dimecres, 27 de maig del 2009

la vida és rodona

És una intuïció ontològica i primitiva. Van Gogh, dels artistes més emotius que hi hagi, ho va escriure al seu germà, gairebé l’únic que l’escoltava: “la vida és probablement rodona”. Funciona com a imatge poètica i com a metàfora i es tradueix en mil maneres de ser de la naturalesa. Expressada també de formes ben diverses, la rodonesa és la millor semblança de tota cosa completa. Jorge Wagensberg, diria, afilant encara més la màxima, que tota forma vivent tendeix a la rodonesa.

La rodonesa té aquestes connotacions atractives per als humans. Tota rodonesa invita a ser acaronada, com a expressió absoluta de la vida. La gent passa el palmell de la mà sobre les coses rodones perquè qualsevol objecte rodó s’adapta a la mà i tendim a fer el gest d’una carícia. Tota rodonesa invita també a l’aïllament, a tancar-se en ella mateixa perquè igualment és expressió i forma de protecció. Com les bimbolles de sabó, prenen forma rodona perquè s’expandeixen en tota la seva possible complitud. Tota rodonesa és caracteritzada per la calma i representa l’equilibri perfecte. És aquesta una derivació de la condició protectora que tenen les coses rodones: el cap, el niu, la copa, l’ou. Tots els planetes són rodons com ho són les molècules. Són estructures sense impediments en un ambient inert i per tant venen a ser formes alliberades.

Acaronament, aïllament, protecció i llibertat heus aquí les qualitats que són fortament magnètiques. Penseu més coses rodones i segur que cap de les tantes us seran repulsives. La llengua, que tragina el pòsit de la saviesa, va carregada d’aquesta intuïció. Per açò deim que ha sortit rodona una cosa que ha anat molt bé. El negoci rodó és aquell que practiquen les màfies locals. Les taules rodones són les que permeten millor la comunicació. I quedam rodons quan esteim ben satisfets. I un dia rodó és aquell en què tot ha anat bé. De les coses rotundes, que aquesta és la seva etimologia llatina. Algú s’imagina una panxa d’embrassada quadrada?

dijous, 14 de maig del 2009

Nit de l’Art


És una nit especial, una mica màgica, és una idea ben trobada, una festa dels sentits en un dijous qualsevol de mitjans setembre. Cada any Palma celebra la Nit de l’Art per iniciativa del gremi de galeries d’art de Mallorca. Mai no hi vaig coincidir, però aquest cop, una delegació d’artistes menorquins també inauguràvem: els artistes de Silenci organitzada per la Conselleria de Cultura del Govern Balear i la Galeria Artara de Maó que participava a la JAM, una mostra per a joves artistes de les illes i d’Alemanya.

Durant la nit, fins a les hores de son més profund, les galeries privades, els centres d’art i els museus de la ciutat tenen obertes les portes per exhibir les obres dels seus artistes. Des de les mostres més agosarades fins a la plàstica més tradicional i convencional, Palma s’omple d’art i de gent. Sembla una Festa Major ja que els bars i els restaurants fan plena. Sona la música de grups de jazz per alguna plaçola. Els artistes pul·lulen entre senyores elegants i col·leccionistes ben mudats, alguns alemanys per mor que coincidia la fira d’art Cologne.

Aquesta nit dóna fe del bon moment artístic de les Illes Balears. Estam en un període de gran creativitat i de gran activitat: noms d’abast internacional en la plàstica, i una piràmide d’àmplia base de pintors, escultors, ceramistes, instal·ladors, videocreadors, etc. La nit dóna fe també de l’íntim lligam que cal establir entre el públic i la creació artística, entre la creació artística i el mercat, entre el mercat local i les possibilitats de la mundialització. Aquesta nit acompleix una funció bàsica de l’art, la de posar en valor el patrimoni actiu i més rabiosament contemporani de la plàstica balear.

Em puc equivocar, però em sembla, que l’edició onzena de la Nit de l’art, per primera vegada ha tingut també accent menorquí. Ja seria hora de normalitzar les relacions artístiques entre les illes i que l’exposició d’obra menorquina no sigui una excepció sinó que formi part de la programació cultural tant de les instàncies privades de les galeries com de les institucions públiques

diumenge, 10 de maig del 2009







encara més dibuixos. aquests del darrer llibre, no hi he posat nom, però què tropbau ENTREFULLES, o la bella dorment del bosc, aquíen teniu una selecció