Les llengües curen
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca
I tant que curen. Però el matís a introduir i que es vol amagar és que
totes les llengües curen. Sense les llengües es faria difícil curar. Però la
gent que s’oposa que el català també curi, ens volen fer creure que només el
castellà cura. La comunicació segura i fluïda, atenta i pertinent, entre metge
i pacient és de capital importància, ningú no ho pot negar. Tanmateix la
comunicació, ai! es vehicula a través de
llengües concretes. Que es faci en català o en castellà o en qualsevol altre
idioma és indiferent mentre s’asseguri la completa intercomprensió. On queda
idò el problema? Que hi ha qui pensa que la seva llengua és millor que la teva
i et vol obligar a comunicar-te en la seva i tu renunciar a la teva. Perquè no
ens voldran fer creure que una llengua cura més que una altra, no?
Una sanitat sense fronteres lingüístiques? La primera frontera és
obligar la gent a renunciar a la pròpia llengua. Açò sí que és imposar una
frontera. Superar fronteres lingüístiques només es pot fer d’una manera:
aprenent llengües, especialment aprenent la llengua de la terra on vius i
treballes. Tenc entès que els centres sanitaris disposen -o haurien de
disposar- d’un servei de mediació lingüística per atendre pacients que no
dominen cap llengua oficial: turistes o persones immigrants, que necessiten
d’una altra persona (sovint un familiar) per assegurar la comprensió. Per tant
no hi ha d’haver fronteres lingüístiques i molt manco quan es tracta de la llengua
pròpia del territori: qualsevol persona catalanoparlant ha de poder parlar en
català a la consulta i a qualsevol lloc. Elemental.
Tots els arguments emprats perquè el català no sigui un requisit per
treballar a la sanitat a les Illes Balears no aguanten ni la més mínima anàlisi
seriosa. Es desfan tot d’una quan aplicam aquests mateixos arguments a la
llengua castellana: seria intolerable que un metge no conegués el castellà per
treballar a Menorca. No admetríem que el millor metge del món ens visités si no
ens entengués en passar consulta.
Tot penja d’una sola tesi ideològica: el castellà és «la llengua» i amb
aquesta n’hi ha prou de manera que ja podeu començar a claudicar els irreductes
de les altres llengües petites, supèrflues, que no fan més que crear
conflictes. En conseqüència, els defensors de «sa llengua no cura» el que
realment diuen, però que callen, és que les dues llengües oficials, el català i
el castellà, no són tan iguals ni tenen els mateixos drets. Que la llengua
catalana sigui cooficial vol dir que el castellà no és també cooficial, sinó
única llengua vàlida de veritat.
Els mateixos que diuen que la legalitat i l’imperi de la llei és el
primer que s’ha de defensar, per damunt qualsevol altra consideració, en canvi
no ho apliquen a la legalitat lingüística. La llei mana que tot funcionari
públic ha de tenir els coneixements adequats per atendre els ciutadans en
qualsevol de les dues llengües oficials. Així ho van fer els docents ja fa més
de tres dècades, quan tots van fer l’esforç d’aprendre la llengua que havia
estat prohibida en l’educació. Hi va haver certament alguna oposició
minoritària, però va ser superada davant la raó, el dret i la dignitat, cosa
que no ha passat amb el sector sanitari. És clar que hi va haver mestres que s’oposaven
que la llengua catalana no només s’ensenyés la llengua sinó que s’ensenyés en
la llengua. Deien llavors que els continguts escolars són independents de la
llengua en què es donen, i per tant volien continuar que es donessin en
castellà, és clar! Però els arguments de l’ensenyament en català eren sòlids:
millorava la qualitat de l’educació i es restituïa l’estatus de la llengua
pròpia a llengua de cultura i sobretot es recuperava un dret civil fonamental.
Els docents van entendre la transcendència del seu esforç i s’hi van aplicar
amb entusiasme, amb un clar sentit de servei públic. Aquest procés de
normalització no s’ha donat a la sanitat i s’arrossega un conflicte que és més
ideològic que pràctic. Amb tot m’estranya que dins els professionals de la sanitat
no surtin veus a favor de l’ús del català al seu àmbit. ¿Per quin motiu metges
i infermers no poden fer l’aprenentatge que han fet tots els altres funcionaris
públics?
El setembre de 2009 vaig escriure un article sobre el mateix conflicte
que avui podria subscriure exactament igual. Amb vuit anys no hi ha hagut cap
avanç en l’actitud contra la llengua catalana a la sanitat. Els metges i
infermers de llavors ençà no han fet cap passa en positiu. Han tingut temps més
que suficient per aprendre la llengua i titular-se en un nivell bàsic, el B1.
Les protestes d’una part del sector han sorgit cada vegada que els hem demanat
un compromís professional amb la llengua del país. I açò ha succeït amb governs
d’esquerres, de manera que les protestes sempre han estat alimentades per la
dreta. No sorprèn idò que a la manifestació del diumenge passat fos ple de
polítics del PP i de Ciudadanos, sempre manifestament en contra de qualsevol
passa a favor de la llengua catalana.
No es pot parlar de cap manera d’imposició del català. Açò és una
barbaritat. És ben bé el contrari. Són els pacients que han de poder parlar en
la llengua que vulguin. És demagògic dir que és prioritària la qualitat de
l’atenció mèdica -que bé s’haurà de fer en alguna llengua!- com si atendre en
català exclogués la qualitat de l’atenció. Justament atendre en la llengua del
pacient és la condició necessària per una bona atenció. La
idea de poder exercir només en castellà vulnera un dels drets fonamentals de
les persones que vivim a les Balears. El sindicat de metges parla d’imposició
del català (i els mitjans de comunicació parlen de la mateixa manera!) quan es
refereixen a una llengua oficial i pròpia.
Diuen també que no hi ha queixes dels usuaris de la sanitat en
qüestions de llengua, que les reclamacions són molt poques. Són poques perquè
la immensa majoria dels catalanoparlants renuncien a la llengua pròpia davant
un metge o un infermer castellanoparlant. Us imaginau per què? Perquè ens han
donat tantes «garrotades» -lingüístiques, que com a cans escalivats, ens hem
avesat a acotar coll i creure a l’amo, no sigui cas que exploti el conflicte,
no sigui cas que per causa de la llengua la consulta no es faci com cal. Per
una por soterrada i molt arrelada al comportament de submissió lingüística. També
passa davant els jutges, davant la guàrdia civil, davant de ... Si no fos així,
les denuncies es dispararien.
I per acabar, i perdonau la llargada de l’escrit. Les pancartes
exhibides eren escrites en aquesta mena de «modalidad» que s’han mig inventat
PP i Ciudadanos (i afins) la qual cosa indica d’on venen els trets. La
«modalidad» emprada no és altra cosa que voler degradar la llengua als racons
de la llengua col·loquial, una de les
estratègies històriques de l’anticatalanisme que tristament es posa en voga en
els últims anys.