Autonomia i independència

Molts volen la independència, però són ben poc autònoms. Alguns altres que diuen ser autònoms no saben qui els encalça. Si realment fóssim autònoms, tal vegada no faria falta la independència. Jo crec que qui vulgui ser independent, que ho sigui. De fet és molt millor que la gent sigui independent, és a dir que no depengui sempre dels altres. El món seria més senzill, no? Però no, ca! Açò de ser independent, o fins i tot autònom, és un pecat gros.

Sempre havíem mirat amb bons ulls la independència i l'autonomia. Es valorava que cadascú s'espavilés pel seu compte. Quan una persona és independent té molt de guanyat. En cas contrari apareixen molts problemes. És el tràngol per exemple de dones que depenen del sou del marit i a la mínima desavinença es veuen amb les mans fermades. Malament quan depens dels altres, per una raó o altra. Els joves independents són un exemple. Quan ho aconsegueixen es pot afirmar que han madurat del tot, que ja la poden campar sols i per tant que ja no tenen necessitat de parar la mà als papàs i si poden viure dels seus propis recursos i mitjans. Si un jove és independent és senyal que té feina, enhorabona, que té un sou digne, déu n'hi do, i que té accés a una casa, ai caram!, que se la pot pagar, ualà! I a més li queda un raconet per no morir de fam. En aquests temps aconseguir la independència és tota una heroïcitat. Sempre tenint en compte la incertesa del mercat laboral, els contractes penosos i les pèrdues de drets dels assalariats. Però si tira endavant, felicitats per la independència.

Quan una cosa es posa de moda, ja pots arrufar el nas, ja que és senyal d'una mancança. Sempre volem allò que no tenim. Ara, fixau-vos-hi bé, els currículums educatius van plens de la paraula autonomia de l'alumnat, justament quan cada vegada ho son manco. Com que ara també avaluam els estudiants segons les competències que «són capaços» de desenvolupar, cosa difícil de quantificar, resulta que els professors hem de decidir si un al·lot és competent o no, és a dir si és responsable del seu propi aprenentatge, si és perseverant en la feina, si té prou autoestima i sap controlar les estratègies de gestió i valoració per afrontar problemes, si sap aprendre dels errors, si té criteris propis i és capaç d'imaginar projectes i sap dur-los a la pràctica, tot plantejant les opcions possibles... l'alumne que es proposa objectius, fa plans, se'n responsabilitza, coneix les limitacions, pren decisions i rectifica, extreu conclusions i avalua els resultats... aquest és un alumne autònom, però encara no serà independent. En síntesi, diu la llei, la competència de l'autonomia (i iniciativa personal) és complexa i els professors en passam un fum per endevinar-ho. Sí molt polit, és el que hauríem d'esperar d'un alumne normal. Però la normalitat és una cosa cada vegada més mala de trobar als centres educatius i els alumnes, molts, massa, són ben poc autònoms, i per suposat no gens independents.

Donam per bo que si una persona és independent és un valor al seu favor. Contràriament les persones dependents són valorades de forma crítica. Per suposat que una altra cosa són les persones que també anomenam dependents per alguna discapacitat. La llei de la dependència havia d'ajudar l'entorn d'aquestes persones. Els polítics governants van decidir buidar el pressupost d'aquest capítol i donar-lo als ratos i companyia bancària.

A mi em preocupa les discapacitats manifestes dels alumnes «normals». És clar que com més petits més atencions necessiten, és a dir que són més pendents dels majors. Però quan ja tenen una certa edat, quan per exemple ja els consideram útils per a la vida laboral, que és als setze anys, i per tant se'ls pressuposa prou madurs com per a desenvolupar-se en la vida sociolaboral, aleshores les mancances i les dependències són un problema. El mal és que en aquesta Espanya que els treu del mercat laboral, els joves són dependents econòmicament dels vells, una trista desgràcia provocada per un sistema insuportable i deficient. Molts dels meus alumnes de 4^t ESO, setze anys, són terriblement dependents i no pateixen cap tipus de mancança física o psíquica. Ho són per educació, vull dir que són dependents perquè així els hem fet entre tots, especialment el seu entorn familiar, però probablement també per la seva formació escolar. Repartirem les culpes. Em trob tot sovint que si en un exercici o en un deure escolar no estàs ben damunt demanant els deures, exigint la ressenya, animant a la lectura, empenyent a l'estudi, reclamant la redacció, obligant a l'exposició, recordant les diverses feines, etc. simplement no ho farien. Sempre van a remolc i ben poques vegades prenen iniciatives. És clar que també tenim alumnes excel·lents. Però la tònica general és el poc esforç, allò de ho deixaré per demà, ja m'ho explicaran, ja m'ho trobaré, m'és igual... me da igual diuen, en un flagrant castellanisme. Jo els commín que siguin independents en el futur i que ara mateix haurien de ser més autònoms.

Si és bo que els individus siguin independents, per què no ho han de ser també els pobles?