Els noms que
ens singularitzen
La
toponímia, com a part de l'onomàstica, identifica i personalitza
els éssers i els llocs amb una designació unívoca. Són els noms
propis. Tothom se sent gelós del seu nom i ningú no té dret a
llevar-l'hi, a canviar-l'hi, a adaptar-l'hi. El nom que identifica
llocs i persones són els noms irrenunciables. Cada lloc té un nom,
cada persona té un nom i aquests noms són propis i intransferibles,
que ens fan singulars. Quan algú pretén canviar de nom un altre, no
fa altra cosa que menysprear-lo, per rebaixar-ne la condició i així
arrabassar-li la persona que és. Açò mateix van perpetrar els
nazis als camps de concentració: llevar els noms propis als presos i
posar-los un número. Així ja no mataven persones sinó elements
numerats. Banalitzaven el mal i el mal era fàcil de cometre. Llevar
el nom propi era, idò, la passa prèvia al seu extermini.
Quan ja
haurem perdut la pròpia manera de ser, serem més manipulables,
deixarem de ser poble per ser carn d'electors numèrics. Serà més
fàcil ser governats pels polítics irresponsables. El que
l'ajuntament de Maó aprova respecte a la doble oficialitat del seu
topònim no deixaria de ser una anècdota, sense més transcendència,
si no fos per la càrrega ideològica que duu i per anar acompanyat
de tot un seguit de mesures que clarament atempten contra la llengua
catalana. Direu que la comparació resulta improcedent per dramàtica.
Potser. Pot ser.
Fa ben poc,
alguns dels nostres polítics irresponsables es van enfartar de dir
que la política lingüística que dictaven no anava contra la
llengua catalana. Ah no? Idò ens ho haurien d'explicar millor perquè
la gent no ho entén. El govern Bauzà es caracteritza per la croada
anticatalana, a més de la seva ineptitud per resoldre la crisi
econòmica.
Per què un
topònim ha de tenir una versió original i una versió adaptada en
els usos oficials? A ben pocs llocs del món hi ha una doble
oficialitat en la toponímia. Tampoc passa a l'Espanya monolingüe,
la que coneix i usa una sola llengua, la castellana. Però tampoc
passa a altres països plurilingües, com Suïssa, perquè allí els
topònims de cada llengua són les úniques formes oficials.
Les formes
bilingües de les indicacions són una manera de facilitar la
informació en zones on hi ha una presència o un trànsit notable de
persones en llengües força diferents. Però aquest no és el cas.
La qüestió del nom de Maó/Mahón només afecta els usos oficials,
és a dir la documentació oficial, indicacions, etc, i açò vol dir
un ús restringit. Quan dues llengües són tan pròximes com és el
cas del català i el castellà (per l'origen comú, pels contactes
històrics, per la influència demogràfica, etc.) les formes dobles
són ridícules (aeroport/aeropuerto). La preservació de les formes
genuïnes dels topònims en la llengua del territori no només
enriqueix la realitat sinó que fomenta la tolerància. Ara agraïm
saber que la ciutat del País Basc sigui Donosti, o que la capital
de Galícia sigui A Coruña. I açò no va en perjudici del castellà.
El castellà no perd res a conèixer i respectar les formes pròpies
de les altres llengües. Aquest és l'esperit que s'espera de la gent
oberta, tolerant i democràtica. La preservació del topònim Maó
com a única forma oficial no atempta contra cap dret lingüístic de
les persones, perquè les persones mantenen el dret d'anomenar la
ciutat en la llengua que vulguin. Aquest és el criteri de la UNESCO:
que els noms de lloc d'arreu del món conservin la seva personalitat
com a patrimoni immaterial de la humanitat, perquè aquestes formes
genuïnes, i no les traduïdes o adaptades, informen de l'origen i
expliquen la història. Per què els costa tant d'acceptar les
denominacions genuïnes, sense fer-ne més problemes?
La doble
oficialitat del topònim no tindria més importància si hi hagués
una política lingüística encaminada a salvaguardar la llengua del
territori, la catalana. Però és justament al contrari perquè patim
una situació de minorització de la nostra llengua i una política
hostil. La doble oficialitat que acaba d'aprovar l'ajuntament no és
per equilibrar els usos socials i històrics, com ha argumentat el
grup municipal del PP. Si fos així, llavors per què no reequilibren
també tants d'altres àmbits i usos on el català es troba tan
desequilibrat? Es tracta d'una mesura més aprovada sense consens
polític i social i en contra dels dictàmens científics de la
Universitat.
D'altra
banda, és clar que tenim problemes més greus i més urgents.
Aleshores, per què se'n crea un de nou? Resulten curiosos i molt
simptomàtics els arguments del regidor Gornés, el mateix que al
Parlament va defensar la rebaixa del català a llengua meritòria en
lloc d'imprescindible per accedir a la funció pública. Diu que
“Mahón” és la marca que universalitza la nostra ciutat, perquè
dins els seus valors no hi cap que la llengua catalana pugui aspirar
a cap universalitat, diguem-ho clar: que tot ha de passar per la
duana de la llengua de l'Estat. A més, com que mig món és tonto i
l'altre mig ho sembla, ningú mai no entendrà que la marca Maó i
Mahón és la mateixa. Perquè per a aquesta només hi pot haver una
sola manera de ser espanyol. Els qui defensam una postura diferent a
la seva som uns intransigents. També deuen ser intransigents la
Universitat i la UNESCO justament perquè proposen tot el contrari
del que diu el PP que ens governa.
Si
traslladam aquesta mateixa polèmica a qualsevol altre topònim major
de Menorca, la cosa es torna ridícula, com en el fons ho és aquesta
doble oficialitat de Maó. Ciutadella/Ciudadela, Es Migjorn Gran/ San
Cristóbal, Alaior/Alayor, Es Castell/Villacarlos... No té sentit,
perquè el nom oficial és un i els usos socials són molts. Per què
a Maó ha agafat tanta virulència?
Alguns
pensen que tampoc no n'hi ha per tant amb tot aquest enrenou .
Certament, no n'hi ha per tant fins que veus que, a més del topònim,
també posen traves a aprendre la llengua a l'escola d'adults, quan
rebaixen la condició de llengua oficial, quan eliminen serveis de
suport a la llengua, quan anomenen en el BOIB la llengua catalana com
a “l'altra llengua no castellana”, quan es carreguen la immersió
lingüística a l'escola, quan desactiven el Consell Social de la
Llengua, i tantes altres mesures que a poc a poc minen l'ús i la
vitalitat de la llengua pròpia d'aquesta terra.
Mal per
mal, hauria pogut anar pitjor. Si l'ajuntament actual hagués
modificat la forma catalana del topònim intercalant la muda, Mahó,
aleshores el cop hauria estat més dur. Modificar el nom contra tota
normativa lingüística, com reivindiquen els mateixos que han
promogut la doble oficialitat, hauria estat una vergonya. La muda
inútil antihiàtica h només serveix per embolicar la troca. De
moment hem salvat la pell socarrimada. Quina altra ens espera?