divendres, 28 de novembre del 2008
bona menjua
Menjars nostrats
A qui no li agrada menjar bé? Sense ser un sibarita, compartir una bona taulada amb amics o família és un dels grans plaers que recomanava Epicur. L’amistat, la cordialitat i la conversa s’adiuen molt millor davant la menjua, encara que sigui frugal. La gent va als restaurants per menjar bé i alguns fins i tot tenen el costum de fer-ho de manera habitual, tot fent una ruta pels millors. És car, certament. Alguns altres tenen un altre costum més sà que és reunir-se per cuinar entre ells. D’ençà fa poc temps hi ha penyes gastronòmiques i conec amics que viatgen sobretot per conèixer la cultura culinària dels països que visiten. Però açò ja ve d’enfora, és una tradició molt mediterrània. Les berenetes vora la mar, els dinarots de Cinquagesma, les colles al voltant d’una paella d’arròs. El bon menjar forma part de la nostra forma de ser, i més encara en la nostra cultura tan rica en aquestes festes de la panxa.
Però no sempre hem sabut valorar la nostra tradició culinària. De fet fins fa relativament poc, costava prou de trobar un restaurant a Menorca que oferís una bona cuina menorquina. Com en moltes altres coses, la nostra identitat ha estat poc apreciada, fins al punt de ser bandejada. Per contra s’ha importat, en un casos lamentables, una pobra pràctica culinària. Benvinguda sigui la varietat, però entre aquesta varietat hi ha d’haver, i ben representada, la nostra excel·lent cuina.
Per tots i cadascun d'aquests motius vaig demanar a la meua sogra que em mostrés de cuinar l'arròs caldós que de tant en tant ens convida a ca seva. Dit i fet. Un bon dissabte vam cuinar junts aquesta caldera de peix i marisc. Un bon sofrit i el rap enfarinat, força pebre vermell i quatre musclos i escopinyes. Ja ho sé fer. Ja ho puc practicar i convidar algú a casa perquè faci de comensal. D'aquí a uns anys esper poder fer el mateix amb una futura nora, mostrar-li aquest plat fantàstic de la nostra tradició.
Hi ha restaurants de gran qualitat a Menorca i d’entre aquests n’hi ha que incorporen alguns dels plats més nostrats. Més enllà de la caldereta de llagosta, existeix un repertori d’una extraordinària qualitat, i que ha estat ben recollida en diversos llibres. Potser caldria reinventar els plats clàssics, actualitzar-los en una cuina creativa que lligui la innovació i la sorpresa amb la tradició de les nostres àvies. Tenim molt per aprendre. Bon profit.
divendres, 14 de novembre del 2008
els camins oblidats
Els camins oblidats
Carros i tartanes anaven i venien pels camins rurals dels llocs al poble. Traginaven les verdures al mercat i baixaven amos i missatges a missa de diumenge. Una xarxa radial en forma de teranyina lligava la ciutat amb el camp. Alguns d’aquests camins de noms preciosos han continuat el seu servei públic, ara eixamplats i asfaltats, però molts d’altres han quedat oblidats.
Els camins rurals oblidats per la manca d’ús no deixen de ser camins públics. Els caminets oblidats són també camins barrats, tancats, privatitzats i força vegades tapats per la malesa que els fan inservibles i invisibles. Els camins oblidats són tan estrets que no permeten el pas dels cotxes, sí en canvi de les persones a peu o en velo. Són camins nostres, són els nostres camins. Els camins oblidats són un patrimoni comú abandonat. Una llàstima, com ho és tantes altres coses públiques. Crec que la mateixa actitud de gelosia que hem tingut per recuperar el Camí de Cavalls l’hauríem de tornar a exercir per a rescatar els camins rurals oblidats. Un dia o altre haurem d’exigir els drets sobre aquesta xarxa abans que els propietaris dels llocs per on passen aquests camins no es posin a reclamar-ne la seva particular “possessió”.
El Camí reial de Ferreries cap al barranc d’Algendar és un boníssim exemple. Les penyes ciclistes tenen molt a dir al respecte. Els vianants i els turistes de motxilla, i els ecologistes i el GOB i la coordinadora i tota la ciutadania amb una mica de sentit de la cosa pública haurem de reivindicar davant les instàncies polítiques que en siguin competents que mirin pel bé comú i que es posin a treballar perquè els camins oblidats retornin al seu ús per a tothom, perquè són camins preciosos, nostres, necessaris. Ho exigim. La nostra deixadesa en aquest oblit és vergonyosa i diu molt de com s’ha tornat Menorca.
divendres, 7 de novembre del 2008
estigma de llengua
Parlar en català no hauria de tenir en principi cap tipus de connotació ideològica. Però en té en el nostre cas. No passa gaire que una llengua estigui estigmatitzada d'ideologia. A ningú se li passa pel cap que parlar una llengua determinada implica un posicionament. Ben mirat parla català tant un radical de l’esquerra com un franquista, tant el malparla el sociata com el pepista. Però en l’àmbit dels nostres àmbits, la llengua catalana ha estat estigmatitzada erròniament com un signe de catalanitat més o menys esquerrana. La dreta espanyola, que sempre ha estat espanyolista ( i açò no té per què ser una redundància) s’ha afanyat per tant a demonitzar tota defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants. La conseqüència de tot plegat és que l’ús de la llengua pròpia com un dels principis fonamentals de la democràcia només és assumit per una part de la població. La resta de la gent és pura inèrcia en desús constant en el millor dels casos o d’agressió desvergonyida de sectors anticatalans.
El PP no ha assumit la diversitat lingüística (i cultural i nacional) d’Espanya. Entén les llengües diferents del castellà com una nosa que s’ha de tolerar amb una certa condescendència. És per aquest motiu que en les comunitats governades pel PP on hi ha una llengua pròpia, català o gallec, aquestes llengües han clapit de manera estrepitosa. El Cas Valencià és tot un paradigma de com un pooder polític estigmatitza la llengua.
Si tenir una llengua secularment amenaçada, minoritzada constantment, és un greu problema, tenir-la sota un govern del PP és entrar-la a l’escorxador. La política lingüicida aplicada a València durant dècades ha provocat la pràctica desaparició del català. És lapolítica que s' ha aplicat amb les terribles conseqüències que tots coneixem. Sota la consigna aparentment tant liberal de deixar fer al mercat lingüístic, d’una suposada llibertat d’ús de les llengües, es promou la lenta agonia de la llengua territorial i històrica pròpia. En voleu una prova? Una al·lota de pares castellanoparlants, va estar escolaritzada a la capital valenciana des dels 8 fins als 13 anys. Ara han vingut a viure a Menorca i hem hagut de dur aquesta al·lota al Programa PALIC per a nouvinguts (per a alumnes que no coneixen el català) perquè no entén res de català-valencià. Com s'explica? Què ha fet l'escola durant 6 anys? què ha fet l'entorn? Simplement el valencià és menys que una llengua estrangera a l'escola i als carrers de València. Heus aquí els resultats de la política lingüicida del PP.
Totes i cadascuna de les negres previsions que teníem fa 20 anys els ecolingüistes en els escrits crítics sobre la salut del català es van complint. Els qui ens titllaven d’exagerats, ara en tenen proves. Aquells que ens contrareplicaven, ara estan contents. És cert que n’hem sortit de situacions molt més difícils.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)