Molts
volen la independència, però són ben poc autònoms. Alguns altres
que diuen ser autònoms no saben qui els encalça. Si realment fóssim
autònoms, tal vegada no faria falta la independència. Jo crec que
qui vulgui ser independent, que ho sigui. De fet és molt millor que
la gent sigui independent, és a dir que no depengui sempre dels
altres. El món seria més senzill, no? Però no, ca! Açò de ser
independent, o fins i tot autònom, és un pecat gros.
Sempre
havíem mirat amb bons ulls la independència i l'autonomia. Es
valorava que cadascú s'espavilés pel seu compte. Quan una persona
és independent té molt de guanyat. En cas contrari apareixen molts
problemes. És el tràngol per exemple de dones que depenen del sou
del marit i a la mínima desavinença es veuen amb les mans fermades.
Malament quan depens dels altres, per una raó o altra. Els joves
independents són un exemple. Quan ho aconsegueixen es pot afirmar
que han madurat del tot, que ja la poden campar sols i per tant que
ja no tenen necessitat de parar la mà als papàs i si poden viure
dels seus propis recursos i mitjans. Si un jove és independent és
senyal que té feina, enhorabona, que té un sou digne, déu n'hi do,
i que té accés a una casa, ai caram!, que se la pot pagar, ualà!
I a més li queda un raconet per no morir de fam. En aquests temps
aconseguir la independència és tota una heroïcitat. Sempre tenint
en compte la incertesa del mercat laboral, els contractes penosos i
les pèrdues de drets dels assalariats. Però si tira endavant,
felicitats per la independència.
Quan
una cosa es posa de moda, ja pots arrufar el nas, ja que és senyal
d'una mancança. Sempre volem allò que no tenim. Ara, fixau-vos-hi
bé, els currículums educatius van plens de la paraula autonomia de
l'alumnat, justament quan cada vegada ho son manco. Com que ara també
avaluam els estudiants segons les competències que «són capaços»
de desenvolupar, cosa difícil de quantificar, resulta que els
professors hem de decidir si un al·lot és competent o no, és a dir
si és responsable del seu propi aprenentatge, si és perseverant en
la feina, si té prou autoestima i sap controlar les estratègies de
gestió i valoració per afrontar problemes, si sap aprendre dels
errors, si té criteris propis i és capaç d'imaginar projectes i
sap dur-los a la pràctica, tot plantejant les opcions possibles...
l'alumne que es proposa objectius, fa plans, se'n responsabilitza,
coneix les limitacions, pren decisions i rectifica, extreu
conclusions i avalua els resultats... aquest és un alumne autònom,
però encara no serà independent. En síntesi, diu la llei, la
competència de l'autonomia (i iniciativa personal) és complexa i
els professors en passam un fum per endevinar-ho. Sí molt polit, és
el que hauríem d'esperar d'un alumne normal. Però la normalitat és
una cosa cada vegada més mala de trobar als centres educatius i els
alumnes, molts, massa, són ben poc autònoms, i per suposat no gens
independents.
Donam
per bo que si una persona és independent és un valor al seu favor.
Contràriament les persones dependents són valorades de forma
crítica. Per suposat que una altra cosa són les persones que també
anomenam dependents per alguna discapacitat. La llei de la
dependència havia d'ajudar l'entorn d'aquestes persones. Els
polítics governants van decidir buidar el pressupost d'aquest
capítol i donar-lo als ratos i companyia bancària.
A
mi em preocupa les discapacitats manifestes dels alumnes «normals».
És clar que com més petits més atencions necessiten, és a dir que
són més pendents dels majors. Però quan ja tenen una certa edat,
quan per exemple ja els consideram útils per a la vida laboral, que
és als setze anys, i per tant se'ls pressuposa prou madurs com per a
desenvolupar-se en la vida sociolaboral, aleshores les mancances i
les dependències són un problema. El mal és que en aquesta Espanya
que els treu del mercat laboral, els joves són dependents
econòmicament dels vells, una trista desgràcia provocada per un
sistema insuportable i deficient. Molts dels meus alumnes de 4t
ESO, setze anys, són terriblement dependents i no pateixen cap
tipus de mancança física o psíquica. Ho són per educació, vull
dir que són dependents perquè així els hem fet entre tots,
especialment el seu entorn familiar, però probablement també per la
seva formació escolar. Repartirem les culpes. Em trob tot sovint que
si en un exercici o en un deure escolar no estàs ben damunt demanant
els deures, exigint la ressenya, animant a la lectura, empenyent a
l'estudi, reclamant la redacció, obligant a l'exposició, recordant
les diverses feines, etc. simplement no ho farien. Sempre van a
remolc i ben poques vegades prenen iniciatives. És clar que també
tenim alumnes excel·lents. Però la tònica general és el poc
esforç, allò de ho deixaré per demà, ja m'ho explicaran, ja m'ho
trobaré, m'és igual... me da igual diuen, en un flagrant
castellanisme. Jo els commín que siguin independents en el futur i
que ara mateix haurien de ser més autònoms.
Si
és bo que els individus siguin independents, per què no ho han de
ser també els pobles?