divendres, 22 de desembre del 2017

Les llengües curen


Les llengües curen
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca

I tant que curen. Però el matís a introduir i que es vol amagar és que totes les llengües curen. Sense les llengües es faria difícil curar. Però la gent que s’oposa que el català també curi, ens volen fer creure que només el castellà cura. La comunicació segura i fluïda, atenta i pertinent, entre metge i pacient és de capital importància, ningú no ho pot negar. Tanmateix la comunicació, ai! es vehicula  a través de llengües concretes. Que es faci en català o en castellà o en qualsevol altre idioma és indiferent mentre s’asseguri la completa intercomprensió. On queda idò el problema? Que hi ha qui pensa que la seva llengua és millor que la teva i et vol obligar a comunicar-te en la seva i tu renunciar a la teva. Perquè no ens voldran fer creure que una llengua cura més que una altra, no?

Una sanitat sense fronteres lingüístiques? La primera frontera és obligar la gent a renunciar a la pròpia llengua. Açò sí que és imposar una frontera. Superar fronteres lingüístiques només es pot fer d’una manera: aprenent llengües, especialment aprenent la llengua de la terra on vius i treballes. Tenc entès que els centres sanitaris disposen -o haurien de disposar- d’un servei de mediació lingüística per atendre pacients que no dominen cap llengua oficial: turistes o persones immigrants, que necessiten d’una altra persona (sovint un familiar) per assegurar la comprensió. Per tant no hi ha d’haver fronteres lingüístiques i molt manco quan es tracta de la llengua pròpia del territori: qualsevol persona catalanoparlant ha de poder parlar en català a la consulta i a qualsevol lloc. Elemental.

Tots els arguments emprats perquè el català no sigui un requisit per treballar a la sanitat a les Illes Balears no aguanten ni la més mínima anàlisi seriosa. Es desfan tot d’una quan aplicam aquests mateixos arguments a la llengua castellana: seria intolerable que un metge no conegués el castellà per treballar a Menorca. No admetríem que el millor metge del món ens visités si no ens entengués en passar consulta.

Tot penja d’una sola tesi ideològica: el castellà és «la llengua» i amb aquesta n’hi ha prou de manera que ja podeu començar a claudicar els irreductes de les altres llengües petites, supèrflues, que no fan més que crear conflictes. En conseqüència, els defensors de «sa llengua no cura» el que realment diuen, però que callen, és que les dues llengües oficials, el català i el castellà, no són tan iguals ni tenen els mateixos drets. Que la llengua catalana sigui cooficial vol dir que el castellà no és també cooficial, sinó única llengua vàlida de veritat.

Els mateixos que diuen que la legalitat i l’imperi de la llei és el primer que s’ha de defensar, per damunt qualsevol altra consideració, en canvi no ho apliquen a la legalitat lingüística. La llei mana que tot funcionari públic ha de tenir els coneixements adequats per atendre els ciutadans en qualsevol de les dues llengües oficials. Així ho van fer els docents ja fa més de tres dècades, quan tots van fer l’esforç d’aprendre la llengua que havia estat prohibida en l’educació. Hi va haver certament alguna oposició minoritària, però va ser superada davant la raó, el dret i la dignitat, cosa que no ha passat amb el sector sanitari. És clar que hi va haver mestres que s’oposaven que la llengua catalana no només s’ensenyés la llengua sinó que s’ensenyés en la llengua. Deien llavors que els continguts escolars són independents de la llengua en què es donen, i per tant volien continuar que es donessin en castellà, és clar! Però els arguments de l’ensenyament en català eren sòlids: millorava la qualitat de l’educació i es restituïa l’estatus de la llengua pròpia a llengua de cultura i sobretot es recuperava un dret civil fonamental. Els docents van entendre la transcendència del seu esforç i s’hi van aplicar amb entusiasme, amb un clar sentit de servei públic. Aquest procés de normalització no s’ha donat a la sanitat i s’arrossega un conflicte que és més ideològic que pràctic. Amb tot m’estranya que dins els professionals de la sanitat no surtin veus a favor de l’ús del català al seu àmbit. ¿Per quin motiu metges i infermers no poden fer l’aprenentatge que han fet tots els altres funcionaris públics?

El setembre de 2009 vaig escriure un article sobre el mateix conflicte que avui podria subscriure exactament igual. Amb vuit anys no hi ha hagut cap avanç en l’actitud contra la llengua catalana a la sanitat. Els metges i infermers de llavors ençà no han fet cap passa en positiu. Han tingut temps més que suficient per aprendre la llengua i titular-se en un nivell bàsic, el B1. Les protestes d’una part del sector han sorgit cada vegada que els hem demanat un compromís professional amb la llengua del país. I açò ha succeït amb governs d’esquerres, de manera que les protestes sempre han estat alimentades per la dreta. No sorprèn idò que a la manifestació del diumenge passat fos ple de polítics del PP i de Ciudadanos, sempre manifestament en contra de qualsevol passa a favor de la llengua catalana.

No es pot parlar de cap manera d’imposició del català. Açò és una barbaritat. És ben bé el contrari. Són els pacients que han de poder parlar en la llengua que vulguin. És demagògic dir que és prioritària la qualitat de l’atenció mèdica -que bé s’haurà de fer en alguna llengua!- com si atendre en català exclogués la qualitat de l’atenció. Justament atendre en la llengua del pacient és la condició necessària per una bona atenció. La idea de poder exercir només en castellà vulnera un dels drets fonamentals de les persones que vivim a les Balears. El sindicat de metges parla d’imposició del català (i els mitjans de comunicació parlen de la mateixa manera!) quan es refereixen a una llengua oficial i pròpia.

Diuen també que no hi ha queixes dels usuaris de la sanitat en qüestions de llengua, que les reclamacions són molt poques. Són poques perquè la immensa majoria dels catalanoparlants renuncien a la llengua pròpia davant un metge o un infermer castellanoparlant. Us imaginau per què? Perquè ens han donat tantes «garrotades» -lingüístiques, que com a cans escalivats, ens hem avesat a acotar coll i creure a l’amo, no sigui cas que exploti el conflicte, no sigui cas que per causa de la llengua la consulta no es faci com cal. Per una por soterrada i molt arrelada al comportament de submissió lingüística. També passa davant els jutges, davant la guàrdia civil, davant de ... Si no fos així, les denuncies es dispararien.

I per acabar, i perdonau la llargada de l’escrit. Les pancartes exhibides eren escrites en aquesta mena de «modalidad» que s’han mig inventat PP i Ciudadanos (i afins) la qual cosa indica d’on venen els trets. La «modalidad» emprada no és altra cosa que voler degradar la llengua als racons de  la llengua col·loquial, una de les estratègies històriques de l’anticatalanisme que tristament es posa en voga en els últims anys.


dimarts, 31 d’octubre del 2017

Plans de lectura


Plans de lectura
24 d’octubre: Dia Internacional de la Biblioteca
Francesc Florit Nin. Director de la BP de Maó


A ningú se li escapa que la principal tasca d’una biblioteca és la de promoure la lectura, en totes les seves variables, formats i potencialitats. No cal aquí ara repetir els beneficis de la lectura tant per a l’individu com per la comunitat. Tots els governs moderns posen en marxa plans per fomentar la lectura. En el nostre entorn europeu, aquesta preocupació fa dècades que s’ha implementat en actuacions, però a Espanya, el primer pla de lectura de la nostra història data del 2001, tal com reconeix l’actual ministre del ram en la presentació del document Plan de fomento de la lectura 2017-2020.  A les Illes Balears mai s’ha engegat un pla de lectura. Ara l’esborrany del Pla de Cultura  del  Govern Balear incorpora un futur pla de lectura. Portam per tant un retard molt gran i açò, en part explica per què esteim a 13 punts per sota de la mitjana europea en índex lector, entre molts d’altres factors que ponderen i potser són més decisius, com ara l’entorn familiar lligat a la seguretat econòmica i el benestar. El 40% dels espanyols no llegeix mai. La mitjana europea se situa entorn un 60% de persones que han llegit un llibre en els últims 12 mesos. Com en altres aspectes hi ha una notable diferència entre l’Europa del nord i la del sud: Suècia 80%, Finlàndia 75%, Regne Unit 74%, mentre que Portugal 32%, Grècia 45% i Espanya 47%. Tanmateix el nivell lector a Espanya ha anat augmentant gradualment en les darreres dècades.
El foment de la lectura té el seu sentit perquè la lectura (i l’educació) està directament relacionat amb la qualitat de vida. Com més educació i més lectura, millor es viu. També s’estableix l’equació a la inversa: com més benestar, més es llegeix. Els índexs baixos de lectura són indicadors, però també són símptomes de moltes coses que vivim.
El foment de la lectura es pot abordar des de diversos fronts, que cal diferenciar-los per no mesclar ous amb caragols. Certament que la lectura és una activitat d’oci, però abans és una activitat cognitiva que serveix per a comprendre el món. Per açò una de les principals funcions de l’ensenyament, sinó la bàsica, és la comprensió lectora. La primera  actuació a fer en un pla de lectura és una actuació en els centres educatius i en l’entorn familiar, ja que els altres àmbits, com són les biblioteques, es presenten sempre com a entorn secundaris, tot i que les biblioteques no renuncien ni han de renunciar a la “formació lectora”.
També és cert que cal donar suport al sector del llibre (editorials, llibreries, traducció...) però s’ha de tenir en compte que es tracta d’empreses que tenen per finalitat vendre llibres, no necessàriament la de fomentar la lectura. Confondre una cosa i l’altra no fa sinó confondre objectius i restar eficàcia a un pla lector. El focus d’atenció s’ha de centrar per tant en els agents que, com els mestres i professors, els pares i mares de família i els bibliotecaris, tenen com a tasca encomanada la de desenvolupar la competència lectora dels alumnes, dels fills i dels usuaris i al cap i a la fi la de fer-los llegir per tal d’encomanar-los l’hàbit.
Som partidari tanmateix, més enllà dels seus beneficis, de no divinitzar la lectura. És bo llegir , però hi ha món més enllà dels llibres. Bé és cert que les persones lectores també són les que van al cinema, al teatre, als concerts i visiten els museus... perquè una cosa porta l’altra, i en el seu conjunt conforma un univers actiu de vida cultural. Llegir llegir tothom llegeix, encara que sigui el prospecte de la medicina o els missatges de whatsapp. Llegir amb una certa intenció compromesa i amb una certa freqüència és el que ens manca en general a la població espanyola.
Les biblioteques organitzen una gran diversitat d’actuacions per al foment de la lectura, des dels més petits de la casa amb els conta contes fins als adults grans lectors com els clubs de lectura. Tots els formats són vàlids mentre tenguin com a resultat despertar l’amor a la lectura: visites a la biblioteca, presentacions de llibres, tertúlies i conferències, exposicions sobre el món del llibre, premis i concursos, celebracions d’efemèrides, centres d’atenció de temes i autors, presència als mitjans de comunicació, etc.
Per dur a terme aquest propòsit s’inventen els plans de lectura. Però no ens enganyem: només tindran sentit quan sigui assumit pel conjunt de la ciutadania per mitjà de les diverses instàncies públiques i privades. Uns en serem més responsables que d’altres, però tots al capdavall en som responsables. Els plans de lectura de Menorca, de les Balears, d’Espanya s’han de veure com a eixos vertebradors i cohesionadors de la ciutadania i per tant haurien de tenir rang de prioritat dels governs. Ara veurem.

divendres, 13 d’octubre del 2017

Francesc de B. Moll, sant de la nostra devoció



Francesc Florit Nin
Director de la Biblioteca Pública de Maó

Avui fa 114 anys va néixer un dels homes més singulars que ha donat Menorca. Per aquest motiu es va establir el 10 d’octubre com el dia senyalat al calendari per celebrar-ho. Francesc de Borja Moll és una de les figures que més ha contribuït al redreçament de la nostra cultura. La seva vasta obra científica, la seva tasca ingent  i el seu tarannà serè, constant, amable i compromès fan de la seva persona un gegant. No és una hipèrbole, és la constatació rigorosa dels fets.
Aquests dies la Xarxa de Biblioteques de Menorca disposaran a la biblioteca de cada poble un centre d’atenció amb les obres de Francesc de Borja Moll. Es tracta d’una contribució senzilla però carregada d’una intenció poderosa: donar a conèixer la rellevància d’aquest insigne filòleg i editor en el context de l’estudi, la difusió i l’estructuració d’una de les senyes identitàries del poble de Menorca, la llengua catalana.
La Biblioteca Pública de Maó ofereix dues activitats entorn de la llengua catalana als instituts de Menorca. Al programa Viu la Cultura hi trobaran El català de Menorca, llengua comuna  i El Diccionari Alcover-Moll, una joia lexicogràfica.  La primera tracta d'una exposició de nou plafons que es poden muntar a les aules on s'expliquen vuit documents extrets dels arxius històrics de Menorca i a través dels quals es pot veure l'evolució de la llengua escrita als registres cultes. L'exposició va acompanyada d'una unitat didàctica per a dos nivell 3r i 4t ESO i 1r i 2n de batxillerat. Amb la segona activitat els alumnes coneixeran l’estructura del diccionari i la seva riquesa. A més  aprendran a manejar i valorar aquesta important obra. 
D’altra banda, El Consell Insular de Menorca i l’ajuntament de Ciutadella amb la col·laboració de la Institució Francesc de Borja Moll restituiran el bust de F. De B. Moll que al seu dia es va col·locar al pati de Sant Pere del Seminari de la seva ciutat natal. Probablement el lladre que el va arrabassar no devia saber què robava. Després de l’acte, es farà un itinerari per la Ciutadella que tan bé descriu Moll al primer volum de les seves memòries, Els meus primers trenta anys. Unes memòries que, a més de delicioses i escrites en un català de Menorca ric i expressiu, net i senzill, ressegueixen les mil-i-una iniciatives de la seva lluita a favor de la llengua catalana i ens il·luminen de l’abast de la seva tasca.
Al fosquet, cap a les 20h. a la sala de Can Victory l’IME ha organitzat una taula rodona amb la intervenció de Joan López Casasnovas, F. Xavier Martín i Josefina Salord sota el títol  F. De B. Moll: l’home per la paraula amb la projecció de fotografies de l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca.
D’altra banda enguany, la Institució F. De B. Moll anima els centres educatius a participar amb l'activitat RESCATAMOTS! que se centra en les Rondaies Mallorquines editades per Moll i en el DCVB i que s'adreça als alumnes de segon cicle d'Educació Primària (4t, 5è i 6è) i alumnes d'ESO. L'activitat consisteix a realitzar una lectura de rondalles dins l'aula. Posteriorment es farà la selecció d'una paraula divertida, oblidada, rara, extraordinària que hi aparegui. Un cop s'hagi seleccionat la paraula, se'n cercarà el significat al Diccionari. Hi haurà molts premis pels guanyadors com lots de rondalles i diccionaris.
Francesc de Borja Moll hauria de ser sant de la nostra devoció pel bé que va fer al poble de Menorca i de les Balears i dels Països Catalans i pel llegat que ens va deixar, especialment en la continuació, iniciada per Mossèn Antoni Maria Alcover, i dotat de rigor científic d’un dels reculls lexicogràfics més ric i complet que existeixen al món i que ben poques llengües tenen.

divendres, 30 de juny del 2017

Ciutadella, la ciutat més bella


Ahir es va presentar  el llibre Menorca 100x100, i aquest és el text que  he escrit dedicat a la meva ciutat


Ciutadella

Tenc el cor escindit entre la revelació del secret i la gelosia de l’amagatall. Benvingut a la ciutat més preciosa de Menorca. Una de les tres (o quatre) meravelles de l’illa, a saber: l’entorn natural amb les platges i els paratges; el magnífic Port de Maó, sediment de la història; i la vila intramurs de Ciutadella, la petita Florència de les Balears. La quarta meravella és la gent, si triau bé la companyia.

Un viatger atent a la manera antiga d’anar pel món, en descriuria amb ulls esbatanats les meravelles i fixaria amb refinada lírica els passos dels ciutadans pels seus carrers estrets. Tenc el cor escindit perquè les meravelles de la meva ciutat, tot i cantar-les als quatre vents, es veuen abocades als perills comuns dels destins turístics cobejats, perquè el mateix reclam de la bellesa malmet el seu atractiu. Ai la nostàlgia del temps perdut que ens entela la mirada i no ens deixa veure amb claredat allò que s’amaga i allò que just emergeix del nou temps, entre el tumult de gent i d’espais, bigarrats pel passat i per un present precipitat i incert.

Sovint faig la broma als amics que ens visiten, mig acudit mig advertència, que sí que és molt polida Ciutadella, però que no ho diguin gaire. L’encanteri, com en les llegendes, s’arruïna per no entendre’l en la seva profunditat. Com mantenir l’encant? Tan sols que en passar-hi no hi deixem cap altra petja de la nostra visita que no sigui el goig de l’experiència. Estar-s’hi amb cura. Viure-la de forma assossegada talment fóssim la callada substància de les pedres que aixequen la catedral.

Ciutadella es bat entre tradició i modernitat. A la recerca d’un equilibri entre els valors locals singulars i la globalització que tot ho uniformitza. Va ser declarada conjunt històric artístic per la densitat de cases senyorials i d’esglésies. A la ciutat antiga es van succeint les èpoques. Tan prest hom sent la ciutat àrab quan recorre Ses Voltes, com tan prest viu en la ciutat medieval quan trepitja els carrers empedrats dels voltants de la catedral, com tan prest contempla la ciutat vuitcentista quan es planta a la plaça del Born. Però més llocs de visita obligada: el petit port natural, el Pla de Sant Joan vist des de la Muradeta, la serenor del pati de Cal Bisbe, l’animació de la Plaça des Peix on hi ha el mercat, i tants d'altres que ens corprenen.

La ciutat és l’escenari d’una de les festes tradicionals més admirables de la Mediterrània, espectacular, participativa, complexa, arrelada en el temps i en continu canvi i amb un munt de reptes a resoldre. Les festes de Sant Joan són molt estimades arreu perquè tothom hi té cabuda, malgrat la massificació que pateixen.

Si es vol copsar el pols de la ciutat cal fer com les persones que hi viuen, amb els gestos quotidians que donen sentit de pertinença, no tant de visita fugissera sinó d’estada agraïda i pausada. Deixa el cotxe lluny i agafa un ritme lent, a peu o en bicicleta. Recorre els carrers, no només els més cèntrics sinó especialment els més apartats del brogit, com el carrer de Ses Andrones i el de Sant Cristòfol. Quan estiguis cansat, posa’t a ombra i deixa lliscar les hores tot mirant passar la gent en un capvespre intemporal. Para’t en un restaurant i demana la carta local, tria un plat tradicional i tasta la riquesa gastronòmica menorquina. Pren un dia complet per caminar un, dos o tres trams del Camí de Cavalls, que passa pels paratges naturals de Son Saura, Algaiarens, Macarella i d’altres. Quan arribi el fosquet ves a un concert al claustre del Seminari, a l’antic Convent dels Agustins, un espai deliciós on escoltar les notes dels violoncels sota el perfum fresc del llimoner i l’aire especiat del llorer. També pots arribar a les pedreres de s’Hostal, un espai encantat a prop de la ciutat, on a més de contemplar un dels llocs més singulars de l’illa també pots gaudir del festival d’art escènica Pedra Viva: música, dansa, teatre. I visita una sala d’exposicions preciosa, l’església del Roser. Tens encara una altra opció: visitar Son Catlar, i comprovar com un dels poblats de la cultura talaiòtica més complexos i el més gran de Menorca està encara per descobrir en la seva major part. Al Museu Municipal de El Bastió de sa Font et completaran la informació per entendre una mica més la història. Bé, aquestes entre altres coses són les que jo faig i les recoman a qui no coneix la ciutat. Ara que la millor manera d’esbrinar la vida de la ciutat és anar a cal barber i mentre et tallen els cabells fer-li afluixar les intríngulis dels oriünds.

Diuen que els ciutadellencs som exagerats, probablement perquè som gent una mica esvalotada, una mica cridot com tenen fama els italians, que és una manera de dir que som perfectament meridionals: amics de la festa i tanmateix treballadors, de vida al carrer i molt aferrats a la família, seduïts pel gaudi dels sentits i tradicionals alhora. Perquè el lloc és la gent; si no, res no s’explica. Benvingut a Ciutadella, la ciutat més bella.

diumenge, 23 d’abril del 2017

tot paisatge té la seva ànima


Tota ànima té el seu paisatge. El meu és de Punta Nati, farola nova, guiatge en la profunda nit. Mentre la tradició lloa el paisatge de pinars i platges de lluminós esclat, amb els valors colrats d’agradosa tranquil·litat mediterrània, el meu cor s’alçura de la mirada interior d’un paisatge esplèndid de pura nuesa, d’un crit sec, de llum boirosa, austera i avara, carregat del treball de la terra.
 Un paisatge poc amable, tot i la seva força d’atracció per a les ànimes desvalgudes. Qui s’hi passeja cerca pels marges, lluny de les cales del migjorn, pastura per a les postals turístiques. La petitesa familiar de l’illa no troba a Punta Nati el seu mirall de ma. Cap marina, cap foscúria, cap ona suau d’aigua transparent ni dunes de fesomia lleugera ni ombres oloroses de garriga, ni sorres blanques de sucre. Una vasta extensió estranya i llunàtica.


 A l’illa no hi ha natura pura. Tota la terra és un treball, d’esforç mil·lenari d’ordenar l’espai a la mesura de l’home. Tot és paisatge, és a dir, la visió i la intervenció de l’home sobre la terra. Paisatge com a naturalesa humanitzada, conreu de pagès, ordre productiu, aprofitament de cada pam de terreny, trepig constant d’avarques i carreranys obstinat d’afanys i tasques, topografia de quadrícules de parets, toponímia densa de noms comuns i precisos.


 
L’esbós de Punta Nati van ser els escrits de joventut, el motor poemàtic de breus textos enigmàtics. Era l’escriptura com un dibuix d’imatges concretes, gairebé corporals. Retorn ara de nou a aquella escriptura amb el procés invertit: els apunts de Punta Nati són la pintures en un quadern de notes íntimes, un diari personal de minúscules vibracions de l’ull. Ara idò esbós i apunt són la mateixa passió confessada damunt el paper, de línies horitzontals de lletres i de pedres. Punta Natir, Punta d’en Nater, farola última, guiatge profund de nit espantada...


 
M’agrada Punta Nati, la diferencia, la raresa, l’estranya solitud. Quan les paraules s’ofeguen en l’extrem amador de nom nòrdic i asprós, suren les paraules aïllades, qualificatius com auster, pobre, humà, abandonat, ample castigat, obert, historiat, naufragat. M’agrada punta nati perquè contradiu la imatge embafosa del tòpic turístic. Allí  sempre hi haurà una memòria més fonda, un indret que no es conforma amb la mirada fugissera d’una visita ràpida. Res no parla amb l’estrany esporàdic. El costum demana la confidència, el relat íntim apareix sencer amb la insistència.

 
Fruit d’una emoció constant i continguda, Punta Nati es mostra tot ple de presència latent malgrat ser alhora tan despullat perquè és un paisatge que acumula sofriment i tristesa  amb un punt de llarga desesperació, perquè darrera la majestuositat de la seva grandesa, hi alena la mort. A cada racó s’amaga la tenacitat del pagès per domesticar el tros de  camp rocós, amb una absoluta fe pel possible, amb la raó sorprenent de l’inefable que cerca explicació.


 
Tenc la visió particular com la tenen els meus amics que s’hi paisatgen. En qualsevol cas tradueixen l’amor a l’indret, la impressió subjectiva de cada cor que l’acompanya, amb un sentit emocionat de l’empatia, la simpatia d’una sentiment, la lectura d’un coster retallat a la mar. Diuen els informes que va ser el darrer far construït a l’illa, per aquest motiu va rebre el nom de farola Nova, i explica la tragèdia imantada de naufragis successius. Com la costa de la mort a la menorquina, els records dels vilatans encara relaten detalls impensables d’un desastre marítim, el del vapor General Chanzy.

 
Entre la tendresa  i la tristesa, un còctel habitual de les begudes humanes. La mateixa atracció que suscita una austeritat rica, la mateixa admiració pel savi pobre de pertinences i tanmateix ric de les experiències més interiors. L’abisme atrau, l’inconegut estira, el sinistre toca les cordes fondes de l’ànim. El cap de Punta Nati, pàtria incompresa, senzilla planura, mirada astorada, atenta, refugi per a persones malmeses per l’abundància.


 
Atent a aquest amor, l’esbós i l’apunt maldaran de fer una mica més humà el paisatge recitat, sense concessions però afectuós, evident i difuminat al mateix temps, que traspuï la solitud extrema i l’atmosfera neta, la pelada geografia d’una terra eixuta, esmaperduda i exprimida, d’una regularitat gairebé geomètrica, de llunyanes distàncies i amb properes sintonies de línies tènues, de color d’aura, plata grisa, coure antic, pàtina amiga del temps.


 
Cal posseir la visió propera d’un horitzó de tanques, l’estructura lúcida d’un laberint de parets seques amb l’ordre clarivident de ponts i barraques, d’un talaiot encimat amb tombes antigues al peu, els murs ciclopis... Cal posseir la visió tel·lúrica de pells superposades, l’ordre mineral, l’escassa vegetació menuda arrecerada als enfonys de les roques. Els records, la mirada atònita d’en Gustau arran de la mort de l’amic Conrado.



Amb l’aspecte d’una llegenda angoixada, revestida amb l’equilibri tonal de les coloracions vibrades d’un pont gris, emana una plàcida calma sobrevinguda després d’una tempesta infernal. Punta Nati ets tu, deia el poeta fa temps quan encara no havia escoltat el final de la llegenda. Es fa dur d’escoltar, però és agradable de veure com la plàstica càlida d’un cos gastat en les batalles. Rere l’última penya s’amaga el blau d’una fredor abissal.

 
El tramat  de paret seca, quasi infinita, incomprensible melodia d’un pentagrama. La tramuntana asseca tota vida, no creix més que l’emblemàtica planta minsa, socarrells i tapereres. Una plàstica de la nuesa, pocs recursos, cap anècdota. Una plàstica d’aproximació abstracta, d’estructura horitzontal, una planícia coronada de llum imponent.  La terra prima, esgotada, de textura ruda com les mans de llaurador, callades, un codolar de temps i d’esforç. L’aire lluminós i net, harmonia ocre, llunyana presència de la mar. Paisatge sense figura i amb moltes mirades.