtic del país. El que veritablement hem de compartir és una escrupolosa obediència als drets humans. Allò que realment importa és la dignitat humana i la convivència.

En aquest compromís hi hem de ser tots: Ja no val relegar aquesta tasca a les escoles, amb l’excusa que a les escoles educarem bé els ciutadans preparats del futur multicultural. No. Les institucions públiques, les organitzacions civils i empresarials, les associacions de tota mena, els mitjans de comunicació, i també el sistema educatiu, s’han d’implicar en el diàleg intercultural per trobar el punt d’equilibri entre la voluntat de la majoria i els drets de les minories. Els problemes de cohesió social no són conseqüència de la diversitat cultural, sinó de la desigualtat social i la marginació. Per açò, un enfocament intercultural és una oportunitat de lluitar contra les desigualtats i les exclusions .

Què demanam? Que les institucions públiques i privades adeqüin la seva gestió a la realitat multicultural, que es preparin per atendre aquesta diversitat. Que les escoles i totes les instàncies educatives incorporin els continguts interculturals com a eixos centrals de la seva feina, que facilitin el contacte i els intercanvis. Que els mitjans de comunicació reflecteixin aquesta diversitat i donin veu a qui no en té. Que les empreses i els sindicats combatin les desigualtats laborals, que s’atengui la immigració amb tots els drets, que es lluiti contra la precarietat i la marginació. Que el món de la cultura, de l’esport i de l’oci promoguin activitats d’acollida i d’intercanvi. Que les entitats ciutadanes celebrin trobades interculturals. Cal ser actius perquè venen temps foscos i difícils. En voleu pistes?: participar en la vida escolar dels fills, apuntar-se a una parella lingüística per aprendre català, fer-se soci d’una entitat esportiva o cultural, assistir a actes cívics, col·laborar amb associacions, formar-se a les escoles municipals o d’adults, apuntar-se a totes les festes i celebracions, organitzar xerrades o trobades, mantenir la llengua, mostrar les habilitats, exposar els productes de la nostra creativitat, llegir i parlar, conversar amb l’altre... Aquest canvi d’època del s. XXI comporta seriosos problemes i ens haurem d’armar de valor per fer-hi front. Tenir els ulls oberts, i participar activament i críticament. Tenim moltes possibilitats i el futur es crea ara. Menorca és capaç de construir una ciutadania implicada en un projecte intercultural compartit.

Les altres llengües de l'escola

2010-02-25T00:29:00.000-08:00

Les altres llengües de l’escola
Francesc Florit Nin

A les nostres aules sentim parlar el català com a llengua pròpia de l’escola, i el castellà que també és llengua vehicular de molts aprenentatges, però també l’anglès com a primera llengua estrangera; i encara tenim el francès i l’alemany com a llengües estrangeres optatives. Aquestes llengües, juntament amb el llatí i el grec són llengües objecte d’aprenentatge en el currículum escolar. Però a les aules hi ha altres llengües. Són les llengües dels alumnes i de les famílies. Les aules són doncs un espai de comunicació en el qual hi intervé en graus diversos una gran quantitat de llengües diferents.

Totes les llengües presents a l’escola han de ser d’una manera o altra “visibles”. De moment hem parat poca atenció a les “altres llengües”. Tanmateix el panorama lingüístic actual reclama que aquestes llengües tenguin un paper a jugar en el conjunt de les activitats educatives. Quin és aquest paper?

En primer lloc cal indicar que la llengua pròpia de cada alumne exerceix una funció capital en el desenvolupament dels aprenentatges i, específicament, en l’aprenentatge d’altres llengües. En segon lloc, les cultures que suporten aquestes llengües són un ric patrimoni de coneixement per a l’escola mateixa.

No tenim dades sobre les llengües presents als centres escolars de Menorca, Però si en deduïm llengües de les nacionalitats, en resulten un bon grapat. Actualment hi ha a Menorca 63 nacionalitats que han aportat l’escolarització d’alumnes estrangers d’ençà l’augment progressiu de la immigració a partir del 2000. Podríem calcular que tenim entre 20 a 30 llengües. Tanmateix aquesta diversitat a nivell insular es redueix considerablement quan es considera l’àmbit estricte d’una escola o un institut. Amb tot, podríem dir que en un mateix centre tenim una dotzena de llengües en centres grans o mitja dotzena en centres petits.

La major part de l’alumnat estranger de Menorca és de procedència sudamericana i anglesa, les respectives llengües dels quals ja són curriculars. Mentre que tenim un tercer grup, un 19% de l’alumnat de famílies estrangeres, que té l’àrab com a llengua pròpia. Les altres llengües són en nombre més minoritaris (portuguès/brasileny, romanès, italià, xinès, alemany, rus).

Les llengües altres, que no són curriculars, tenen una presència gairebé nul·la a l’escola. En canvi la seva aportació pot tenir un caràcter central al projecte educador ja que són la porta d’entrada al tractament intercultural que l’educació del futur –i d’ara mateix- necessita. Cal veure-hi una oportunitat que ens permet obrir l’escola a les diverses visions del món i establir el diàleg intercultural com a eix estratègic de la nostra intervenció docent. Quines són les mesures a prendre per materialitzar aquest eix?

La primera mesura és fer més visible la riquesa cultural i lingüística de l’escola per mitjà de la participació de les diverses cultures en els treballs i activitats escolars. Per altra part cal que el Projecte Lingüístic de Centre incorpori l’educació plurilingüe i l’atenció específica a l’alumnat nouvingut, a més de la preservació i normalització de la llengua catalana com a llengua pròpia, amb l’objectiu final de promoure la convivència i la comunicació. Com a activitats extraescolars cal organitzar classes de llengua d’aquells alumnes d’origen estranger suficients com per fer-ne un grup per tal d’aprendre la seva llengua, o per continuar aprenent-la. Les classes de llengua d’origen en horari escolar es poden organitzar en col·laboració d’ajuntaments o d’entitats cíviques com les associacions d’immigrants, o a través de l’associació de pares i mares.

L’adquisició-aprenentatge de la seva llengua d’origen per part de l’alumne té uns beneficis molt importants per a l’autoestima i el progrés acadèmic. Les transferències d’una llengua en l’aprenentatge d’una segona és possible si hi ha un bon assentament de la llengua pròpia familiar. El desenvolupament del llenguatge i les capacitats comunicatives fetes en la llengua familiar permet la millora de les habilitats socials i la seva integració social. A més, el reconeixement de les llengües diverses per part de l’escola ajuda a una bona predisposició per a aprendre les llengües escolars, català i castellà.

Tot plegat, les altres llengües de l’escola ens possibiliten la incorporació de l’enfocament intercultural com a resposta educadora a la diversitat. Aquestes mesures propicien una aplicació innovadora de l’educació i produeix un salt en la qualitat pedagògica del centre.

sóc vertical

2010-01-12T11:48:00.001-08:00

és un llibre que he pintat amb una poesia preciosa de Sylvia Plath, que, com que no es pot llegir directament de les fotos ja que giren massa de pressa, el transcric aquí

Sóc vertical

Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra.
Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec semblar-m'hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.

errat de comptes

2009-12-22T00:23:00.000-08:00

Ens pensàvem que amb el restabliment de la democràcia, teníem les llibertats conquerides, com aquell que una volta dutxat es pensa que anirà net tota la vida. Ja veim que no. Les llibertats democràtiques i les conquestes de dret social s’han de conquistar cada dia i no és suficient. També ens pensàvem que una volta aprovada la llei de normalització de la llengua pròpia, la cosa aniria encarrilada cap al ple ús social del català. Anàvem errats de comptes. Cada legislatura ens toca de nou defensar principis elementals: que la llengua pròpia és la llengua catalana, la territorial, la històrica, que la seva salvaguarda implica fer-la llengua comuna d’ús social, que les disposicions afirmatives sobre el català són imprescindibles per redreçar un tractament històric de prohibicions i persecucions. Ara els abanderats contra la llengua catalana es diuen Ciudadanos a Menorca i Unión Progreso y Democracia a Espanya i prediquen el bilingüisme (no el seu, el dels altres, que ja ho som per obligació i per necessitat). Resulta com a mínim d’una incongruència impresentable. Volen que els pares puguin escollir en quina llengua han de fer l’ensenyament els seus fills. No diuen com. Hem de fer una escola a part per a ells? També es diuen defensors de la igualtat entre les dues llengües, però mai no els veureu defensar el català. Protesten per qualsevol minúcia comesa contra un castellanoparlant (sense proves) i en canvi callen contra les innumerables discriminacions que patim cada dia els catalanoparlants en moltes instàncies públiques. Els Ciudadanos es manifesten contra el nacionalisme català. Però en el fons ells tenen una mentalitat profundament espanyolista. Diuen també que el castellà està en perill, però ho fan des de la simple impressió subjectiva del seu rodol i no aporten cap dada contrastada, perquè les dades contrastades diuen exactament el contrari, que és la llengua catalana que es troba en perill. Els estudis seriosos indiquen que l’escola en català no va en detriment del nivell de castellà dels alumnes. Però aquestes veritats els incomoden perquè els desfà tot l’argumentari fariseu. Els Ciudadanos menorquins i UPD no pensen que totes les llengües siguin iguals en drets. Els Ciudadanos i UPyD diuen que només els individus tenen drets, no els territoris ni les comunitats. Si açò fora així s’aniria a la punyeta tot l’edifici jurídic internacional, nacional i local, començant per la noció mateixa d’Espanya. Tot plegat és un garbuix del nacionalisme espanyolista més vetust, carregat de contradiccions i que només té per objectiu continuar amb els privilegis del castellà a ca nostra.

SLIDESHOW | Slideshow en imageloop.com

2009-11-23T04:32:00.000-08:00

SLIDESHOW | Slideshow en imageloop.com

Llibre Textura vegetal

2009-11-23T04:26:00.001-08:00

2009-11-22T09:08:00.000-08:00

més habitual és que escrigui un post al diari de l'obrador, a mà, amb lletra cal·ligrafiada. Però aquesta vegada ho faig diractament al blog (altres en diuen bloc en aquesta llengua insegura). Heus aquí el testomoni que un matí de diumenge faig feina al teló que m'han encomanat JJMM de Ciutadella per a la representació de Les dones sàvies de Molière. Un garbuix de lletres sobre textos de la comèdia. Ja comença a tenir color. La foto me l'ha feta na Tònia, sa dona.

fotos de l'obrador

2009-11-19T04:16:00.001-08:00

Llibre "Moment clos"

2009-11-19T04:05:00.001-08:00

llavors de paper

2009-11-18T04:10:00.001-08:00

carafull

2009-11-18T03:56:00.001-08:00

Què dirà un fill de son pare!

2009-11-11T03:16:00.000-08:00

El poema que em vas enviar...

El poema que em vas enviar "Regal de llum" és molt representatiu de la teva creativitat, a la qual molt poc a poc em vaig acostant. El teu ull és profund, complex, alhora senzill i, sempre, orgànic, del fang de la terra. En Lau, de fet, no està tant enfora de tot aquest món d'il·luminacions i colors. L'altre dia, en una exposició oral de geografia, un company de classe va explicar que antigament (n'hi queden pocs exemples avui en dia) a la Xina un pintor no es podia concebre sense la paraula. Abans, els pintors xinesos sempre eren al mateix temps pintors, poetes i cal·lígrafs. Les tres activitats eren mirades de forma unitària. Crec que la teva figura s'apropa molt en aquesta forma d'entendre l'art. Ets un pintor xinès tradicional, tan abstracte com ho és l'argila i les copes dels arbres. Les formes no són gratuïtes. No pots entendre els teus quadres sense els poemes, els teus poemes són mirades als quadres, la teva lletra dels dietaris és cal·ligrafia pura i les pàgines s'omplen de dibuixos i lletres en moviment. Mai t'has pogut estar d'incloure petits poemes sobre les taules i les teles o d'il·lustrar amb borinots els quaderns de l'obrador. Record els teus preciosos llibres de cal·ligrafies, de coreografies lletrades, de vocabularis pictòrics, de gestos i paraules. Tot junt. Tot en un. Que més es pot demanar?

A més, com abans, recuperes. Recuperes les arrels, recuperes la quotidianitat dels teus entorns, na Tònia, en Lau, les tanques, animals, plantes, roques, platges, tempestes de tardor i berenetes d'estiu. No hi falta res. Un món sencer en una vida lluminosa. Regal de llum és un títol perfecte que engloba grans significats. La llum sempre t'ha fascinat, és el que ens permet veure i entendre. Almenys a nosaltres. Aquest poema de les cares és molt polit. Encara no m'he acabat el poemari de l'obrador que vas enviar. Aquí a Barcelona no trob el ritme adequat per entrar en tot aquest món que ens regales. A mi em serveix per tornar de tant en tant, amb una precisió mil·limètrica, al petit univers de les tanques i al cosmos reduït del mar i les terres de casa nostra. També per estar amb vosaltres. Els poemes són un pont per a mi, un pont profund i dolç.

No res, Xec. Et volia fer la lloança que et mereixes. El poema em va fer pensar en això dels pintors xinesos (supòs que també japonesos). A tu sempre et diuen que fas un art zen o d'estètica japonesa, però supòs que la teva relació espiritual amb els paisatges que estimes i que has arribat a conèixer amb tanta lucidesa van més enllà d'una estètica, d'una formalitat, parteix més de base, la manera d'entendre l'expressió.

Els colors, les paraules, les línies, moviments gestuals de l'escriptura, els significats de les lletres i les plantes.

Que vagi de gust, monpare!

Xerram prest, una besada a tothom!

Macià.

La indignació com estat d'alerta

2009-10-30T00:48:00.000-07:00

Diuen també que només la ira o la ràbia et manté despert. La sang bull i els ulls et cremen, els pèls s’ericen i la boca es torça. Mentre açò et passa, el cervell se’t trabuca. Jo diria que és més que estar viu. La indignació és l’estat més punyent de la consciència. Jo estic indignat. Dic que estic barallat amb mig món. M’indigna la poca indignació que tanta i tanta gent mostra, deixa de mostrar, almanco públicament, contra la injustícia. Em rebenta que els rics surtin indemnes dels judicis i se les sàpiguen totes per saltar-se les condemnes, perquè la institució judicial corresponent s’ha mostrat tan lenta perquè el delicte hagi prescrit, o tan permissiva que ningú del carrer n'entèn el resultat. Quina merda de justícia. Com és possible que les presons siguin plenes de desgraciats que es cerquen la vida i tan buida de poderosos lladres amb traje i corbata? Quina ràbia fa que els estafadors públics que s’han embutxacat impúnement dels doblers de la gent del carrer, encara voltin pel món amb cara de fatxenda. No és del tot lògic que els doblers públics són més molt més valuosos que els doblers privats? Per quina raó s'és més permissiu amb els delictes de corrupció política contra els béns públics que contra la propietat privada?

La debilitat de la democràcia produeix monstres i la feblesa dels poders públics fabrica fanfarrons del delicte. A Ciutadella, ciutat sense llei, far west dels caradures, contrada de màfies locals, garita de polítics engreixats, entre altres refinadures, és paradigma per a qui es vulgui indignar i mantenir-se despert. El Ciutadella Desperta, un altre invent del efectes col·laterals del PP, podria començar per aquí mateix. El cinisme polítics ha arribat a cotes insuperables. Per desgràcia nostra, ens semblam cada vegada més a la Itàlia de Berlusconi, on governa la Cosa Nostra.

La darrera consigna per a la indignació és que el delicte, tot i ser reconegut i condemnat, surt a compte. El missatge és claríssim: val més cometre un desastre urbanístic contra tota norma i llei a canvi d’una multeta, que no demanar permisos, pagar impostos, pagar projectes, etc. perquè açò resulta moltíssim més car que la sanció judicial (en aquest país no hi ha sancions administratives municipals a no ser que siguis de l’oposició). Indignant. Amb quina cara podrà l’Ajuntament de Ciutadella predicar el compliment de les lleis. Ara s’explica per què el PP no volia entrar en el consorci de disciplina urbanística. No volien cap disciplina, només la seva, com solen reclamar les organitzacions mafioses.

2009-10-21T00:36:00.000-07:00

Na Neus, m'ha enviat foto dels presentadors del conte Huracán, i un dels seus dibuixos originals. Fantàstic. Heus-los

HURACÁN

2009-10-18T10:11:00.000-07:00

Presentació Huracán
Francesc Florit Nin

Avui presentam un llibre molt polit. Cada any es publiquen mils de llibres i no els podem presentar tots. Però avui presentam aquest als fillets de Ciutadella perquè la persona que l’ha dibuixat és una mestra de Ciutadella. Ella és na Neus Bruguera. Na Neus és il·lustradora, mestra i llicenciada en comunicació audiovisual. Per ella el món del llibre no té secrets, o els secrets que té els sap tots, ja que sap fabricar paper, sap enquadernar, sap gravar i fer litografies i serigrafies, sap pintar i sobretot sap dibuixar contes.

A Barcelona va fer el Postgrau d’il·lustració Creativa i Tècniques de Comunicació Visual a l’Escola Eina. Ha treballat com a il·lustradora de revistes, ha dissenyat cartells, col·laborat en il·lustracions de llibres de divulgació i també ha il·lustrat llibres per a nens ,com aquets que llegirem avui. Com que ho fa molt bé, la seva feina ha estat reconeguda amb premis. Per exemple En Banyeta de na Teresa Duran publicat l’editorial Destino, que va rebre una Menció per la Innovació Gràfica, el premi de la Critica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil. 29 Historias disparatadas d’Ursula Wolfel de l’editorial Kalandraka, que ha estat seleccionat a una fira internacional d’Alemanya. També ha impartit cursos de formació al professorat. Actualment fa de mestra a una escola de primària.

De petita ja dibuixava com fan molts fillets. Però ella va continuar de major i no ho ha deixat mai fins que ara ja és una professió. Quan viatja, i viatja tant com pot, sempre du una llibreta on escriure i dibuixar i en deu tenir moltes. Jo n’he vist una i són una meravella. Però quan ha d’il·lustrar una conte a partir d’un text aleshores va proves i proves fins que troba el to que s’adiu més amb la història que el llibre explica. Per a na Neus els dibuixos de la il·lustració i el text del conte no tenen per què dir el mateix, són llenguatges que dialoguen entre ells per donar un nou significat, una nova interpretació integrada del dibuix i la lletra.

I açò és el cas del llibre Huracán de l’Editorial Kalandraka. El text original és escrit en basc. L’editora l’ha publicat en castellà i en gallec. A veure si un dia podem disposar també de la versió catalana.

L’autor del text és Txabi Arnal, un escriptor basc que ha publicat una dotzena de llibres de literatura infantil i juvenil. Fa de mestre a un col·legi de Vitòria i exerceix de professor a l’Escola de Magisteri de la Universitat del País Basc. Diu que també toca guitarra, però que li surt millor escriure contes. Que li encanta explicar històries imaginatives i plenes de sentit.

Huracán és una història imaginativa, fins i tot és fantasiosa. Quan obrim un llibre tots ens miram primer els dibuixos. Si els dibuixos ens agraden, ens el quedam, encara que la història que explica tal vegada sigui molt divertida o interessant i entretinguda. Abans de les lletres, el dibuixos reclamen l’atenció. Primer perquè inicialment en color, després en blanc i negre i al final una altra vegada en color: tot té el seu perquè. Són dibuixos fets a base de retxes, només retxes, com si na Neus Bruguera imités l’estil inicial dels infants quan fan els primers garbuixos. Les retxes però no són un garbuix de línies caòtiques, sinó que tenen un ordre molt primmirat i, sobretot tenen un ritme casi musical, com si fos un vent de notes fetes per un violí. Aquestes retxes són fetes amb les eines més elementals de dibuixant, els llapis. Els llapis és la primera eina que agafam per començar a dibuixar i a escriure. Com a eina elemental, la gent pot pensar que poca cosa especial podem fer. Idò no, na Neus és un exemple de com amb gairebé no res es poden realitzar uns dibuixos preciosos. Només amb llapis, amb grafits de diversa duresa, i amb llapis de colors, na Neus traça unes retxes de mestra. Les il·lustracions d’Huracán són, en la seva senzillesa, d’una riquesa cromàtica deliciosa i d’una composició neta, elegant i alhora molt dinàmica, d’acord amb la història del text. Els dibuixos són plens de detalls que demanen una mirada atenta, de personatges mig amagats, de casetes amb forma de cara, d’arbres que semblen flames de foc, de poblets que semblen persones. Els personatges anònims que apareixen dibuixats són tendres, encara que siguin fets d’una manera geomètrica, línies rectes i cercles, que podrien donar un resultat fred. En el cas dels dibuixos de persones en na Neus, la caracterització en canvi es fa molt agradable, molt amable: són per un costat xistosos, i per un altre costat ingenus.

La destresa expressiva de na Neus en aquests dibuixos fa que si no llegíssim el text, només mirant els dibuixos ens faríem una idea molt clara del que passa, de la història contada. M’agraden molt els llibres que no s’han de llegir. Però també m’agrada llegir-los. El llibre Huracán són d’aquells que no necessiten lletra. Però en té i també és una història polida, que treu molta de la saviesa dels contes populars: repeticions, paraules encadenades, estructura circular i trama acumulativa... Del text només us vull dir una cosa: que tracta de les coses importants, és a dir, de totes les coses, perquè totes les criatures per petites i senzilles que siguin tenen molta importància, perquè totes contribueixen a fer el món. Per açò la història del conte Huracán és sobre la imaginació i ens permet una reflexió: que les aparences enganyen i que ens hem de pensar les coses dues, tres, quatre i cinc vegades, perquè la solució pot ser allà on no cercam.

Presentació del poemari Funàmbuls de llum d'Edgar Alemany

2009-10-06T12:13:00.000-07:00

Funàmbuls de llum d’Edgar Alemany
Francesc Florit Nin

Fa uns anys hi va haver una d’aquelles polèmiques, que solen ser cícliques, entre dues tendències de la poesia catalana. Avui que presentam el segon llibre de poesies d’Edgar Alemay, un al·lot tan jove que no crec que hagi tingut temps encara de posicionar-se entre els imparables i els defensors de Josep Carner. Ben cert que n’Edgar té les seues particulars fílies i fòbies, tocant a la poesia. Aquelles disputes crec que són ben artificioses: que cadascú campi com pugui perquè les etiquetes enlloc de clarificar, sovint enganyen i destorben.
Ara bé, en presentar un llibre de poesia, en un exercici d’anàlisi i de comprensió i de sensibilitat, no ens queda més remei que qualificar-la, posar-hi per tant etiquetes. Que hi farem.

N’Edgar Alemany forma part d’una nova fornada de poetes joves de Menorca. De Menorca, primera etiqueta. Bé, va néixer a Es Castell, ara fa vint anys, per tant és de Menorca. Però açò té una importància relativa, perquè no hi ha cap característi dels poetes nascuts a Menorca que els pugui agrupar, més enllà, és clar, de les referències geogràfiques a l’illa que apareixen als seus poemes. Vull dir que n’Edgar és menorquí simplement perquè hi ha nascut, res pus. Però jo no diria que la seva poesia és “menorquina”, perquè està del tot inserida en la normalitat literària de la poesia catalana i prou. La nova generació dels poetes joves, com en Tomeu Truyol, en Sergi Cleofé, na Blanca Ripoll, na Sara Guasteví, i d’altres.

Podem estar més que contents, avui celebram una de les millors expressions d’humanitat, el goig de la paraula poètica i, com veis, una nova colla de joves continuen aquest art. Perquè actualment Menorca es troba en plena efervescència creativa: en poesia, i en narratuva, en teatre i fins i tot en assaig i en recerca científica, però també en pintura, en música, potser no tant en urbanisme.

Cap altra generació anterior havia donat Menorca una talla qualitativa semblant de la creació literària. Narradors com Pau Faner, Josep M. Quintana, Maite Salord, Joan Pons, Esperança Camps; poetes com Ponç Pons, Pere Gomila, Joan F. López Casasnovas, formen una bastida plenament consolidada. Crec que estam davant període d’esplendor de les lletres menorquines. Menorca, sempre una mica de remolc dels moviments literaris moderns i de manera més aviat tímida, ja es troba del tot integrada en el concert de la contemporaneïtat. Ara, per tant, parlar de literatura menorquina només té un sentit estrictament geogràfic, de res més. Els escriptors menorquins poden tenir la mateixa consideració, posem per cas, que els escriptors gironins o els escriptors de la Safor.
Però per a la tradició literària menorquina, aquest fet de normalitat sí que té un valor de pes perquè ens sostreu la migradesa de l’aportació menorquina a la literatura catalana. En bona part del segle XX, “la literatura menorquina va estar sota mínims, tot i algunes puntes excepcionals” en paraules de Joan F. López Casasnovas. La generació actual, per tant, ha tingut al seu darrera una tradició literària menorquina més aviat escassa i desfassada. Però la producció d’ara mateix, especialment en els darrers 25 anys, ha estat espectacular i té com a antecedent el moment mogut dels anys 70 i 80, en la generació del recobrament de les llibertats democràtiques, un període també de fecundidat literària. Ara sorgeixen nous noms al costat d’aquells autors més o manco consolidats. Ara els escriptors menorquins publiquen les seves obres a Barcelona, a València o a Mallorca amb naturalitat com rarament succeïa, entrant així en els circuïts comercials de l’edició. N’Edagar Alemany, tot i la seva joventut n’és un exemple.

En poesia, Menorca no ha donat en el passat cap gran poeta, ni cap moviment literari específic com ha donat Mallorca. Només podríem adduir Àngel Ruiz i Pablo i Gurmersind Gomila, com a poetes destacables. Però qui coneix aquests dos autors fora del cercle restringit de l’illa? No tindrem un poeta de reconegut prestigi fora de Menorca fins ara, amb en Ponç Pons, un autor que ha estat prolífic en producció i en premis.

Durant els darrers anys hi ha hagut una gran activitat poètica: la col·lecció dels Quaderns Xibau, la celebració de recitals, els encontres de poesia de l’Ateneu de Es Castell, la convocatòria de premis, la creació de blocs a Internet, com illanvers, un blog que arrepelga més de dues dotzenes de poetes menorquins, exactament tranta-quatre, entre els quals hi trobareu n’Edgar. Aquesta és una nova generació d’empenta.

Però què hi fa la poesia en el món d’avui? Què canten els poetes menorquins d’ara? En el fons diuen el que sempre ha importat de dir: que la poesia és la tendresa del llenguatge i que el llenguatge ens fa humans. O com la defineix n’Edgar “el vincle entre reflex i reflexió”. El llibre Fonàmbuls de llum és una declaració de principis, perquè bona part del seu contingut se centra en la concepció mateixa de la poesia.

Aquest és el seu segon llibre publicat. El 2007 El Gall Editor li va publicar Calidoscopi, guanyador del premi Art Jove 2007. Després va participar a l’antologia de poesia jove Pedra Foguera, el més jove dels antologats ( Documenta Balear, Palma. 2008). El llibre que presentam Funàmbuls de llum, va ser guardonat amb la menció honorífica del Premi Martí i Dot de Sant Feliu de Llobregat del 2008. Esteim doncs davant l’inici d’una projecció literària, que ha començat amb força.

He d’afegir tanmateix, i no és res circumstancial sinó absolutament essencial en Edgar, que a més de poeta, el jove aquí present és músic, estudia violoncel i composició al Conservatori Superior del Liceu i que ho compagina amb estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona. D’altra banda tradueix la poesia del portugès Eugenio d’Andrade i la del francès Rimbaud i el llibre Sobre la certesa de Ludwing Wittgenstein. Quasi res. Poesia, música i filosofia és el triangle amorós en què es debat n’Edgar Alemany. O més ben dit, és el trípode en el qual se sosté la vida especulativa d’aquest jove. Abans els poetes solien ser, solíem ser, filòlegs, per bé o per mal. Ara són filòsofs –per bé o per mal, i músics, en aquest cas sempre per bé. La poesia de n’Edgar és en aquest sentit reflexiva i sonora alhora.
El llibre pren el títol d’un vers de Pere Gomila, i crec endevinar que es tracta bàsicament d’una iniciació a la recerca de la identitat personal, de la construcció de la identitat poètica, ple de disquisicions filosòfiques, transcendentals per un costat, però també experimentals i vitals. Fonàmbuls de llum té dues parts, separades per una cita de Palau i Fabre que diu
Quantes dones hi dormen,
en els meus versos, ah,
per sempre!
que indiquen clarament la temàtica de la segona part. La primera part és una reflexió metapoètica i antropològica, de les grans preguntes internes: qui som? què faig? per què? d’interrogació sobre la identitat i la poesia. El primer poema és ja un anunci del llibre, “Antropoètica”, poètica de l’home, en el qual, per trobar el poema “he menjat terra, he begut pluja, he plorat sal”. La segona part és una constatació de la relació amorosa, sobre l’experiència eròtica. Les dues parts deuen ser la cara i la creu de l’existència, mental i carnal, espiritual o anímica i material o sensual. El poeta és aquí el sonàmbul que va temptejant la realitat, i a les palpentes troba els indicis de la poesia i de la música, una veritat més autèntica, més fonda encara que més incerta. L’art, segons confessa l’autor, és l’única possibilitat d’escapada d’aquest món empastifat de kitsch.

Fonàmbuls de llum és farcit igualment de referències culturals, de cites de poetes, de filòsofs, músics, pintors i mites, especialment del mite poètic per exel·lència, d’Orfeu. Sorprèn certament aquest bagatge en un poeta tan jove i la maduresa amb què s’encara a la construcció segura i eficient de l’expressió poètica. Certament que hom podria esperar aquelles vel·leïtats dels joves poetes, plenes de sentiment i de dubtes, una mica recargolats en l’emoció i prenent mà a les expressions d’una sensibleria romàntica, sempre recurrent i caduca. Açò no passa en n’Edgar Alemany. Els seus versos són ben travats, les imatges poderoses i suggerents, l’expressivitat és continguda i eficaç, resolta en uns pocs versos. Hi ha en el llibre uns encerts brutals d’economia verbal. Em sembla per exemple extraordinari el poema “Llenguatge”:
Si la paraula és absència
la poesia és un món de solituds.
O aquests versos del poema Enyor:
més enllà del teu cos
tot són versos inútils

A mi especialment m’han agradat més els poemes amorosos de la segona part. Però açò són tot gustos particulars. Hi ha unes certes connotacions de Salvat-Papasseit, en la forma epigramàtica, per la sensualitat de les imatges i les diverses situacions amoroses: absència, gaudi, comiat, requeriment. En fi, com va dir Octavio Paz, la poesia és l’eròtica del llenguatge.

No sé com pot n’Edgar mantenir tants amants alhora: poesia, música, filosofia. Deu ser un bon amant. Ja ens pot explicar els detalls de com ho fa. Deu ser qüestió d’actitud, d’una actitud traduïda en paraules (i obres), atenta a reinventar la realitat i a formular universos d’interpretació. Poeta és qui sap omplir el món de presències amb el propòsit d’establir lligams afectius i solidaris amb les paraules i els sentits per tal d’eixamplar la mirada en la comprensió de la vida. El llibre Fonàmbuls de llum és precisament açò. Llegiu-lo en tot cas.

La política edificant

2009-10-02T03:22:00.000-07:00

Un poble silenciós pot tenir l’atractiu de la calma i de la mesura. Un poble callat, per contra, no té cap gràcia. Perquè són actituds ben diferents. Callam massa. A vegades, quan es digna a parlar més tost s'esgatinya de mala manera. Més que discutir, la majoria de les ocasions el que es fa és treure foc pels queixals. Ara es donen tots els ingredients d’una societat poc atenta a la qualitat de democràcia que s’hi menja. Votar-se en contra és l’esport preferit d’una gran part de la gent treballadora. Aran de cada una de les eleccions, ho tornarem a comprovar: la majoria votarà un partit que no els beneficiarà ni mica. El senyor Rajoy els diu que la immigració els perjudica i s’ho creuen. Els entabana amb la presumpta discriminació dels castellanoparlants i s’ho creuen. Els enganya amb les guerres justes i s’hi fiquen de quatre potes. Els ensarrona que la memòria històrica és confrontar els espanyols i s’ho empassen. Es presenta com el salvador de la pàtria i s’ho beuen. Els ensabona amb davallada d’impostos i s’hi tiren de cap. Partits com el del senyor Rajoy són imprescindibles per poder il·lustrar d’alguna manera el camí equivocat. El PP serveix exactament per dilucidar cap a on no hem de caminar. És d’una ajuda inestimable si no fos que tenim un poble callat, bastant cec i tocat de sord, que fa que l’opció política del PP en lloc de ser pròpia d’una minoria tronada esdevengui majoritària.Per córrer.

Les campanyes electorals i bona part dels poders dels medis elaboren constantment mentides i amaguen tant com poden els vertaders problemes de la gent del carrer. L’alçada del pensament polític no ha fet més que davallar escalons a mesura que han entrat en joc polítics tan edificants com imputats per la justícia i calamitosos de la vida pública que veuen en la política una manera de lucrar-se des de la més absoluta desvergonya. La corrupció no és circumstancial, és incardinada en la mentalitat del temps.

Tenim un poble callat que votarà més producte de la por que de la valentia, més provocat per la inèrcia que per la reflexió, més causat per la farsa mediàtica que per principis de regiment de la vida comuna. I enmig hi tenim els bisbes amb els seus pecats.

Cercles concèntrics

2009-09-17T00:21:00.000-07:00

Cercles concèntrics

No hi ha cosa més enravessada que discutir amb un adolescent. Qui en tengui a casa que el confiti. Ben mirat, però, és un exercici que esmola el cervell, perquè has d’argumentar molt finament, i no basta. De fet no serveix de res. Només volen rebotar per fer-se a ells mateixos. Una volta has entès açò com a pare o com a mestre, llavors només cal armar-te de paciència i tira peixet.

El fet és que discutint sobre les identitats, van apareixent raons raonables, emotives, desraons i collonades. Tot mesclat, un còctel explosiu. Les identitats mouen molt. Som de naturalesa gregària. Som d’aquí, em sent d’allí, som i serem i deixarem de ser. Tots tenim una identitat i els adolescents la cerquen. Tenim identitat personal i col·lectiva. Tots tenim també una personalitat individual; però no crec per res que també tinguem una "personalitat col·lectiva", els termes en si s'exclouen, no són cap paradoxa, és una simple contradicció irresoluble. A mi em reventa que diguin que els menorquins són així i aixà, o que els madrilenys són d'aquesta manera i de tal altre. No, no, no. Crec que hi ha identitats, però no maneres de ser...Però: i si d'identitats en tinguéssim més d’una? I si en tenim d’amagades? I si en tinguéssim de reprimides? I si en tenim de negades? I si en tenim de possibles?

El món canvia i canvien les actituds. La societat d’ara s’ha fet més diversa en tots sentits: cultural, social, ètnica, lingüística, religiosa... Puc tenir més d’una identitat. És possible sentir-me partícep de grups distints i alhora. Fins i tot puc reivindicar la possibilitat de tenir identitats incompatibles, i que cadascú aguanti la seva pròpia esquizofrènia. La condició necessària perquè tot açò passi es troba justament en la idea de participació. La participació fa activar la pertinença, n’és el carnet d’identitat. Si particip de diverses instàncies aleshores puc afirmar que tenc una identitat múltiple o polivalent. Per què renunciar-hi? Som com anells concèntrics: per ser europeu he de ser mediterrani, per ser mediterrani he de ser espanyol, per ser espanyol he de ser català, per ser català he de ser balear, per ser-ho he de ser menorquí que per ser-ho he de ser del meu poble. La llàstima és quan algú pretén que les identitats siguin excloents o que et diguin quina mena de persona ha de ser una determinada identitat. Tanmateix certes identitats maten. La identitat espanyola ha estat molt sovint un jou. La identitat europea és encara una entelèquia. La identitat mediterrània ha estat oblidada. La menorquina pot ser...N’hi ha que boten anelles, amb tot el seu dret i negant les evidències. Un pot negar ser fill de qui és, però ho continuarà essent mal li pesi. El que costa més d’entendre és que els menorquins som una manera de ser catalans. Qui ho negui ho farà des del prejudici i la intencionalitat ideològica, legítima però esguerrada. Posau-hi raons emotives d’adolescència i el garbuix serà gros.

Col·laboracions per aprendre llengua

2009-09-14T04:37:00.000-07:00

Col·laboració per a l’aprenentatge de la llengua
Francesc Florit Nin
Servei d’Ensenyament de la llengua.

Als centres educatius de Menorca tenim una gran diversitat d’alumnat respecte a la llengua i les cultures. Com tots els pares poden comprovar, a les classes dels seus fills hi ha al·lots i al·lotes d’origen divers, vinguts d’arreu del món. La majoria són persones nascudes a l’illa, però hi ha devers un 15 - 20 % que no han nascut aquí o que són de famílies provinents d’altres països que s’han instal·lat a viure a Menorca. La composició social, cultural i lingüística dels patis de les escoles menorquines han canviat molt en els darrers anys. Aquest nou panorama obliga els ensenyants a adaptar continguts i metodologies per donar una resposta eficient a aquesta diversitat.

La població escolar resultant de la forta immigració reclama una atenció educativa específica que els centres adopten d’una manera o d’una altra. Els estudis indiquen que el fracàs escolar és major entre els alumnes de famílies immigrades. Les raons són vàries: l’experiència del dol migratori, el desconeixement dels referents culturals, les dificultats d’aprenentatge d’una o de dues llengües noves, les situacions de precarietat familiar, a vegades econòmiques, la pèrdua dels lligams emocionals amb el país d’origen, etc.

Si una de les principals funcions que reclamam a l’educació és que doni oportunitats i que per tant compensi les possibles mancances inicials, aleshores els alumnes nouvinguts de la immigració hauran de tenir, no un tracte preferent, sinó una consideració específica. En aquest sentit, les escoles organitzen l’atenció educativa en programes com la immersió lingüística a primària, el PALIC (Programa d’Acollida Lingüística i Cultural) a secundària, i altres actuacions com els apadrinaments, les tutories, les adaptacions curriculars, la inclusió de continguts interculturals, etc.

Una de les principals preocupacions, com no pot ser d’altra manera, és que els alumnes adquireixin tan prest com sigui possible la principal eina de comunicació escolar que és la llengua en què es vehicula tot l’aprenentatge. Sense llengua, català i castellà, no hi pot haver progrés. Per açò com a mínim durant el primer any d’arribada d’un alumne nouvingut tot s’ha de focalitzar en la llengua: tots els mestres i professors són en primer lloc mestres i professors de llengua, sense la qual és impossible aprendre matemàtiques o ciències naturals. És més encara: tota la comunitat educativa ha d’actuar com a coadjuvants en l’adquisició de la nova llengua. Especialment els companys mateixos de l’aula són uns dels potencials d’aprenentatge lingüístic i cultural de primer ordre per a l’alumnat nouvingut. De fet, si els qui som al seu voltant feim necessària la llengua que necessita el nouvingut, serà en poc temps i amb una relativa facilitat que la llengua s’aprengui. En aquest sentit, l’èxit –o el fracàs- vindrà condicionat que tothom (ensenyants, alumnes, pares...) ajudi el nou alumne amb un acte molt senzill: parlant-li en català. Si les condicions són les adequades, aprendre una llengua nova és bastant fàcil. Basta que, amb una mica d’esforç, l’entorn social t’hi convidi.

Volem dir amb açò que tots som responsables de fer de la llengua catalana la llengua compartida a l’escola. Els programes educatius que funcionen i que donen els fruits esperats són aquells en què tothom hi posa de la seva part, quan tothom rema en la mateixa direcció, quan mestres i pares i alumnes es posen d’acord en els objectius i en els procediments a seguir.

Aquest estiu hem tingut una molt bona experiència de col·laboració entre diverses entitats: escoles, ajuntaments i el Govern Balear a través del Consorci per al foment de l’ús de la llengua catalana i el Servei d’Ensenyament de la Llengua a Menorca. Tant a Ciutadella com a Maó, els seus respectius ajuntaments han organitzat unes activitats durant els mesos de vacances d’estiu encaminades a afavorir l’acollida lingüística i cultural de l’alumnat nouvingut que duen a terme els centres escolars. Es tracta d’una actuació molt important perquè l’alumnat nouvingut continuï l’aprenentatge de la llengua durant uns mesos en els quals se sol perdre el contacte amb els companys d’aula i per tant perden la possibilitat d’interactuar en català.

L’acord de col·laboració amb l’Ajuntament de Ciutadella ha tingut uns resultats excel·lents. Els alumnes s’han divertit tot aprenent. Han agraït l’esforç posat en ells i nosaltres els agraïm el seu esforç. La nostra experiència ens demostra que la millor manera d’aprendre llengua és a través de l’amistat amb activitats lúdiques. Com a compromís adquirit en el Pla Municipal d’Interculturalitat, l’actual regidoria d’Educació ha fet una molt bona actuació en aquest sentit, actuació que tindrà continuïtat en els propers anys. Treballar per tant en una mateixa direcció és fonamental en els temes tranversals de l’educació: la convivència, la integració, la llengua.

Certament que l’escola és el principal lloc on els alumnes nouvinguts aprenen la llengua. Però aquests alumnes necessiten que l’entorn social també els ajudi i la millor ajuda no ve de fer-li el favor de parlar la seva llengua, sinó d’oferir-li la nostra. I açò es pot fer des de qualsevol àmbit de les relacions socials.

Símptomes inapel·lables

2009-09-02T03:38:00.000-07:00

Em faig vell. Ves quin remei, què et pensaves? Com els vells tenc de tant en tant enrabiades, alternades per moments d’una absoluta relativitat de les coses. Tornar-se vell i remugar de tot deu ser un principi de llei universal com també ho deu ser la tranquil·la mirada al present des de l’atalaia dels anys. Pensar-hi em produeix un breu vertigen. Una mica de por apareix quan penses si el mal caràcter s’ha accentuat i si encara seràs més insuportable. Quina paciència la dels altres.

Els símptomes són innombrables innumerables indefinits i palmaris. Incontestables. No s’hi pot fer res. Memòria despistada, ferides tardanes, mapes a la pell, lentitud de la ullada...Tot s’hi acumula fins a l’enderrossall final. Però de tots els símptomes del temps personal, n’hi ha un que em desespera més que cap altre. L’evidència més patent del pas dels anys és que no entenc. No entendre, no comprendre, no copsar ni tan sols intuir un fil del que passa. Quan es perd el sentit del món, ja pots dir que pastures les darreres tanques.

M’ha passat fa poc un fet que confirma que em faig vell, certament. En entrar en un museu on s’exposaven obres d’art de la més rabiosa actualitat, avalades per la institució i pels sacerdots de la intel·lectualitat artística, i quedar astorat de no entendre res va ser definitiu. Fa temps podia entusiasmar-me per la gosadia d’un quadre, podia emocionar-me de la sorpresa d’una escultura o podia també rebutjar-ho i dir sense dubtar-ho un moment: no m’agrada un pèl. Però ara no ha passat res d’açò. Ara he quedat parat, immobilitzat en la meua incomprensió. Llegia i llegia els prospectes que acompanyen les obres d’art com el malalt llegeix tremolant el prospecte de la medecina. Per molt que llegís amb la màxima atenció, no ho entenia i pensava en la maleïda mania d’acompanyar una obra d’art amb mil discursos de justificació. Els papers hi eren per explicar, però a mi més m’embullaven. Tanta lectura per a obres plàstiques? Vaig sortir amb maldecap. L’esforç que demanen algunes instal·lacions artístiques ja no són per la meua edat. Vaig demanar un got d’aigua al bar més proper. Envellir és fotut. No entendre ho és més.

col·leccionista

2009-07-02T03:33:00.000-07:00

La dèria de col·leccionar és una bona dèria. Els col·leccionistes de segells són els més acabats. Ben mirat ens passam la vida col·leccionant, col·lectant, que deu ser un d’aquells pòsits ancestrals que ens queden estotjats a les àrees més primitives del cervell. Qui no és col·leccionista d’alguna cosa, ni que sigui de desgràcies? Molt més a l’abast és col·leccionar coseues. En sé d’un que col·lecciona llapis, un altre que col·lecciona gramàtiques de llengües del món, i encara en sé d’un que la seua dèria és atresorar escudelles, antigues i modernes. A mi m’agraden les estilogràfiques, però no en faig col·lecció perquè ho abandonaria, ja em conec. A més, està tan vist que fins i tot les revistetes de moda les promocionen. Massa car, d’altra banda. També m’encanten les maquinetes de fer punta als llapis, d’açò sí que en tenc una petita col·lecció. Són barates i tenen la gràcia dels mecanismes simples, tan útils. Qui més qui menys, tothom arreplega allò que pot.

Posats a col·leccionar, millor que guardem allò que valgui bé la pena. Qui col·lecciona records, els memorialistes, i qui col·lecciona la pròpia vida en una autobiografia. Alguns col·leccionen amants; la majoria, penes. La gent comuna com jo i com tu compila estampetes de marededeus, o tebeos d’antany o plats pintats o cadenetes de nomeolvides, foteses sense més complicacions que ens representen una mica desdibuixats. M’agrada qui col·lecciona llibres i mapes i els roba per tenir-los en un atac de possessió delinqüent. Entenc qui col·lecciona pintura i fotografia. Una mica més difícil és col·leccionar moments feliços perquè quan els tenim no ens adonam i se’ns escapen com l’aigua entre les mans. Col·leccionar històries és el que fan els novel·listes. Què col·leccionen els músics? Què deuen col·leccionar els pescadors?

Aquells que saben replegar alegries són admirables i qui col·lecciona amors i els respectius desenganys. Qui col·lecciona joies cares i qui col·lecciona cares joioses. Entre uns i altres hi ha l’abisme d’una diferència insalvable. No col·leccionaré estilogràfiques; m’estim més fer un àlbum de presències.

Badocs

2009-06-11T04:14:00.000-07:00

L’ofici de badar

Ben pocs són els privilegiats d’exercir l’ofici de badar. La immensa majoria hem de completar la jornada laboral amb altres ocupacions una micona més lucratives per guanyar-nos les garroves. Però quina delícia és l’art de badar. En menorquí tenim un verb preciós que ens identifica en la dialectologia: xoroiar. El qui com jo es consideren xoroions sabem de la importància vital que representa tirar pel món amb els ulls esbatanats, tan oberts com els tenia Josep Pla, els Gran Xoroiador.

Qui es pot permetre el luxe de guaitar el món són els jubilats si la salut els acompanya. En els seu cas, el badar es completa amb el vagar, en l’ampli sentit de la paraula. Ho fan perquè tenen molta cosa a veure i diuen si vivim coses veurem...en aquest món tan canviant. Ara que tenen temps, com els adverteix l’ajuntament, els volen tan actius com quan s’extenuaven amb dotze hores diàries a la manovia de la fàbrica. Ja n’han fet prou. Ara toca badar.

Un dels principals atractius de l’ofici de xoroiador, especialment a les ciutats, és veure com treballen els altres. Com més es mouen millor, com és el cas dels manobres, paletes o com en diuen ara en un castellanisme ferotge, peons –perquè deuen cobrar manco. La cosa té gràcia, pels badocs – no gens pels obrers. I com més gran és l’edifici a construir més entretinguda és la badada. Perquè de l’ofici de badar n’hi ha de tota mena: romàntics del paisatge, ecologistes del país, especuladors de solars... Tanmateix allò que més atrau de tots els badocs són les obres d’infrastructures públiques tot observant alegres com es destrueixen les vistes d’antany. Les fileres de desvagats s’aferren a les malles de protecció de les obres per vigilar atentament la jugada i comentar-la.

Per açò és una llàstima que l’empresa constructora del lamentable dic (no) a la badia de Ciutadella hagi tancat amb planxes metàl·liques tot el perímetre de l’obra més faraònica de l’illa, de manera que no hi ha cap forat per on guaitar. Propòs que s’habiliti un balcó per poder contemplar tot el desastre. Els jubilats ho reclamen. Jo també.

L’illa dels benaventurats

2009-06-03T01:23:00.000-07:00

L’illa dels benaventurats

Una de les formes més usuals d’utopia és la d’illa, com tothom ja sap. Els artistes hem rebut un encàrrec ben estrany: expressar la visió de Menorca. No estic segur que aquesta sigui la manera més adequada de demanar peres al taronger. De fet la millor visió de “Menorca” és la fotografia per satèl·lit: impecable, admirable, gairebé miraculosa. Però si el que es demana és una visió més tost desitjable, aleshores la imatge s’expressa millor amb paraules. Dit en dues paraules: quina Menorca voldria com a utopia? Quina idea d’illa ens fa caminar?

Vull una Menorca que tengui una norma democràtica profundament participativa, fruit d’un consens raonat i intel·ligent. Que sigui capaç de conjugar la seua identitat amb l’obertura al món de les altres identitats. Que posi en valor tot el seu patrimoni històric, cultural, social i humà. Que es regeixi per un escrupulós criteri de sostenibilitat, de garantia per a les futures generacions. Que sigui model d’una relació respectuosa amb els béns mediambientals. Que sigui capaç de redistribuir la riquesa. Que disposi dels serveis sanitaris, educatius i culturals universals i de qualitat. Que travi una xarxa de relacions socials presidida per la convivència i la solidaritat entre totes les diferències. Que tengui com a fita la qualitat de vida i l’equanimitat. Que crei un entramat creatiu que faci possible el gaudi dels sentits, la recerca científica i la reflexió sobre la condició humana. Que tengui memòria de qui ha estat i que sigui capaç de fer-se les condicions de qui vol ser. Que conservi la llengua pròpia i respecti totes les altres. Vull una Menorca en la qual tothom se senti menorquí, sigui qui sigui, vengui d’on vengui, pensi el que pensi.

La foto del satèl·lit és preciosa, i em sembla llucar-hi el paradís possible. Els desitjos que projectam sobre la imatge també la configuren, perquè sovint veiem allò que voldríem veure. Potser els artistes podrem transmetre una certa emotivitat, una experiència de plenitud, una utopia del pensament.

la vida és rodona

2009-05-27T08:56:00.000-07:00

És una intuïció ontològica i primitiva. Van Gogh, dels artistes més emotius que hi hagi, ho va escriure al seu germà, gairebé l’únic que l’escoltava: “la vida és probablement rodona”. Funciona com a imatge poètica i com a metàfora i es tradueix en mil maneres de ser de la naturalesa. Expressada també de formes ben diverses, la rodonesa és la millor semblança de tota cosa completa. Jorge Wagensberg, diria, afilant encara més la màxima, que tota forma vivent tendeix a la rodonesa.

La rodonesa té aquestes connotacions atractives per als humans. Tota rodonesa invita a ser acaronada, com a expressió absoluta de la vida. La gent passa el palmell de la mà sobre les coses rodones perquè qualsevol objecte rodó s’adapta a la mà i tendim a fer el gest d’una carícia. Tota rodonesa invita també a l’aïllament, a tancar-se en ella mateixa perquè igualment és expressió i forma de protecció. Com les bimbolles de sabó, prenen forma rodona perquè s’expandeixen en tota la seva possible complitud. Tota rodonesa és caracteritzada per la calma i representa l’equilibri perfecte. És aquesta una derivació de la condició protectora que tenen les coses rodones: el cap, el niu, la copa, l’ou. Tots els planetes són rodons com ho són les molècules. Són estructures sense impediments en un ambient inert i per tant venen a ser formes alliberades.

Acaronament, aïllament, protecció i llibertat heus aquí les qualitats que són fortament magnètiques. Penseu més coses rodones i segur que cap de les tantes us seran repulsives. La llengua, que tragina el pòsit de la saviesa, va carregada d’aquesta intuïció. Per açò deim que ha sortit rodona una cosa que ha anat molt bé. El negoci rodó és aquell que practiquen les màfies locals. Les taules rodones són les que permeten millor la comunicació. I quedam rodons quan esteim ben satisfets. I un dia rodó és aquell en què tot ha anat bé. De les coses rotundes, que aquesta és la seva etimologia llatina. Algú s’imagina una panxa d’embrassada quadrada?

2009-05-14T03:36:00.000-07:00

Nit de l’Art

És una nit especial, una mica màgica, és una idea ben trobada, una festa dels sentits en un dijous qualsevol de mitjans setembre. Cada any Palma celebra la Nit de l’Art per iniciativa del gremi de galeries d’art de Mallorca. Mai no hi vaig coincidir, però aquest cop, una delegació d’artistes menorquins també inauguràvem: els artistes de Silenci organitzada per la Conselleria de Cultura del Govern Balear i la Galeria Artara de Maó que participava a la JAM, una mostra per a joves artistes de les illes i d’Alemanya.

Durant la nit, fins a les hores de son més profund, les galeries privades, els centres d’art i els museus de la ciutat tenen obertes les portes per exhibir les obres dels seus artistes. Des de les mostres més agosarades fins a la plàstica més tradicional i convencional, Palma s’omple d’art i de gent. Sembla una Festa Major ja que els bars i els restaurants fan plena. Sona la música de grups de jazz per alguna plaçola. Els artistes pul·lulen entre senyores elegants i col·leccionistes ben mudats, alguns alemanys per mor que coincidia la fira d’art Cologne.

Aquesta nit dóna fe del bon moment artístic de les Illes Balears. Estam en un període de gran creativitat i de gran activitat: noms d’abast internacional en la plàstica, i una piràmide d’àmplia base de pintors, escultors, ceramistes, instal·ladors, videocreadors, etc. La nit dóna fe també de l’íntim lligam que cal establir entre el públic i la creació artística, entre la creació artística i el mercat, entre el mercat local i les possibilitats de la mundialització. Aquesta nit acompleix una funció bàsica de l’art, la de posar en valor el patrimoni actiu i més rabiosament contemporani de la plàstica balear.

Em puc equivocar, però em sembla, que l’edició onzena de la Nit de l’art, per primera vegada ha tingut també accent menorquí. Ja seria hora de normalitzar les relacions artístiques entre les illes i que l’exposició d’obra menorquina no sigui una excepció sinó que formi part de la programació cultural tant de les instàncies privades de les galeries com de les institucions públiques

2009-05-10T02:28:00.000-07:00

encara més dibuixos. aquests del darrer llibre, no hi he posat nom, però què tropbau ENTREFULLES, o la bella dorment del bosc, aquíen teniu una selecció

Oblidats

2009-04-29T03:38:00.000-07:00

Tot oblidant els oblidats

Sospit que l’excel·lència social s’ha de sospesar per l’atenció que reben els més desvalguts, sia dit, vells, infants, immigrants, malalts, incapacitats. Sospit també que per avaluar l’autèntica qualitat d’un sistema educatiu o d’un centre escolar concret cal comprovar l’eficiència amb què s’atenen els alumnes més exclosos, sia dit, discapacitats, marginats, nouvinguts, problemàtics...I açò mateix bé ho podríem aplicar a altres esferes de la vida pública, com per exemple els carrers, les places i els camins.

Aquests dies d’un inesperat estiuet m’han vingut a la memòria els racons de la infantesa. Tothom té racons de la infantesa que la vida ha esborrat. Aquells indrets per on jugàvem i ens perdíem han estat enterrats per l’expansió urbanística. Hi he tornat en un passeig furtiu per adonar-me de les ruïnes de la meua memòria i he pensat que els espais desvalguts encara són més desatesos. Com a paisatges oblidats, la malesa ha embrossat els enfonys d’una esponerosa figuera arredossada. En d’altres racons l’oblit ha desconfigurat tant el lloc que no sabríem dir per on passaven les tresques d’antany.

És molt possible que no ens estimem gaire tot allò que es guanya o més aviat es perd amb el temps. La casa de la vídua Anglada a la Contramurada n’és un exemple. Malgrat ser un model únic d’arquitectura racionalista de principis de segle XX, simplement l’ha esbucada tota completa. La mena de governants que tenim produeixen aquests desgavells. Com el comportament d’un al·lot malcriat que abandona o destrueix les joguines que ha heretat perquè els pares nourics li han regalat un trastet nou. Com passa també amb els jardins. El flamant i polèmic safareig de la plaça d’Artrutx ha donat pas a la deixadesa i la brutor de la font modernista de la plaça de s’Esplanada.

enlloc, d'enlloc, nolloc

2009-04-23T03:51:00.000-07:00

Nolloc

Ho he sentit per la ràdio: hi ha un concepte de nova creació per definir aquells indrets que no pertanyen enlloc. La mundialització ha construït uns nollocs com a paratges desprovists d’història, de referències i d’identitat. Són en certa manera la contraposició al que la tradició popular anomenava Enllocs, llocs impossibles de les utopies, el que en castellà vindria a ser el “Lugar del Nunca Jamás” Com a indrets manufacturats per les multinacionals i els dominis del poder, els nollocs tenen com a principal missió la de crear súbdits en lloc de ciutadans.

Un aeroport és un nolloc. Metàfora del nostre temps, zona de trànsit només, són els llocs on millor es visualitzen els mals del tumultuós inici del XXI. Cada aeroport s’ha convertit en un petit guantànamo. Hi ha vigilants i vigilats. Et controlen, t’escorcollen, et fitxen i psicològicament et torturen.. Els petits guantànamos dels aeroports sobretot estimulen la desconfiança i la por envers tothom. Et diran que és per a la teua seguretat, petites molèsties que cal suportar per evitar mals majors. Davant aquesta amenaça encoberta no et queda altre remei que callar i admetre la breu denigració de descordar-te els pantalons, buidar-te les butxaques i treure’t les sabates. T’escanegen de dalt fins baix i et regiren la bossa. En el fons predomina en l’ambient un recel mutu i aquesta desconfiança és la primera pedra que tiram al cap de l’altre, antesala de l’agressivitat. Als nollocs no ets ningú i no trobaràs res que parli de tu o de la teva pertinença a una cultura determinada. A les botiguetes venen les mateixes mercaderies de tots els aeroports del món i al quiosc no demanis res que no siguin els diaris de les grans corporacions mediàtiques o els bestsellers de moda. Els nollocs són la primera passa subtil d’un domini social planetari: ens volen iguals per a vendre millor, en lloc de ciutadà ets tan sols consumidor. La doctrina del xoc psicològic va calant. Estam a una passa perquè es justifiquin accions absolutament antidemocràtiques i immorals. Açò vaig pensar, açò vaig sentir la darrera vegada que vaig trepitjar un camp d’aviació.

Artistes de la vida

2009-04-06T03:23:00.000-07:00

Dues actituds que l’artista de la vida no pot perdre: la de la infantesa i la de la joventut. La primera per no abandonar mai el sentit lúdic, la segona per no deixar mai l’esperit rebel. Entre la innocència i la revolta. Encara que un artista s’hagi fet vell, no sol desemparar la curiositat perenne de la mirada neta d’un al·lot. Encara que hagi guanyat la saviesa sorneguera dels anys, l’artista mai no és un conformista. Vet aquí el repte: viure totes les edats alhora, no en les condicions, per impossible, sinó en les actituds, imprescindibles.

Hi ha una mena de gustet a anar a contracorrent. L’artista de la vida és aquell que sense pintar, sense compondre, sense esculpir, sense construir, sense ballar ni cantar, sense escriure, sap trobar la sorpresa enmig de la banalitat, sap veure el món en un gra d’arena, sap jugar amb el pensament, sap commoure amb les emocions. Diuen que l’artista de la vida és aquell que transforma la idea en sensació i la sensació en concepte. Per fer-ho cal anar en contra de tot allò establert com a “normal”, cal botar les barreres del que es considera convencional i anar una mica més enllà de la seguretat i armar-se de conflictes amb un mateix i el món. El món, pels artistes de sorneguera saviesa, és problemàtic. Cal tenir-lo com una mena d’enemic i rebel·lar-s’hi. Van a contracorrent, a contramon, a la contra. Per ser infant i jove tota la vida, aquest és el preu, estar barallat amb la realitat, per lletja, per incompleta, per ser com és i no deixar-se moldejar com l’argila fresca entre les mans.

Provem de ser una mica més artistes de la vida. Si et diuen que la velocitat és el valor en voga, tu vas més a poc a poc, a pas de tortuga per tal d’emprenyar. Si et diuen que es porta la brillantor i la il·luminària cegadora, tu estima les ombres. Si et venen el luxe del collar, l’abric i el cotxe, calça’t les espardenyes i posa’t el jersei vell. Si et diuen que els teus íntims són la faràndula televisiva, surt a trobar-te amb els amics o els vesins.

centres patrimonials

2009-03-31T23:51:00.000-07:00

Centres patrimonials

Els museus, invents de la Il·lustració, van ser una de les formes més reeixides de conservació del patrimoni. Però, al tombant del s. XX al XXI, han agafat una connotació de matèria morta. Per açò, molts dels museus que s’ha creat recentment ha pres el nom de centre, amb la intenció de dotar-lo d’activitat contemporània, d’esdevenir matèria viva. Així també els museus històrics han reservat esforços i espais a activitats temporals, que van una mica més enllà de la conservació i una mica més ençà de la recerca.

Avui es concep malament un museu en el sentit decimonònic de magatzem. Es prefereix una concepció de centre patrimonial que lligui el llegat passat amb el present. Menorca, en aquest aspecte té molta feina a fer. És cert que tenim museus prou valuosos i ben organitzats, amb activitats temporals i programació interessant. Tanmateix també és cert que una bona part del patrimoni està encara per ordenar, estudiar i difondre. És el cas del musical, del marítim, de l’arquitectònic, de l’art i l’artesania, de la indumentària, del literari, el de la sabata i la bijuteria, etc. que haurien de servir sobretot perquè ajudi la gent a adaptar-se a la societat actual tan canviant. I en qualsevol cas és la contribució petita de Menorca a la diversitat del món, la seva singularitat. En açò l’Arxiu d’Imatge i So és una iniciativa exemplar. Perquè entre patrimoni i identitat hi ha un vincle molt estret.

Ara es planteja de convertir S'Enclusa de Farreries en un centre cultural relacionada amb la declaració de Menorca com a reserva de la Biosfera. Es demana triar entre un centre de recerca científica, un centre de divulgació educativa o un centre d'atracció turística. Les dues primeres tenen sentit. La darrera és una enganyifa. Els centres d'atracció turística resulten decebedors quan s'han configurat a posta i no són resultat de la pròpia història i indiosinsàcia. Fer un centre amb una intenció únicament turística acaba per desvirtuar l'autenticitat de la cosa.

Jo esperava que amb el canvi de color en el govern es dirigís les inversions de pes per a projectes culturals i educatius, perquè amb açò sí que tenim dèficits històrics. Però l’esquerra, com una mena de malaltia contagiosa, continua parlant de carreteres i ports esportius. Una bona xarxa de centres culturals del patrimoni, ben dotats de personal i recursos, amb pressupostos per al seu funcionament per a la identificació, la preservació, la posada en valor i la comunicació de la nostra herència cultural per tal de mantenir-la viva és més barata que 5 km d’autovies ràpides.

com més a prop millor

2009-03-27T12:05:00.000-07:00

Com més a prop, millor. És en les distàncies curtes que es comprova l’autenticitat i el valor. El món mundialitzat, quina redundància més paradoxal, ens acostuma a reduir distàncies i temps. La fruitera de sobre la taula és plena de plàtans de Canàries, peres d’Itàlia, raïm de l’Argentina, pomes d’Alaior, caquis de València. El món ens ha envaït l’espai domèstic i ens ha desviat l’atenció cap a la llunyania. De cop s’ha fet més present l’atac de cor d’un broker de Nova York que el càncer patit pel vesí que viu dos carrers més avall de ca nostra. Se’ns ha fet estranya la cara més pròxima; s’ha fet més familiar la cara distant. Contradiccions de la realitat, que és cada vegada més virtual que real.

No ‘nem bé, com diria Jordi Pujol. No crec que ens ajudi a viure millor. Crec que ajuden a viure millor les coses pròximes, tot i que, per la seua proximitat també fan patir més. Però les coses patides són les coses viscudes. Quan la mirada s’habitua als desastres llunyans, se’n fa una crosta d’insensibilitat insuportable. Alguns l’anomenen l’atracció de les runes, d’altres la terrible bellesa de l’abisme. És l’efecte que produeixen unes magnífiques imatges de Sebastião Salgado. Amb tot, cal apropar-se a la terra, perquè no hi ha cosa més sana que el sentit pagès, aferrat al concret, enganxat al contigu, lligat a l’immediat. La resta són rondalles.

La proximitat és una virtut, còmoda, econòmica, ecològica, de fructificació plena. Les persones pròximes són les que compten. Les distàncies pròximes donen qualitat. La proximitat és alhora segura per coneguda, tranquil·la i lenta, hi pots anar-hi amb bicicleta. Amb la paraula prop pots acumular ciència i humanitats: apropar-te, acostar-te, aproximar-se... i d’aquí ve el proïsme. Ciutadania pròxima, justícia pròxima, democràcia propera. Si cercam l’escola pròxima i l’hospital pròxim, per què no cercam també el jersei pròxim i la poma i la sabata i el moble i...La proximitat forma part d’una entesa de bona pràctica medioambiental. No fos el cas, però, que tanta proximitat ens faci veure només el propi llombrígol, amb tants llombrígols polits que hi ha pel món.

el corc de la democràcia

2009-03-18T03:07:00.000-07:00

Fa tamps que tenc dins el cap un article d'opinió sobre l'afer municipal de Ciutadella. Però la meva dona m'ho lleva del cap amb l'argument que no val la pena. No ho faig de moment, tot i que ho escric en aquesta prova de lletra, com una provatura, que no llegeix ningú. El tema de fons és la fidelitat al vot conservador. Només açò explica el desgavell ciutadellenc a la ciutat de la corrupció de baixa intensitat. No intenteu de convèncer amb raonaments, exemples i fets irrefutables perquè no s’atindran a res. Les consignes del PP són d’una eficàcia a prova de bombes. Senzilles, clares i obtuses, idònies per fer combregar amb rodes de molí. Més enllà de les consignes hi ha el no-res. Els resultats en les eleccions locals de ponent ho posen en evidència. El vot fidel al PP local, amb l’ajuda inestimable d’una premsa i una ràdio en consonància, explica que les eleccions no són producte de cap debat, ni de cap reflexió, ni de cap raonament.

Quna el Sr. Josep Maria Quintana va dir una veritat com una catedral a les pàgines del diario insular Menorca, tota la cavalleria populista s'hi va tirar a sobre, amb arguments penosos, com sempre. Estic d'acord amn el Sr. Quintana, que na Tònia Gener era tan responsable com els regidors que han sortit del PP, perquè ella era justament qui atorgava el vistiplau dels diners municipals com a regidora d'hisenda en totes i cadascuna de les trifulques que han acabat o acabaran als jutjats. A ponent l’alternança de governs (8 anys esquerra, 8 anys dreta, 4 figa-figa, 6 anys més dreta +dreta) no ha donat resultats tangibles. Però hi ha encara una raó de més pes. La dreta ciutadellenca és bastant més estúpida que la dreta maonesa. A ponent són capaços d’aturar un projecte pel simple fet que el van concebre els altres. O a retardar in eternum un projecte per tal d’afavorir interessos particulars. Els pecats de Ciutadella són per obra i gràcia de tots els ciutadellencs. A ponent s’idolatra a polítics nefastos. D’ells diuen que són molt intel·ligents per aconseguir pactes. Són polítics contra la política, que deixen darrera seu un desert estèril. Han enganyat la gent i la gent s’enganya, amb les orelles taponades i les boques tancades.

Ara que s'ha votat un nou govern en minoria entre PSOE i PSM, potser tindrem l'oportunitat de desfer tants desastres. No resulta gaire encoratgedor que l'esquerra assumeixi aquesta responsabilitat sobre uns situació que no n'ha estat la causant, sinó més tost la víctima. Però tenc esperança perquè les dues dones que encapcalen el canvi, na Pilar Carbonero i na Maite Salord són dues persones ben preparades, malgrat la manca d'experiència en la gestió, i tanmateix amb les idees clares i açò sí: amb un clar sentit de servei als interessos ciutadans.

El poble de Ciutadella, i m'amarga dir-ho, té un problema gairebé congènit: és tan tradicional que no veu més enllà del nas. Els ciutadelencs ens hem acostumat massa a donar per normal una manera de fer que és absolutament perniciosa per la democràcia, és a dir, la tolerància cap a la pillaria, la connivència amb la dolenteria i el profit personal de la política, és a dir, la podridura del més elemental sentit noble de la política.

Sembla que n'Avel·lí Casasnoves, el Papa de tot plegat, quedarà fora de la política. Però tot i que açò és una victòria, pensem que el problema de fons persisteix: la mentalitat ciutadellenca pot donar entrada a un altre avel·lí, que n'hi ha uns quants. Mentre que la part dels vots d'una dreta assenyada no desbanqui la dreta impresentable, cosa poca podem fer. Hi haurà canvis, però seran costosos i lents. A veure què vota Ciutadella en les properes eleccions.

Raó i passió d'en Joan

2009-03-12T03:30:00.000-07:00

Raó i passió d’en Joan F. López

Què mou més la raó o la passió? La passió! La raó ha estat perseguida en tota la història. Però la passió sense raó condueix per camins perillosos i a resultats sovint deplorables. I la raó sense passió no té gràcia i a més ningú no t’escoltarà. Primer la raó, després la passió, més o manco, per a la ciència i la política. A l’inrevés per a l’art i l’amor. En tot cas la passió és imprescindible quan es té raó. Per dir-ho d’una manera sintètica: una raó apassionada i apassionant.
Raó i passió són els dos extrems d’una mateixa corda que fa botar la vida. Avui tant una com l’altra són d’una necessitat urgent, d’una raonable passió. Antigament en deien raó i follia, bella expressió de l’universal Llull. S’aplica com una màxima de doctrina sàvia per al comportament. Una mena d’equilibri, de mesura, de contenció...El ing i el iang del tao. Sense afectes no hi ha conceptes. En Joan F. López Casasnovas ha rebut el reconeixement de la seva raó apassionada en defensa de la identitat nacional catalana, en l’estudi de la llengua, en la preocupació cívica de la convivència, en els drets polítics i en els deures ciutadans. Tot carregat de memòria i de projecció. Allavà!
L’emoció i l’argumentació no són en el professor López res d’incompatible, ans al contrari complementaris. La seva passió no el decanta cap a extrems eixelebrats sinó que el refermen en la dignitat i en la veritat. Com que de raó ens sobra per defensar (encara esteim així?) la llengua i la cultura, potser ens manca per tant una mica més de la passió d’en Joan. No li han concedit cap fabiol d’or i de plata ( potser ni el vol) ni cap altre reconeixement local. Però ha rebut un dels més significatius de la comunitat catalana, la que arreplega milers de persones associades per entitats cíviques. Enhorabona, Joan, perquè ser membre d'una de les institucions més valuoses del país, l'Institut d'Estudis Catalans, ens omple d'orgull als menorquins de pro.

Menorca verda

2009-03-06T03:21:00.000-08:00

Menorca verda

No és un eslògan ecologista, simplement és la Menorca més hivernal. El gran contrast entre l’estiu i l’hivern en el paisatge de l’illa ens fa pensar en dues menorques ben distintes. La Menorca exterior abocada al turisme del sol i les platges i la Menorca interior, la preservada per als menorquins al dies de fred. Entre la tardor i l'hivern l'illa es vesteix de verd fulgurant. El camp llueix unes tanques esplèndides d’herba verdíssima. Després de les primeres pluges fortes de principis d’octubre, la natura s’ha refrescat i ensenya una ufanor durant mesos apagada per la calitja.

Les illes de la Mediterrània s’assemblen totes. Però n’hi ha dues que es desmarquen: Menorca i Còrsega, totes dues orgulloses, geloses i verdes. La verdor de Còrsega s’entén millor pel clima muntanyenc. Però Menorca és gairebé plana. D’on li ve tanta verdor hivernal? De la humitat? La distribució tan desigual de les pluges al llarg de l’any dóna aquest contrast de paisatge entre una estació i una altra.

Les illes mediterrània solen tenir –les que conec- una coloració pròpia d’una país sec, d’escassa vegetació i per tant amb predomini dels colors de la terra: marrons, grocs, vermellosos, grisos. La nostra illa en canvi té aquest aspecte només a l’estiu. A l’hivern sembla una illa atlàntica, d’un verd irlandès, sorprenentment lluminós, com el verd de les fulles del ginjoler. Quasi transparent.

Temps era temps, en els dies feliços de la despreocupació, esperàvem delerosos l’estiu, el temps d’anar descalç i de nedar tot lo dia, sense escola i sense horaris. L’estiu era nostre. Ara, granats, sentim com l’estiu és més dels altres i ens refugiam als hiverns verds de l’illa. Menorca, venuda als tòpics de l’illa blanca i blava durant els dies de la canícula, ja no ens pertany i esperam delerosos els dies tranquils de fred i estufa encesa. Darrera els vidres la terra verdeja i nosaltres tornam respirar un aire més net i més sà. L’hivern és més nostre encara.

veus incòmodes

2009-02-26T04:02:00.001-08:00

Incòmoda veu

Hi ha gent que a tot s’acomoda i d’altres tenen sempre el no a la boca per sistema. Encara n’hi ha d’altres que ni sí ni no, que depèn tal vegada i segons com, i potser. A la majoria ja els va bé que els contin rondalles o que directament els ensabonin. I així vivim en un continu engoleix-t’ho i no t’ofeguis. Tan feliç com ximplet. Quan enmig d’aquesta maregassa d’indiferència que campa a les totes i de banalitat imperant, entre l’estupidesa i la imbecil·litat, surt una veu que posa el punt sobre la i i els accents allà on toca, aleshores tot d’una les forces superiors remenen Cel i Terra per fer callar aquesta veu dissident i en conseqüència neutralitzar la seva opinió. Et pur si move.

No ens podem permetre el luxe de tenir un cervell que pensa per ell mateix i no s’avé al consentiment general del ramat! És un perill perquè posa a prova el son profund de la població que dorm plàcida per l’amnèsia i el somnífer degudament subministrats en píndoles als noticiaris i altres divertiments. Oh escàndol! Quina pocavergonya! No cal despertar ningú perquè ja vigilen prou els poderosos amb els seus mitjans servils, els seus diaris, les seves empreses d’observació mercantil.

Les veus crítiques i intel·ligents, les veus informades i lliures, les veus del desvetllament no poden de cap manera aparèixer a l’opinió pública, ni ser convidades a la ràdio. No es donés el cas que desemmascaressin falòrnies, desfessin boles, desmenteixin mentides. Són veus vedades perquè poden fer mal al negoci de la Gran Ensarronada. Com a màxim seran convidades a parlar d’altres coses més de color de rosa. Parlar per exemple de les fulletes dels arbres però mai de les arrels.

Els profetes a casa tenen aquests inconvenients: fan polit com a gerros damunt la tauleta de l’entrada. Les profecies millor deixar-les a qui manegen els fils de tot plegat, que ells ja en saben. Si, per una d’aquelles coses de la vida, ets una veu crítica, prepara’t a sucumbir a la maregassa. La incomoditat que suposes et farà ballar pels racons, et faran ballar amb la més lletja. I així en el dolç somni virtual tots serem feliços.

entrefulles

2009-02-12T01:28:00.000-08:00

quando em silêncio passas entre as folhas
uma ave renasce da sua morte
e agita as asas de repente;
tremem maduras todas as espigas
como se o próprio dia as inclinasse,
e gravemente, comedidas
param as fontes a beber-te a face.

Eugénio de Andrade

festa futbol i llengua per a nous menorquins

2009-02-11T02:05:00.000-08:00

Integració escolar, integració social

El gran repte de Menorca no és l’ampliació de carreteres i dics, ni perdurar en la categoria ACB. El desafiament és assegurar un futur de convivència entre la cada vegada més diversa societat menorquina, capgirada en la composició social i ètnica per l’allau immigratòria. Tenim l’oportunitat de configurar un model capaç de preservar la identitat i acollir alhora la diversitat de cultures i llengües, una mena de nova menorquinitat feta a base de confluència i reconeixement de la nova situació.

Quan es parla d’integració de persones nouvingudes el primer que passa pel cap és la integració escolar. Imprescindible. És la primera pedra del gran edifici. Ben mirat és a partir de la integració dels alumnes a la vida escolar com sovint és possible la integració per carambola dels pares a la vida cívica. I a l’escola, una de les millors maneres d’integrar un nou alumne és jugar amb ell. Allò que funciona a l’escola, potser també funciona amb els adults, em dic.

Fa uns anys vaig assistir a unes jornades sobre immigració. Hi vaig exposar un parell de consideracions que van xocar una mica, i no en van fer gaire cas. Deia que la integració passava pel futbol i per les festes. Deia que les eines més potents no eren els Plans municipals ni les jornades d’estudi, sinó els partits d’esports on hi jugaven els nous ciutadans i també la seua participació a les festes locals. On hi ha alegria, hi ha ganes d’esser-hi.

Malauradament açò passa poc. Els equatorians fan la seva lliga particular. Cosa que em sembla bé, però no em sembla el millor. Els ciutadans “històrics” acullen poc els recents, els recents són reticents, tot i voler-ho, a incorporar-se. Tanmateix hi ha bones pràctiques i exemples exemplars. Crec, disculpau-me, que només l’escola és l’àmbit on conflueixen cultures i llengües diverses que han de conviure. Però l’escola no és suficient. Cal aprofitar l’atapeïda xarxa associativa de Menorca, i fer-ho en activitats que eixamplen el cos i l’esperit, l’esport i la festa. Cal trobades lúdiques i lliures amb dimensió intercultural, on la gent es mescli i que cadascú tengui cosa a dir, un paper a fer. I, per suposat fer-ho en català, en el bon català menorquí, perquè no s’entendria una integració social sense una integració lingüística, com no s’entén una barba sense pèls, o una mar sense aigua, o una mà sense dits.

dibuixos del darrer llibre pintat

2009-01-31T11:30:00.000-08:00

escola de ciutadania

2009-01-29T03:16:00.000-08:00

Sovint he tingut la sensació, compartida amb col·legues, que l’escola s’allunya dels reptes actuals. És com si els arbres de la feina diària no ens deixessin veure el bosc de la nostra tasca com a docents. Heus aquí, i és un exemple exagerat, que ensenyam als nostres escolars les cèl·lules i els virus, però en canvi no els ensenyam com cuidar-nos en cas d’infecció.

Tota educació té el propòsit de “socialitzar” i açò en el fons no vol dir altra cosa que preparar la persona perquè sigui capaç de conviure amb altres. Bàsicament és per tant una mena d’escola de ciutadania. La nova assignatura que els bisbes i el PP han volgut convertir en una polèmica estèril és un afegit que el currículum escolar hauria de dur implícit. Crec que totes i cadascuna de les matèries i dels continguts que impartim als instituts haurien de ser en la seva essència “educació per a la ciutadania”.

Amb tots els inconvenients, amb totes les mancances, amb totes les deixadeses, amb totes les penúries, el professorat fa una feina impagable i mal pagada. Passam una mala època de desprestigi i de grans canvis, de crisi. L’escola però continua amb la mateixa encomanda de sempre. Malgrat el model econòmic tan injust, malgrat uns mitjans de comunicació tan servils, malgrat la desconfiança imperant i malgrat unes relacions internacionals tan sagnants, l’escola es proposa justament formar unes persones amb esperit crític, amb esperit solidari, de mútua confiança i respecte.

Més enllà de les matemàtiques, de la geografia, de la gramàtica i més enllà dels vertebrats i els invertebrats hi ha els continguts i les actituds que són els vertaderament vertebradors de la persona i que cal aprendre, a saber: la cultura democràtica, el dret a la diferència, el dret a la igualtat, la pervivència de totes les cultures, la integració a la societat, el dret a la identitat pròpia i col·lectiva, l’assegurança d’un futur sostenible. L’escola es preocupa d’açò –i de tantes altres coses. Però demanar que en tengui l’exclusivitat com sembla que se li exigeix és carregar-la massa. Ara per ara, tanmateix, és a l’escola on es practica més i millor el desig d’una ciutadania que ha de conviure entre la diversitat. Aquest és el bosc.

mira prim

2009-01-13T05:12:00.001-08:00

Grau d’exigència

Graus d’exigència diferents segons els caràcters. Exigències cap als altres i autoexigència. L’anomenada cultura de l’esforç s’ha esfumat. Cal esforçar-se molt si es volen aconseguir èxits. Es parla en aquests termes per referir-se a l’escola i als escolars. Però la deixadesa és general. De fet, ja diria que com que els majors no s’esforcen, els menors, per imitació del model, tampoc. Heus aquí la premissa. Ara, si us plau, aplicau-la a qualsevol de les activitats humanes d’aquest inici de segle decadent.

Fer la feina ben feta és un plaer. La satisfacció pel reconeixement de la bona feina és un motor de superació. Però costa, perquè les coses no baixen del cel. Hem de posar-hi el coll i trencar-nos l’esquena i suar tinta com un porc. Però avui per avui, allò de poble treballador en queda ben poc. Fer-se ric en dos dies amb el mínim esforç i sense contemplacions és la màxima a seguir. Per açò s’obren i es tanquen botiguetes cada temporada com si fossin bolets. La perseverança i el sacrifici eren coses dels avis. Ara tot és fàcil i, si no ho és, ho deixam córrer.

Aquesta desgana també és perceptible en el parlar. els al·lots no es preocupen de parlar bé, és a dir, amb propietat, precisió, coherència i riquesa. És igual! Que no m’entens? La cosa resulta tanmateix bastant més greu quan qui parla és una persona amb responsabilitats lingüístiques públiques: polítics, càrrecs, empresaris, mestres, presidents de clubs i especialment periodistes. La deixadesa arriba a punts còmics si no fes plorar.

Encara és més penós l’ús del català en situacions comunicatives més o manco serioses. Si fa uns anys era mal vist amollar castellanismes innecessaris i ridículs, ara ja ni en feim cas i tothom li fot a tort i a dret, sense miraments. He sentit discursos a la ràdio de persones honorables pel càrrec que ocupen que fan feredat per les cadufades. També he llegit un fulletó d’una exposició de pintures que està tan mal escrit que fa córrer. Hi ha un hortal que té al portell el nom de Es sidare. Cap dels tants no aprovarien un examen de 2r. d’ESO. És un símptoma més de la situació difícil de la llengua pròpia.

llibres que planen sobre l'illa

2009-01-07T03:32:00.000-08:00

Menorca en llibre

El millor souvenir d’un viatge és un llibre, si descartam les vivències i coneixences de persones i llocs. Quan vull que algú se’n dugui alguna cosa de Menorca, li regal un llibre. El formatge put dins la maleta, les avarques ja les porten posades. Quan era jovenet costava de trobar un llibre de presentació de Menorca. Ara n’hi ha a cacarrells. Açò de bo, malgrat tot, ha tingut la venda de Menorca com a destí turístic. Tenim llibres de regal, guies i resums, llibres postals, llibres de luxe, etc. Tenim també llibres sectorials: passeigs arqueològics, passeigs paisatgístics, passeigs gastronòmics...no en conec cap de cultural. Deu ser que no hi ha prou oferta estable d’obra cultural com per editar una mena de guia.

El fet és que ara tenim un bon ventall de llibres sobre Menorca que residents i visitants poden adquirir a preus ajustats. Els solec comprar. Posats a regalar llibres, els meus preferits són tres: el de les Pedreres de Líthica, el titulat Menorca a la cuina, i la feta tan ben feta de l’escola Pere Casasnoves, Ciutadella amb ulls d’infant. També està molt bé el que va editar l’IME, Menorca, reserva de la Biosfera, però crec que està exhaurit. També és molt polit El camp de Menorca, patrimoni construït, editat per Sa Nostra. Ara que el millor de tots és l’Enciclopèdia de Menorca. Sempre se’n pot regalar una subscripció. Quan estigui acabada no estaria gens malament de fer-ne una versió resumida en un sol tom. I ja comança a ser hora de disposar de la versió on line, com ja han fet els eivissencs amb la seva.

El de l’editorial Triangle Postals, tot i que té un format petit (16x16cm.) és un llibret preciós. Com sol ser habitual de la casa, les fotografies són excel·lents. Evidentment mostra la cara més neta, més amable, més polida, més elegant, més exemplar, més turística de l’illa. Aquest és el propòsit certament. Tanmateix té la virtut d’anar acompanyat d’un text molt interessant de Joan F. López Casasnovas, que cal llegir, i fer-ho amb atenció perquè diu quatre veritats ben dites, com per exemple aquesta: “Menorca té una altra riquesa molt important. La formen tots aquells que mantenen avui, contra vent i tempesta, bona part del capital social existent a l’illa, que treballen perquè tots els ciutadans que hi viuen puguin sentir-se “de Menorca”. Per regalar-vos i regalar als amics.

El darrer que m'ha entusismat, Societat i Natura, mosaics a Menorca, llegit aquestes vacances és el de lIME, 35 autors de prestigi formen un mosaic de la Menorca actual. Resulta un llibret de síntesi de l'illa, amb l'encapçalament de la cita tan citada de Josep Pla, Menorca és el territori més estudiat... Si voleu fer-vos una idea aquest és el millor llibre, si voleu donar una idea a d'altres, aquest és el regal.

teoria de la paret seca

2009-01-02T08:50:00.000-08:00

Ho repetirem. Allò que configura d’una manera fonamental el paisatge de Menorca és la trama infinita de paret seca. Vista a vol d’ocell és una retícula impressionant que dibuixa tota la geografia illenca. La seva presència tan aclaparadora ens ha acostumat els ulls i miram la paret seca com una cosa inevitable, gairebé invisible, de manera que no hi concedim la importància que té. La seva preservació és la nostra obligació. El seu valor és immens, tant que no hi cap a la calculadora. Fem nombres a la fantàstica: si haguéssim de pagar la paret seca construïda a Menorca a preu de mercat dels parededors, al voltant dels 15 € el metre lineal, multiplicat pels milers de quilòmetres construïts...donaria un valor astronòmic.

Donar a fer paret seca és car. Però qui s’hagi posat mai a aixecar un petit enderrossall ho entén tod’una. És difícil, és feixuc, és llemuc, per cada pedra que col·loques te’n cauen tres. Decidit a millorar-ne la tècnica, vaig demanar com ho havia de fer. De la conversa breu en vaig extreure una teoria de la paret seca basada en sis principis. 1r. encaixar la pedra entre les altres com en un trencaclosques, 2n. entravessar en sentit perpendicular, 3r. tombar-la cap a l’interior de la paret, 4t. falcar-la per davall perquè no balli, 5è escairar-la en la cara externa perquè quedi encarada., 6è reblir l’enmig sense que quedin buits. La cosa té dallonses perquè aquests sis principis actuen a la vegada i s’aplica per a cada una de les pedres exteriors de la paret. Si no es fa així es ben segur que la paret caurà. La vida és plena d’enderrossalls.

Ara ja en sabem la teoria. Caldrà posar-la en pràctica. Però com sol passar en tots els àmbits de l’art, per molta teoria que sàpigues, açò no et garanteix saber fer paret seca. És tot un art, que s’ha de practicar fins rebentar-te l’esquena i acabar amb fregues a la zona lumbar. De moment no hi tenc gens de traça.

entrevista Culturàlia. Diari Menorca

2008-12-15T00:28:00.000-08:00

Entrevista Culturàlia. Diari Menorca

Publicada el 2008-07-15
A cor obert

Francesc Florit Nin, artista

“El món necessita avui més que mai veus crítiques”

RAQUEL MARQUÉS
Ciutadella
Per què creu que gran part de la població viu aliena a la bellesa d’una realitat canviant?
La gran majoria de les persones no viuen alienes a la bellesa. Possiblement aquesta sigui una de les experiències més commovedores de gairebé tothom. Altra cosa és que la realitat virtual que ens volen fer viure degradi cada cop més aquesta experiència.
El món només funciona si l’empenyem. Com hi contribueix vostè?
Tant com bonament puc. De fet com a persona estic prou compromès amb iniciatives de canvi social i cultural. Com artista oferesc una mirada amable i alternativa a la violència que ens acompanya. El món necessita avui més que mai veus crítiques i un imaginari de la compassió i de la confiança.
Quina és la seva recepta per sentir, com diu, “emoció d’allò orgànic a partir de la petitesa”?
Cada cop haurem de reivindicar més la materialitat del món, la vida en directe, i donar cada vegada més importància a la realitat local, pròxima i petita per no perdre les referències de les coses essencials. I açò no és tancament, és afirmació de l’espai vital enfront de les manipulacions globals massmediàtiques. Reivindic una atenció més concreta i pròxima dels llocs i de les persones.
Parli’ns de com respirar i deixar-se endur per la relació còsmica.
No em sent tan místic. Si les imatges dels meus quadres porten aquesta sensació no és tant per una intenció espiritual com racional: la necessitat urgent que tenim que la Terra sigui la nostra senyora i no que els humans es comportin com a senyors de la Terra.
Poeta i pintor que s’endinsa a l’estat més pur de la Natura... Florit Nin és submarinista de la vida?
És gairebé una obligació de tot artista mirar per sota les aparences ja que els mons subterranis i submarins ens porten figuracions que cal fer surar. De la nostra relació amb la natura es deriven tots els coneixements i el primer és que la mort i la vida regeix el principi de la impermanència, que relativitza tota la resta.
A la galeria Vidrart, dos anys de feina composen “Cal·ligrafia vegetal”. La dinàmica cíclica de l’Univers feta art. Com comença la seva relació pictòrica i personal amb els mandales?
No és una relació premeditada. Les formes mandàliques són universals i en el meu cas van sorgir del treball constant amb les obres. Unes formes et porten a altres i apareixen cercles vegetals que prest es connecten amb els mandales. Tanmateix, els mandales tradicionals tibetans són abstractes: geomètrics, simètrics concèntrics i coloristes; els meus són més aviat orgànics i presenten imatges de corona de morts, roses de vent, cercles de dansa, diademes del vencedor, aurèoles de llum i aigua. Hi ha molta literatura entorn del cercle simbòlic.
Per a qui vulgui fer de “voyeur” al seu taller, el documental “Un plat d’art” és un bon aperitiu per compartir el seus procés... Tocar, veure, degustar... Li angoixa que els seus sentits puguin no ser entesos per l’espectador?
No. Quan pint, no faig classe. No estic per ensenyar ni perquè s’aprengui. L’art no és la didàctica del món, simplement perquè crea sentits, no els explica.
Si natura i home comparteixen les formes en dansa, són moviment, unitat... per què ens carreguem el planeta?
Perquè ens hem allunyat de la pertinença a la natura i hem perdut el contacte amb les veritats més elementals, com ara l’austeritat, la interdependència i la mútua necessitat. La tecnologia en part ens ha cegat l’ull de la saviesa.
En una societat consumista, duita també al mercat de l’art, defensi la figura del galerista.
És un intermediari necessari que possibilita millor l’intercanvi entre l’obra i l’espectador, per un costat i que facilita la transacció econòmica entre l’espectador i l’artista per l’altre.
Quan mira, en la seva vida diària, veu quadres?
Sí. Veig possibles enquadraments que poden ser obra plàstica. Però sobretot veig allò que podria ser, en un exercici continu d’inconformitat, de preguntes i requeriments.
Un llibre.
Ara llegesc dos breus assaigs de Paul Virilio, “El procedimiento silencio” i “Un arte despiadado”. Contundents, visionaris, terriblement franctiradors, des de la resistència militant contra els abusos de poder que també s’ha convertit l’art contemporani. Recoman la poesia de Mario Benedetti, la narrativa de Marguerite Yourcenar i el pensament de John Berger.
Un pintor.
Només un? Un? Quina tria més difícil. Posem Caravaggio.
Una pel·lícula.
De les últimes vistes em va agradar molt “El color del paraíso” de Majid Majidi, pel·lícula iraní que mostra com de profunda pot ser la mirada d’un nen cec, i com de cega pot ser la mirada del seu pare. Genial, vital, emotiva, bella, sensual i alhora espiritual. Autor també de “Baran”, una altra meravella del cinema de l’Orient mitjà que despunta en un món d’opressió religiosa.
La banda sonora que voldria que acompanyés la seva existència...
Potser una cançó de Leonard Cohen, potser el violoncel de Bach, o una cançó popular menorquina. La meva banda sonora la vull ben diversa, una per a cada moment.
“A Cor Obert” clou sempre demanant-li a l’entrevistat un somni. El seu és...
No em regeixen els somnis, habitualment irracionals, sinó les utopies. En qualsevol cas, els meus somnis a ulls oberts són les possibilitats magnífiques de les realitats quotidianes. Allò que ens puguem imaginar avui pot esdevenir al futur.

Ansa per ansa

2008-12-09T01:20:00.000-08:00

Ansa per ansa

Un dels millors professors que vaig tenir a la Universitat va ser Isidor Marí, i açò que donava una matèria ben àrida, fonètica i fonologia. Isidor Marí és per mi un intel·lectual de primera fila, de la saga de Joan Fuster. Actualment és professor de la Universitat Oberta de Catalunya, capdavantera en ensenyament per Internet. Idò bé Isidor Marí va ser també l’ànima del grup de música UC, llegendari, i del qual vam aprendre tantes cançons. Isidor Marí ha continuat amb la tasca musical i la seva darrera aportació és un CD esplèndid, magnífic, preciós, delitós, és a dir, m’ha agradat una cosa grossa. A mi en general m’agrada la música popular tradicional, especialment aquella que és actualitzada amb sensibilitat moderna sense perdre les sabors d’arrel. Açò mateix és el que sap fer i molt bé Isidor Marí: tonades antigues amb nous timbres, lletres d’ara, que parlen dels problemes i dels goigs d’avui, una veu clara i vigorosa.

Ansa per ansa va ser presentat en un concert de fa uns mesos i té programat un seguit de convocatòries a Barcelona, a Eivissa, a Palma...Convit a qui tengui potestat de contractar-lo per a Menorca. Ben segur que molts pocs n’haureu sentit parlar d’aquest nou disc. És d’aquells casos que els mitjans amaguen tant com poden. I ho fan perquè és música pròpia, sense concessions, autèntica, poc donada als gustos comercials. Potser perquè és en català? No ho sé, però trob incomprensible que un disc com aquest no tengui com a mínim la mateixa atenció que reben altres músiques.

Ansa per ansa té romanços i cançons pròpiament tradicionals del folklore musical d’Eivissa, però també hi ha una partida de cançons amb lletres d’Isidor Marí que denuncien la situació de l’illa, entre ironies i crits de protesta. Especialment n’hi ha una que m’agrada molt, Sa cançó des pous: “devora es pous hi ha vida/ ai de qui els esguerrarà/ Si s’aigo torna salada,/ la vida us amargarà” la cançó canta just quan es va saber que el PP va autoritzar una mala fi de pous per a usos descontrolats durant la passa da legislatura.

bona menjua

2008-11-28T03:56:00.000-08:00

Menjars nostrats

A qui no li agrada menjar bé? Sense ser un sibarita, compartir una bona taulada amb amics o família és un dels grans plaers que recomanava Epicur. L’amistat, la cordialitat i la conversa s’adiuen molt millor davant la menjua, encara que sigui frugal. La gent va als restaurants per menjar bé i alguns fins i tot tenen el costum de fer-ho de manera habitual, tot fent una ruta pels millors. És car, certament. Alguns altres tenen un altre costum més sà que és reunir-se per cuinar entre ells. D’ençà fa poc temps hi ha penyes gastronòmiques i conec amics que viatgen sobretot per conèixer la cultura culinària dels països que visiten. Però açò ja ve d’enfora, és una tradició molt mediterrània. Les berenetes vora la mar, els dinarots de Cinquagesma, les colles al voltant d’una paella d’arròs. El bon menjar forma part de la nostra forma de ser, i més encara en la nostra cultura tan rica en aquestes festes de la panxa.

Però no sempre hem sabut valorar la nostra tradició culinària. De fet fins fa relativament poc, costava prou de trobar un restaurant a Menorca que oferís una bona cuina menorquina. Com en moltes altres coses, la nostra identitat ha estat poc apreciada, fins al punt de ser bandejada. Per contra s’ha importat, en un casos lamentables, una pobra pràctica culinària. Benvinguda sigui la varietat, però entre aquesta varietat hi ha d’haver, i ben representada, la nostra excel·lent cuina.

Per tots i cadascun d'aquests motius vaig demanar a la meua sogra que em mostrés de cuinar l'arròs caldós que de tant en tant ens convida a ca seva. Dit i fet. Un bon dissabte vam cuinar junts aquesta caldera de peix i marisc. Un bon sofrit i el rap enfarinat, força pebre vermell i quatre musclos i escopinyes. Ja ho sé fer. Ja ho puc practicar i convidar algú a casa perquè faci de comensal. D'aquí a uns anys esper poder fer el mateix amb una futura nora, mostrar-li aquest plat fantàstic de la nostra tradició.

Hi ha restaurants de gran qualitat a Menorca i d’entre aquests n’hi ha que incorporen alguns dels plats més nostrats. Més enllà de la caldereta de llagosta, existeix un repertori d’una extraordinària qualitat, i que ha estat ben recollida en diversos llibres. Potser caldria reinventar els plats clàssics, actualitzar-los en una cuina creativa que lligui la innovació i la sorpresa amb la tradició de les nostres àvies. Tenim molt per aprendre. Bon profit.

els camins oblidats

2008-11-14T00:55:00.000-08:00

Els camins oblidats

Carros i tartanes anaven i venien pels camins rurals dels llocs al poble. Traginaven les verdures al mercat i baixaven amos i missatges a missa de diumenge. Una xarxa radial en forma de teranyina lligava la ciutat amb el camp. Alguns d’aquests camins de noms preciosos han continuat el seu servei públic, ara eixamplats i asfaltats, però molts d’altres han quedat oblidats.

Els camins rurals oblidats per la manca d’ús no deixen de ser camins públics. Els caminets oblidats són també camins barrats, tancats, privatitzats i força vegades tapats per la malesa que els fan inservibles i invisibles. Els camins oblidats són tan estrets que no permeten el pas dels cotxes, sí en canvi de les persones a peu o en velo. Són camins nostres, són els nostres camins. Els camins oblidats són un patrimoni comú abandonat. Una llàstima, com ho és tantes altres coses públiques. Crec que la mateixa actitud de gelosia que hem tingut per recuperar el Camí de Cavalls l’hauríem de tornar a exercir per a rescatar els camins rurals oblidats. Un dia o altre haurem d’exigir els drets sobre aquesta xarxa abans que els propietaris dels llocs per on passen aquests camins no es posin a reclamar-ne la seva particular “possessió”.

El Camí reial de Ferreries cap al barranc d’Algendar és un boníssim exemple. Les penyes ciclistes tenen molt a dir al respecte. Els vianants i els turistes de motxilla, i els ecologistes i el GOB i la coordinadora i tota la ciutadania amb una mica de sentit de la cosa pública haurem de reivindicar davant les instàncies polítiques que en siguin competents que mirin pel bé comú i que es posin a treballar perquè els camins oblidats retornin al seu ús per a tothom, perquè són camins preciosos, nostres, necessaris. Ho exigim. La nostra deixadesa en aquest oblit és vergonyosa i diu molt de com s’ha tornat Menorca.

estigma de llengua

2008-11-07T04:05:00.000-08:00

Parlar en català no hauria de tenir en principi cap tipus de connotació ideològica. Però en té en el nostre cas. No passa gaire que una llengua estigui estigmatitzada d'ideologia. A ningú se li passa pel cap que parlar una llengua determinada implica un posicionament. Ben mirat parla català tant un radical de l’esquerra com un franquista, tant el malparla el sociata com el pepista. Però en l’àmbit dels nostres àmbits, la llengua catalana ha estat estigmatitzada erròniament com un signe de catalanitat més o menys esquerrana. La dreta espanyola, que sempre ha estat espanyolista ( i açò no té per què ser una redundància) s’ha afanyat per tant a demonitzar tota defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants. La conseqüència de tot plegat és que l’ús de la llengua pròpia com un dels principis fonamentals de la democràcia només és assumit per una part de la població. La resta de la gent és pura inèrcia en desús constant en el millor dels casos o d’agressió desvergonyida de sectors anticatalans.

El PP no ha assumit la diversitat lingüística (i cultural i nacional) d’Espanya. Entén les llengües diferents del castellà com una nosa que s’ha de tolerar amb una certa condescendència. És per aquest motiu que en les comunitats governades pel PP on hi ha una llengua pròpia, català o gallec, aquestes llengües han clapit de manera estrepitosa. El Cas Valencià és tot un paradigma de com un pooder polític estigmatitza la llengua.

Si tenir una llengua secularment amenaçada, minoritzada constantment, és un greu problema, tenir-la sota un govern del PP és entrar-la a l’escorxador. La política lingüicida aplicada a València durant dècades ha provocat la pràctica desaparició del català. És lapolítica que s' ha aplicat amb les terribles conseqüències que tots coneixem. Sota la consigna aparentment tant liberal de deixar fer al mercat lingüístic, d’una suposada llibertat d’ús de les llengües, es promou la lenta agonia de la llengua territorial i històrica pròpia. En voleu una prova? Una al·lota de pares castellanoparlants, va estar escolaritzada a la capital valenciana des dels 8 fins als 13 anys. Ara han vingut a viure a Menorca i hem hagut de dur aquesta al·lota al Programa PALIC per a nouvinguts (per a alumnes que no coneixen el català) perquè no entén res de català-valencià. Com s'explica? Què ha fet l'escola durant 6 anys? què ha fet l'entorn? Simplement el valencià és menys que una llengua estrangera a l'escola i als carrers de València. Heus aquí els resultats de la política lingüicida del PP.

Totes i cadascuna de les negres previsions que teníem fa 20 anys els ecolingüistes en els escrits crítics sobre la salut del català es van complint. Els qui ens titllaven d’exagerats, ara en tenen proves. Aquells que ens contrareplicaven, ara estan contents. És cert que n’hem sortit de situacions molt més difícils.

Intuir sense comprendre

2008-10-31T01:48:00.000-07:00

Com més vull entendre

No és una paradoxa. Per a mi és una constatació ben experimentada. No entenc res. I davant aquesta impossibilitat, o s’admet el silenci o s’admet la mudesa. Allò que era comprensible, de cop es torna indesxifrable. Anam fent, a empentes, sense gaires esperances. Actuam i dels nostres actes en volem extreure un sentit. Però el sentit ja l’hem perdut en el moment precís d’intentar comprendre. Parlam i escrivim i dibuixam, donant forma als motius, moguts només per una intuïció d’acordar-ho tot en un pentagrama organitzat i entenedor.

Un esbarzer és alhora un filferro, o la impossibilitat, una cadena armada contra tot traspàs, una mena de defensa també. Una frontera malaguanyada. Un garbuix de la ment. Una xarxa punyent, una trama de traïció, un ordit de penediment. Refugiat en la incertesa, he cercat allò més concret i elemental: el temps passa sobre les fulles dels arbres. Els branquillons esmorteïts condensen la sensació d’una serena tristesa. Són imatges que perfilen una actitud de qui se sap fràgil i accepta la inexorable finitud de tot, però amb la mirada tranquil•la d’anys de comprovar la impermanència de les coses, el canvi continu i l’acabament. Una serena tristesa campa arreu, en les imperfeccions, en la fragmentació, en la nimietat, en la concreció, en la visibilitat i en el tacte aspre de la terra.

Els escrits i les converses semblen una teixit de branques, un laberint de línies i paraules, com una cançó de corbes i rectes, una xarxa esfilagarsada de mata i d’herba. Una espessa mata d’esbarzer. Un bosqueret de tiges i ramificacions de veus. El món minúscul d’un pam de terra seca, tot ple d’estels vegetals i d’alguna flor marcida. Una desfeta, un tremolor del que va ser, una ombra del que seria, un palau vegetal en la seva serena tristesa de paraules silenciades. No entenc res.

el color del cinema

2008-10-24T03:07:00.000-07:00

La pel·lícula que veis reproduïda a la foto és una de les més precioses que he vist últimament.
Ja no veiem bon cine a les grans pantalles. Per moltes raons, una perquè les pantalles són avui més petites. Una altra: perquè la majoria de gent lloga DVDs i se les mira a casa. La programació que tenim a Menorca dels cinemes comercials solen ser acó: comercials amb alguna excepció. Més fotut ho tenim a Ciutadella, que no ens queda més que un cinema atrotinat. Però si volem veure cinema en gran pantalla no ens queda més remei. A JJMM de Ciutadella tampoc no els va quedar més remei que programar el cineclub a l'unic cinema de la ciutat, el cinema Calós, una autèntica relíquia amb un servei de poble abandonat i amb una qualitat de so poc més que penós. A vegades, no entenc ni un bri del que els actors diuen, especialment quan és en un enregistrament viu i els personatges són sudamericans.
El cineclub de Ciutadella és una gran cosa. Esper cada setmana la nova pel·lícula. Me solen agradar. solen ser films premiats. Però ja no en queda res del club, encara conserva molt de cine. Les vicissituds que ha passat el cineclub de Ciutadella són paral·leles a la història d’aquest poble d’ençà fa una trentena d’anys. Ha anat pul·lulant d’una cinema a un altre mentre les sales desapareixien, es reformaven, es tancaven i es tronaven a obrir. Les primeres sessions de cine de JJ.MM. es van fer al Casino 17 de Gener. La sala llavors també atrotinada era plena de gent, les ganes que hi posaven era molta. El despertar polític de finals 70 en el recobrament de la democràcia ens feien participatius i atents. Cada sessió era presentada per algun soci i en acabar la projecció s’obria un debat que aleshores en dèiem cinefòrum. Temps era temps. Es recuperaven films censurats pel franquisme, s’apostava pel cinema crític de caire sociopolític, hom es posava al dia després de dècades d’endarreriment. Era, ai, una activitat cívica de signe reivindicatiu, amb set de cultura. Érem tan agosarats com innocents fins al punt de presentar, amb 17 anys! una pel·lícula que no havia vist.

Quina sort aquell cinema. Lentament van decantar-se les coses tal com anava canviant el panorama ciutadellenc, en una adaptació acomodatícia al sofà d’una democràcia cofoia i fluixa. I ara no ens movem d’aquí! Desactivada la inquietud, el cineclub va continuar programant molt bons films. En els moments àlgids es tornava a omplir el pati de butaques del Born amb l’esca de la pel·lícula recomanada. Atreure espectadors començava a ser un problema.

Ara el cine Calós, més atrotinat encara, no captiva més que una dotzena d’incondicionals ni que sigui amb peli recomanada. La mala qualitat tècnica, el local insofrible, el homecinema, el dvd, l’oferta televisiva, l’explosió d’Internet i l’oci consumista han acabat amb el club, tot i que el bon cinema continua com sempre, malgrat les limitacions que imposen les distribuïdores de l’imperi.

Sense Memòria

2008-10-16T02:48:00.000-07:00

En majúscules és una altra memòria. Les memòries personals es poden tornar memòria col·lectiva segons els protagonistes. Tanmateix, la Memòria en Majúscules, tal com és adduïda a la llei de la Memòria Històrica, són paraules majors. És la Memòria que a tots ens pertoca. La llei comença a tenir les seves traduccions reals. Per jutges i sobretot per la feina d'un caramull d'entitats que recobren un passat que va ser massa prest enterrat i oblidat. A Catalunya es donen iniciatives institucionals, com la de reivindicar la figura de Companys assassinat per la dictadura franquista. Ara, aquí, a les Illes, a Mneorca en particular no en veig ni una. Sembla que el nostre benestar ens priva de ser inquerits per les truculències injustes del passat. És que aquí tenim regidors declaradament franquistes.

Les lleis haurien d’anar acompanyades de pedagogia. Potser així, per una banda s’entendrien més i se’n comprendrien els motius i per altra la seva aplicació donaria els resultats esperats. Quan una nova llei s’aprova i ha d’impregnar la societat per la seva importància, aleshores seria adient que totes i cadascuna de les esferes públiques hi aportés una actuació encaminada a entendre-la i posar-la a la pràctica. Potser no totes les lleis, però tot pensant en la Llei de la Memòria Històrica aquesta reflexió que faig es fa imprescindible. El desconeixement que les generacions mostren respecte el passat històric no gaire llunyà resulta indecent i perillós.

Encara que la Llei de la Memòria Històrica tengui per finalitat la de tancar les ferides obertes durant la Guerra Civil espanyola i es proposi la conciliació entre els ciutadans, la veritat és que no és una llei que faci justícia. I així ho ha manifestat Amnistia Internacional. Si una organització com AI, experimentada en casos semblants, que té un prestigi reconegut per tot el món i que a més s’ha dedicat d’ençà fa dècades a la protecció dels drets humans s’ha posicionat en contra d’aquesta llei és perquè alguna cosa no funciona com tocaria. Convindria tanmateix entendre les raons de per què AI ha al•legat contra la Llei de la Memòria Històrica.

Perquè la gent pogués entendre la llei i l’acusació d’AI seria necessari unes quantes classes d’història. Convindria que els nostres avis en poguessin parlar obertament sobre l’experiència desastrosa de la guerra i de la postguerra. Convindria que els joves i no tant joves sabessin les causes i les conseqüències, els factors i el context d’aquella catàstrofe humana. És en aquest sentit que crec que el breu període de la II República, la desgraciada Guerra Civil i la horrible postguerra han de ser explicades en una exposició didàctica, entenedora i popular, més enllà de les conferències. Les cartes al director que últimament s’han publicat pels diaris locals alerten sobre uns fets encara candents i sovint manipulats per sectors que volen reescriure la història als seus interessos polítics, sense cap vergonya.. És un deure conèixer, és una necessitat dir la veritat. M'imagín la sala d'exposicions El Roser de Ciutadella o el Claustre del Carme de Maó complint amb el deure d'explicar tot açò. Però de moment ens haurem de conformar amb 1558, una exposició per a escolars, carregada de tòpics, ben poc contrastada i que exalta més els sentiments de patriotisme petit, enlloc de reflexió.

imatge de comèdia

2008-10-09T04:06:00.000-07:00

La sinceritat, mala companya de viatge. Avui marca pauta la comèdia. Lo suyo és puro teatro. Alguns edifiquen la seva vida amb la imatge de persona a semblança d’un heroi. Són gent atrapada per la imatge pública, en viuen i n’alimenta la moral. Aquestes “personalitats” són de cartró i tenen una magnificència fora mida sobre el paper dels diaris. Compaginen una imatge pública idealitzada d’ells mateixos amb una mala imatge privada entre les persones d’a prop.

Grans personalitats que han escrit mentida sobre mentida la seva peculiar construcció de la carrera personal social professional. Ja els coneixem: fan creure que tenen bo amb tothom, amb tothom fan bona cara, malgrat que en el fons siguin egòlatres i egocèntrics a qui prou gent repugna. Fer comèdia, no dir mai una veritat per feridora, amagar les desavinences, ocultar la discrepància. Totes les notícies que ens arriben d’ells són de primera pàgina i sempre són bones notícies. No es fiquen en els problemes candents de l’actualitat. Es miren la plaça pública d’enfora, perquè tenen moooolta perspectiva i suspicàcia. No s’emmerden, no s’embruten. No donen mai cap maldecap al poder perquè s’hi han de dur bé, no fos el cas, que sempre és el cas, que necessitin el seu inestimable favor o subvenció o promoció o una medalla o un homenatge o qualsevol cosa que s’avengui amb la idea de la gran personalitat construïda a base d’esforços fins a fer-se fill notable del seu poble o una cosa semblant.

La construcció de la pròpia falsa òpera porta molta feina i és de llarga maduració. A tal fi no escatimen recursos. Posats a fer, les grans personalitats encarreguen notícies i notes biogràfiques i es fan fotos de pose. En tot cas cada mes tenen reservat un espai comunicatiu en el qual, si convé ells mateixos es redacten les estupendes notícies que envien a diaris i televisions. Són mestres de la comèdia en la vida real. Són uns quants. Si no ets comediant, no actues.

veure-hi enfora

2008-09-22T04:34:00.000-07:00

Miradors

La paraula ja és polida, però més ho és la idea que designa. Els miradors són els llocs privilegiats i alterosos que ens brinden una mirada llarga i extensa sobre el paisatge. Miradors urbans, com la façana marítima del port de Maó, o miradors de camp, com el del Cap de Cavalleria, tenim a Menorca uns miradors magnífics. Les vistes dels miradors descansen els ulls i agombolen l’esperit. Totes les geografies que s’estimen tenen els seus miradors particulars, així com tots les panoràmiques mereixedores disposen de l’indret exacte des d’on la mirada és llegendària.

Quan mostram Menorca a algun amic que no la coneix, el passejam per una mena de Ruta dels Miradors. El central és, clar, El Toro, des de la barana del qual es veu gairebé tota Menorca si tenim la sort d’un dia cristal·lí. Els miradors dels barrancs, els de les torres i atalaies de la costa, el de Santa Àgueda, el del pujol de Son Tica, i els minarets personals de cadascú.

La vida atrafegada a què ens mig obliga aquesta malaltissa societat del tercer mil·leni, en fa oblidar d’aturar-nos en un indret i asseure’ns per allargar la vista sobre l’horitzó. Quina cosa més bona seria que els programes electorals tinguessin aquest detall. El PMP, Partit Mai Piula es proposa crear 10 miradors per tota la ciutat, d’accés lliure a qualsevol hora, dotats d’un espai agradable amb bancs còmodes i cadires per llegir, dos arbres per fer ombra o una ombrel·la. Que cada ajuntament es pensin els seus. Jo des d’ara deman que s’obrin els dos bastions que ens queden a Ciutadella, el del Governador i el del museu municipal. I quan es recuperi el jaciment arqueològic de Montefí, situat en un pujolet, que hi hagi també un mirador.

Que de miradors ens fan falta tant per a descansar la vista com per veure-hi més lluny. De mirades curtes n'anam plens i per açò mateix tropissam una i altra vegada. Ara record el títol d'un llibre ben polit, que justament es diu Mirar lejos, d'Alain, preciós. Una recomanació.

extra, extra escolar

2008-09-16T01:32:00.001-07:00

Atenció extraescolar

El president Zapatero es torna a equivocar: es va equivocar amb el pla de retorn dels immigrants i en la contractació en origen. S'equivoca a traslladar la crisi econòmica als ajuntaments. Perquè els ajuntaments són, de tota l'escala institucional, els que més fan i els que més necessiten i, gosaria a dir que també són, amb excepcions -iben properes a ponent- els que millor gestionen els doblers públics. Perquè...un ajuntament s’encarrega de pràcticament tot. Als ajuntaments els ha passat el mateix que els ha passat als mestres de les escoles: que se’ls ha carregat de responsabilitat i de feines però no dels recursos necessaris per a fer-les amb una certa garantia d’èxit. Quan els pares renuncien a tasques pròpies de l’educació dels fills, aleshores l’escola ha de suplir-los malgrat tot. Quan els ciutadans renuncien a la seva responsabilitat ciutadana, aleshores s’exigeix a l’ajuntament que se’n faci càrrec. Record que quan era al·lot la gent fregava les voreres de davant les cases. Ara ningú no ho fa, i si estan molt brutes es culpa de l’ajuntament.

Els ajuntaments han de fer front a molts problemes. Fa només pocs anys que ni es parlava de política infantil i juvenil. L’atenció extraescolar dels nostres al·lots es reduïa a oferir-los quatre activitats. Ara el gruix és considerable. Escoles municipals de tot tipus, clubs d’esports de tota classe, albergs i acampades, discomanies i forahores, ludoteques. Fins i tot tenim plans estratègics de joventut, d’infància, projectes educatius, programes específics com obrint portes, i un munt de coses més.

Així i tot sembla que no basta. Els pares demanen què feim dels al·lots quan acaben l’horari escolar. La solució senzilla és omplir-los d’activitats, barates, senzilles, perquè estiguin entretinguts. És probable que alguns dels problemes que té la infància i la joventut no trobin una resposta adequada en els serveis municipals per la simple raó que no és el lloc adequat per atendre-ho. Em sona una mica estrany parlar de “política d’infància”. He pensat que la qüestió no és tant manca d’idees sinó ganes de dur-les a la pràctica. Si alguns bergants en fan de grosses durant els caps de setmana, és perquè l’ajuntament no té una bona política de joventut?

Demanam massa a les escoles? i en algunes ocasions demanam massa als ajuntaments?

compartir espais

2008-09-11T02:01:00.001-07:00

La ciutat pública

Hi ha ciutats privades, encara que sembli increïble. Però la nostra cultura només concep ciutats públiques. El mal és que el model que s’imposa és el de la privatització, fins i tot dels espais públics. Crec que la primera preocupació d’un ajuntament és precisament el d’adquirir i crear espais i serveis públics perquè la riquesa d’un poble i la seva cohesió provenen de les experiències compartides entre els ciutadans i açò ho conforma els espais comuns. En aquest sentit em sembla molt bé que l’Ajuntament de Ciutadella hagi comprat el casal de Can Saura-Martorell per a l’arxiu històric i l’escola d’art, malgrat el desastre immobiliari de gestió del PP, que tanmateix es va oposar aferrissadament a la compra de Can Saura com a museu de la ciutat. I per açò em sembla molt malament la venda de patrimoni municipal perquè açò sempre suposa una pèrdua.

Tenir grans espais verds enmig de la trama urbana és un luxe, com ho és Es Freginal de Maó. Si es fa una planificació a llarg termini podem tenir la certesa de disposar d’espais urbans de primera qualitat. Però hom mira la perifèria de Ciutadella i no hi veu cap plaça digna, ni cap previsió perquè tota la part moderna, carregada de pisos que acumulen bona part de la població pugui tenir prou espai públic per fer ciutadania, per a la convivència.

La gran diferència entre la ciutat antiga i la nova és justament aquesta. La primera té grans i magnífics espais públics de qualitat com s’Esplanada, com el Born, la plaça de la Catedral, Es Pla de Sant Joan, etc. La ciutat moderna de la perifèria és pobra d’espais comuns, pensats només per al trànsit de cotxes i poca cosa més. Ja és hora que l’ajuntament comenci a pensar a adquirir terrenys perquè en el futur tinguem les places modernes que les ciutats actuals es preocupen de tenir. Llavors ja hi poden col·locar estàtues per fer polit, que la perifèria també s’ho mereix i no es converteixi en un barri-dormitori, la mort de les ciutats vives.

mitjans de poder

2008-09-03T02:33:00.000-07:00

Pilar de la democràcia?

Les coses han canviat. Abans dèiem que els mitjans de comunicació eren un dels pilars de la democràcia, ara veim que en són un problema. El dret a una informació veraç és conculcat cada dia. L’economia ha passat davant aquest dret i la política és resultat d’interessos econòmics. Si el poder econòmic cada cop és més concentrat en poques mans, així també ho són els mitjans d’informació. El poder polític que han adquirit els grups empresarials de la comunicació ha estat palesat pel boicot del PP al grup PRISA. Però va durar poc, ja que encara que sigui el mitjà enemic, el necessiten. La primera lliçó que cal que aprengui un polític per sobreviure més enllà de les eleccions és justament que no es pot barallar mai amb la premsa, ni ràdios ni tvs.

La premsa va néixer d’un esperit il•lustrat, enciclopèdic, amb la intenció de difondre el coneixement i aquest procés va ser paral•lel al naixement de les democràcies modernes occidentals. Però les coses canvien i el 1975 la Comissió Trilateral nordamericana determinà que “els medis són una gran font de poder que ha contribuït al fet d’haver-hi un excés de democràcia i en conseqüència una minva de l’autoritat del govern” . És una frase antològica del cinisme de l'exercici de l'alt poder. Per tant ...cal que el govern “reguli” aquest poder i així neixen nyaps tan vomitius com ...posau-hi l'exemple més proper que cenegueu.

Ara la gran preocupació és com aturar aquesta llibertat tant perniciosa en què s’ha convertit Internet. Ja proven de posar-hi filtres censuradors fins que sigui domesticat com ho han estat els altres mitjans convencionals: premsa, ràdio, televisió. Són els encarregats de manipular la veritat, d’ocultar la realitat, de fabricarla realitat i les mentides. Tenen com a base d’actuació la desinformació per un costat i la contrainformació per l’altra.

De pilar de la democràcia, res. Més aviat s’han convertit en propaganda per al consum irresponsable, en producció del fals consens, en manufactura del consentiment per a les pitjors atrocitats, en corretges de consignes polítiques, en desvirtuament desmanegat del llenguatge, en adoctrinament de ments acrítiques i amenaça seriosa per a la democràcia. En tenim exemples locals cada dia.

2008-08-23T04:12:00.000-07:00

Imatge de comèdia
Francesc Florit Nin

La sinceritat, mala companya de viatge. Avui marca pauta la comèdia. Lo suyo és puro teatro. Alguns edifiquen la seva vida amb la imatge de persona a semblança d’un heroi. Són gent atrapada per la imatge pública, en viuen i n’alimenta la moral. Aquestes “personalitats” són de cartró i tenen una magnificència fora mida sobre el paper dels diaris. Compaginen una imatge pública idealitzada d’ells mateixos amb una mala imatge privada entre les persones d’a prop.

Grans personalitats que han escrit mentida sobre mentida la seva peculiar construcció de la carrera personal social professional. Ja els coneixem: fan creure que tenen bo amb tothom, amb tothom fan bona cara, malgrat que en el fons siguin egòlatres i egocèntrics a qui prou gent repugna. Fer comèdia, no dir mai una veritat per feridora, amagar les desavinences, ocultar la discrepància. Totes les notícies que ens arriben d’ells són de primera pàgina i sempre són bones notícies. No es fiquen en els problemes candents de l’actualitat. Es miren la plaça pública d’enfora, perquè tenen moooolta perspectiva i suspicàcia. No s’emmerden, no s’embruten. No donen mai cap maldecap al poder perquè s’hi han de dur bé, no fos el cas, que sempre és el cas, que necessitin el seu inestimable favor o subvenció o promoció o una medalla o un homenatge o qualsevol cosa que s’avengui amb la idea de la gran personalitat construïda a base d’esforços fins a fer-se fill notable del seu poble o una cosa semblant.

La construcció de la pròpia falsa òpera porta molta feina i és de llarga maduració. A tal fi no escatimen recursos. Posats a fer, les grans personalitats encarreguen notícies i notes biogràfiques i es fan fotos de pose. En tot cas cada mes tenen reservat un espai comunicatiu en el qual, si convé ells mateixos es redacten les estupendes notícies que envien a diaris i televisions. Són mestres de la comèdia en la vida real. Són uns quants. Si no ets comediant, no actues.

perdre la xaveta

2008-07-19T08:28:00.000-07:00

Hem perdut la xaveta. L'altre dia una molt important representant política, en l'enèsima presentació del mateix projecte, deia més o menys que l'auditori que es començava a edificar seria una gran aposta per a l'oferta complementària del turisme. Vaig quedar de pedra, perquè la construcció d'un equipament cultural, tot i que sempre serà de profit per al turisme, mai dels mais s'ha de concebre per a l'oferta turística. N'hi ha que pel turisme perden el cul. L'argument esgrimit és ue el turisme a Menorca és la principal font de riquesa i que moltes famílies en depenen. D'acord. Però calcular-ho tot en funció del turisme és un greu error. La darrera de les fetes és del Consell Insular, que per justificar inversions per a l'oferta complementària (em fa gràcia l'expressió "oferta complementària") vol dedicar més pressupost a un Festival Internacional de Música promogut per una empresa privada que el dedicat a molts altres esdeveniments culturals de llarga tradició a l'illa. Açò és perdre la xaveta. Posats a comparar inversions, en Bep Portella, sempre atent, deia que el pressupost assignat a aquesta empresa privada era el que dedicaven els ajuntaments d'Alaior, Ferreries, Es Mercadal i Es Migjorn Gran, tots junts, a la cultura durant tot l'any. És esfereïdor. Si el Consell té les peles - els euros- per a tot açò, no seria mala idea dedicar-la a altres afers més urgents i necessaris.

Fa poc s'ha presentat el programa de la XXXI Escola d'Estiu del Moviment de Renovació Pedagògica. Una proesa en els temps tèrbols que vivim. Té un pressupost de 11.000 euros. Cada any tenen els mateixos problemes de finançament, per a una tasca que crec important. Idò bé, resulta que el Consell de Menorca, que em pensava que era d'esquerres, és capaç de gastar-se el doble per a quatre dies d'escola de vela per a infants. És clar que està bé fer escola de vela. Però em semblarà molt millor de gastar-hi els doblers quan l'Escola d'Estiu per a Ensenyants no tengui les dificultats que té cada any per manca de suport institucional.

Cadscú posa les prioritats en diferents aspectes, per favor. Però perdre el cul pel turisme fins a hipotecar tota l'actuació política, ja passa de mida. Crec, ho podeu ben creure, que els lobbys turístics fan de les seues i els polítics hi van de rossec, amb l'inestimable suport dels mitjans de comunicació que tot el temps comuniquen la dependència i esbomben alarmes contínues sobre l'economia illenca. Perdre el cul.

2008-07-05T01:24:00.000-07:00

Mecenes

Ja fa uns anys es va morir l’últim mecenes de Menorca. L’herència que va deixar en la fundació perquè continués el seu mecenatge ha esdevingut un guirigall de desavinences, nombres foscos, acusacions al jutjat, intervenció de la Conselleria i ben poca activitat cultural de signe altruista. El senyor Fernando Rubió i Tudurí, el cavaller i la fortuna, tal com el va batejar Pau Faner en una biografia novel·lada de l'empresari farmacèutic, va ser un dels poquíssims exemplars de mecenes: aquell que inverteix els seus diners en activitats que no reporten beneficis econòmics sinó que revesteixen de prestigi la persona o la institució que representen.

Ara es parla més aviat de patrocinadors i tendeixen a lluir els seus diners en l’esport, pensant que així tenen més incidència publicitària, i per suposat que l'encerten. Algunes poques empreses es fan patrons del Teatre Principal, alguna família paga un premi de pintura anual, una altra sosté espais culturals i poc més. A Menorca no tenim costum de mecenatge, malgrat que hi hagi autèntiques fortunes. Per què? Perquè la idea de mecenatge és pròpia de la burgesia il·lustrada i les fortunes actuals no provenen de la reduïda burgesia il·lustrada maonesa del finals del s. XVIII. Els nostres rics d’ara són en general un grup social d’una generació que no ha mostrat gaire interès pels afers culturals.

El mecenatge cultural no dóna gaire crèdit. Més aviat és vist amb condescendència. I amb açò ets gastes es doblers? No conec cap cas de potentat que es dediqui al foment de joves artistes, a través de beques, d’estades a l’estranger...Sembla que s’han acabat els temps dels honors filantròpics per amor a l’art. Segurament les institucions públiques supleixen avui la tasca dels antics mecenes. Però és ben cert que molts esdeveniments culturals només són possibles per la “desinteressada” aportació de capitals privats. Potser els capitals menorquins s’han deslocalitzat i ja no se senten deutors amb la pròpia cultura. Potser. Trob una llàstima que les fortunes fetes amb l'esforç dels menorquins tengui tan poca incidència en la vida cultural de l'illa.

Festa viva de Sant Joan

2008-06-13T12:49:00.000-07:00

Quan un festa és viva

Francesc Florit Nin

Quan un fenomen és viu, no se’l pot tancar dins unes vitrines, ni es pot enllaunar com si fos un animal mort. Quan una peça d’art entra dins el museu, deixa de ser en certa manera contemporània, perquè els museus es caracteritzen per ser justament el lloc de la memòria. És per aquest motiu que molts centres d’art defugen el nom de museu i es designen com a centre d’interpretació, centres de cultura viva, hangars de producció i difusió, qualsevol altre nom per no caure en la momificació que connoten els museus. Però un fenomen viu també té la seva història i ha sofert les seves transformacions per actualitzar-se dia rera dia segons les noves necessitats i les noves sensibilitats. Avui en dia qualsevol fenomen pot ser museïtzat, en el sentit més ample de la paraula. Es museïtza fins i tot la natura, el paisatge. I les festes? També. Moltes festes tradicionals i populars també es museïtzen, és a dir, diposen d’un lloc en el qual es mostren i s’expliquen de forma perenne.

Fa poc va ser declarada Patrimoni Mundial la festa de la Patum de Berga. Les festes de Sant Joan de Ciutadella també va optar a tal distinció però no ho va aconseguir. No estic segur que tal cosa fóra bona. Tant una festa com l’altra tenen tots els ingredients per ser declarat Patrimoni Mundial perquè són totes dues riques en tradició, distintives i ben pròpies de cultures locals i a més molt participatives. Berga, arran d’aquesta declaració per part de la UNESCO, té un projecte preciós, ubicat enmig del seu centre històric urbà, en el qual es guardaran gelosament i es donarà entenent del què és la festa de la Patum, del seu sentit i de les circumstàncies històriques i sociològiques que l’han determinada.

Fa anys i panys que a Menorca es parla de crear un centre (o un museu?) sobre les festes de cavalls, especialment de Sant Joan. Però com en tantes altres qüestions som incapaços d’engegar res de similar, alguna cosa que valgui la pena des del punt de vista del nostre patrimoni immaterial. Tothom està d’acord que Sant Joan es mereix un museu. O no. Però és segur que mentre no es disposi d’un lloc digne en el qual guardar la memòria dels objectes materials i dels fets ocorreguts i dels sentits que anam atorgant a la festa per ser explicada, perdem temps i oportunitats.

Potser no és pròpiament un museu el que explicaria millor la Festa de Ciutadella. El nostre malaguanyat Eduard Delgado, que venia cada any a celebrar entre nosaltres les seues estimades festes, ens ho deia i repetia: Sant Joan és una memòria viva tan espectacular que es mereix més atenció. És per aquest motiu que la feina que l’Ajuntament li va encarregar sobre un Pla d’equipaments culturals contemplava un museu de la ciutat a Can Saura en el qual una part important havien de ser per a les Festes de Sant Joan. Però aquest projecte, i tants d’altres que els ciutadellencs es miraven amb il·lusió, va ser fàcilment decapitat i oblidat per la dreat governant local del PP. Sense cap explicació racional.

Tanmateix, Ciutadella té tres coses de les quals se n’ha de sentir orgullosa: la part antiga de la ciutat, les platgetes verges i les Festes de Sant Joan. Hem de salvaguardar més la ciutat antiga dels atropells a què la sotmet un creixement abusiu del model turístic que tenim; hem de salvaguardar les platges de tot intent de convertir-les en urbanitzacions (finalment sembla que açò sí que la dreta especuladora ho ha entès) i haurem de pensar en algun centre que salvaguardi la memòria viva d’unes festes com no n’hi ha cap al món. Bon Sant Joan.

2008-06-09T04:10:00.000-07:00

Posats a imaginar

L’objectiu de tota utopia no és assolir-la, sinó imaginar possibilitats i esperonar a avançar. Ítaca és el camí. I posats a imaginar que no quedi, ja que habitualment ens lamentam de l’estat de coses. Fa un capvespre dolç que invita a fer volar els estels dels sentits. Ens traslladam en un futur immediat en el qual les institucions públiques i les associacions de la vida cívica es posen d’acord en un pla d’equipaments culturals per a la Menorca d’aquest segle que acabam d’inaugurar. De l’acord en surt un decàleg de primeres actuacions que es porten a terme amb la participació de tots els nivells de l’administració atès el dèficit d’inversions que l’illa ha patit en dècades i segles.

1. Es construeix un auditori d’una singular arquitectura per als esdeveniments de gran format i alhora exerceix les funcions de centre de convencions i congressos, a més de centre de formació de música, dansa i teatre. 2. Atents al patrimoni marítim de l’illa, s’elabora un pla museogràfic per a un Centre de la Cultura Marítima. 3. Gelosos del que aportam a la cultura universal des de la nostra idiosincràsia, la festa dels cavalls, especialment Sant Joan, té un institut de recerca, preservació i interpretació en el qual la gent participa, visibilitza i entén la festa. 4. A laMenorca Reserva de la Biosfera, es crea el centre on la relació menorquins-Menorca sigui explicada com un dels exemples del desenvolupament sostenible. 5. Els grups de creadors disposen de bucs d’assaig per tots els pobles per tal que els seus productes puguin adquirir qualitat. 6. S’instal·la una infrastructura equipada per a concerts a l’aire lliure de gran extensió i allunyada de la vida tranquil·la dels pobles. 7. S’adeqüen o es rehabiliten espais-tallers-obradors per a artistes plàstics i de nous llenguatges visuals. 8. Es crea el museu d’art contemporani. 9. Cada població ofereix un casal d’associacions per facilitar la xarxa de cohesió social i cultural de què Menorca és rica. 10.El desè el posen els lectors.

S'Esplanada amenaçada

2008-06-03T05:04:00.000-07:00

S’Esplanada des Pins, de cop amenaçada

Francesc Florit Nin

És tot un indicador, la presa de temperatura de la societat civil. Una altra vegada els ciutadans es tornen a enfrontar a projectes municipals que no responen a la sensibilitat de protecció del patrimoni històric i natural. M’apunt a totes aquestes mogudes. Hi vaig anar. A s’Esplanada des Pins érem ben prou. A la plaça del Born encara vam ser més. Molt comptades vegades succeeixen episodis així. Són fets excepcionals. Normalment aquestes manifestacions es preparen a consciència. Però aquesta vegada l’acte espontani va convocar a la correguda una gentada. La vida civil no és tan morta com ens pensàvem. A la manifestació de dijous passat hi havia des d’infants, al·lots i joves, majors i àvies, que són les que van donar el toc d’alerta.

Però n’Antònia Salord té tota la raó del món. Als concentrats a la sala de plens de l’ajuntament els va dir que tenien els vots per fer els projectes que ells creuen. En altres paraules els va dir que si no volien l’aparcament a la Plaça dels Pins que no haurien d’haver votat el PP. És el que hi ha, és el que tenim, és el que ens mereixem. Fi de la discussió. N’Antònia Salord té tota la raó del món quan diu que representa la majoria social i silenciosa que va votar el partit governant. Fóra d’aquesta evidència, la resta és un estira i amolla de poques conseqüències pràctiques, a excepció de les mostres irades de disconformitat. Tal vegada la majoria silenciosa està d’acord a tallar els pins de s’Esplanada per construir-hi un aparcament soterrat. La gentada que es va manifestar el dijous passat potser representi una minoria. És l’argument reiterat del PP per defensar els encerts i els errors. Les paraules de la regidora popular van sonar més com una amenaça o com una advertència que no com una raó. Semblava dir: com que comandava, ara podia fer el que volgués. Però amb una mica d’exercici reflexiu, la regidora també pot pensar que no tots els que van votar PP (més UPCM, que surt de la mateixa matriu política) estarien d’acord amb la idea de tallar els pins. És per aquest motiu, probablement que el programa electoral del PP es va guardar molt de dir on farien l’aparcament soterrani, que és com dir que van amagar la intenció que ja tenien presa. Van enganyar l’electorat i així es guanyen les eleccions. Pura enginyeria electoralista. En tots els 30 anys de democràcia no record ni una sola consulta ciutadana sobre afers municipals. Els polítics – en general- els fa por aquesta democràcia tan directa. Potser seria hora.

Consultar el poble és una de les millors medecines per a la salut democràtica. Sembla tanmateix que l’actual govern municipal actuï no en contra del poble (no ho sabem) sinó d’esquena al poble. Un cert despotisme il·lustrat s’ha instal·lat a l’equip de govern i enduts pel messianisme sap què convé al poble encara que el poble no ho sapi. La millora del poble, el progrés del poble, assegurar la prosperitat del poble, modernitzar el poble són les frases més sentides per justificar macroprojectes a l’estil del PP. Es creuen posseïts d’una alta missió que els portarà a la glòria eterna gràcies a la seva visió de futur. La gent de carrer no entén d’aquestes coses i n’ignoren la transcendència. Nosaltres ho aclarirem, sembla que pensen.

El mal és que la idea del seu progrés que representen va contra les tendències actuals. El seu progrés i les seves plataformes no són altra cosa que plantejament decimonònics, passats de rosca. I tu què saps? o tornes a jugar a fer d’urbanista? em diran per desqualificar la meva opinió com han fet altres vegades. Jo sé poca cosa i sospit que el govern conservador en sap massa. Els qui seguim un poc l’escenari polític local –no n’hi ha cap altre de més mogut – esteim acostumats a presentacions de projectes que han servit sobretot per desviar l’atenció d’altres problemes o que han estat bufs sense cap consistència. Són els casos desafortunats de desvirtuar Es Pinaret amb l’astronomia recreativa, és el cas de l’edifici a Sa Punta Prima, és el cas de l’Escola de Música a la plaça del Príncep, és el cas de l’antic edifici del bisbat al carrer Sant Sebastià, és l’institut de secundària a Son Blanc, és la piscina a Sa Cetària. N’hi ha més. Tot obra dels dos Casasnovas, com si encara continuessin al comandament de la nau pirata.

La plaça dels Pins, s’Esplanada, costa de creure que vulgui ser transformada amb un aparcament soterrat. La meva incredulitat, compartida per milers de ciutadellencs, topa però amb les gestions fetes per l’actual govern municipal. Molta gent creu que és una barbaritat i no s’acaba de fer-se a la idea de les pretensions municipals. Per què ha de clapir s’Esplanada des Pins si hi ha alternatives? Què té s’Esplanada perquè el PP-UPCM hi vulgui l’aparcament? Què té perquè molts ciutadans s’hi oposin? Els ciutadans que es van manifestar dijous veuen en s’Esplanada des Pins més que una simple plaça gran. Hi veuen una plaça emblemàtica, identificativa, que personalitza l’espai públic perquè places com aquestes n’hi ha ben poques. Tenir enmig del poble una esplanada arbrada de 8o anys no és gens fàcil d’aconseguir. Molts pobles la voldrien i aquí la volen pelar. Té gairebé una hectàrea de superfície agradable que permet una diversificació d’usos i una connectivitat com cap altra. Era l’antiga zona d’hort del convent de Sant Francesc, hi van caure les bombes del dictador Franco, tenia fins ahir una font d’inspiració modernista, hi té pins vinclats pels temporals de tramuntana. Té història, és molt oberta, és propera, és plena de referències i de records. I té unes magnífiques ombres, males de trobar a les ciutats. El motiu de la destrossa de la font (per restaura-la? com la font de ferro de la plaça d’Artrutx?) va encendre el foc. La bona voluntat municipal d’evitar mals majors amb el perill que suposava una font abandonada durant anys s’ha capgirat en contra. L’alarma dels vesins no era per la font sinó pel que ells van creure l’inici de les obres de l’aparcament soterrani.

Havent com hi ha alternatives, com s’explica la caparrutada de l’ajuntament per ubicar un aparcament a s’Esplanada des Pins? A Ciutadella només hi ha problemes seriosos durant els dos mesos d’estiu. Sembla que l’aparcament a Es Pins és una qüestió més turística que ciutadana. Si hem de fer aparcaments per a visitants, per què s’ha de concentrar al centre de la ciutat? Si hi ha saturació de cotxes particulars, per què no s’ha promogut una política d’ús alternatiu als cotxes? No sembla preocupar gaire als nostres responsables polítics allò que anomenam mobilitat sostenible, perquè no s’ha realitzat ni una sola acció per incentivar l’ús de la bicicleta i gravar o limitar l’ús del cotxe. Si tenim problemes de trànsit i aparcament, per què no se soluciona d’una vegada l’estació d’autobusos que tanta falta fa? Si mal pensam, l’aparcament de es Pins no va tant a solucionar els problemes de mobilitat i aparcament, com de promoure un negoci de concessió privada i de dubtosa rendibilitat. És raonable suposar que un aparcament de tres plantes per a mil cotxes al centre de la ciutat atraurà per les vies properes d’accés i sortida una densitat de circulació que provocaria més problemes que solucions. Perquè la qüestió no és tant aparcar sinó com arribar a l’aparcament. Entre la plaça de la Pau, la plaça del Príncep i l’aparcament de la zona perimetral a l’avinguda J. Mascaró Passarius, sumats tenim dues Esplanades de Pins (20.000 m²). Les distàncies de l’actual Ciutadella són ridícules per justificar l’aparcament a Es Pins en lloc de les tres alternatives de la perifèria urbana, que caminant són a 3, 2 i 10 minuts respectivament. D’altra banda, el projecte entra en contradicció amb els compromisos que l’Ajuntament va adquirir amb l’aprovació del Pla Educatiu de ciutat i les recomanacions de l’Agenda 21. Amb tantes altres coses que hi ha a aclarir i amb tantes altres demandes que els ciutadans reclamen insistentment, els governants locals, legitimats al poder, viuen la seua pròpia miopia.

La gent no es mobilitza gaire, si no és per a qüestions puntuals, com ha passat ara. La concentració de dijous va ser espontània, cosa que diu molt d’aquest moviment que crec que es prepara. La societat civil s’organitzarà prest contra aquest projecte i contra aquestes maneres de fer. Aquesta és la meva opinió, amb permís del PP, que es veu que no li agrada gens ni mica. És certament una opinió crítica, però respectuosa i gens ofensiva cap a cap persona. Cosa que també esper de les rèpliques, si n’hi ha. I així m’abric abans de ploure, perquè he suportat xàfecs inclements de verinoses llengües populars. Ja ho veis: jo tampoc no puc estar callat.

Prioritat del bàsquet professional

2008-06-02T03:24:00.000-07:00

Bàsquet i altres prioritats de l’espectacle

Ho ha dit a les clares en Josep Portella, en un dels seus escrits al diari Menorca. També ho vaig dir jo fa temps i igualment a lesclares: no hi veig cap justificació raonable perquè el Vive Menorca, aquest club professional de bàsquet reclami - i obtengui- una subvenció milionària de les institucions públiques. No és justificable, en una societat que tan mancada estàd'altres prioritats, des del meu punt de vgista, of course!

Siguem francs. Si a Menorca tenim deficiències en equipaments culturals és perquè els menorquins no n’han sentit la necessitat. La demanda social i la mediàtica és la que fa moure les actuacions polítiques. Si la pressió que es va fer per a la construcció d’un pavelló per al bàsquet professional afegida a la campanya dels mitjans de comunicació, s’hagués produït també per a la construcció de l’auditori a Ciutadella, ara ja estaria aixecat. La passió que exalta el bàsquet no és la mateixa que s’alça per a la música i el teatre. Per aquest motiu els polítics d’un costat i altre (a excepció dels minoritaris) es van posar d’acord ràpidament, no fos cas que perdessin un bon feix de vots.

La decisió per al pavelló a Binitaufa, va ser absolutament precipitada, injustificada i populista. Però qui és el valent que gosa contradir aquesta majoria de cinc mil seguidors que cada setmana s’esgatinyen durant el partit. No gosis de posar en dubte els beneficis “socials” i “esportius” per a la població en general de tanta despesa pública. Les inversions fetes al pavelló tal vegada tindran una mica de repercussió en la promoció del bàsquet com a esport. Però no ho crec. Poca cosa té a veure la política de promoció de l’esport amb l’espectacle esportiu. La majoria dels espectadors són butzes satisfetes que s’escarxofen al sofà de casa.

La gent que prefereix una obra de teatre o un concert és minoritària, i per aquest motiu no és cap prioritat invertir en equipaments culturals. No és que estigui en contra de l’esport ni dels espectacles esportius, que també m’agraden, no em malinterpreteu. Dic que no hi ha hagut la mateixa sensibilitat política per a la pràctica de la cultura que per a la pràctica esportiva. Cada poble té un pavelló esportiu i camps de futbol, uns quants. No cada poble té un equipament cultural equivalent. I no caigueu en la demagàgia barata de titllar aqueta posició d'elitista o cultureta. No és això, companys, no és això.

urbanisme i xarxa corrupta

2008-05-26T01:43:00.000-07:00

política podrida d'hortals

Josep Pla s’encantava davant un paisatge conreat.. Res de més deliciós que la terra treballada com un jardí, com un hortal. A Menorca, les terres properes als pobles són tradicionalment tanques d’hortals i de vinyes. El sentit d’apropament a la terra i d’amor als productes cultivats per un mateix és profundament arrelat als menorquins. Són les tomàtiques i els pebres de poc rendiment econòmic però d’alt valor personal. Tenir per tant un tros de terra per solcar forma part de la nostra idiosincràsia, si és que encara en tenim una engruna. Però d’ençà fa uns anys, els hortals ja no són hortals, se n’ha pervertit el sentit i el propòsit. La perversió del llenguatge fa que siguin anomenats hortals allò que sens dubte són xalets, habitatges unifamiliars aïllats construïts en sòl rústec, habitualment sense permís municipal, sense dotació d’infrastructura ni viària ni sanitària i que han proliferat com una pesta pel camp de Menorca, especialment pel terme municipal de Ciutadella. Aquesta és la realitat, tossuda, permesa des de la més absoluta impunitat.

Qüestió delicada aquesta dels hortals moderns. Tothom s’hi sent afectat. Una quarta part del poble en té un, l’altra quarta part n’és família i la resta en són coneguts. Arribats al punt que una gran majoria de la població d’una o altra forma està implicada en un delicte, aleshores n’hi ha que s’aventuren a dir que el delicte no és un delicte sinó una realitat social, o que les lleis no donen resposta a fenòmens sociològics. Fins i tot s’ha afirmat, cosa que em sembla escandalosa, que com que no tothom es pot permetre la construcció d’un xalet en una urbanització legal, aleshores es justifica la construcció il·legal en una parcel·lació il·legal d’una zona de sòl rústic. Són afirmacions públiques d’un advocat. I ningú no se n’ha aixecat una cella. Algú ens ha de salvar de nosaltres mateixos. L’argumentació és demagògica: que la majoria sigui corrupte no significa que la corrupció sigui bona. Les majories també poden delinquir, les majories també es poden equivocar, les majories a vegades no tenen raó. Les majories no tenen per què tenir bula per cometre certes atrocitats. La història en va plena.

Així les coses, aquesta majoria tendeix a votar a aquells partits que són més permissius envers els delictes, que fan els ulls grossos davant les corrupteles. Ja la tenim armada, perquè per aquest camí es troben casos com Marbella, i Andratx, i...Ciutadella? No crec que Andratx i Ciutadella siguin diferents en açò: només es diferencien per l’embalum del desastre.

Em resulta com a mínim molt xocant que les il·legalitats comeses en els hortals sigui el punt de partida i el d’arribada del dret a un habitatge digne recollit a la Constitució. Açò ja és pervers quan aquest dret és del tot esmicolat per l’especulació immobiliària. En fi: algú ens ha de salvar de nosaltres mateixos. Per açò, només una instància de “fora”, no implicada en el cas, serà capaç de posar ordre. Cap partit polític local ha sabut, ha volgut resoldre el problema, perquè resoldre’l implica perdre les eleccions de forma automàtica. D’aquesta manera es tanca el cicle: estructura clientelar, carta de naturalesa a la degradació, acceptació de la corrupció com a fenòmen inevitable... i així fins a formar una xarxa estreta de complicitats. En una paraula: màfies, camorres, cosanostra, molt donades a illes mediterrànies. Us sona?

Crec sincerament que fins i tot la llengua s’ha depravat. La gent parla d’hortals –polítics, advocats, administració, periodistes- quan en realitat les construccions a què fan referència no tenen res d’hortal, “tros de terra tancat de paret, on es conren arbres fruiters i de vegades hortalisses i llegums (Menorca)”(DCVB). No són hortals la majoria sinó xalets, habitatges unifamiliars aïllats, alguns autèntiques mansions en sòl rústic de molt mal gust. Els delictes imputats pel jutge en el cas de les parcel·lacions a Ciutadella no són delictes dels hortals, sinó de construccions il·legals a tota normativa urbanística. Algunes d’aquestes mansions no complirien ni tan sols la normativa urbanística que s’apliquen a les urbanitzacions legals de segones residències o nuclis turístics.

El problema de fons per tant no és la de disposar d’un hortal amb una caseta per a les eines. S’ha aprofitat aquesta tradició dels hortolans per a altres usos i per a altres intencions. A mi m’agraden els hortals en el seu sentit estricte, i em repugnen les urbanitzacions il·legals, fetes de qualsevol manera, amb problemes de tot tipus: viaris, d’aigua, d’electrificació, de residus. La tradició dels hortals per tant no té res a veure amb els problemes actuals i resulta demagògic reivindicar la pràctica hortolana per a justificar el desastre de les zones rurals que circumden Ciutadella sobretot, però també altres pobles. La imatge que es dóna de tot plegat és de deixadesa, d’abandó, de caos, de campi qui pugui i a veure qui és més llest, o més atrevit o més desvergonyit. La indisciplina urbanística ha estat la tònica generalitzada d’ençà que va començar a fluir la riquesa de la societat menorquina en un cicle de bonança econòmica sostinguda durant trenta anys. Les riqueses provoquen sovint les cotes més miserables dels comportaments.

Si la justícia vol ser justa ho té difícil. La qüestió de les construccions aquí referides s’ha enquistat de mala manera. I és cert que tal vegada pagaran justos per pecadors. Trob sorprenent per exemple que no es parli per res de les parcel·lacions que es van fer per vendre. De la mateixa manera que no és igual ser el promotor d’una construcció il·legal que ser-ne el comprador passats uns anys. Tampoc no és igual una caseta de camp que s’ha excedit en la superfície construïda que la mansió amb piscina i pista de tennis. No és igual l’ampliació d’una antiga casa de lloc que la construcció de nova planta. No és el mateix el pagès retirat que ha construït un pèl massa el seu hortal que un càrrec polític que s’ha fet la residència habitual. Totes són il·legalitats, no totes ho són en el mateix grau. Tots i cadascun d’aquests centenars de casos s’haurien de resoldre o bé per la via de la legalització quan la normativa ho permeti, la penalització prou forta per fer desistir altres intents o la demolició directa quan ja no tengui color. No poden quedar impunes perquè seria com admetre que la llei no funciona i en qualsevol cas seria un greuge comparatiu amb totes aquelles altres persones que han fet bé les coses i han complert amb la legislació pagant tots i cadascun dels impostos pertinents. No es poden premiar els desgavells urbanístics.

El comportament de certs polítics i les seves declaracions, són per mi alarmants. En canvi no susciten cap alarma. Alguns, ben pocs, teníem l’esperança que la justícia posés les coses al seu lloc. Però de moment, els casos jutjats, tot i declarar-los culpables, han estat poc més que una broma de multa. La justícia delega a l’administració local la competència, ben cert seva, d’actuar en els casos condemnats. Però no ho farà: no ho ha fet mai. L’esperança per tant s’ha esfumat. És més: tal com van les coses, la gent ha vist que no només no passa res sinó que val la pena delinquir. La delinqüència urbanística surt a compte: val moltíssim més la legalitat que la pena de multa a pagar.

En tot aquest problema que arrossegam fa dècades, els qui realment suspenen és la classe política que d’un o altre signe no ha tingut la valentia d’afrontar-ho amb dignitat i posar-ho en mans de la justícia immediatament perquè la bomba no es tornés cada vegada més explosiva. Ara esclata, i la gent senzilla del poble que sense mirar gaire prim va comprar una casa en una tanca es veurà en una situació prou complicada. Els regidors imputats, dimitits tot d’una. No es fàcil mantenir-se dins una certa decència enmig d’un mar de podriment.

Silenci, silenci

2008-05-19T03:33:00.000-07:00

Silencis

No em queixaré, tot i tenir-ne prou motius (per què hem de suportar que un dendelet en moto ens turmenti els timpans?). Silenci.

Quan el passat dijous 1 de febrer vam tancar els llums per sumar-nos a la protesta contra els polítics que no prenen mesures contra l’escalfament del planeta, de cop es va fer el silenci. Perquè la foscor de la nit és silenciosa. Silenci, per favor. Que callin aquestes veus atronadores. Hem arribat a la insuportable pesadesa de segles d’enrenous. Hem acumulat capes i capes de crits. Hem trencat l’entesa amb un fandango eixordador. Silenci, silenci! Haurem de fer tancar la boca als brushs, aznars, blairs, que puden a sofre, per omplir l’univers del bram de les armes.

Com seria de simple de no fer declaracions i guardar silenci per tantes estupideses comeses. Que d’agraït seria el món sense el guirigall de les rodes de premsa. Quina pau cercam enmig del martelleig de les injustícies? Que es faci el silenci talment com s’anuncià que es fes la llum. Quina immundícia de mentides, de paraules malgastades. Quina brutícia de clàxons, sirenes, xiulets, alarmes, botzines. Quina merda.

Quin regal el silenci. Per als moments delicats, demanam silenci. Per respecte, pregam silenci. Per escoltar-nos, reclamam silenci. Silenci per favor. És una necessitat, com l’aire net, com l’aigua pura. Després de tanta renou, enmig de la fragor, us convit a reivindicar la quietud d’una vida silenciosa, que faci joc amb la lentitud, que s’adigui amb la proximitat, que s’avengui amb la serenor. Que parlin els fets.

Ara que es torna a posar de moda, el silenci ha esdevingut una reivindicació més de l’altermundisme. Si parlam de ciutats educadores, si parlam de ciutats més humanes i de slow food o ecoalimentació, haurem d’afegir també dins aquesta senalla de la qualitat el silenci, per favor.

cauen bé les coses velles

2008-05-14T01:39:00.000-07:00

Sabates velles

Hi ha tantes maneres d’agradar al món com d’estar-s’hi o passar-hi de puntetes, de deixar-hi empremta, de no ser-hi. Un parell: la grandiloqüència i la immensitat, la percepció de l’infinit, l’abisme de l’espai inabastable, és a dir, l’esgarrifança joiosa dels límits incomprensibles...una. Dues: la domesticitat, el goig de les coses mesurades a mida nostra, la intimitat que ens dóna protecció i seguretat, la concreció deliciosa de les coses, és a dir la plenitud d’uns límits a recer de la sensibilitat amable.

A alguns els atrauen els perfils extraordinaris de ciutats com Xangai. A altres els atreu la rodonesa quasi perfecte de l’antiga escudella blanca. Als primers els fascinen els horitzons desèrtics i oceànics. Als segons els sedueix dos solcs de terra vermella amb les cols que sobreïxen. Són manifestacions de l’emotivitat humana que no s’exclouen: són el vol i l’ala, el foc i el seu ardor. Que cadascú exacerbi la seva pròpia humanitat.

Ningú no negarà el seny dels segons, i jo hi tenc tirada. Què de més agradable és el jersei vell que ens posam quan volem estar bé amb nosaltres mateixos, sense convencions, sense compromís, sense estretors. El jersei vell és còmode perquè a força d’anys forma part d’un mateix, ha agafat la forma i l’esperit de tanta companyia. Aquest jersei esfilagarsat s’ha tant acomodat als gestos que gairebé els fa tot sol. La roba nova, llampant i cara, enveja de l’enveja, ens és estranya i conflictiva, ens roba la persona interna i representa un paper d’òpera. El jersei vell és tu mateix i parla de tu perquè amb tu ha viscut les dèries, els talls, les estiragonses, les suades i les ànsies. Com les sabates, com els sentits, com els sentiments...com més vells més bons.

Menorca en llibre

2008-05-06T03:29:00.000-07:00

El gran llibre

Diuen que a Menorca s’editen molts llibres. Una prova és el catàleg que cada any el Consell Insular abans editava i ara penja al seu web. I s’editen llibres de tots tipus. No estic tan segur que tota aquesta febre editora es correspongui amb una febre lectora. Tothom edita, tot i que les despeses d’edició en paper resulten d’allò més cares. Algunes d’aquestes edicions són realment doblers tirats. Per exemple crec sincerament que les edicions de temàtiques molt específiques o especialitzades, que només interessen als quatre experts que hi haurà per l’illa, tindrien més sentit que fossin simplement penjades a la Xarxa, la Gran Malla. Açò té els seus avantatges evidents: despesa gairebé nul·la, difusió moltíssim més àmplia, possibilitats de recerca automàtica sobre el text, traduccions a altres llengües més immediata, connexió amb altres textos similars, ubicació en àmbits de recerca, etc. Segurament també té els seus inconvenients, però ara no se m’ocorren cap.

Aquest és el futur. És el present: molta gent llegeix els diaris a Internet i la majoria de les revistes que els professionals consulten són revistes digitals, a les quals s’accedeix a partir d’una subscripció i una clau d’accés. En aquest sentit hi ha iniciatives a Menorca molt lloables. Crec un encert que la totalitat de la Revista de Menorca es posi a l’abast de tothom a Internet. La qüestió és saber si té sentit que la Revista de Menorca es continuï editant en paper. Crec també que algunes publicacions de l’IME han de ser publicacions digitals i així estalviar l’enorme despesa de l’edició en paper.

En canvi els llibres per ser mirats, de fotografia, d’art, encara tenen sentit de ser editats en paper. Els llibres de gran format per regalar. Tot i que s’han editat llibres preciosos sobre Menorca, encara està per fer un llibre que sigui la manifestació moderna i exquisida de l’illa. Necessitam el gran llibre de Menorca, el millor present.

Xalar amb Xalandria de S'Albaida

2008-04-25T02:05:00.001-07:00

Xalar amb S’Albaida

Francesc Florit Nin

En la celebració de 10 anys de trajectòria musical, S’Albaida arriba a la plenitud. Fa dos mesos van oferir un recital de poesia acompanyada de melodies populars. Era una manera de dir que la festa dels 10 anys era al costat dels creadors de la paraula. Van editar un CD amb els enregistraments d’aquella vetlada amb el nom de Es pas d’en Revull, com una mena d’incursió lateral ple de sorpreses i amagatalls. Ara presenten el nou disc, amb un títol ben sonor, Xalandria, una paraula que ens remet al país del goig. I aquesta és probablement el tret distintiu de la seva música: una música per a l’exaltació dels sentits, com ho és la tradició de la música popular de la Mediterrània. Cada un dels seus concerts són una festa i ho serà també aquest diumenge 20 d’abril al Teatre Principal de Maó.

S’Albaida s’insereix una rica veta menorquina i incrementa un pòsit preciós de la nostra música més autèntica. Són, en certa manera qui han pres el relleu del grup Traginada, que ens va regalar amb versions molt polides de les més velles tonades i cançons. I és que la música d’arrel tradicional sembla que reviscola de nou, si bé mai no va deixar de ser cantada. Els darrers exemples a Menorca són Cris Juanico amb Memòria, i Miquel Mariano amb A ritme d’illa. La veta menorquina ha estat generosa: CPEP, Traginada, Joana Pons, Maria Àngels Gornés, i un munt de grups de folklore, etc. En general tota la cultura d’expressió catalana ha estat fecunda en la recuperació i actualització de les músiques tradicionals. S’Albaida té “un estil basat en la tradició menorquina i, per extensió, en el llegat de totes les conques de la Mediterrània. La força de les cordes, la vivesa i la contundència de la percussió, la definició de la flauta, la personalitat de les veus, el treball harmònic de les guitarres i el baix i la frescor de les composicions pròpies són el caràcter del grup”. Aquest és el resum del programa de presentació de S’Albaida d’un dels festivals més importants de música tradicional, el Tradicionàrius de Barcelona.

Què té la música de S’Albaida en Xalandria? Una gran capacitat de ser nova partint de melodies antigues. La gràcia es troba en el fet que les velles cançons de sempre prenen un vestit modern a base de flamants intrumentacions, ritmes densos i confluència d’altres tradicions musicals. Cosa que sempre ha fet la música del poble: agafar d’aquí i d’allà i encofurnar-ho a la pròpia sensibilitat. Escoltar-los ens ve a la memòria la delícia de la taronja en la seua plenitud, la rodonesa de la pedra polida per l’aigua, el brogit discret de les bestioles del món, la flaire de la terra assaonada, la lluentor de l’ona en batre les roques, la dansa del vers, la fressa de les copes frondes dels ullastres i tantes altres coses volgudes. I totes aquestes suggestions ens fan sentir ben a prop de la terra, de la concreció vertadera, en una afirmació contundent de la nostra personalitat musical i literària, lluny de les músiques enllaunades, manllevades.

Cantar pel món amb la pròpia veu per espantar les penes i dar gust a la gent, quina altra dèria humana és més fondament sentida? Viatjar per les músiques diverses amb la maleta heretada del país d’origen i tornar a cantar les cançons de sempre, les més sabudes, les fixades per la memòria fins a fer-se pell i cor alhora. Heus aquí la música que ens acompanya: la senzillesa de la melodia amanida per la riquesa de ritmes populars, timbres vibrants, tonalitats alegres, harmonies de fortuna. Quina llàntia d’arrels i horitzons de mar! Aquesta música tradicional té un aire de sinceritat, de certesa d’escorça, de fang i fusta singulars, talment un pa, rotund i amic. Ara que sabem com de valuosos són els vocables locals perquè visquin els sons múltiples del mosaic planetari, Xalandria té la sonoritat d’un mos a la poma de la saviesa. Perquè són les cançons canòniques d’una Menorca pregona que renovella el vestit de la floració, olorosa i esplèndida. Quina xalada.

Moment dolç

2008-04-22T00:59:00.000-07:00

Moment dolç

Tenim una història plena de mancances i d’abandonament. D’illa més aïllada n’ha sortit una cultura de la supervivència durant segles. Però el món d’ara, presidit per la mundialització, ha afavorit illes com la nostra. Les facilitats de transport, les comunicacions ràpides, les oportunitats han obert un ventall de relacions entre l’illa i la resta del món. És la cara positiva de la mundialització.

De la mateixa manera que la cultura catalana ha tingut els moments més esplendorosos quan ha gaudit de la llibertat d’un règim democràtic, així també ha succeït a l’illa. El breu període del Neoclassicisme n’és un exemple paradigmàtic. D’ençà que hem recuperat la democràcia usurpada pel franquisme, Menorca ha experimentat un creixement cultural mai no igualat en cap període de la seva història. Vivim un moment dolç quant a la producció, la difusió, la creació, la formació en l’àmbit cultural, no exempt però de perills. Repetesc: aquest nou panorama ha propiciat una de les etapes més generoses de la cultura menorquina. L’actual activitat cultural i els productes dels nostre artistes, escriptors, científics, tenen ara un moment dolç, tant en la formació com en el treball professional. És prou estimable la xarxa rica d’associacions, entitats, i amics de tantes coses que conformen una realitat culturalment travada. I és més que evident les personalitats que excel·leixen en els diversos camps.

Tanmateix aquest augment considerable de cultura artística i científica no ha anat prou acompanyada d’una política cultural ferma i clara en programes, foment i pressupostos. És un triomf de la societat civil, d’una envejable cohesió, fins ara, com em recordava el malaguanyat Eduard Delgado. Crec que la poca ambició política dels diversos governs que hem tingut a l’illa (amb escasses competències fins fa no res) i sobretot al Consolat de Mar no han estat a l’alçada de les expectatives de la gent.

Afanys de l'any

2008-04-17T07:20:00.000-07:00

Dec tenir certa art endivinatòria ja que fa unes setmanes vaig dir que en Cente de Si véns cafè (no sé per què n’hi ha que escriuen Sente) es mereixia la meitat del sou de l’actual regidor de cultura, i jas, el PSOE l’anomena candidat a regidor. La setmana passada clamava al cel perquè ens preocupéssim més del patrimoni històric i posava com exemple Santa Àgueda, i jas, el Consell Insular anuncia la seva compra i posterior recuperació. Si tenc alguna cosa de bruixot l’hauré de ben aprofitar i pronosticar desitjos i esperances. Per exemple que la Iniciativa Cívica Mahonesa mori de finor per l’absurditat que representa i els disbarats que fa. Per exemple que el Projecte de Ciutat Educadora que tenen o han iniciat algunes corporacions locals menorquines passi del paper a l’acció. Per exemple que si no és fàcil abaratir els preus dels habitatges en compra o en lloguer que com a mínim s’implanti un impost ben feixuc per a les cases desokupades. Per exemple que els artistes rebin tantes ajudes públiques a la promoció com reben els comerciants i els empresaris. Per exemple que...crec que les meves arts d’endeví em fan tornar massa ambiciós i la sort m’abandonarà. No convé temptar més el mal fat. Ben mirat però no resulta tan utòpic tot açò que he desitjat. Són propostes ben assenyades, justes, factibles, fàcils, del tot viables i que ens farien a (quasi) tots prou feliços. Anem a pams.

Primer. El monstre creat pel PP amb vel·leïtats pseudofilològiques, tot i la seva insensatesa, seria fàcilment desactivada si el Sr. Matas els fes una reflexió sobre la necessitat de preservar la unitat de l’idioma català si volem salvar el menorquí i de la necessitat de respectar i complir la Llei de normalització lingüística aprovada per unanimitat, també amb els vots del PP. Sobre la qüestió té alguna cosa a dir el director general de política lingüística?

Segon. Els projectes educatius de ciutat, carregats de bones intencions i amb un caramull de propostes ben concretes porten el camí de convertir-se en una ONU local, on tothom hi és i ningú en fa cas. I és una llàstima perquè, en el de Ciutadella que és el que conec de prop, em sembla un document magnífic amb bones idees. Però de moment tot són reunions i reunions i poc més.

Tercer. La idea de carregar amb impostos les cases que no són ocupades és una pràctica molt estesa per l’Europa assenyada i socialment avançada. Aquí ens permetem el luxe de tenir milers de cases tancades i milers de joves que no hi poden accedir pels preus abusius de venda i de lloguer. El dret a l’habitatge digne és un dret constitucional i la política d’habitatge és un zero a l’esquerra. Casa desokupada, casa gravada, i aquest impost destinat a habitatge de protecció social.

Quart. No m’agraden gaire les polítiques de les subvencions. Però posats a subvencionar seria bo que tothom hi tingués els mateixos drets. Les diferències en la política de promoció entre uns i altres és tan enorme com escandalosa. Promoure la creació artística deu ser tan important com a mínim que promoure les sabates. Però en canvi una artista d’una gran qualitat com Mª Àngels Gornés no ha rebut l’ajuda que es mereix.

Patrimoni abandonat

2008-04-17T01:46:00.000-07:00

És propi de nou-rics menysprear la riquesa. Potser a Menorca ens ha passat una cosa semblant. Entre tenir no res i tenir de tot han quedat abandonades les riqueses. Abans perquè ni hi havia doblers, ara perquè com que en tenim tant, el malgastam. Fa poques dècades que el nostre patrimoni es desbaratava perquè no hi podíem dedicar recursos al seu manteniment o a la seva recuperació. Però ara, dins l’abundància, dedicam els recursos a finalitats més luxoses, d’opulència innecessària.

És clar que cadascú tindrà les seves preferències i creurà en altres prioritats. Però a mi em causa pena i estupor veure com la magnífica herència cultural del nostre patrimoni immoble i també l’immaterial es va esfondrant de manera irremeiable. L’actitud del nou ric és la de tirar al fems un preciós canapè vell amb una pota trencada i comprar un sofà de molles fabricat a Taiwan.

Ja sé que la meva actitud és minoritària i que per tant la majoria dels menorquins no compartiran aquest parer: abans de gastar-nos els milions en pavellons esportius, arranjaria definitivament els jaciments com el de Son Catlar, poblat talaiòtic, una de les cultures més emblemàtiques de l’illa, gairebé úniques al món.

Veig la Farola de Punta Nati abandonada, les bateries de Bajolí al Cap de Menorca esfondrades. Veig molts llocs de pagesia deteriorats i les nombroses trinxeres de la costa del tot enterrades. Veig casals deshabitats i barraques i ponts esbocats, enderrosalls arreu. Veig dotzenes d’antics quarters militars desafectats que s’han fet malbé per Maó i Es Castell. Veig Santa Àgueda cada vegada més destruïda. Així com molt del patrimoni marítim que naufraga. Però el patrimoni més preuat que tenim, la llengua, també és abandonat per la pròpia deixadesa dels menorquins. Fa pena, perquè ens hem convertit en un poble de nou-rics que deprecia el que ha rebut d’herència ja que no ho valora.

Si véns...cultura

2008-04-17T01:45:00.000-07:00

Si algú us demana per les oficines de cultura, l’heu d’enviar a les Galeries des Molí. Parlau amb en Cente de Si véns...cafè. Ara per ara ell és l’autèntic cambrer de la cultura a Ciutadella. Si per equivocació us envien a la Plaça del Born, poca cosa trobareu a les dependències municipals de cultura, més tost un tràfec continu de constructors i immobiliàries.

Si véns...cafè s’ha convertit en poques setmanes en un referent de l’activitat cultural a Menorca. Perquè en Cente és molt agradós i li agrada el trui. Ell que donava el ritme de la percussió a les cançons esplèndides dels Ja t’ho diré, ara fa d’ambaixador cultural, promotor artístic, impulsor de multimèdia, organitzador de recitals, agent musical...

Cada dijous el bar s’omple de gent jove per escoltar música, veure una exposició de fotografia o de pintura, mirar curtmetratges. Xalar en definitiva dels productes culturals que en couen per aquests encontorns. Hi han passat Sinevara, Jardins de Morbònia, Arena, amb les seves músiques refinades; el fotògraf Cisco Moll de mirada atenta; les poesies del poble maputxe; les pintures d’en Neda; els curts d’en Macià Florit; i molta altra gent que ens il·lumina amb la seva sensibilitat artística. Un canya.

Mola molt tenir una regidoria de cultura alternativa a l’ensopida, apagada, avorrida, aturada i més que abandonada regidoria oficial. La regidoria d’en Cente no cobra per exercir d’organitzador cultural, a diferència dels 3.000 euros mensuals que ens costa el regidor municipal de la cosa. Amb en Cente tothom s’hi entén, amb l’oficial només s’hi entén el seu soci de negocis. Si véns...cafè no té doblers però totdéu hi col·labora; el departament oficial del Born té un pressupost del qual ningú no sap on va a parar els doblers i ningú no hi participa. No seria mala idea que la meitat del sou de regidor oficial passés a Si véns...cultura. S’aprofitaria millor.