dissabte, 20 de novembre de 2021

Creus que això li interessa a algú?

 


Teatre: Creus que això li interessa a algú?

Docudrama, autoficció i encaix de llenguatges

Francesc Florit Nin

 

 

Per regla general en art i especialment en art escènic, es treballa com una formigueta, pacientment, llargament, reconstruint tot el temps, provant i rectificant. El resultat és un prolongat procés de conceptualització, experimentació, assaig-error i materialització... en el qual es pasta molt, es mastega encara més i es digereix amb lentitud. Crec que aquest és el cas de la darrera obra posada dalt l’escenari per Jordi Odrí, sota el títol una mica provocador, Creus que això li interessa a algú?

 

Idò sí que va interessar al públic assistent en la seva estrena el proppassat dissabte 13 de novembre al Teatre del Born de Ciutadella, atès el llarg aplaudiment que va rebre i també, en som testimoni, de les reaccions del públic durant l’espectacle. Dirigida per Matilde Muñoz, escrita per Jordi Odrí i interpretada per ell mateix al costat, ben arran, de Joan Taltavull, a més de les intervencions musicals de Miquel Plana i Maria Camps, tot plegat una obra que plana per sobre les etiquetes acostumades: un drama, una tragèdia, una comèdia, un musical, una dansa, una ficció, una realitat, un poema, un crit, una ràbia, un odi i un amor. Una difícil classificació. O un tot integral. Una obra que s’ha anat confegint en un procés de creació d’encaix de diversos llenguatges.

 

Potser estam davant d’una provatura que experimenta amb les quatre parets i la quarta, que sol ser invisible, de cop aquella virtualitat es torna real, cau el vel de la ficció i els actors que prenen el paper de personatges ja no són personatges que interpreten un “com si” sinó les persones de carn i os, amb nom i llinatges que tots coneixem. Un joc que en la dramatúrgia actual n’és plena de premisses en les diverses formes que pren el docudrama. L’efecte de sorpresa és xocant i ressitua l’espectador davant el mirall de l’artifici que és el teatre. O dit així: ei, que açò que us explicam i que esteu veient és  tan real com la vida mateixa. La il·lusió escènica, al final, és tan extra-ordinària com ho són les nostres vivències de cada dia. En Jordi Odrí fa de Jordi i demana: Escolta Joan, tu que saps ballar, perquè no balles? I en Joan Taltavull, excel·lent ballarí, fa un esment de passos i prou, però després, recollint aquella proposta ens regala un moment de dansa preciós. En aquest sentit, l’obra té un cert relat d’autoficció. Persona i personatge es van trabucant informació i actituds talment com si fossis vasos comunicants. De forma planera, els actors s’interpreten a ells mateixos, entren i surten d’escena, des de la imaginació hipotètica a la concreció real.

 

Tot aquesta jocositat troba el seu contrapunt en uns moments delicats, pensarosos, de profund colpiment per mitjà d’un diàleg dur, greu, feridor entre pare i fill, arran d’un abisme que els separa a punt del precipici, hereus d’un passat que carreguen a coll i que l’espectador va deduint o imaginant. La concatenació de les escenes configura unes vides d’anades i vingudes, d’encontres i desencontres de dos caràcters ben oposats però que es necessiten. Potser el final resulta precipitat, fent un salt sinòptic que s’aparta excessivament el llenguatge fins llavors usat.

 

 

Trobam en l’escenografia una depuració d’elements, fins a la nuesa. Perquè allò que realment importa d’aquest teatre és justament la paraula dita, el mínim que necessita el gènere teatral, algú que diu a un altre. La resta és l’embolcall que fa de les diverses situacions el moment poètic, o el moment dramàtic o el moment cruel, o el moment evocador: una tauleta, dues cadires, unes fotos projectades, una cançó, una baralla i el final de la vida sobre cadira de rodes.

 

 

No és la primera vegada que Jordi Odrí porta a escena un text propi. Recordem la magnífica La comunió va ser ahir del 2015, entre d’altres. La seva escriptura, també com a poeta, resulta d’una estranya i punyent mescla de tendresa poètica i sarcasme contingut. En la peça Creus que això li interessa a algú?, el procés d’escriptura ha estat llarg, fruit de pausades reflexions entorn de la incomunicació, de les debilitats, l’esdevenir de la vida amb la mort com a rerefons. Un text que ha estat propici per a la parella actoral Odrí-Taltavull, el que ells cercaven, el que ens han ofert i el que hem gaudit.

dilluns, 1 de novembre de 2021

Els amants sobrehumans al teatre des Born

 


Estrena  de Els amants sobrehumans

El Cercle Teatre ha ofert una representació d’alta qualitat escènica en la nit del XLVI Premi Born de teatre 2021

 

Francesc Florit Nin

M. Antònia Campins Pons

 

 

Enguany la representació d’un text dramàtic del Premi Born de teatre ha anat a càrrec de la mateixa companyia del Cercle Artístic. El cercle per tant es tanca en el bon sentit: l’entitat cultural centenària a més de convocar el premi més prestigiós també porta a terme la posada en escena d’un text premiat d’una convocatòria anterior. No és fàcil fer coincidir tot això. El passat dissabte 23 d’octubre, a la cerimònia del guardó, es van conjuminar els estels per fer una nit completa. El premi tornava a casa, al Teatre del Born de Ciutadella després de més d’una dècada, l’obra representada, Els amants sobrehumans de Ruth Gutiérrez Álvarez, va ser Premi Born de teatre el 2018, i la funció va ser esplèndida.

 

Tenim sovint el prejudici que el Premi Born ha d’anar acompanyat amb una representació del millor teatre que permetin els pressupostos i pensam que ha de ser una companyia de fora de l’illa, professional, que ja vengui avalada per la seva estrena a Barcelona. Teníem una certa reserva que un text com Els amants sobrehumans pogués aconseguir rigor en la interpretació a càrrec d’un grup local de teatre amateur. Ens equivocàvem: ni local ni amateur. Estam davant d’una companyia que malgrat la seva joventut, nascuda el 2013, s’enfronta a obres difícils amb molta solvència i professionalitat. Ens van sorprendre molt gratament, i els donam la nostra més sentida enhorabona per la feina feta.

 

Els amants sobrehumans és un text difícil en molts sentits: pel tema que tracta, per la intensitat de les emocions, pel perfil dels personatges protagonistes, per la duresa d’alguns fragments, per la intercalació de somnis, per la durada... I tanmateix el Cercle Teatre ens va colpir profundament, ens va remoure l’ànima i van arribar al cor de les sensibilitats. Van conduir el públic cap al centre de la tragèdia: quan el verb es fa carn carregat de sentit i de reflexió. El cor de la tragèdia és justament aquest viatge cap a la condició humana tot explorant els costats foscos i els lluminosos, amb dilemes fotuts, amb dubtes irresolubles. Cada personatge mostra tota la complexitat i la interpretació dels actors la tradueix en gestos i paraules. Ens va agradar especialment com els personatges evolucionaven, canviaven, mostraven matisos nous i registres diversos condicionats per les pròpies vivències. Però no volem parlar de l’obra en si sinó de la posada en escena de la companyia.

 

Volem també ressaltar altres tres grans encerts: el model de llengua, l’ús de la projecció audiovisual  i una escenografia senzilla i eficaç. Els directors Damià Bosch i Mari Genestar han optat per una escrupolosa fidelitat al text, una acurada traducció al català de l’original castellà. Era la millor opció perquè el text és magnífic, poètic i violent alhora, ple de referències. Mai es va caure en un català col·loquial, sinó que mantenint l’accent menorquí van parlar amb un registre culte com pertoca al teatre d’aquestes característiques.

 

El recurs de la projecció era molt indicada per a la representació dels somnis perquè hi donava un aire d’irrealitat i la separava de la resta de les escenes “reals”. Els audiovisuals eren tractats d’una forma segmentada, talment flaixos, molt evocadors, gairebé anticipadors del que succeirà en el final tràgic. L’austera escenografia, molt pròpia del teatre contemporani, dona primacia a la interpretació dels actors, el mobiliari mínim no hi és per decorar res ni ambientar l’escenari, sinó com un just suport al gesti i la paraula. No hi ha canvis d’escenari sinó que són simultanis amb una simple il·luminació dels espais específics.

 

Per acabar volem destacar la peça que canta na Clara Enrich Genestar acompanyada del violoncel, una cançó preciosa (Ombra negra de Maria del Mar Bonet, música de Carlos Nuñez i text de Rosalía de Castro) que va donar un alè de tendresa i assossegament, com el descans després de tant de patiment.

 

La representació d’Els amants sobrehumans del Cercle Teatre traspassa les fronteres de l’illa per oferir un producte escènic d’alta qualitat, exportable als millors escenaris. Seria desitjable que així succeís perquè els esforços fets sota condicions precàries d’un grup local mereixen els aplaudiments d’altres públics.

 

 

 

 

 


dissabte, 30 d’octubre de 2021

dimarts, 2 de juny de 2020

La pandèmia és un avís de Gaia


Aquesta és l'entrevista que Carles Jiménez m'ha fet per al diari Menorca, apareguda el diumenge  31 de maig de 2020

Fotografia d'Antxon Castraneda

DIÀLEGS MENORQUINS EN LA DISTÀNCIA (MÍNIMA DE 2 METRES)

LES ARTS EN TEMPS INCERTS. FRANCESC FLORIT NIN, PINTOR I POETA

La cultura està demostrant en aquest confinament ser un bé de primera necessitat. En ella estem trobant benestar, alleujament i consol. Un llibre, una música, un quadre, un poema és, per a molts ciutadans, un motiu de felicitat, d'unió amb els altres. Què en diuen els seus creadors?

Com has viscut el confinament i com vius aquests temps d'incertesa?
De manera ambivalent. El confinament és una situació antinatural a l’animal social que som. Ens priva de llibertats, ens engabia, ens limita i ens atrofia les relacions, ens estressa i ens emmalalteix. Però també ens ha servit com a toc d’alarma, ens obre els ulls a les coses realment importants. A mi m’ha servit per concentrar-me i poder treballar de forma més pausada i atenta. Jo em solec confinar habitualment i voluntària. És una necessitat per poder pintar i escriure. Certament que vivim temps interessants, de grans canvis, que comporten també sofriment de moltes persones.

De sobte la globalització ens ha mostrat la seva cara més fosca. Una pandèmia s'ha escampat a una velocitat vertiginosa. Som molt més vulnerables del que creiem!
Sempre hem estat vulnerables, però ara suportam pitjor la nostra fragilitat. En el món desenvolupat hem creat les seguretats i ens hem volgut amos del planeta. Però el planeta ja no aguanta més la nostra prepotència. Hem arribat al límit. Aquesta pandèmia i d’altres catàstrofes “naturals” són avisos de Gaia, com a símptomes d’una malaltia que si no la curam amb més humilitat com a espècie, ens matarà. No només tenim una crisi sanitària i econòmica, sinó també una crisi de l’antropocè.

Cristóbal Gastó, psiquiatre, digué que la felicitat es troba en la capacitat de dur a terme una activitat creativa, per petita que sigui (un hobby, per exemple). Hi estàs d'acord?
Hi estic d’acord. Tanmateix hem d’entendre que la creativitat no se circumscriu a les activitats artístiques o als hobbys. La creativitat és una manera de procedir innovadora que aporta solucions i des d’aquest punt de vista es pot ser creatiu en les relacions socials o en política o en  ciència. Crec que avui és molt més necessària la creativitat en aquestes esferes que dic, i, la veritat, anem mancats. Des del punt de vista personal, la creativitat fa una vida més plena, no sé si més feliç. Me’n fa dubtar el fet que algunes personalitats creatives han estat profundament infelices. És el cas de Kafka, de Van Gogh...

Les distintes manifestacions culturals sembla que han jugat un paper destacat en les activitats de la població confinada. Aquest benefici sembla estar en contradicció amb la precarietat en què la cultura es mou habitualment. Penses que això canviarà en veure la importància que està tenint?
És difícil predir què passarà. De moment es reforça la cultura de l’entreteniment. També que es tendeix cap a la virtualitat i cap a un consum cada vegada més “confinat” als espais individuals. M’agradaria que es valorés més la feina dels creadors.

Quines mesures se t'acut que caldria prendre per a potenciar el sector cultural?
Difícil pregunta. Resposta llarga. Cal més professionalització per part dels creadors; cal un tractament fiscal més beneficiós i ajudes públiques; caldria crear circuïts de consum cultural i de nous públics. És difícil parlar en general perquè cada àmbit té la seva idiosincràsia: teatre i literatura, arts visuals, música i dansa... Però crec que cal valorar el productes i que aquests siguin de qualitat, que la gent estigui disposada a pagar per una cosa que val la pena. L’administració pública ha de vehicular-ho per mitjà d’equipaments i programes d’incentivació. Per suposat que cal omplir de continguts artístics l’educació dels infants. I crec que els canvis seran llargs. Els mitjans de comunicació hi tenen un paper divulgador important que no poden eludir. A Espanya mai s’ha entès la cultura com un servei públic com ho és la sanitat o l’educació.

Com afirma Yuval Harari, historiador i filòsof, la història s'està accelerant i ens trobem en una cruïlla on hem d'escollir, d'una banda, entre la vigilància totalitària i l'empoderament ciutadà, i de l'altra entre l'aïllament nacionalista i la solidaritat mundial. Què en penses?

M’agrada molt Harari. Té tant d’interessant com d’inquietant. És ric, crític però també agosarat. Ara necessitam més que mai poders públics compromesos amb el benestar comunitari i una ciutadania atenta i crítica. Alguns polítics estan encara al s. XX. Què hi feien els militars en la gestió de la pandèmia? No és una guerra! És una urgència sanitària que reclama la col·laboració internacional. Es tracta de fer exactament el contrari del que diu Trump. No necessitam despeses militars, sinó inversions en sanitat pública, en recerca científica, en educació i en atenció als sectors vulnerables: majors, pobres, aturats... Cal deixar de banda d’una vegada el masclisme que tot ho destrossa i tenir cura dels altres. Això tan necessari que hem relegat a les dones, idò ara és essencial. No ens equivoquem d’enemic: l’enemic és a casa amb el model de vida que portam. Tenim virus perquè som immunodeficients a causa del maltractament de la natura. Em fa més por el virus de Vox que el covid-19, perquè és una veu cega que crida molt, pensa poc i s’equivoca. A veure si som capaços d’aprendre la lliçó: més raonament, més ciència, més educació i més art.


Les empreses tecnològiques estan aprofitant la crisi per a accelerar el procés de digitalització de les societats promovent la teleeducació, el teletreball, la telesanitat... Què en penses?
No oblidem que la tecnologia és una eina i com a tal ha d’estar al servei de les persones. Les grans corporacions i alguns poders estan temptats a posar les persones al servei de les seves tecnologies per així consolidar el seu domini, que no és altra cosa que el seu negoci. La teleeducació (o el teletreball) té els seus avantatges i els seus inconvenients i obre oportunitats. Tanmateix no hem de permetre que faci augmentar la desigualtat o que desincentivi la participació crítica. Quan els gurús de la tecnologia parlen d’educació virtual, a distància, tot lloant els avantatges obliden la funció primordial de l’educació: la socialització, l’aprenentatge de la convivència i dels valors de viure en societats democràtiques i açò només s’aprèn compartint l’espai i interactuant amb la diversitat. Aquests dies que hem fet l’educació des de casa he pogut comprovar que els meus alumnes amb més necessitats han estat els que més ho han patit. De moment l’educació per Internet produeix més desigualtat, provoca marginació i destrueix el coneixement de l’altre.

En la teva obra, tant pictòrica com poètica, la metàfora juga un paper destacat i està associada a la llibertat i a la vida. Vivim temps en el que les associacions entre sentiments, experiències, formes i sentits determinaran la gestió que en fem d'aquests temps d'incertesa.
Probablement aquets temps incerts ens demana de ser més creatius i a estar més atents a les emotivitats. Si bona part de les tasques mecàniques es poden delegar a la tecnologia, cal centrar-nos en allò que ens caracteritza com a humans: la intel·ligència emocional, la capacitat de crear comunitats solidàries. I en aquest camí l’art hi té un paper formador important perquè ens afina la sensibilitat. Jo reivindic l’experiència concreta, la materialitat, el contacte. L’art apel·la als sentits i dels sentits a les emocions i d’aquestes a la comprensió de la vida.

En les teves pintures de dones-arrel i homes-fulla la natura i el silenci són un clam. Els necessitem ara especialment?
Mir que la meva obra sigui un lloc de trobada per a la comprensió. Fa poc em van dir que una senyora havia comprat un quadre meu perquè s’hi va sentir reflectida, no perquè el rostre pintat s’hi assemblava, sinó perquè li recordava l’experiència profunda i dolorosa d’una malaltia que havia superat. La meva obra vol ser un antídot contra la cridòria del món.