dijous, 6 de desembre del 2012

Plou a casa


Plou a casa una desfeta d'aigua.
Plou tant a casa que inunda
tots els racons de l'ànima,
cuina, estudi, alcova, menjador.
Plou molt a casa, fred alè de mar,
una tempesta d'aigua fantasma,
un aiguat emplena l'aire
plou a casa una pluja privada.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Maó-Mahó-Mahón


Els noms que ens singularitzen


La toponímia, com a part de l'onomàstica, identifica i personalitza els éssers i els llocs amb una designació unívoca. Són els noms propis. Tothom se sent gelós del seu nom i ningú no té dret a llevar-l'hi, a canviar-l'hi, a adaptar-l'hi. El nom que identifica llocs i persones són els noms irrenunciables. Cada lloc té un nom, cada persona té un nom i aquests noms són propis i intransferibles, que ens fan singulars. Quan algú pretén canviar de nom un altre, no fa altra cosa que menysprear-lo, per rebaixar-ne la condició i així arrabassar-li la persona que és. Açò mateix van perpetrar els nazis als camps de concentració: llevar els noms propis als presos i posar-los un número. Així ja no mataven persones sinó elements numerats. Banalitzaven el mal i el mal era fàcil de cometre. Llevar el nom propi era, idò, la passa prèvia al seu extermini.

Quan ja haurem perdut la pròpia manera de ser, serem més manipulables, deixarem de ser poble per ser carn d'electors numèrics. Serà més fàcil ser governats pels polítics irresponsables. El que l'ajuntament de Maó aprova respecte a la doble oficialitat del seu topònim no deixaria de ser una anècdota, sense més transcendència, si no fos per la càrrega ideològica que duu i per anar acompanyat de tot un seguit de mesures que clarament atempten contra la llengua catalana. Direu que la comparació resulta improcedent per dramàtica. Potser. Pot ser.

Fa ben poc, alguns dels nostres polítics irresponsables es van enfartar de dir que la política lingüística que dictaven no anava contra la llengua catalana. Ah no? Idò ens ho haurien d'explicar millor perquè la gent no ho entén. El govern Bauzà es caracteritza per la croada anticatalana, a més de la seva ineptitud per resoldre la crisi econòmica.

Per què un topònim ha de tenir una versió original i una versió adaptada en els usos oficials? A ben pocs llocs del món hi ha una doble oficialitat en la toponímia. Tampoc passa a l'Espanya monolingüe, la que coneix i usa una sola llengua, la castellana. Però tampoc passa a altres països plurilingües, com Suïssa, perquè allí els topònims de cada llengua són les úniques formes oficials.

Les formes bilingües de les indicacions són una manera de facilitar la informació en zones on hi ha una presència o un trànsit notable de persones en llengües força diferents. Però aquest no és el cas. La qüestió del nom de Maó/Mahón només afecta els usos oficials, és a dir la documentació oficial, indicacions, etc, i açò vol dir un ús restringit. Quan dues llengües són tan pròximes com és el cas del català i el castellà (per l'origen comú, pels contactes històrics, per la influència demogràfica, etc.) les formes dobles són ridícules (aeroport/aeropuerto). La preservació de les formes genuïnes dels topònims en la llengua del territori no només enriqueix la realitat sinó que fomenta la tolerància. Ara agraïm saber que la ciutat del País Basc sigui Donosti, o que la capital de Galícia sigui A Coruña. I açò no va en perjudici del castellà. El castellà no perd res a conèixer i respectar les formes pròpies de les altres llengües. Aquest és l'esperit que s'espera de la gent oberta, tolerant i democràtica. La preservació del topònim Maó com a única forma oficial no atempta contra cap dret lingüístic de les persones, perquè les persones mantenen el dret d'anomenar la ciutat en la llengua que vulguin. Aquest és el criteri de la UNESCO: que els noms de lloc d'arreu del món conservin la seva personalitat com a patrimoni immaterial de la humanitat, perquè aquestes formes genuïnes, i no les traduïdes o adaptades, informen de l'origen i expliquen la història. Per què els costa tant d'acceptar les denominacions genuïnes, sense fer-ne més problemes?

La doble oficialitat del topònim no tindria més importància si hi hagués una política lingüística encaminada a salvaguardar la llengua del territori, la catalana. Però és justament al contrari perquè patim una situació de minorització de la nostra llengua i una política hostil. La doble oficialitat que acaba d'aprovar l'ajuntament no és per equilibrar els usos socials i històrics, com ha argumentat el grup municipal del PP. Si fos així, llavors per què no reequilibren també tants d'altres àmbits i usos on el català es troba tan desequilibrat? Es tracta d'una mesura més aprovada sense consens polític i social i en contra dels dictàmens científics de la Universitat.

D'altra banda, és clar que tenim problemes més greus i més urgents. Aleshores, per què se'n crea un de nou? Resulten curiosos i molt simptomàtics els arguments del regidor Gornés, el mateix que al Parlament va defensar la rebaixa del català a llengua meritòria en lloc d'imprescindible per accedir a la funció pública. Diu que “Mahón” és la marca que universalitza la nostra ciutat, perquè dins els seus valors no hi cap que la llengua catalana pugui aspirar a cap universalitat, diguem-ho clar: que tot ha de passar per la duana de la llengua de l'Estat. A més, com que mig món és tonto i l'altre mig ho sembla, ningú mai no entendrà que la marca Maó i Mahón és la mateixa. Perquè per a aquesta només hi pot haver una sola manera de ser espanyol. Els qui defensam una postura diferent a la seva som uns intransigents. També deuen ser intransigents la Universitat i la UNESCO justament perquè proposen tot el contrari del que diu el PP que ens governa.

Si traslladam aquesta mateixa polèmica a qualsevol altre topònim major de Menorca, la cosa es torna ridícula, com en el fons ho és aquesta doble oficialitat de Maó. Ciutadella/Ciudadela, Es Migjorn Gran/ San Cristóbal, Alaior/Alayor, Es Castell/Villacarlos... No té sentit, perquè el nom oficial és un i els usos socials són molts. Per què a Maó ha agafat tanta virulència?

Alguns pensen que tampoc no n'hi ha per tant amb tot aquest enrenou . Certament, no n'hi ha per tant fins que veus que, a més del topònim, també posen traves a aprendre la llengua a l'escola d'adults, quan rebaixen la condició de llengua oficial, quan eliminen serveis de suport a la llengua, quan anomenen en el BOIB la llengua catalana com a “l'altra llengua no castellana”, quan es carreguen la immersió lingüística a l'escola, quan desactiven el Consell Social de la Llengua, i tantes altres mesures que a poc a poc minen l'ús i la vitalitat de la llengua pròpia d'aquesta terra.

Mal per mal, hauria pogut anar pitjor. Si l'ajuntament actual hagués modificat la forma catalana del topònim intercalant la muda, Mahó, aleshores el cop hauria estat més dur. Modificar el nom contra tota normativa lingüística, com reivindiquen els mateixos que han promogut la doble oficialitat, hauria estat una vergonya. La muda inútil antihiàtica h només serveix per embolicar la troca. De moment hem salvat la pell socarrimada. Quina altra ens espera?

dissabte, 11 d’agost del 2012

Obra recent a la Galeria Artara de Maó

He continuat amb els motius de les cares. Algunes amb mirada abaixada o els ulls tancats, les més recents són de mirada frontal, una mica inquietants. Durant aquest passat hivern, idò he pintat aquestes obres que podeu veure a la galeria Artara de Maó. La inauguració és divendres dia 17 a les 20 h. Els llibres pintats també hi seran presents, que cada vegada han agafat més protagonisme.


dissabte, 23 de juny del 2012

Polítics irresponsables


Polítics irresponsables amb la gent
Francesc Florit Nin

El Sr. Antoni Campsi el Sr. Simó Gornés, diputats autonòmics del PP al Parlament de les Illes Balears, els passa com molts d'altres polítics de la seva corda: que han perdut el sentit de la realitat. No es dediquen a solucionar problemes, en creen. Són uns mals polítics que provoquen desafecte entre la gent. Són uns irresponsables. El partit que governa actualment aquest país no s'adona de la contestació social que rep la política lingüística, educativa i sanitària que va aplicant. El sr. Camps diu que les reaccions contra la política del Gorvern Balear en matèria de llengua és fruit d'alguns radicals. Tanmateix, la manifestació multitudinària de sectors molt diversos el desmenteix. També el desmenteix que personalitats de reconegut prestigi com la Universitat de les Illes Balears a través de la seva rectora la Sra Montserrat Casas, l'Institut d'Estudis Catalans per mitjà del seu president Isidor Marí, l'historiador monjo de Montserrat el sr. Josep Massot, el jurista i escriptor Josep M. Quintana, el Sr.Gabriel Fiol, Magistrat del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, el Consell Escolar de les Illes Balears, l'Associació de Directors d'Educació, i molts d'altres han alçat la veu contra el Govern Bauzá. I no són evidentment uns radicals quan han defensat la llengua catalana davant l'ofensiva del PP.

A vegades dóna la impressió que el Sr. Antoni Camps, com tamnbé el Sr. Simó Gornés, ens volen fer passar per tontos quan afirmen que la modificació de la Llei de la Funció Pública no va en contra de la llengua pròpia ni la relega ni la degrada, sinó tot el contrari. Però ja veuen vostès que la gent no és tonta i la immensa majoria dels ciutadans no ha caigut en la trampa de la “llibertat d'elecció de llengua” a l'escola i ha optat per la llengua catalana per assegurar que els seus fills dominin les dues llengües oficials i no perdin l'oportunitat de ser ciutadans de ple dret. El Sr. Gornés va dir que l'acció de govern afavoriria una administració més competent si els funcionaris no haguéssin d'acreditar el domini del català. ¿Competents de no saber la llengua pròpia? En quina part del món s'actua així? Qualsevol funcionari que no domini les dues llengües oficials serà sempre un incompetent. Vostès saben que si hi ha un funcionari que no domini la llengua catalana, obliga a tots els altres a renunciar-hi. És aquesta la llibertat que proposen? I per cert, quins són aquells “funcionaris públics” que no treballen “de cara al públic”? Hi ha funcionaris que no tenen contacte amb el ciutadans? Quina mena de funcionaris són que un moment o altre no hagin de parlar o escoltar? A més, si no pensen convocar oferta pública d'ocupació, per què tota aquesta moguda inútil?

Més tost diríem que qui s'ha radicalitzat ha estat el PP. La darrera prova és la barroera maniobra contra la llengua catalana que es parla a la franja d'Aragó, que no la volen anomanar pel seu nom. Així va començar a València. Les raons que donen els diputats del PP serien més creïbles si la seva política anés acompanyada d'alguna iniciativa per afavorir la situació de la llengua pròpia d'aquestes illes. Però no. No fan cas ni d'estudis ni de resultats. Els és igual. Parlen de convivència pacífica quan ha estat precisament el govern de Bauzá que l'ha dinamitada. Reneguen dels recursos públics donats a l'OCB, l'entitat fundada per Francesc de B. Moll, quan mai l'estat espanyol ha fet res per “respectar i protegir la riquesa lingüística d'Espanya” con diu la Constitució, que no sigui l'Instituto Cervantes, que se'n du una milionada cada any. I no parlem de la doblerada que de forma fraudulenta va gestionar el PP amb el Sr. Antoni Alemany de qui el Sr. Camps en rebia una bona quantitat per fer propaganda moralista. Sort tenim que tothom ja coneix el Sr. Camps i de quina manera més grollera desvirtua la realitat. La gent està molt cansada de les mentides de polítics com vostès. Com poden afirmar que la llengua catalana no està amenaçada? No s'adonen de les dificultats que tenim per viure en la nostra llengua? És per aquest motiu que també van decidir d'emetre les pel·lícules d'IB3 en castellà? En fi, pensen fer res de positiu per la llengua pròpia?

Si tota violència és rebutjable, molt més ho és l'exercida pel poder. Poden estar segurs que resulta molt més violenta la política lingüicida del Govern Bauzá que un vidre romput a una seu del PP o el llançament d'una llengua de porc als peus del president. Vostès donen a entendre que la nostra llengua no és necessària. Els srs. diputats del PP insinuen que no cal saber català, que qui no en sap pot prescindir d'aprendre-la. I açò és molt greu perquè és la passa primera d'un procés irreversible de substitució lingüística. Rebem cada vegada més cops baixos per ser qui som. No resulta idò estrany que hi hagi gent que se senti cada vegada més desafecta de l'Espanya que vol configurar el PP. I és una llàstima, com diu el Sr. Camps. Ara sí que té raó. Potser convindria de tornar a Suïssa per aprendre'n.


Escissió per la llengua


Seria imperdonable una escissió social a causa de l'idioma
Francesc Florit
Acció Cultural de Menorca


Fa uns anys, la fundació política que fa de suport ideològic al PP, la FAES, va publicar un informe sobre la qüestió de les llengües que ells anomenen perifèriques, és a dir el català, el gallec i l'èuscar. Probablement ells hi afegirien el valencià, separat del català, com una altra llengua perifèrica més. Açò és el que sovint intenten respecte al català de les Balears a través del discurs sobre “las modalidades mallorquina, menorquina, ibicenca...” En el fons, aquell informe venia a dir que la normalització de les “lenguas perifèricas” havia arribat massa lluny, o sigui, que s'havien normalitzat massa. Normalitzar massa volia dir que en alguns àmbits, com per exemple l'àmbit escolar o en l'administració local, la llengua catalana, en el nostre cas, havia superat en ús la llengua castellana, llengua que els conservadors espanyols consideren “única lengua común”. La FAES així orienta la doctrina a seguir pels dirigents del PP que governen a les autonomies perifèriques. El resultat és el que ara veim aplicar a les Illes Balears i a València. A Catalunya, miren d'influir-hi tan com poden, però com que no hi governen, ni tenen de bon tros el suport social que tenen aquí i a València, la cosa és ben diferent.

Les sentències del Tribunal Constitucional, amb la majoria ideològica conservadora de què està formada, són un clar exemple d'aquesta doctrina: el català mai no pot ser preeminent, ni predominant, ni preponderant, ni prevalent, ni preferent ni cap altre sinònim. La idea de la FAES és simple: hi ha una llengua important i única per als espanyols tots; la resta de llengües són perifèriques i han de quedar reduïdes a una curiositat més o menys acolorida de la diversitat. Si una d'aquestes altres llengües supera la llengua de l'Estat Espanyol, el castellà, aleshores s'ha d'actuar en contra.

El cas del País Valencià és eloqüent: reducció de línies d'educació en valencià, televisió cada cop més castellanitzada dels canals autonòmics, diferenciació fins a l'estupidesa del català de Catalunya, impediments per veure TV3, ofegament d'entitats com Acció Cultural del País Valencià que lluiten a favor de la llengua pròpia, etc. El PP i tot l'aparell ideològic del seu voltant està especialment atent allà on la llengua catalana ha tingut un cert èxit, és a dir, allà on s'havia mínimament normalitzat. Senzillament el PP no vol una llengua pròpia normal. I no la vol normal perquè una llengua normal al seu propi país es fa preeminent, predominant, preponderant, prevalent, preferent o qualsevol altre sinònim similar. Així passa als països “normals” on hi ha una llengua pròpia. Si no és així, quin sentit ha de tenir l'estatus d'una llengua oficial i pròpia d'un país?

Quan la UNESCO presenta la Declaració Universal de Drets Lingüístics el 1996 fixa com a concepte clau el de LLENGUA PRÒPIA per tractar l'ordenament d'una legislació justa de la convivència plurilingüe. Un dels principals drets de les comunitats lingüístiques és justament la d'integrar les persones d'altres llengües a la llengua pròpia de la comunitat. I açò és el que precisament impedeixen els governs del PP. Si una part considerable, cada vegada més nombrosa, de la població no es pot integrar al català, resulta en primer lloc una vulneració del seu dret a integrar-se i, en segon lloc, una vulneració del dret de la comunitat a desenvolupar-se sense impediments en la seva llengua pròpia.

Esquemàticament són en pugna dues concepcions ben distintes de la realitat sociolingüística. Una que diu que la preeminència ha de ser el castellà perquè és la llengua de l'Estat. L'altra que creu que la preeminència ha de ser del català perquè és la llengua pròpia de la comunitat. La primera opció obvia la legislació, que en la Llei de Normalització lingüística indica clarament que l'Administració ha de fomentar la llengua catalana i que, cit textualment “També cal comprometre tots els ciutadans de les Illes Balears, qualsevol que sigui la seva llengua habitual, en la salvaguarda i extensió de la llengua catalana, dins una situació social en què tots els ciutadans coneguin les dues llengües i assumeixin la defensa i normalització de la catalana, perquè és un component essencial de la identitat nacional dels pobles de les Illes Balears”. Aquest és un text aprovat per unanimitat per totes les forces polítiques el 1986, quan el Sr,. Bauzà tenia 16 anys i que convindria que com a actual President conegués, hi reflexionés i fes complir. Tot recordant-li que ell és el President del Govern de les Illes Balears abans que militant d'un partit. Però ara per ara fa exactament el contrari.
La política lingüística emanada de la FAES i que els governs autònoms de València i les Balears, i també el de Galícia, segueixen al peu de la lletra ens aboca a una escissió social perillosa a causa de l'idioma. Imperdonable.

dilluns, 21 de maig del 2012

Objecció, insubmissió, desobediència


Rosa Parks en ser fitxada

Objecció, insubmissió i desobediència
Francesc Florit Nin
Acció Cultural de Menorca




Les reaccions es multipliquen. Quan la gent se sent ofegada i maltractada és quan es rebel·la. El menyspreu genera indignació i la indignació sovint sol conduir a la defensa dels drets. És l'actitud que va prendre la negra Rosa Parks quan es va negar a cedir el seient de l'autobús a un blanc. Va ser empresonada acusada de pertorbar l'ordre públic, però el fet va encendre la lluita pels drets civils als Estats Units. Ara s'empresonen membres participants al Moviment dels Indignats amb les mateixes acusacions.

Les reaccions contra la política linguicida del català del Govern Balear presidit pel Sr. Bauzá també es poden considerar una lluita a favor dels drets civils. Un dels més importants que és la salvaguarda de la llengua pròpia. Com diu la Declaració Universal dels Drets lingüístics: Article 8
1. Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret d'organitzar i gestionar els propis recursos a fi d'assegurar l'ús de la seva llengua en totes les funcions socials.
2. Totes les comunitats lingüístiques tenen el dret de disposar dels mitjans necessaris per tal d'assegurar la transmissió i la projecció futures de la llengua.

No és una reacció minoritària de gent de la ceba. Són manifestacions massives i carregades de raó. Són de tota casta de gent i condició: des de pagesos fins a professors, des d'artistes fins a funcionaris, de joves i jubilats, de polítics i escriptors, des de juristes fins a glosadors. Però el govern actual en fa encara befa. No hi ha pitjor sord que qui no vol sentir. Escoltar la gent del carrer i la veu de la societat civil és una de les primeres condicions de tot polític. El senyors José Ramón Bauzá, Simón Gornés, Rafael Bosch, Carlos Delgado i companyia seran recordats com els executors d'un intent de reduir la llengua catalana a les Illes Balears en una clara aposta per esborrar-la del mapa de la diversitat.

Però les reaccions es multipliquen carregades de raons i d'indignitat per tots els racons d'aquest arxipèlag. Vagues de fam de tres persones jubilades però plenes de coratge. Assemblees de Mestres en català que reben adhesions nombrosíssimes. Campanyes a escoles i instituts a favor de la llengua vehicular. Declaracions de la Universitat de les Illes Balears. Accions lúdiques i festives de suport al català. Manifestacions multitudinàries a Palma. Articles i cartes d'opinió d'associacions de pares, de claustres docents, de consells escolars. Comunicat de la Xarxa Vives d'Universitats, que aglutina totes les Universitats de Catalunya, País Valencià, Balears i Perpinyà. Campanyes com Enllaçats per la llengua, Moviment per la llengua, Paraules Enllaçades, etc. Etc.

Més enllà, tanmateix, de les manifestacions populars d'una gran quantitat d'entitats i associacions d'arreu del país, convé de fixar-nos en les opinions de personalitats per la seva rellevància intel·lectual. És el cas per exemple de n'Aina Moll (Ciutadella 1930), filla major del nostre apòstol de la llengua Francesc De Borja Moll, investida fa uns dies Doctora Honoris Causa per la UOC. Què diu Aina Moll? Que mai ha sofert la llengua catalana un atac tan esfereïdor com el que practica l'actual Govern Bauzá fins al punt de voler-ne la seva eliminació. “Tenim un president que comença a empipar, però no se'n sortirà” ha declarat la filòloga Moll. I no se'n sortirà perquè la ciutadania no li ho permetrà. Aina Moll també pensa que la gent no en fa gaire cas del Sr. Bauzá.

En qualsevol cas, dia 15 i 16 de maig se celebrarà a Palma el seminari Aprendre en català: un objectiu educatiu i social irrenunciable. Fonamentació pedagògica. Organitzat per la Universitat i per l'Institut d'Estudis Catalans, hi participaran Bernat Sureda, Departament de Pedagogia i Didàctiques Específiques de la UIB, Ramon Bassa, professor del Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l'Educació de la UIB; Bartomeu Cañellas, director de l'Institut d'Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu; Joan Mallart, catedràtic de Didàctica de la Universitat de Barcelona; Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans; Joan Melià, professor del Departament de Filologia Catalana de la UIB. En donaran les raons i els arguments i els exemples i l'experiència

Quan aquestes raons no siguin escoltades, sempre ens quedarà el recurs de l'objecció a la llei que creiem injusta, tal com va fer Rosa Parks. La insubmissió sempre serà una eina de provada eficàcia quan ens sembli que no tenim res a fer. Sempre tindrem una cosa a fer: desobeir. És de fet el que han practicat durant dècades algunes escoles de la corda conservadora que no van fer ni cas del decret de mínims i només feien en català estrictament l'assignatura de llengua catalana. I mai no els van dir res. Per què ho havien de fer ara a l'inrevés? Continuarem fent ensenyament en català i que venguin a expedientar-nos i a empresonar-nos per desordre públic. Gràcies Rosa Parks per l'exemple.