divendres, 27 de febrer del 2015

Autonomia i independència



Molts volen la independència, però són ben poc autònoms. Alguns altres que diuen ser autònoms no saben qui els encalça. Si realment fóssim autònoms, tal vegada no faria falta la independència. Jo crec que qui vulgui ser independent, que ho sigui. De fet és molt millor que la gent sigui independent, és a dir que no depengui sempre dels altres. El món seria més senzill, no? Però no, ca! Açò de ser independent, o fins i tot autònom, és un pecat gros.

Sempre havíem mirat amb bons ulls la independència i l'autonomia. Es valorava que cadascú s'espavilés pel seu compte. Quan una persona és independent té molt de guanyat. En cas contrari apareixen molts problemes. És el tràngol per exemple de dones que depenen del sou del marit i a la mínima desavinença es veuen amb les mans fermades. Malament quan depens dels altres, per una raó o altra. Els joves independents són un exemple. Quan ho aconsegueixen es pot afirmar que han madurat del tot, que ja la poden campar sols i per tant que ja no tenen necessitat de parar la mà als papàs i si poden viure dels seus propis recursos i mitjans. Si un jove és independent és senyal que té feina, enhorabona, que té un sou digne, déu n'hi do, i que té accés a una casa, ai caram!, que se la pot pagar, ualà! I a més li queda un raconet per no morir de fam. En aquests temps aconseguir la independència és tota una heroïcitat. Sempre tenint en compte la incertesa del mercat laboral, els contractes penosos i les pèrdues de drets dels assalariats. Però si tira endavant, felicitats per la independència.

Quan una cosa es posa de moda, ja pots arrufar el nas, ja que és senyal d'una mancança. Sempre volem allò que no tenim. Ara, fixau-vos-hi bé, els currículums educatius van plens de la paraula autonomia de l'alumnat, justament quan cada vegada ho son manco. Com que ara també avaluam els estudiants segons les competències que «són capaços» de desenvolupar, cosa difícil de quantificar, resulta que els professors hem de decidir si un al·lot és competent o no, és a dir si és responsable del seu propi aprenentatge, si és perseverant en la feina, si té prou autoestima i sap controlar les estratègies de gestió i valoració per afrontar problemes, si sap aprendre dels errors, si té criteris propis i és capaç d'imaginar projectes i sap dur-los a la pràctica, tot plantejant les opcions possibles... l'alumne que es proposa objectius, fa plans, se'n responsabilitza, coneix les limitacions, pren decisions i rectifica, extreu conclusions i avalua els resultats... aquest és un alumne autònom, però encara no serà independent. En síntesi, diu la llei, la competència de l'autonomia (i iniciativa personal) és complexa i els professors en passam un fum per endevinar-ho. Sí molt polit, és el que hauríem d'esperar d'un alumne normal. Però la normalitat és una cosa cada vegada més mala de trobar als centres educatius i els alumnes, molts, massa, són ben poc autònoms, i per suposat no gens independents.

Donam per bo que si una persona és independent és un valor al seu favor. Contràriament les persones dependents són valorades de forma crítica. Per suposat que una altra cosa són les persones que també anomenam dependents per alguna discapacitat. La llei de la dependència havia d'ajudar l'entorn d'aquestes persones. Els polítics governants van decidir buidar el pressupost d'aquest capítol i donar-lo als ratos i companyia bancària.

A mi em preocupa les discapacitats manifestes dels alumnes «normals». És clar que com més petits més atencions necessiten, és a dir que són més pendents dels majors. Però quan ja tenen una certa edat, quan per exemple ja els consideram útils per a la vida laboral, que és als setze anys, i per tant se'ls pressuposa prou madurs com per a desenvolupar-se en la vida sociolaboral, aleshores les mancances i les dependències són un problema. El mal és que en aquesta Espanya que els treu del mercat laboral, els joves són dependents econòmicament dels vells, una trista desgràcia provocada per un sistema insuportable i deficient. Molts dels meus alumnes de 4t ESO, setze anys, són terriblement dependents i no pateixen cap tipus de mancança física o psíquica. Ho són per educació, vull dir que són dependents perquè així els hem fet entre tots, especialment el seu entorn familiar, però probablement també per la seva formació escolar. Repartirem les culpes. Em trob tot sovint que si en un exercici o en un deure escolar no estàs ben damunt demanant els deures, exigint la ressenya, animant a la lectura, empenyent a l'estudi, reclamant la redacció, obligant a l'exposició, recordant les diverses feines, etc. simplement no ho farien. Sempre van a remolc i ben poques vegades prenen iniciatives. És clar que també tenim alumnes excel·lents. Però la tònica general és el poc esforç, allò de ho deixaré per demà, ja m'ho explicaran, ja m'ho trobaré, m'és igual... me da igual diuen, en un flagrant castellanisme. Jo els commín que siguin independents en el futur i que ara mateix haurien de ser més autònoms.

Si és bo que els individus siguin independents, per què no ho han de ser també els pobles?



dilluns, 23 de febrer del 2015

Deu, mirada endins

Llibre de dibuixos de Francesc Florit i textos de Macià Florit, pare i fill, fet a cavall de Menorca i Barcelona entre 2014  i 2015:
http://issuu.com/maciaflorit/docs/llibre_deu_final



dimarts, 10 de febrer del 2015

Els talaiòtics d'ara mateix


Al Consell Insular de Menorca se li acumulen els problemes. No m'estranya, perquè tard o d'hora la mala gestió sol treure els nyaps. El desastre medioambiental en la gestió dels residus a la planta de reciclatge de Milà; l'estira i arronsa amb la UTE d'ampliació del tram de la carretera entre Maó i Alaior que demana més doblers i redueix l'activitat; la pèrdua del plet i la indemnització dels hotelers de Gesgarden; el desencontre amb l'associació hotelera ASHOME per la promoció turística; el flicot amb la concessió de llicència per a la construcció d'un parc aquàtic a Sant Lluís; l'aprovació de la Norma Territorial Transitòria sense consens i abocada només a la recepta de sempre, la construcció. I finalment el transport aeri de l'illa, tan mal atès com sempre, sense resoldre. Per no parlar de l'enfrontament amb diversos col·lectius ciutadans. Resulta curiós que els problemes acumulats són protagonitzats per les grans empreses constructores, hoteleres i companyies de vol. Els grans maldecaps de la nostra institució són els rics. Bon exemple. Sembla que el Consell Insular governa amb l'ai al cor sota les exigències de promotors urbanístics i negociants del turisme barat.

El darrer cas és, com sol ser habitual, un garbuix d'acusacions entre el govern, l'oposició i els empresaris. A veure si ho entenc. Les notícies, no sé si mal redactades o males de redactar, no s'expliquen gaire clar. Tot gira al voltant d'una nova infraestructura turística, un parc aquàtic a Biniancolla promogut per la propietat d'un hotel obsolet construït al costat. La jugada és aquesta: si faig un parc aquàtic al costat, el meu hotel es revaloritzarà i vindran més turistes. Hi ha qualque moment que sembla que ens tractin d'idiotes. La qüestió de fons és que aquest parc s'ha començat a construir dins una zona rural protegida on no s'hi podia construir. La solució que ha trobat el Consell del PP ha estat la que aplica cada vegada que es planteja una obra il·legal. Primer demanar informes tècnics perquè avalin el permís i llavors cercar l'estratagema adient per donar cobertura legal. Però li ha sortit el tir per la culata: els informes han estat negatius i per tant el Consell ha decidit... fer més informes. L'estratagema és declarar el projecte d'interès general, una figura retòrica que els poetes no fan servir i torna el blanc immaculat en negra com la nit. Cal recordar el cas de d'un hotel rural que feia i desfeia davant els nassos de l'autoritat, de molta utilitat pública.


video promocional del Consell Insular
El Consell va declarar d'interès públic un negoci privat. Perquè la cosa va així de grossa. Les raons de la declaració es basaven en la desestacionalització del producte turístic. Si entenem desestacionalitzar el fet d'allargar la temporada, no hi ha res millor que un parc aquàtic, perquè els futurs turistes els agrada banyar-se a l'aigua gelada de les piscines. Hi ha qualque estona que semblam banaules o, com diuen ara, som molt talaiòtics. És el genial lema de la campanya del Consell Insular. No sé si la campanya està pensada per al patrimoni arqueològic o per al patrimoni genètic dels menorquins. Ho som tant, de talaiòtics, que els menorquins combregam amb rodes de molí.

Les altres empreses de la competència que tenen en marxa un parc aquàtic a l'illa, que són tres, han fet un crit al cel i en conseqüència han posat un recurs en contra i han anunciat un contenciós als tribunals. Idò què s'esperaven? Diuen per exemple que hem van haver de pagar uns terrenys molt més cars, terrenys urbans dins urbanitzacions. Diuen també que el parc nou projectat de Biniancolla no farà altra cosa que minvar la competitivitat de les empreses existents. És habitual sentir dir als empresaris i promotors que no es poden negar aquestes iniciatives perquè creen llocs de feina. I davant el fet penós de la poca feina que hi ha, molts s'hi aboquen sense cap altra consideració. És una enganyifa més.

I ara ve el toc de gràcia dels actuals governants del PP. L'equip Tadeo (com és que el corrector me'l marca com a dolent?) diu que si aturen les obres iniciades, el desgavell serà pitjor i tots ho pagarem com hem de pagar Cesgarden, la gran amenaça. El mateix promotor ja ens ho ha advertit. Trob que m'he perdut, talaiòtic com som. A veure si ho he pescat. Primer ho fan malament i llavors diuen que posar-hi remei sortirà més car la salsa que el peix. Genial gestió de la cosa pública. I si ho haguessin pensat abans? Com podien donar llicència d'interès general quan només té interès particular? L'oposició ha demanat que la concessió d'aquesta figura retòrica sigui més rigorosa, que hi hagi més control i que se sotmeti a uns paràmetres més clars. Però el PP no ho ha volgut perquè... així no podrien fer el que volen com han fet aquesta vegada.

Em sap greu de reconèixer que davant aquesta i altres cafrades polítiques no em surti més que el to irònic i la farsa com a resposta. I és que sovint no ens queda més remei que picar pedra com feien els nostres avantpassats que construïen navetes i talaiots, tot pensant que d'ençà fa uns 3500 anys els menorquins conservam intacte una mentalitat prehistòrica construint parcs aquàtics per als turistes desestacionalitzats.