Presentació
del llibre-catàleg. Ca n'Oliver. Maó. 27 de novembre de
2015
Francesc
Calvet. Fins aquí. Catàleg de l'exposició al Museu Menorca.
Ed. Família Calvet Pomés. Menorca 2015
Estimat
Quico,
t'escric
aquesta carta que no t'arribarà, però que tanmateix esper que faci
present el teu esperit. Serà com una invocació. He acceptat amb
gust la petició que m'ha fet na Montse i els teus fills de presentar
el llibre que resumeix la teua creació plàstica.
El catàleg
arriba amb un any i mig de retard. Ja saps que els catàlegs solen
presentar-se just en la inauguració de l'exposició, de la qual n'és
una derivació. Però esperar haurà valgut la pena perquè el
resultat és excel·lent. Crec que tu n'estaries ben satisfet, perquè
més enllà de la catalogació que fa un catàleg, ara tenim un
llibre, el teu llibre. És un bon llibre-catàleg. Ja es nota que qui
hi ha anat al seu darrere ho ha fet amb el gust de les coses ben
fetes. N'Hèctor i en Jordi han fet una bona feina, s'hi han dedicat
a fons. No podia ser d'altra manera: aquest llibre reprèn
l'homenatge que la teua dona i els fills reten a l'espòs, al seu
pare, quan et van organitzar una exposició antològica juntament amb
el Museu de Menorca, deu anys després de la teua mort. Ens vas
deixar massa prest, punyetero. Aquest homenatge que es va fer
extensiu llavors per molta altra gent. Tu no ho vas veure, però jo
hi era i et puc assegurar que en aquella exposició va participar un
bon grapat de persones que d'una manera o altra estaven lligades amb
tu, o millor dit que tu va lligar: músics, poetes, actors, gent de
la faràndula que miren de fer girar el món amb pessigolles al cos i
al cervell. Gent que estimaves i que t'estimava.
Aquella va
ser una exposició que et mereixies, la retrospectiva d'una llarga
trajectòria amb una evolució de recerca contínua, segmentada en
deu etapes, les giragonses i els canvis que la teua rebel·lia i la
teua inquietud et van portar a transitar, sense permisos, què és
açò de demanar permís? Et guiaves per l'única llei que regeix
l'activitat artística que no és altra que la seva pròpia dinàmica
interna, sense excuses, sense motivacions que no siguin les raons
intuïtives de la sensibilitat personal, però atenta alhora al batec
de la vida comuna. I punt. Perquè l'art és l'àmbit de la màxima
llibertat. Jo crec que eres artista perquè estimaves la llibertat. O
a la inversa: com que volies llibertat ets vas fer artista. En el
reialme de l'art, cadascú es fa les regles del joc, res no ens
impedeix, i manco en tu, de dir, de fer, d'imaginar, de configurar el
món a la mida del desig, a la mesura dels somnis.
El llibre
catàleg per tant recull l'exposició inaugurada l'estiu del 2014 al
Museu de Menorca i uns mesos més tard va omplir la Sala
d'exposicions El Roser de Ciutadella. Et deman disculpes, perquè a
la inauguració de Ciutadella no hi vaig poder anar. M'hauria agradat
que la teua retrospectiva rodés també per Mallorca i per Catalunya.
Però ja saps prou bé en quina mena de país a mig fer vivim. Aquest
era un dels temes teus més preferits. Excurs: per què costa tant de
travessar la mar per fer circular els nostres productes a Palma i a
Barcelona? Dic jo que tot allò que produeix el Museu de Menorca
hauria de ser exportat als altres museus i sales d'exposicions, hi
deus estar d'acord, no?
En fi...
T'explic que el catàleg es divideix en tres parts. Per un costat
tenim els dos textos de presentació: el primer de Cristina Andreu,
que va fer de comissària, en el qual fa una explicació sumària de
la teua trajectòria artística. Segons Andreu, et vas s'inicia amb
el realisme social, ple d'ironia i de denúncia crítica; una segona
etapa marcada pel surrealisme que es caracteritza per paisatges
simbòlics i poètics; més tard arribes a l'informalisme i l'art
pobre amb incorporació d'objectes i tractament matèric; finalment
una última etapa que podríem anomenar existencialista, en què les
obres transmeten tensió i angoixa, fins a les obres darreres que vas
pintar, que són pròpiament metàfores del teu món interior. Tota
una evolució que, si t'hi fixes bé, és un camí cap a la
introspecció.
El segon
text és del teu amic d'Emili de Balanzó, en el qual et fa un retrat
íntim i emotiu, tot rememorant les tecles que com a artista vas
tocar durant la vida fins a configurar la melodia del teu pas per la
Terra: «ésser polièdric, net de cor, compromès amb el seu país,
enamorat de la poesia...». Si el poguessis llegir complet
t'adonaries, almanco a mi m'ho ha semblat, que fa una evocació
entranyable, fruit d'un sincerament del cor. Estimat Quico, ell també
t'invoca.
La segona
part important és la reproducció fotogràfica de les obres
seleccionades per a l'exposició, una antologia de 108 obres, la gran
majoria quadres, que permeten visualitzar un recorregut pels teus
motius, les tècniques, els procediments i els sentits, les
preocupacions i les dèries que tenies com artista. Vas pintar molt
més, ben cert. La reproducció dels colors és excel·lent, cosa
difícil d'aconseguir. Li demanaré a en Jordi com ho ha fet.
Entremig se citen alguns fragments de comentaris d'una desena
d'escriptors i crítics d'art que valoren i qualifiquen la teua
feina. No estic segur que compartiries el seu parer, però t'hauràs
d'aguantar. Resulta curiós comprovar com aquests fragments ressalten
uns mateixos valors de la teua obra, com si hi hagués un cert acord
que bascula entre la reflexió, la poesia i la denúncia. Escolta:
Rafael Santos parla de crítica social; Àngel Marsà diu que eres un
enamorat de l'impossible; Dabiel Giralt-Miracle parla de lirisme i
ironia, d'una afany d'escorcollament; Josefina Salord sobre la
condició humana de l'ànima profunda; Josep Maresma descriu l'obra
com d'una solitud poètica; el teu amic Pere Gomila pensa que és
plena de poesia; Francesc Galí Duffour hi observa la denúncia de la
contaminació de l'ànima; Dorothy Roatz hi constata la intensitat
del sentiment; i Guillem Asensio parla de tu també com un poeta.
Tota aquesta coincidència només pot dir una cosa: que la teua obra,
Quico, parla sola. La resta, tu diries que són collonades.
Finalment
el llibre es completa amb la catalogació tècnica de les obres i un
currículum d'exposicions i d'altres activitats que vas portar a
terme: professor d'art, escenògraf, cartellista. Només paraves per
fumar una pipa.
Del 1966,
quan comences la teva carrera artística, just tenies 19 anys, fins a
la teva mort prematura el 2004, amb les darreres teles pintades, hi
van prop de quaranta anys de producció. Tota una vida dedicada a
pintar. Amb tot, no vull fer-te una anàlisi de la producció ni de
resseguir la teva trajectòria, perquè açò mateix és el que
explica el catàleg de forma excel·lent amb els textos de na
Cristina Andreu, que en va ordenar els materials i en va redactar una
interpretació. I també amb el text de n'Emili, que, com t'he dit,
en fa un retrat de la teua persona i les teves circumstàncies. Els
ho agrairé de part teua. Gràcies a tots dos ens faciliten la
comprensió dels quadres d'una manera més profunda i encertada.
Però
deixa'm dir almanco que la teua personalitat polifacètica s'explica
perquè vas viure la vida i l'art de la manera com únicament la pot
entendre un artista, amb passió, abocant-t'hi totes les forces.
Entrar en els teus interessos és adonar-se de la riquesa interior
que estotjaves, no per cultivar-la com qui té cura d'un jardí
privat, particular, sinó per treure-la de dedins i llaurar el camp
per donar fruits i compartir-los. Tu eres així de generós. Perquè
una cosa és ben certa, i que crec que tothom s'hi avindrà i tu
n'eres prou conscient: la teua obra té sempre una dimensió
d'inconformista, tendent a la denúncia, amb esperit crític i sovint
burleta, irònic moltes vegades, juganer sempre i tanmateix amb un
deix d'inquietud existencialista. T'emprenyaves a vegades,
t'excitaves a estones per les mil punyides i estupideses que ens
regala la vida. Una excepció tal vegada són les obres més del 99 i
les que vas pintar els darrers anys, ja malalt, entre el 2003 i el
2004, obres que es tornen molt abstractes, però que tanmateix, per
la paleta obscura i opaca que vas emprar ens remet a temor, a
estupor, a neguit. Plena de gestos, de grafismes dramàtics,
d'escriptures epitàfiques. Trobar el pòsit que queda en totes les
obres no és fàcil, ja que en vas atendre diverses curiositat,
diversos afanys, un esperit inquiet el teu que donava via lliure a
l'expressió en pintura, escultura, il·lustració, escenografies,
mestratge i pedagogia, en música, poesia i literatura, en fi, en
compromís cultural i identitari. Què ho lliga tot? Jo hi veig
l'ànsia de llibertat i l'ànima lúdica. Ara ja pots riure sota el
nas. No te'n fotis. Aquestes paraules et sonarien un pèl
grandiloqüents, ja ho sé.
Probablement
et burlaries de mi si em sentissis dir aquestes parafrasejades
esparracades espaventades espaterrants. Què vols que et digui, amic,
si no en sé més. Ja m'ho perdonaràs.
Et llegiré
una cita teua que recull el catàleg i que manifesta la teua actitud
vital:
“No
he perdut mai el sentit de revolta. Procuro mantenir-lo sempre viu,
perquè em sembla que sense la capacitat d’emprenyar-te d’una
manera radical, i fins i tot a vegades violenta, no es pot viure”.
Et deia
que havia valgut la pena d'esperar perquè el catàleg està molt ben
editat. Acompanyar una exposició amb catàleg sembla avui com una
d'obligació, entre altres coses perquè d'alguna manera
democratitza, o socialitza l'obra original, sempre difícil de veure
i de cara de comprar. Jo som especialment fervent dels catàlegs.
Sort tenim dels catàlegs que ens fan arribar l'obra dels grans
mestres. Tu mateix a ca teua en tenies una bona col·lecció. És
clar que podem anar als museus i a les galeries, però el catàleg,
amb totes les distàncies, ens aproxima a l'obra.
En llegir,
repassar la teua trajectòria vital, m'he sentit com al·ludit, com
si jo seguís els teus mateixos passos, amb uns anys de retard per
part meva. Mira, jo també pint com tu, he confeccionat escenografies
com tu, tenc un compromís cultural semblant, col·labor amb
associacions com el GOB, Amnistia, etc., com tu; organitz recitals de
poesia, com tu, com tu m'agrada molt llegir, igualment som professor
com ho vas ser tu, i una cosa que encara ens unia més és la passió
per la llengua catalana i de rebot la preocupació pel país. Per
acabar-ho de rematar, com tu som del Barça. Bé, una cosa sí que
ens «distanciava»: la teua alçada feia dos Xecs. I és que el món
està mal repartit. Per cert, t'inform que el Barça juga en estat de
gràcia. Fa quatre dies 0 a 4 contra el Madrid. Força Barça. I el
país, una part del país està revoltat: aquella minoria que
reclamava independència ara no és minoria. Com no havíem de
connectar tu i jo? De fet va ser arran de ser el professor de català
dels teus fills a l'institut Ramis que vam establir amistat.
Et
comprenc molt bé, Quico, perquè a mi em passa igual: la vida és
tan refotudament fotuda que sols ens queden dues opcions: una és
inventar una vida millor, o diferent o simplement una altra vida, en
el reialme de la llibertat, recollida en l'art. L'altra és treure el
cap i donar cops de rebel·lia contra les foteses i les desgraciades
experiències humanes. No tenim per què renunciar a cap de les dues.
Tu no ho vas fer i seguiré el teu exemple. La intel·ligència, ja
ho saps, és pessimista, i la compensam amb l'òptima voluntat,
regada amb la ironia i un pessic d'indignitat.
M'has de
permetre que faci una reflexió entorn del sentit del catàleg i
d'algunes altres ocurrències que vénen al cas.
Un catàleg
serveix per millorar la comprensió de l'obra material feta per un
artista, o un grup d'artistes, o d'un conjunt d'obres d'una època, o
bé d'obres que essent de distintes èpoques i distints artistes
tenen un denominador comú que les entrelliga. Sigui com sigui un
catàleg és una explicació, verbal i gràfica, sempre pitjor, ben
cert, que l'experiència directa de la contemplació de l'obra
original. De la mateixa manera que no és el mateix besar la persona
estimada que besar la foto de la persona estimada, perquè no tens
res més a mà. Un catàleg és una semblança, una cosa que vol ser
una altra, una mena de recurs versemblant, un com si fos però no
és... Un catàleg mai no farà justícia a l'obra original i
tanmateix resulten imprescindibles i molt útils. Tan imprescindibles
que avui no s'entén cap exposició, cap gran exposició, sense
l'aval d'un catàleg. Què tenen els catàlegs que revolucionen les
exposicions? No basten les exposicions? Quin és el valor afegit d'un
catàleg? Tu, Quico deus tenir la teva opinió, la teua teoria. La
meua és molt senzilla: els llibres catàlegs ordenen l'obra, la
justifiquen, l'amplien a vegades. És el que m'ha succeït amb el teu
catàleg: he pogut veure unes línies de força al llarg de la teva
experiència artística que sense el catàleg hauria estat més
difícil de copsar. Però, i ara ve una opinió que no t'agradarà:
la funció més remarcable de totes és que el catàleg serveix per a
la promoció. És una eina de màrqueting. On va un comerciant sense
catàleg. La primera idea d'un catàleg que ens ve a la ment és el
d'IKEA, que com tants d'altres només té el propòsit de mostrar
productes per ser comprats. Però un catàleg d'art, a part dels
catàlegs de les subhastes, no són perquè es comprin les obres que
s'hi mostren. Tant de bo, no? Però tanmateix alguna cosa hi ha en
tota aquesta intenció. La promoció, l'exhibició, la validació;
l'oferta en definitiva per comercialitzar l'obra. Sí Quico, mal que
et pesi. Em pens que ens sortiràs per l'escala i, com Jesús
enfurismat, tot ofès ens trauràs del temple de l'art a fuetades.
També és
cert que el catàleg és un invent recent, modern. En tota la
història de l'art, de més de 35.000 anys, només apareixen fa poc
més de 100 anys. És un producte històric i és possible que així
com va aparèixer també desapareixerà.
Ben entès
però, un catàleg ens rescata de l'oblit i aquesta sí que és una
gràcia admirable: deixar constància de l'esdeveniment de
l'exposició. Com una memòria selectiva, classificada i diferida, en
no poder anar a casa dels Calvet-Pomés i fer una ruta per les altres
cases dels amics i col·leccionistes que tenen el privilegi de penjar
una obra teua a la paret, (ei, jo en tenc una i ara em sap greu de no
haver fet un parell d'intercanvi d'obres). Els altres mortals ens
conformarem amb la besada al paper de la fotografia. I gràcies.
Fèlix d'Azúa, sarcàstic ell, diu que el catàleg és un monument
funerari, que funciona com una làpida en record del difunt. Ara,
cada vegada que obrim el catàleg és com si et fessis present. Ben
mirat començam a fer catàlegs quan ens feim vells i quan abandonam
aquest món.
En els
papers que han escrit sobre tu, s'empren una rècula d'adjectius per
qualificar la teua obra: irònica, compromesa, surrealista, emotiva,
simbòlica, matèrica, poètica, abstracte, complexa, crítica,
ingènua, pobra, cal·ligràfica, informal, expressiva, objectual,
rebel... ja tornes a riure sota el bigotis. Però a mi me'n falta un
altre d'adjectiu: lúdica. Hi veig indicis (indicis, els senyals que
indiquen...). Alguns dels teus motius són jocs, però sobretot hi ha
una actitud lúdica, un sentit del joc, no en l'accepció infantil.
El teu amic Emili en parla una mica d'aquesta dimensió. No sé d'on
et ve aquest caire juganer i que es tradueix en la teva obra de
maneres diverses. En el mateix catàleg apareixen bitlles, cartes de
joc, titelles, mèrvols, (mèrvils a Maó), peces d'escacs, de
dòmino, llapis de colors, el TBO, la família Ulisses i Doña
Urraca, Meliton Pérez... oh benvinguts, passeu, passeu, de les
tristors en farem fum...
L'actitud
lúdica és un dels components de la creació i tu no només la
tenies, sinó que la manifestaves i la concretaves en les teues
pintures. Jugar és innat a l'home. Però molts homes abandonen
aquest instint en fer-se adults. Tu el vas mantenir intacte durant
tota la vida. El joc compateix amb l'art l'autonomia, jugam perquè
ens agrada jugar; i el desinterès, jugam sense cap altra finalitat,
perquè ens surt de l'ànima. Però el joc artístic, a diferència
dels altres jocs, cerca la permanència, allò d'essencial que hi ha
en el tumultuós riu de la vida. Hans-George Gadamer, en un llibre
preciós que porta el títol de La actualidad de lo bello,
explica que per entendre l'art actual cal anar a cercar en les
experiències humanes més fonamentals, en allò que ell anomena la
base antropològica de l'experiència estètica. I en aquesta
experiència fonamental hi trobam el joc com expressió del moviment
de tot allò que viu. El joc és una prolongació de la vida i l'art
també.
Diuen que
ser artista és en certa manera no deixar de mirar el món amb ulls
d'infant. Açò casa malament amb els adjectius que alguns crítics
t'han posat: consciència crítica, denúncia social, reflexió de la
condició social... No sé què en penses. Tan se val, la teua obra
no fa altra cosa que confirmar la complexitat humana. Llibertat, joc
i poesia, amb aquesta tríada, a què més podem aspirar?
En fi,
Quico, que ens tens ben divertits. Estaria bé de parlar una llarga
estona. Avui ho deixarem aquí, que aquesta carta que mai t'arribarà
ja s'ha fet prou llarga. Avui et celebram, t'invocam en un centre
d'art que fa poc s'ha obert a Maó i que esperam que sigui capaç de
donar joc als artistes inquiets com tu.
El teu
amic Xec, que a pesar de la distància que ara ens separa, tresca les
mateixes tanques que tu vas trescar.
Salut i
pintura i poesia i llengua i país. Visca el Barça.