dimarts, 22 de desembre del 2009

errat de comptes

Ens pensàvem que amb el restabliment de la democràcia, teníem les llibertats conquerides, com aquell que una volta dutxat es pensa que anirà net tota la vida. Ja veim que no. Les llibertats democràtiques i les conquestes de dret social s’han de conquistar cada dia i no és suficient. També ens pensàvem que una volta aprovada la llei de normalització de la llengua pròpia, la cosa aniria encarrilada cap al ple ús social del català. Anàvem errats de comptes. Cada legislatura ens toca de nou defensar principis elementals: que la llengua pròpia és la llengua catalana, la territorial, la històrica, que la seva salvaguarda implica fer-la llengua comuna d’ús social, que les disposicions afirmatives sobre el català són imprescindibles per redreçar un tractament històric de prohibicions i persecucions. Ara els abanderats contra la llengua catalana es diuen Ciudadanos a Menorca i Unión Progreso y Democracia a Espanya i prediquen el bilingüisme (no el seu, el dels altres, que ja ho som per obligació i per necessitat). Resulta com a mínim d’una incongruència impresentable. Volen que els pares puguin escollir en quina llengua han de fer l’ensenyament els seus fills. No diuen com. Hem de fer una escola a part per a ells? També es diuen defensors de la igualtat entre les dues llengües, però mai no els veureu defensar el català. Protesten per qualsevol minúcia comesa contra un castellanoparlant (sense proves) i en canvi callen contra les innumerables discriminacions que patim cada dia els catalanoparlants en moltes instàncies públiques. Els Ciudadanos es manifesten contra el nacionalisme català. Però en el fons ells tenen una mentalitat profundament espanyolista. Diuen també que el castellà està en perill, però ho fan des de la simple impressió subjectiva del seu rodol i no aporten cap dada contrastada, perquè les dades contrastades diuen exactament el contrari, que és la llengua catalana que es troba en perill. Els estudis seriosos indiquen que l’escola en català no va en detriment del nivell de castellà dels alumnes. Però aquestes veritats els incomoden perquè els desfà tot l’argumentari fariseu. Els Ciudadanos menorquins i UPD no pensen que totes les llengües siguin iguals en drets. Els Ciudadanos i UPyD diuen que només els individus tenen drets, no els territoris ni les comunitats. Si açò fora així s’aniria a la punyeta tot l’edifici jurídic internacional, nacional i local, començant per la noció mateixa d’Espanya. Tot plegat és un garbuix del nacionalisme espanyolista més vetust, carregat de contradiccions i que només té per objectiu continuar amb els privilegis del castellà a ca nostra.

diumenge, 22 de novembre del 2009


més habitual és que escrigui un post al diari de l'obrador, a mà, amb lletra cal·ligrafiada. Però aquesta vegada ho faig diractament al blog (altres en diuen bloc en aquesta llengua insegura). Heus aquí el testomoni que un matí de diumenge faig feina al teló que m'han encomanat JJMM de Ciutadella per a la representació de Les dones sàvies de Molière. Un garbuix de lletres sobre textos de la comèdia. Ja comença a tenir color. La foto me l'ha feta na Tònia, sa dona.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Què dirà un fill de son pare!


El poema que em vas enviar...

El poema que em vas enviar "Regal de llum" és molt representatiu de la teva creativitat, a la qual molt poc a poc em vaig acostant. El teu ull és profund, complex, alhora senzill i, sempre, orgànic, del fang de la terra. En Lau, de fet, no està tant enfora de tot aquest món d'il·luminacions i colors. L'altre dia, en una exposició oral de geografia, un company de classe va explicar que antigament (n'hi queden pocs exemples avui en dia) a la Xina un pintor no es podia concebre sense la paraula. Abans, els pintors xinesos sempre eren al mateix temps pintors, poetes i cal·lígrafs. Les tres activitats eren mirades de forma unitària. Crec que la teva figura s'apropa molt en aquesta forma d'entendre l'art. Ets un pintor xinès tradicional, tan abstracte com ho és l'argila i les copes dels arbres. Les formes no són gratuïtes. No pots entendre els teus quadres sense els poemes, els teus poemes són mirades als quadres, la teva lletra dels dietaris és cal·ligrafia pura i les pàgines s'omplen de dibuixos i lletres en moviment. Mai t'has pogut estar d'incloure petits poemes sobre les taules i les teles o d'il·lustrar amb borinots els quaderns de l'obrador. Record els teus preciosos llibres de cal·ligrafies, de coreografies lletrades, de vocabularis pictòrics, de gestos i paraules. Tot junt. Tot en un. Que més es pot demanar?

A més, com abans, recuperes. Recuperes les arrels, recuperes la quotidianitat dels teus entorns, na Tònia, en Lau, les tanques, animals, plantes, roques, platges, tempestes de tardor i berenetes d'estiu. No hi falta res. Un món sencer en una vida lluminosa. Regal de llum és un títol perfecte que engloba grans significats. La llum sempre t'ha fascinat, és el que ens permet veure i entendre. Almenys a nosaltres. Aquest poema de les cares és molt polit. Encara no m'he acabat el poemari de l'obrador que vas enviar. Aquí a Barcelona no trob el ritme adequat per entrar en tot aquest món que ens regales. A mi em serveix per tornar de tant en tant, amb una precisió mil·limètrica, al petit univers de les tanques i al cosmos reduït del mar i les terres de casa nostra. També per estar amb vosaltres. Els poemes són un pont per a mi, un pont profund i dolç.

No res, Xec. Et volia fer la lloança que et mereixes. El poema em va fer pensar en això dels pintors xinesos (supòs que també japonesos). A tu sempre et diuen que fas un art zen o d'estètica japonesa, però supòs que la teva relació espiritual amb els paisatges que estimes i que has arribat a conèixer amb tanta lucidesa van més enllà d'una estètica, d'una formalitat, parteix més de base, la manera d'entendre l'expressió.

Els colors, les paraules, les línies, moviments gestuals de l'escriptura, els significats de les lletres i les plantes.

Que vagi de gust, monpare!

Xerram prest, una besada a tothom!

Macià.

divendres, 30 d’octubre del 2009

La indignació com estat d'alerta

Diuen també que només la ira o la ràbia et manté despert. La sang bull i els ulls et cremen, els pèls s’ericen i la boca es torça. Mentre açò et passa, el cervell se’t trabuca. Jo diria que és més que estar viu. La indignació és l’estat més punyent de la consciència. Jo estic indignat. Dic que estic barallat amb mig món. M’indigna la poca indignació que tanta i tanta gent mostra, deixa de mostrar, almanco públicament, contra la injustícia. Em rebenta que els rics surtin indemnes dels judicis i se les sàpiguen totes per saltar-se les condemnes, perquè la institució judicial corresponent s’ha mostrat tan lenta perquè el delicte hagi prescrit, o tan permissiva que ningú del carrer n'entèn el resultat. Quina merda de justícia. Com és possible que les presons siguin plenes de desgraciats que es cerquen la vida i tan buida de poderosos lladres amb traje i corbata? Quina ràbia fa que els estafadors públics que s’han embutxacat impúnement dels doblers de la gent del carrer, encara voltin pel món amb cara de fatxenda. No és del tot lògic que els doblers públics són més molt més valuosos que els doblers privats? Per quina raó s'és més permissiu amb els delictes de corrupció política contra els béns públics que contra la propietat privada?

La debilitat de la democràcia produeix monstres i la feblesa dels poders públics fabrica fanfarrons del delicte. A Ciutadella, ciutat sense llei, far west dels caradures, contrada de màfies locals, garita de polítics engreixats, entre altres refinadures, és paradigma per a qui es vulgui indignar i mantenir-se despert. El Ciutadella Desperta, un altre invent del efectes col·laterals del PP, podria començar per aquí mateix. El cinisme polítics ha arribat a cotes insuperables. Per desgràcia nostra, ens semblam cada vegada més a la Itàlia de Berlusconi, on governa la Cosa Nostra.

La darrera consigna per a la indignació és que el delicte, tot i ser reconegut i condemnat, surt a compte. El missatge és claríssim: val més cometre un desastre urbanístic contra tota norma i llei a canvi d’una multeta, que no demanar permisos, pagar impostos, pagar projectes, etc. perquè açò resulta moltíssim més car que la sanció judicial (en aquest país no hi ha sancions administratives municipals a no ser que siguis de l’oposició). Indignant. Amb quina cara podrà l’Ajuntament de Ciutadella predicar el compliment de les lleis. Ara s’explica per què el PP no volia entrar en el consorci de disciplina urbanística. No volien cap disciplina, només la seva, com solen reclamar les organitzacions mafioses.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Na Neus, m'ha enviat foto dels presentadors del conte Huracán, i un dels seus dibuixos originals. Fantàstic. Heus-los



diumenge, 18 d’octubre del 2009

HURACÁN


Presentació Huracán
Francesc Florit Nin

Avui presentam un llibre molt polit. Cada any es publiquen mils de llibres i no els podem presentar tots. Però avui presentam aquest als fillets de Ciutadella perquè la persona que l’ha dibuixat és una mestra de Ciutadella. Ella és na Neus Bruguera. Na Neus és il·lustradora, mestra i llicenciada en comunicació audiovisual. Per ella el món del llibre no té secrets, o els secrets que té els sap tots, ja que sap fabricar paper, sap enquadernar, sap gravar i fer litografies i serigrafies, sap pintar i sobretot sap dibuixar contes.

A Barcelona va fer el Postgrau d’il·lustració Creativa i Tècniques de Comunicació Visual a l’Escola Eina. Ha treballat com a il·lustradora de revistes, ha dissenyat cartells, col·laborat en il·lustracions de llibres de divulgació i també ha il·lustrat llibres per a nens ,com aquets que llegirem avui. Com que ho fa molt bé, la seva feina ha estat reconeguda amb premis. Per exemple En Banyeta de na Teresa Duran publicat l’editorial Destino, que va rebre una Menció per la Innovació Gràfica, el premi de la Critica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil. 29 Historias disparatadas d’Ursula Wolfel de l’editorial Kalandraka, que ha estat seleccionat a una fira internacional d’Alemanya. També ha impartit cursos de formació al professorat. Actualment fa de mestra a una escola de primària.

De petita ja dibuixava com fan molts fillets. Però ella va continuar de major i no ho ha deixat mai fins que ara ja és una professió. Quan viatja, i viatja tant com pot, sempre du una llibreta on escriure i dibuixar i en deu tenir moltes. Jo n’he vist una i són una meravella. Però quan ha d’il·lustrar una conte a partir d’un text aleshores va proves i proves fins que troba el to que s’adiu més amb la història que el llibre explica. Per a na Neus els dibuixos de la il·lustració i el text del conte no tenen per què dir el mateix, són llenguatges que dialoguen entre ells per donar un nou significat, una nova interpretació integrada del dibuix i la lletra.

I açò és el cas del llibre Huracán de l’Editorial Kalandraka. El text original és escrit en basc. L’editora l’ha publicat en castellà i en gallec. A veure si un dia podem disposar també de la versió catalana.

L’autor del text és Txabi Arnal, un escriptor basc que ha publicat una dotzena de llibres de literatura infantil i juvenil. Fa de mestre a un col·legi de Vitòria i exerceix de professor a l’Escola de Magisteri de la Universitat del País Basc. Diu que també toca guitarra, però que li surt millor escriure contes. Que li encanta explicar històries imaginatives i plenes de sentit.

Huracán és una història imaginativa, fins i tot és fantasiosa. Quan obrim un llibre tots ens miram primer els dibuixos. Si els dibuixos ens agraden, ens el quedam, encara que la història que explica tal vegada sigui molt divertida o interessant i entretinguda. Abans de les lletres, el dibuixos reclamen l’atenció. Primer perquè inicialment en color, després en blanc i negre i al final una altra vegada en color: tot té el seu perquè. Són dibuixos fets a base de retxes, només retxes, com si na Neus Bruguera imités l’estil inicial dels infants quan fan els primers garbuixos. Les retxes però no són un garbuix de línies caòtiques, sinó que tenen un ordre molt primmirat i, sobretot tenen un ritme casi musical, com si fos un vent de notes fetes per un violí. Aquestes retxes són fetes amb les eines més elementals de dibuixant, els llapis. Els llapis és la primera eina que agafam per començar a dibuixar i a escriure. Com a eina elemental, la gent pot pensar que poca cosa especial podem fer. Idò no, na Neus és un exemple de com amb gairebé no res es poden realitzar uns dibuixos preciosos. Només amb llapis, amb grafits de diversa duresa, i amb llapis de colors, na Neus traça unes retxes de mestra. Les il·lustracions d’Huracán són, en la seva senzillesa, d’una riquesa cromàtica deliciosa i d’una composició neta, elegant i alhora molt dinàmica, d’acord amb la història del text. Els dibuixos són plens de detalls que demanen una mirada atenta, de personatges mig amagats, de casetes amb forma de cara, d’arbres que semblen flames de foc, de poblets que semblen persones. Els personatges anònims que apareixen dibuixats són tendres, encara que siguin fets d’una manera geomètrica, línies rectes i cercles, que podrien donar un resultat fred. En el cas dels dibuixos de persones en na Neus, la caracterització en canvi es fa molt agradable, molt amable: són per un costat xistosos, i per un altre costat ingenus.

La destresa expressiva de na Neus en aquests dibuixos fa que si no llegíssim el text, només mirant els dibuixos ens faríem una idea molt clara del que passa, de la història contada. M’agraden molt els llibres que no s’han de llegir. Però també m’agrada llegir-los. El llibre Huracán són d’aquells que no necessiten lletra. Però en té i també és una història polida, que treu molta de la saviesa dels contes populars: repeticions, paraules encadenades, estructura circular i trama acumulativa... Del text només us vull dir una cosa: que tracta de les coses importants, és a dir, de totes les coses, perquè totes les criatures per petites i senzilles que siguin tenen molta importància, perquè totes contribueixen a fer el món. Per açò la història del conte Huracán és sobre la imaginació i ens permet una reflexió: que les aparences enganyen i que ens hem de pensar les coses dues, tres, quatre i cinc vegades, perquè la solució pot ser allà on no cercam.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Presentació del poemari Funàmbuls de llum d'Edgar Alemany









Funàmbuls de llum d’Edgar Alemany
Francesc Florit Nin

Fa uns anys hi va haver una d’aquelles polèmiques, que solen ser cícliques, entre dues tendències de la poesia catalana. Avui que presentam el segon llibre de poesies d’Edgar Alemay, un al·lot tan jove que no crec que hagi tingut temps encara de posicionar-se entre els imparables i els defensors de Josep Carner. Ben cert que n’Edgar té les seues particulars fílies i fòbies, tocant a la poesia. Aquelles disputes crec que són ben artificioses: que cadascú campi com pugui perquè les etiquetes enlloc de clarificar, sovint enganyen i destorben.
Ara bé, en presentar un llibre de poesia, en un exercici d’anàlisi i de comprensió i de sensibilitat, no ens queda més remei que qualificar-la, posar-hi per tant etiquetes. Que hi farem.

N’Edgar Alemany forma part d’una nova fornada de poetes joves de Menorca. De Menorca, primera etiqueta. Bé, va néixer a Es Castell, ara fa vint anys, per tant és de Menorca. Però açò té una importància relativa, perquè no hi ha cap característi dels poetes nascuts a Menorca que els pugui agrupar, més enllà, és clar, de les referències geogràfiques a l’illa que apareixen als seus poemes. Vull dir que n’Edgar és menorquí simplement perquè hi ha nascut, res pus. Però jo no diria que la seva poesia és “menorquina”, perquè està del tot inserida en la normalitat literària de la poesia catalana i prou. La nova generació dels poetes joves, com en Tomeu Truyol, en Sergi Cleofé, na Blanca Ripoll, na Sara Guasteví, i d’altres.

Podem estar més que contents, avui celebram una de les millors expressions d’humanitat, el goig de la paraula poètica i, com veis, una nova colla de joves continuen aquest art. Perquè actualment Menorca es troba en plena efervescència creativa: en poesia, i en narratuva, en teatre i fins i tot en assaig i en recerca científica, però també en pintura, en música, potser no tant en urbanisme.

Cap altra generació anterior havia donat Menorca una talla qualitativa semblant de la creació literària. Narradors com Pau Faner, Josep M. Quintana, Maite Salord, Joan Pons, Esperança Camps; poetes com Ponç Pons, Pere Gomila, Joan F. López Casasnovas, formen una bastida plenament consolidada. Crec que estam davant període d’esplendor de les lletres menorquines. Menorca, sempre una mica de remolc dels moviments literaris moderns i de manera més aviat tímida, ja es troba del tot integrada en el concert de la contemporaneïtat. Ara, per tant, parlar de literatura menorquina només té un sentit estrictament geogràfic, de res més. Els escriptors menorquins poden tenir la mateixa consideració, posem per cas, que els escriptors gironins o els escriptors de la Safor.
Però per a la tradició literària menorquina, aquest fet de normalitat sí que té un valor de pes perquè ens sostreu la migradesa de l’aportació menorquina a la literatura catalana. En bona part del segle XX, “la literatura menorquina va estar sota mínims, tot i algunes puntes excepcionals” en paraules de Joan F. López Casasnovas. La generació actual, per tant, ha tingut al seu darrera una tradició literària menorquina més aviat escassa i desfassada. Però la producció d’ara mateix, especialment en els darrers 25 anys, ha estat espectacular i té com a antecedent el moment mogut dels anys 70 i 80, en la generació del recobrament de les llibertats democràtiques, un període també de fecundidat literària. Ara sorgeixen nous noms al costat d’aquells autors més o manco consolidats. Ara els escriptors menorquins publiquen les seves obres a Barcelona, a València o a Mallorca amb naturalitat com rarament succeïa, entrant així en els circuïts comercials de l’edició. N’Edagar Alemany, tot i la seva joventut n’és un exemple.

En poesia, Menorca no ha donat en el passat cap gran poeta, ni cap moviment literari específic com ha donat Mallorca. Només podríem adduir Àngel Ruiz i Pablo i Gurmersind Gomila, com a poetes destacables. Però qui coneix aquests dos autors fora del cercle restringit de l’illa? No tindrem un poeta de reconegut prestigi fora de Menorca fins ara, amb en Ponç Pons, un autor que ha estat prolífic en producció i en premis.

Durant els darrers anys hi ha hagut una gran activitat poètica: la col·lecció dels Quaderns Xibau, la celebració de recitals, els encontres de poesia de l’Ateneu de Es Castell, la convocatòria de premis, la creació de blocs a Internet, com illanvers, un blog que arrepelga més de dues dotzenes de poetes menorquins, exactament tranta-quatre, entre els quals hi trobareu n’Edgar. Aquesta és una nova generació d’empenta.

Però què hi fa la poesia en el món d’avui? Què canten els poetes menorquins d’ara? En el fons diuen el que sempre ha importat de dir: que la poesia és la tendresa del llenguatge i que el llenguatge ens fa humans. O com la defineix n’Edgar “el vincle entre reflex i reflexió”. El llibre Fonàmbuls de llum és una declaració de principis, perquè bona part del seu contingut se centra en la concepció mateixa de la poesia.

Aquest és el seu segon llibre publicat. El 2007 El Gall Editor li va publicar Calidoscopi, guanyador del premi Art Jove 2007. Després va participar a l’antologia de poesia jove Pedra Foguera, el més jove dels antologats ( Documenta Balear, Palma. 2008). El llibre que presentam Funàmbuls de llum, va ser guardonat amb la menció honorífica del Premi Martí i Dot de Sant Feliu de Llobregat del 2008. Esteim doncs davant l’inici d’una projecció literària, que ha començat amb força.

He d’afegir tanmateix, i no és res circumstancial sinó absolutament essencial en Edgar, que a més de poeta, el jove aquí present és músic, estudia violoncel i composició al Conservatori Superior del Liceu i que ho compagina amb estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona. D’altra banda tradueix la poesia del portugès Eugenio d’Andrade i la del francès Rimbaud i el llibre Sobre la certesa de Ludwing Wittgenstein. Quasi res. Poesia, música i filosofia és el triangle amorós en què es debat n’Edgar Alemany. O més ben dit, és el trípode en el qual se sosté la vida especulativa d’aquest jove. Abans els poetes solien ser, solíem ser, filòlegs, per bé o per mal. Ara són filòsofs –per bé o per mal, i músics, en aquest cas sempre per bé. La poesia de n’Edgar és en aquest sentit reflexiva i sonora alhora.
El llibre pren el títol d’un vers de Pere Gomila, i crec endevinar que es tracta bàsicament d’una iniciació a la recerca de la identitat personal, de la construcció de la identitat poètica, ple de disquisicions filosòfiques, transcendentals per un costat, però també experimentals i vitals. Fonàmbuls de llum té dues parts, separades per una cita de Palau i Fabre que diu
Quantes dones hi dormen,
en els meus versos, ah,
per sempre!
que indiquen clarament la temàtica de la segona part. La primera part és una reflexió metapoètica i antropològica, de les grans preguntes internes: qui som? què faig? per què? d’interrogació sobre la identitat i la poesia. El primer poema és ja un anunci del llibre, “Antropoètica”, poètica de l’home, en el qual, per trobar el poema “he menjat terra, he begut pluja, he plorat sal”. La segona part és una constatació de la relació amorosa, sobre l’experiència eròtica. Les dues parts deuen ser la cara i la creu de l’existència, mental i carnal, espiritual o anímica i material o sensual. El poeta és aquí el sonàmbul que va temptejant la realitat, i a les palpentes troba els indicis de la poesia i de la música, una veritat més autèntica, més fonda encara que més incerta. L’art, segons confessa l’autor, és l’única possibilitat d’escapada d’aquest món empastifat de kitsch.

Fonàmbuls de llum és farcit igualment de referències culturals, de cites de poetes, de filòsofs, músics, pintors i mites, especialment del mite poètic per exel·lència, d’Orfeu. Sorprèn certament aquest bagatge en un poeta tan jove i la maduresa amb què s’encara a la construcció segura i eficient de l’expressió poètica. Certament que hom podria esperar aquelles vel·leïtats dels joves poetes, plenes de sentiment i de dubtes, una mica recargolats en l’emoció i prenent mà a les expressions d’una sensibleria romàntica, sempre recurrent i caduca. Açò no passa en n’Edgar Alemany. Els seus versos són ben travats, les imatges poderoses i suggerents, l’expressivitat és continguda i eficaç, resolta en uns pocs versos. Hi ha en el llibre uns encerts brutals d’economia verbal. Em sembla per exemple extraordinari el poema “Llenguatge”:
Si la paraula és absència
la poesia és un món de solituds.
O aquests versos del poema Enyor:
més enllà del teu cos
tot són versos inútils

A mi especialment m’han agradat més els poemes amorosos de la segona part. Però açò són tot gustos particulars. Hi ha unes certes connotacions de Salvat-Papasseit, en la forma epigramàtica, per la sensualitat de les imatges i les diverses situacions amoroses: absència, gaudi, comiat, requeriment. En fi, com va dir Octavio Paz, la poesia és l’eròtica del llenguatge.

No sé com pot n’Edgar mantenir tants amants alhora: poesia, música, filosofia. Deu ser un bon amant. Ja ens pot explicar els detalls de com ho fa. Deu ser qüestió d’actitud, d’una actitud traduïda en paraules (i obres), atenta a reinventar la realitat i a formular universos d’interpretació. Poeta és qui sap omplir el món de presències amb el propòsit d’establir lligams afectius i solidaris amb les paraules i els sentits per tal d’eixamplar la mirada en la comprensió de la vida. El llibre Fonàmbuls de llum és precisament açò. Llegiu-lo en tot cas.

divendres, 2 d’octubre del 2009

La política edificant

Un poble silenciós pot tenir l’atractiu de la calma i de la mesura. Un poble callat, per contra, no té cap gràcia. Perquè són actituds ben diferents. Callam massa. A vegades, quan es digna a parlar més tost s'esgatinya de mala manera. Més que discutir, la majoria de les ocasions el que es fa és treure foc pels queixals. Ara es donen tots els ingredients d’una societat poc atenta a la qualitat de democràcia que s’hi menja. Votar-se en contra és l’esport preferit d’una gran part de la gent treballadora. Aran de cada una de les eleccions, ho tornarem a comprovar: la majoria votarà un partit que no els beneficiarà ni mica. El senyor Rajoy els diu que la immigració els perjudica i s’ho creuen. Els entabana amb la presumpta discriminació dels castellanoparlants i s’ho creuen. Els enganya amb les guerres justes i s’hi fiquen de quatre potes. Els ensarrona que la memòria històrica és confrontar els espanyols i s’ho empassen. Es presenta com el salvador de la pàtria i s’ho beuen. Els ensabona amb davallada d’impostos i s’hi tiren de cap. Partits com el del senyor Rajoy són imprescindibles per poder il·lustrar d’alguna manera el camí equivocat. El PP serveix exactament per dilucidar cap a on no hem de caminar. És d’una ajuda inestimable si no fos que tenim un poble callat, bastant cec i tocat de sord, que fa que l’opció política del PP en lloc de ser pròpia d’una minoria tronada esdevengui majoritària.Per córrer.

Les campanyes electorals i bona part dels poders dels medis elaboren constantment mentides i amaguen tant com poden els vertaders problemes de la gent del carrer. L’alçada del pensament polític no ha fet més que davallar escalons a mesura que han entrat en joc polítics tan edificants com imputats per la justícia i calamitosos de la vida pública que veuen en la política una manera de lucrar-se des de la més absoluta desvergonya. La corrupció no és circumstancial, és incardinada en la mentalitat del temps.

Tenim un poble callat que votarà més producte de la por que de la valentia, més provocat per la inèrcia que per la reflexió, més causat per la farsa mediàtica que per principis de regiment de la vida comuna. I enmig hi tenim els bisbes amb els seus pecats.

dijous, 17 de setembre del 2009

Cercles concèntrics


Cercles concèntrics


No hi ha cosa més enravessada que discutir amb un adolescent. Qui en tengui a casa que el confiti. Ben mirat, però, és un exercici que esmola el cervell, perquè has d’argumentar molt finament, i no basta. De fet no serveix de res. Només volen rebotar per fer-se a ells mateixos. Una volta has entès açò com a pare o com a mestre, llavors només cal armar-te de paciència i tira peixet.

El fet és que discutint sobre les identitats, van apareixent raons raonables, emotives, desraons i collonades. Tot mesclat, un còctel explosiu. Les identitats mouen molt. Som de naturalesa gregària. Som d’aquí, em sent d’allí, som i serem i deixarem de ser. Tots tenim una identitat i els adolescents la cerquen. Tenim identitat personal i col·lectiva. Tots tenim també una personalitat individual; però no crec per res que també tinguem una "personalitat col·lectiva", els termes en si s'exclouen, no són cap paradoxa, és una simple contradicció irresoluble. A mi em reventa que diguin que els menorquins són així i aixà, o que els madrilenys són d'aquesta manera i de tal altre. No, no, no. Crec que hi ha identitats, però no maneres de ser...Però: i si d'identitats en tinguéssim més d’una? I si en tenim d’amagades? I si en tinguéssim de reprimides? I si en tenim de negades? I si en tenim de possibles?

El món canvia i canvien les actituds. La societat d’ara s’ha fet més diversa en tots sentits: cultural, social, ètnica, lingüística, religiosa... Puc tenir més d’una identitat. És possible sentir-me partícep de grups distints i alhora. Fins i tot puc reivindicar la possibilitat de tenir identitats incompatibles, i que cadascú aguanti la seva pròpia esquizofrènia. La condició necessària perquè tot açò passi es troba justament en la idea de participació. La participació fa activar la pertinença, n’és el carnet d’identitat. Si particip de diverses instàncies aleshores puc afirmar que tenc una identitat múltiple o polivalent. Per què renunciar-hi? Som com anells concèntrics: per ser europeu he de ser mediterrani, per ser mediterrani he de ser espanyol, per ser espanyol he de ser català, per ser català he de ser balear, per ser-ho he de ser menorquí que per ser-ho he de ser del meu poble. La llàstima és quan algú pretén que les identitats siguin excloents o que et diguin quina mena de persona ha de ser una determinada identitat. Tanmateix certes identitats maten. La identitat espanyola ha estat molt sovint un jou. La identitat europea és encara una entelèquia. La identitat mediterrània ha estat oblidada. La menorquina pot ser...N’hi ha que boten anelles, amb tot el seu dret i negant les evidències. Un pot negar ser fill de qui és, però ho continuarà essent mal li pesi. El que costa més d’entendre és que els menorquins som una manera de ser catalans. Qui ho negui ho farà des del prejudici i la intencionalitat ideològica, legítima però esguerrada. Posau-hi raons emotives d’adolescència i el garbuix serà gros.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Col·laboracions per aprendre llengua


Col·laboració per a l’aprenentatge de la llengua
Francesc Florit Nin
Servei d’Ensenyament de la llengua.

Als centres educatius de Menorca tenim una gran diversitat d’alumnat respecte a la llengua i les cultures. Com tots els pares poden comprovar, a les classes dels seus fills hi ha al·lots i al·lotes d’origen divers, vinguts d’arreu del món. La majoria són persones nascudes a l’illa, però hi ha devers un 15 - 20 % que no han nascut aquí o que són de famílies provinents d’altres països que s’han instal·lat a viure a Menorca. La composició social, cultural i lingüística dels patis de les escoles menorquines han canviat molt en els darrers anys. Aquest nou panorama obliga els ensenyants a adaptar continguts i metodologies per donar una resposta eficient a aquesta diversitat.

La població escolar resultant de la forta immigració reclama una atenció educativa específica que els centres adopten d’una manera o d’una altra. Els estudis indiquen que el fracàs escolar és major entre els alumnes de famílies immigrades. Les raons són vàries: l’experiència del dol migratori, el desconeixement dels referents culturals, les dificultats d’aprenentatge d’una o de dues llengües noves, les situacions de precarietat familiar, a vegades econòmiques, la pèrdua dels lligams emocionals amb el país d’origen, etc.

Si una de les principals funcions que reclamam a l’educació és que doni oportunitats i que per tant compensi les possibles mancances inicials, aleshores els alumnes nouvinguts de la immigració hauran de tenir, no un tracte preferent, sinó una consideració específica. En aquest sentit, les escoles organitzen l’atenció educativa en programes com la immersió lingüística a primària, el PALIC (Programa d’Acollida Lingüística i Cultural) a secundària, i altres actuacions com els apadrinaments, les tutories, les adaptacions curriculars, la inclusió de continguts interculturals, etc.

Una de les principals preocupacions, com no pot ser d’altra manera, és que els alumnes adquireixin tan prest com sigui possible la principal eina de comunicació escolar que és la llengua en què es vehicula tot l’aprenentatge. Sense llengua, català i castellà, no hi pot haver progrés. Per açò com a mínim durant el primer any d’arribada d’un alumne nouvingut tot s’ha de focalitzar en la llengua: tots els mestres i professors són en primer lloc mestres i professors de llengua, sense la qual és impossible aprendre matemàtiques o ciències naturals. És més encara: tota la comunitat educativa ha d’actuar com a coadjuvants en l’adquisició de la nova llengua. Especialment els companys mateixos de l’aula són uns dels potencials d’aprenentatge lingüístic i cultural de primer ordre per a l’alumnat nouvingut. De fet, si els qui som al seu voltant feim necessària la llengua que necessita el nouvingut, serà en poc temps i amb una relativa facilitat que la llengua s’aprengui. En aquest sentit, l’èxit –o el fracàs- vindrà condicionat que tothom (ensenyants, alumnes, pares...) ajudi el nou alumne amb un acte molt senzill: parlant-li en català. Si les condicions són les adequades, aprendre una llengua nova és bastant fàcil. Basta que, amb una mica d’esforç, l’entorn social t’hi convidi.

Volem dir amb açò que tots som responsables de fer de la llengua catalana la llengua compartida a l’escola. Els programes educatius que funcionen i que donen els fruits esperats són aquells en què tothom hi posa de la seva part, quan tothom rema en la mateixa direcció, quan mestres i pares i alumnes es posen d’acord en els objectius i en els procediments a seguir.

Aquest estiu hem tingut una molt bona experiència de col·laboració entre diverses entitats: escoles, ajuntaments i el Govern Balear a través del Consorci per al foment de l’ús de la llengua catalana i el Servei d’Ensenyament de la Llengua a Menorca. Tant a Ciutadella com a Maó, els seus respectius ajuntaments han organitzat unes activitats durant els mesos de vacances d’estiu encaminades a afavorir l’acollida lingüística i cultural de l’alumnat nouvingut que duen a terme els centres escolars. Es tracta d’una actuació molt important perquè l’alumnat nouvingut continuï l’aprenentatge de la llengua durant uns mesos en els quals se sol perdre el contacte amb els companys d’aula i per tant perden la possibilitat d’interactuar en català.

L’acord de col·laboració amb l’Ajuntament de Ciutadella ha tingut uns resultats excel·lents. Els alumnes s’han divertit tot aprenent. Han agraït l’esforç posat en ells i nosaltres els agraïm el seu esforç. La nostra experiència ens demostra que la millor manera d’aprendre llengua és a través de l’amistat amb activitats lúdiques. Com a compromís adquirit en el Pla Municipal d’Interculturalitat, l’actual regidoria d’Educació ha fet una molt bona actuació en aquest sentit, actuació que tindrà continuïtat en els propers anys. Treballar per tant en una mateixa direcció és fonamental en els temes tranversals de l’educació: la convivència, la integració, la llengua.

Certament que l’escola és el principal lloc on els alumnes nouvinguts aprenen la llengua. Però aquests alumnes necessiten que l’entorn social també els ajudi i la millor ajuda no ve de fer-li el favor de parlar la seva llengua, sinó d’oferir-li la nostra. I açò es pot fer des de qualsevol àmbit de les relacions socials.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Símptomes inapel·lables




Em faig vell. Ves quin remei, què et pensaves? Com els vells tenc de tant en tant enrabiades, alternades per moments d’una absoluta relativitat de les coses. Tornar-se vell i remugar de tot deu ser un principi de llei universal com també ho deu ser la tranquil·la mirada al present des de l’atalaia dels anys. Pensar-hi em produeix un breu vertigen. Una mica de por apareix quan penses si el mal caràcter s’ha accentuat i si encara seràs més insuportable. Quina paciència la dels altres.

Els símptomes són innombrables innumerables indefinits i palmaris. Incontestables. No s’hi pot fer res. Memòria despistada, ferides tardanes, mapes a la pell, lentitud de la ullada...Tot s’hi acumula fins a l’enderrossall final. Però de tots els símptomes del temps personal, n’hi ha un que em desespera més que cap altre. L’evidència més patent del pas dels anys és que no entenc. No entendre, no comprendre, no copsar ni tan sols intuir un fil del que passa. Quan es perd el sentit del món, ja pots dir que pastures les darreres tanques.

M’ha passat fa poc un fet que confirma que em faig vell, certament. En entrar en un museu on s’exposaven obres d’art de la més rabiosa actualitat, avalades per la institució i pels sacerdots de la intel·lectualitat artística, i quedar astorat de no entendre res va ser definitiu. Fa temps podia entusiasmar-me per la gosadia d’un quadre, podia emocionar-me de la sorpresa d’una escultura o podia també rebutjar-ho i dir sense dubtar-ho un moment: no m’agrada un pèl. Però ara no ha passat res d’açò. Ara he quedat parat, immobilitzat en la meua incomprensió. Llegia i llegia els prospectes que acompanyen les obres d’art com el malalt llegeix tremolant el prospecte de la medecina. Per molt que llegís amb la màxima atenció, no ho entenia i pensava en la maleïda mania d’acompanyar una obra d’art amb mil discursos de justificació. Els papers hi eren per explicar, però a mi més m’embullaven. Tanta lectura per a obres plàstiques? Vaig sortir amb maldecap. L’esforç que demanen algunes instal·lacions artístiques ja no són per la meua edat. Vaig demanar un got d’aigua al bar més proper. Envellir és fotut. No entendre ho és més.

dijous, 2 de juliol del 2009

col·leccionista


La dèria de col·leccionar és una bona dèria. Els col·leccionistes de segells són els més acabats. Ben mirat ens passam la vida col·leccionant, col·lectant, que deu ser un d’aquells pòsits ancestrals que ens queden estotjats a les àrees més primitives del cervell. Qui no és col·leccionista d’alguna cosa, ni que sigui de desgràcies? Molt més a l’abast és col·leccionar coseues. En sé d’un que col·lecciona llapis, un altre que col·lecciona gramàtiques de llengües del món, i encara en sé d’un que la seua dèria és atresorar escudelles, antigues i modernes. A mi m’agraden les estilogràfiques, però no en faig col·lecció perquè ho abandonaria, ja em conec. A més, està tan vist que fins i tot les revistetes de moda les promocionen. Massa car, d’altra banda. També m’encanten les maquinetes de fer punta als llapis, d’açò sí que en tenc una petita col·lecció. Són barates i tenen la gràcia dels mecanismes simples, tan útils. Qui més qui menys, tothom arreplega allò que pot.

Posats a col·leccionar, millor que guardem allò que valgui bé la pena. Qui col·lecciona records, els memorialistes, i qui col·lecciona la pròpia vida en una autobiografia. Alguns col·leccionen amants; la majoria, penes. La gent comuna com jo i com tu compila estampetes de marededeus, o tebeos d’antany o plats pintats o cadenetes de nomeolvides, foteses sense més complicacions que ens representen una mica desdibuixats. M’agrada qui col·lecciona llibres i mapes i els roba per tenir-los en un atac de possessió delinqüent. Entenc qui col·lecciona pintura i fotografia. Una mica més difícil és col·leccionar moments feliços perquè quan els tenim no ens adonam i se’ns escapen com l’aigua entre les mans. Col·leccionar històries és el que fan els novel·listes. Què col·leccionen els músics? Què deuen col·leccionar els pescadors?

Aquells que saben replegar alegries són admirables i qui col·lecciona amors i els respectius desenganys. Qui col·lecciona joies cares i qui col·lecciona cares joioses. Entre uns i altres hi ha l’abisme d’una diferència insalvable. No col·leccionaré estilogràfiques; m’estim més fer un àlbum de presències.

dijous, 11 de juny del 2009

Badocs


L’ofici de badar




Ben pocs són els privilegiats d’exercir l’ofici de badar. La immensa majoria hem de completar la jornada laboral amb altres ocupacions una micona més lucratives per guanyar-nos les garroves. Però quina delícia és l’art de badar. En menorquí tenim un verb preciós que ens identifica en la dialectologia: xoroiar. El qui com jo es consideren xoroions sabem de la importància vital que representa tirar pel món amb els ulls esbatanats, tan oberts com els tenia Josep Pla, els Gran Xoroiador.

Qui es pot permetre el luxe de guaitar el món són els jubilats si la salut els acompanya. En els seu cas, el badar es completa amb el vagar, en l’ampli sentit de la paraula. Ho fan perquè tenen molta cosa a veure i diuen si vivim coses veurem...en aquest món tan canviant. Ara que tenen temps, com els adverteix l’ajuntament, els volen tan actius com quan s’extenuaven amb dotze hores diàries a la manovia de la fàbrica. Ja n’han fet prou. Ara toca badar.

Un dels principals atractius de l’ofici de xoroiador, especialment a les ciutats, és veure com treballen els altres. Com més es mouen millor, com és el cas dels manobres, paletes o com en diuen ara en un castellanisme ferotge, peons –perquè deuen cobrar manco. La cosa té gràcia, pels badocs – no gens pels obrers. I com més gran és l’edifici a construir més entretinguda és la badada. Perquè de l’ofici de badar n’hi ha de tota mena: romàntics del paisatge, ecologistes del país, especuladors de solars... Tanmateix allò que més atrau de tots els badocs són les obres d’infrastructures públiques tot observant alegres com es destrueixen les vistes d’antany. Les fileres de desvagats s’aferren a les malles de protecció de les obres per vigilar atentament la jugada i comentar-la.

Per açò és una llàstima que l’empresa constructora del lamentable dic (no) a la badia de Ciutadella hagi tancat amb planxes metàl·liques tot el perímetre de l’obra més faraònica de l’illa, de manera que no hi ha cap forat per on guaitar. Propòs que s’habiliti un balcó per poder contemplar tot el desastre. Els jubilats ho reclamen. Jo també.

dimecres, 3 de juny del 2009

L’illa dels benaventurats


L’illa dels benaventurats

Una de les formes més usuals d’utopia és la d’illa, com tothom ja sap. Els artistes hem rebut un encàrrec ben estrany: expressar la visió de Menorca. No estic segur que aquesta sigui la manera més adequada de demanar peres al taronger. De fet la millor visió de “Menorca” és la fotografia per satèl·lit: impecable, admirable, gairebé miraculosa. Però si el que es demana és una visió més tost desitjable, aleshores la imatge s’expressa millor amb paraules. Dit en dues paraules: quina Menorca voldria com a utopia? Quina idea d’illa ens fa caminar?

Vull una Menorca que tengui una norma democràtica profundament participativa, fruit d’un consens raonat i intel·ligent. Que sigui capaç de conjugar la seua identitat amb l’obertura al món de les altres identitats. Que posi en valor tot el seu patrimoni històric, cultural, social i humà. Que es regeixi per un escrupulós criteri de sostenibilitat, de garantia per a les futures generacions. Que sigui model d’una relació respectuosa amb els béns mediambientals. Que sigui capaç de redistribuir la riquesa. Que disposi dels serveis sanitaris, educatius i culturals universals i de qualitat. Que travi una xarxa de relacions socials presidida per la convivència i la solidaritat entre totes les diferències. Que tengui com a fita la qualitat de vida i l’equanimitat. Que crei un entramat creatiu que faci possible el gaudi dels sentits, la recerca científica i la reflexió sobre la condició humana. Que tengui memòria de qui ha estat i que sigui capaç de fer-se les condicions de qui vol ser. Que conservi la llengua pròpia i respecti totes les altres. Vull una Menorca en la qual tothom se senti menorquí, sigui qui sigui, vengui d’on vengui, pensi el que pensi.

La foto del satèl·lit és preciosa, i em sembla llucar-hi el paradís possible. Els desitjos que projectam sobre la imatge també la configuren, perquè sovint veiem allò que voldríem veure. Potser els artistes podrem transmetre una certa emotivitat, una experiència de plenitud, una utopia del pensament.

dimecres, 27 de maig del 2009

la vida és rodona

És una intuïció ontològica i primitiva. Van Gogh, dels artistes més emotius que hi hagi, ho va escriure al seu germà, gairebé l’únic que l’escoltava: “la vida és probablement rodona”. Funciona com a imatge poètica i com a metàfora i es tradueix en mil maneres de ser de la naturalesa. Expressada també de formes ben diverses, la rodonesa és la millor semblança de tota cosa completa. Jorge Wagensberg, diria, afilant encara més la màxima, que tota forma vivent tendeix a la rodonesa.

La rodonesa té aquestes connotacions atractives per als humans. Tota rodonesa invita a ser acaronada, com a expressió absoluta de la vida. La gent passa el palmell de la mà sobre les coses rodones perquè qualsevol objecte rodó s’adapta a la mà i tendim a fer el gest d’una carícia. Tota rodonesa invita també a l’aïllament, a tancar-se en ella mateixa perquè igualment és expressió i forma de protecció. Com les bimbolles de sabó, prenen forma rodona perquè s’expandeixen en tota la seva possible complitud. Tota rodonesa és caracteritzada per la calma i representa l’equilibri perfecte. És aquesta una derivació de la condició protectora que tenen les coses rodones: el cap, el niu, la copa, l’ou. Tots els planetes són rodons com ho són les molècules. Són estructures sense impediments en un ambient inert i per tant venen a ser formes alliberades.

Acaronament, aïllament, protecció i llibertat heus aquí les qualitats que són fortament magnètiques. Penseu més coses rodones i segur que cap de les tantes us seran repulsives. La llengua, que tragina el pòsit de la saviesa, va carregada d’aquesta intuïció. Per açò deim que ha sortit rodona una cosa que ha anat molt bé. El negoci rodó és aquell que practiquen les màfies locals. Les taules rodones són les que permeten millor la comunicació. I quedam rodons quan esteim ben satisfets. I un dia rodó és aquell en què tot ha anat bé. De les coses rotundes, que aquesta és la seva etimologia llatina. Algú s’imagina una panxa d’embrassada quadrada?

dijous, 14 de maig del 2009

Nit de l’Art


És una nit especial, una mica màgica, és una idea ben trobada, una festa dels sentits en un dijous qualsevol de mitjans setembre. Cada any Palma celebra la Nit de l’Art per iniciativa del gremi de galeries d’art de Mallorca. Mai no hi vaig coincidir, però aquest cop, una delegació d’artistes menorquins també inauguràvem: els artistes de Silenci organitzada per la Conselleria de Cultura del Govern Balear i la Galeria Artara de Maó que participava a la JAM, una mostra per a joves artistes de les illes i d’Alemanya.

Durant la nit, fins a les hores de son més profund, les galeries privades, els centres d’art i els museus de la ciutat tenen obertes les portes per exhibir les obres dels seus artistes. Des de les mostres més agosarades fins a la plàstica més tradicional i convencional, Palma s’omple d’art i de gent. Sembla una Festa Major ja que els bars i els restaurants fan plena. Sona la música de grups de jazz per alguna plaçola. Els artistes pul·lulen entre senyores elegants i col·leccionistes ben mudats, alguns alemanys per mor que coincidia la fira d’art Cologne.

Aquesta nit dóna fe del bon moment artístic de les Illes Balears. Estam en un període de gran creativitat i de gran activitat: noms d’abast internacional en la plàstica, i una piràmide d’àmplia base de pintors, escultors, ceramistes, instal·ladors, videocreadors, etc. La nit dóna fe també de l’íntim lligam que cal establir entre el públic i la creació artística, entre la creació artística i el mercat, entre el mercat local i les possibilitats de la mundialització. Aquesta nit acompleix una funció bàsica de l’art, la de posar en valor el patrimoni actiu i més rabiosament contemporani de la plàstica balear.

Em puc equivocar, però em sembla, que l’edició onzena de la Nit de l’art, per primera vegada ha tingut també accent menorquí. Ja seria hora de normalitzar les relacions artístiques entre les illes i que l’exposició d’obra menorquina no sigui una excepció sinó que formi part de la programació cultural tant de les instàncies privades de les galeries com de les institucions públiques

diumenge, 10 de maig del 2009







encara més dibuixos. aquests del darrer llibre, no hi he posat nom, però què tropbau ENTREFULLES, o la bella dorment del bosc, aquíen teniu una selecció

dimecres, 29 d’abril del 2009

Oblidats


Tot oblidant els oblidats


Sospit que l’excel·lència social s’ha de sospesar per l’atenció que reben els més desvalguts, sia dit, vells, infants, immigrants, malalts, incapacitats. Sospit també que per avaluar l’autèntica qualitat d’un sistema educatiu o d’un centre escolar concret cal comprovar l’eficiència amb què s’atenen els alumnes més exclosos, sia dit, discapacitats, marginats, nouvinguts, problemàtics...I açò mateix bé ho podríem aplicar a altres esferes de la vida pública, com per exemple els carrers, les places i els camins.

Aquests dies d’un inesperat estiuet m’han vingut a la memòria els racons de la infantesa. Tothom té racons de la infantesa que la vida ha esborrat. Aquells indrets per on jugàvem i ens perdíem han estat enterrats per l’expansió urbanística. Hi he tornat en un passeig furtiu per adonar-me de les ruïnes de la meua memòria i he pensat que els espais desvalguts encara són més desatesos. Com a paisatges oblidats, la malesa ha embrossat els enfonys d’una esponerosa figuera arredossada. En d’altres racons l’oblit ha desconfigurat tant el lloc que no sabríem dir per on passaven les tresques d’antany.

És molt possible que no ens estimem gaire tot allò que es guanya o més aviat es perd amb el temps. La casa de la vídua Anglada a la Contramurada n’és un exemple. Malgrat ser un model únic d’arquitectura racionalista de principis de segle XX, simplement l’ha esbucada tota completa. La mena de governants que tenim produeixen aquests desgavells. Com el comportament d’un al·lot malcriat que abandona o destrueix les joguines que ha heretat perquè els pares nourics li han regalat un trastet nou. Com passa també amb els jardins. El flamant i polèmic safareig de la plaça d’Artrutx ha donat pas a la deixadesa i la brutor de la font modernista de la plaça de s’Esplanada.

dijous, 23 d’abril del 2009

enlloc, d'enlloc, nolloc


Nolloc

Ho he sentit per la ràdio: hi ha un concepte de nova creació per definir aquells indrets que no pertanyen enlloc. La mundialització ha construït uns nollocs com a paratges desprovists d’història, de referències i d’identitat. Són en certa manera la contraposició al que la tradició popular anomenava Enllocs, llocs impossibles de les utopies, el que en castellà vindria a ser el “Lugar del Nunca Jamás” Com a indrets manufacturats per les multinacionals i els dominis del poder, els nollocs tenen com a principal missió la de crear súbdits en lloc de ciutadans.

Un aeroport és un nolloc. Metàfora del nostre temps, zona de trànsit només, són els llocs on millor es visualitzen els mals del tumultuós inici del XXI. Cada aeroport s’ha convertit en un petit guantànamo. Hi ha vigilants i vigilats. Et controlen, t’escorcollen, et fitxen i psicològicament et torturen.. Els petits guantànamos dels aeroports sobretot estimulen la desconfiança i la por envers tothom. Et diran que és per a la teua seguretat, petites molèsties que cal suportar per evitar mals majors. Davant aquesta amenaça encoberta no et queda altre remei que callar i admetre la breu denigració de descordar-te els pantalons, buidar-te les butxaques i treure’t les sabates. T’escanegen de dalt fins baix i et regiren la bossa. En el fons predomina en l’ambient un recel mutu i aquesta desconfiança és la primera pedra que tiram al cap de l’altre, antesala de l’agressivitat. Als nollocs no ets ningú i no trobaràs res que parli de tu o de la teva pertinença a una cultura determinada. A les botiguetes venen les mateixes mercaderies de tots els aeroports del món i al quiosc no demanis res que no siguin els diaris de les grans corporacions mediàtiques o els bestsellers de moda. Els nollocs són la primera passa subtil d’un domini social planetari: ens volen iguals per a vendre millor, en lloc de ciutadà ets tan sols consumidor. La doctrina del xoc psicològic va calant. Estam a una passa perquè es justifiquin accions absolutament antidemocràtiques i immorals. Açò vaig pensar, açò vaig sentir la darrera vegada que vaig trepitjar un camp d’aviació.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Artistes de la vida








Dues actituds que l’artista de la vida no pot perdre: la de la infantesa i la de la joventut. La primera per no abandonar mai el sentit lúdic, la segona per no deixar mai l’esperit rebel. Entre la innocència i la revolta. Encara que un artista s’hagi fet vell, no sol desemparar la curiositat perenne de la mirada neta d’un al·lot. Encara que hagi guanyat la saviesa sorneguera dels anys, l’artista mai no és un conformista. Vet aquí el repte: viure totes les edats alhora, no en les condicions, per impossible, sinó en les actituds, imprescindibles.

Hi ha una mena de gustet a anar a contracorrent. L’artista de la vida és aquell que sense pintar, sense compondre, sense esculpir, sense construir, sense ballar ni cantar, sense escriure, sap trobar la sorpresa enmig de la banalitat, sap veure el món en un gra d’arena, sap jugar amb el pensament, sap commoure amb les emocions. Diuen que l’artista de la vida és aquell que transforma la idea en sensació i la sensació en concepte. Per fer-ho cal anar en contra de tot allò establert com a “normal”, cal botar les barreres del que es considera convencional i anar una mica més enllà de la seguretat i armar-se de conflictes amb un mateix i el món. El món, pels artistes de sorneguera saviesa, és problemàtic. Cal tenir-lo com una mena d’enemic i rebel·lar-s’hi. Van a contracorrent, a contramon, a la contra. Per ser infant i jove tota la vida, aquest és el preu, estar barallat amb la realitat, per lletja, per incompleta, per ser com és i no deixar-se moldejar com l’argila fresca entre les mans.

Provem de ser una mica més artistes de la vida. Si et diuen que la velocitat és el valor en voga, tu vas més a poc a poc, a pas de tortuga per tal d’emprenyar. Si et diuen que es porta la brillantor i la il·luminària cegadora, tu estima les ombres. Si et venen el luxe del collar, l’abric i el cotxe, calça’t les espardenyes i posa’t el jersei vell. Si et diuen que els teus íntims són la faràndula televisiva, surt a trobar-te amb els amics o els vesins.

dimarts, 31 de març del 2009

centres patrimonials


Centres patrimonials

Els museus, invents de la Il·lustració, van ser una de les formes més reeixides de conservació del patrimoni. Però, al tombant del s. XX al XXI, han agafat una connotació de matèria morta. Per açò, molts dels museus que s’ha creat recentment ha pres el nom de centre, amb la intenció de dotar-lo d’activitat contemporània, d’esdevenir matèria viva. Així també els museus històrics han reservat esforços i espais a activitats temporals, que van una mica més enllà de la conservació i una mica més ençà de la recerca.

Avui es concep malament un museu en el sentit decimonònic de magatzem. Es prefereix una concepció de centre patrimonial que lligui el llegat passat amb el present. Menorca, en aquest aspecte té molta feina a fer. És cert que tenim museus prou valuosos i ben organitzats, amb activitats temporals i programació interessant. Tanmateix també és cert que una bona part del patrimoni està encara per ordenar, estudiar i difondre. És el cas del musical, del marítim, de l’arquitectònic, de l’art i l’artesania, de la indumentària, del literari, el de la sabata i la bijuteria, etc. que haurien de servir sobretot perquè ajudi la gent a adaptar-se a la societat actual tan canviant. I en qualsevol cas és la contribució petita de Menorca a la diversitat del món, la seva singularitat. En açò l’Arxiu d’Imatge i So és una iniciativa exemplar. Perquè entre patrimoni i identitat hi ha un vincle molt estret.

Ara es planteja de convertir S'Enclusa de Farreries en un centre cultural relacionada amb la declaració de Menorca com a reserva de la Biosfera. Es demana triar entre un centre de recerca científica, un centre de divulgació educativa o un centre d'atracció turística. Les dues primeres tenen sentit. La darrera és una enganyifa. Els centres d'atracció turística resulten decebedors quan s'han configurat a posta i no són resultat de la pròpia història i indiosinsàcia. Fer un centre amb una intenció únicament turística acaba per desvirtuar l'autenticitat de la cosa.

Jo esperava que amb el canvi de color en el govern es dirigís les inversions de pes per a projectes culturals i educatius, perquè amb açò sí que tenim dèficits històrics. Però l’esquerra, com una mena de malaltia contagiosa, continua parlant de carreteres i ports esportius. Una bona xarxa de centres culturals del patrimoni, ben dotats de personal i recursos, amb pressupostos per al seu funcionament per a la identificació, la preservació, la posada en valor i la comunicació de la nostra herència cultural per tal de mantenir-la viva és més barata que 5 km d’autovies ràpides.

divendres, 27 de març del 2009

com més a prop millor












Com més a prop, millor. És en les distàncies curtes que es comprova l’autenticitat i el valor. El món mundialitzat, quina redundància més paradoxal, ens acostuma a reduir distàncies i temps. La fruitera de sobre la taula és plena de plàtans de Canàries, peres d’Itàlia, raïm de l’Argentina, pomes d’Alaior, caquis de València. El món ens ha envaït l’espai domèstic i ens ha desviat l’atenció cap a la llunyania. De cop s’ha fet més present l’atac de cor d’un broker de Nova York que el càncer patit pel vesí que viu dos carrers més avall de ca nostra. Se’ns ha fet estranya la cara més pròxima; s’ha fet més familiar la cara distant. Contradiccions de la realitat, que és cada vegada més virtual que real.

No ‘nem bé, com diria Jordi Pujol. No crec que ens ajudi a viure millor. Crec que ajuden a viure millor les coses pròximes, tot i que, per la seua proximitat també fan patir més. Però les coses patides són les coses viscudes. Quan la mirada s’habitua als desastres llunyans, se’n fa una crosta d’insensibilitat insuportable. Alguns l’anomenen l’atracció de les runes, d’altres la terrible bellesa de l’abisme. És l’efecte que produeixen unes magnífiques imatges de Sebastião Salgado. Amb tot, cal apropar-se a la terra, perquè no hi ha cosa més sana que el sentit pagès, aferrat al concret, enganxat al contigu, lligat a l’immediat. La resta són rondalles.

La proximitat és una virtut, còmoda, econòmica, ecològica, de fructificació plena. Les persones pròximes són les que compten. Les distàncies pròximes donen qualitat. La proximitat és alhora segura per coneguda, tranquil·la i lenta, hi pots anar-hi amb bicicleta. Amb la paraula prop pots acumular ciència i humanitats: apropar-te, acostar-te, aproximar-se... i d’aquí ve el proïsme. Ciutadania pròxima, justícia pròxima, democràcia propera. Si cercam l’escola pròxima i l’hospital pròxim, per què no cercam també el jersei pròxim i la poma i la sabata i el moble i...La proximitat forma part d’una entesa de bona pràctica medioambiental. No fos el cas, però, que tanta proximitat ens faci veure només el propi llombrígol, amb tants llombrígols polits que hi ha pel món.

dimecres, 18 de març del 2009

el corc de la democràcia

Fa tamps que tenc dins el cap un article d'opinió sobre l'afer municipal de Ciutadella. Però la meva dona m'ho lleva del cap amb l'argument que no val la pena. No ho faig de moment, tot i que ho escric en aquesta prova de lletra, com una provatura, que no llegeix ningú. El tema de fons és la fidelitat al vot conservador. Només açò explica el desgavell ciutadellenc a la ciutat de la corrupció de baixa intensitat. No intenteu de convèncer amb raonaments, exemples i fets irrefutables perquè no s’atindran a res. Les consignes del PP són d’una eficàcia a prova de bombes. Senzilles, clares i obtuses, idònies per fer combregar amb rodes de molí. Més enllà de les consignes hi ha el no-res. Els resultats en les eleccions locals de ponent ho posen en evidència. El vot fidel al PP local, amb l’ajuda inestimable d’una premsa i una ràdio en consonància, explica que les eleccions no són producte de cap debat, ni de cap reflexió, ni de cap raonament.

Quna el Sr. Josep Maria Quintana va dir una veritat com una catedral a les pàgines del diario insular Menorca, tota la cavalleria populista s'hi va tirar a sobre, amb arguments penosos, com sempre. Estic d'acord amn el Sr. Quintana, que na Tònia Gener era tan responsable com els regidors que han sortit del PP, perquè ella era justament qui atorgava el vistiplau dels diners municipals com a regidora d'hisenda en totes i cadascuna de les trifulques que han acabat o acabaran als jutjats. A ponent l’alternança de governs (8 anys esquerra, 8 anys dreta, 4 figa-figa, 6 anys més dreta +dreta) no ha donat resultats tangibles. Però hi ha encara una raó de més pes. La dreta ciutadellenca és bastant més estúpida que la dreta maonesa. A ponent són capaços d’aturar un projecte pel simple fet que el van concebre els altres. O a retardar in eternum un projecte per tal d’afavorir interessos particulars. Els pecats de Ciutadella són per obra i gràcia de tots els ciutadellencs. A ponent s’idolatra a polítics nefastos. D’ells diuen que són molt intel·ligents per aconseguir pactes. Són polítics contra la política, que deixen darrera seu un desert estèril. Han enganyat la gent i la gent s’enganya, amb les orelles taponades i les boques tancades.

Ara que s'ha votat un nou govern en minoria entre PSOE i PSM, potser tindrem l'oportunitat de desfer tants desastres. No resulta gaire encoratgedor que l'esquerra assumeixi aquesta responsabilitat sobre uns situació que no n'ha estat la causant, sinó més tost la víctima. Però tenc esperança perquè les dues dones que encapcalen el canvi, na Pilar Carbonero i na Maite Salord són dues persones ben preparades, malgrat la manca d'experiència en la gestió, i tanmateix amb les idees clares i açò sí: amb un clar sentit de servei als interessos ciutadans.

El poble de Ciutadella, i m'amarga dir-ho, té un problema gairebé congènit: és tan tradicional que no veu més enllà del nas. Els ciutadelencs ens hem acostumat massa a donar per normal una manera de fer que és absolutament perniciosa per la democràcia, és a dir, la tolerància cap a la pillaria, la connivència amb la dolenteria i el profit personal de la política, és a dir, la podridura del més elemental sentit noble de la política.

Sembla que n'Avel·lí Casasnoves, el Papa de tot plegat, quedarà fora de la política. Però tot i que açò és una victòria, pensem que el problema de fons persisteix: la mentalitat ciutadellenca pot donar entrada a un altre avel·lí, que n'hi ha uns quants. Mentre que la part dels vots d'una dreta assenyada no desbanqui la dreta impresentable, cosa poca podem fer. Hi haurà canvis, però seran costosos i lents. A veure què vota Ciutadella en les properes eleccions.

dijous, 12 de març del 2009

Raó i passió d'en Joan


Raó i passió d’en Joan F. López


Què mou més la raó o la passió? La passió! La raó ha estat perseguida en tota la història. Però la passió sense raó condueix per camins perillosos i a resultats sovint deplorables. I la raó sense passió no té gràcia i a més ningú no t’escoltarà. Primer la raó, després la passió, més o manco, per a la ciència i la política. A l’inrevés per a l’art i l’amor. En tot cas la passió és imprescindible quan es té raó. Per dir-ho d’una manera sintètica: una raó apassionada i apassionant.
Raó i passió són els dos extrems d’una mateixa corda que fa botar la vida. Avui tant una com l’altra són d’una necessitat urgent, d’una raonable passió. Antigament en deien raó i follia, bella expressió de l’universal Llull. S’aplica com una màxima de doctrina sàvia per al comportament. Una mena d’equilibri, de mesura, de contenció...El ing i el iang del tao. Sense afectes no hi ha conceptes. En Joan F. López Casasnovas ha rebut el reconeixement de la seva raó apassionada en defensa de la identitat nacional catalana, en l’estudi de la llengua, en la preocupació cívica de la convivència, en els drets polítics i en els deures ciutadans. Tot carregat de memòria i de projecció. Allavà!
L’emoció i l’argumentació no són en el professor López res d’incompatible, ans al contrari complementaris. La seva passió no el decanta cap a extrems eixelebrats sinó que el refermen en la dignitat i en la veritat. Com que de raó ens sobra per defensar (encara esteim així?) la llengua i la cultura, potser ens manca per tant una mica més de la passió d’en Joan. No li han concedit cap fabiol d’or i de plata ( potser ni el vol) ni cap altre reconeixement local. Però ha rebut un dels més significatius de la comunitat catalana, la que arreplega milers de persones associades per entitats cíviques. Enhorabona, Joan, perquè ser membre d'una de les institucions més valuoses del país, l'Institut d'Estudis Catalans, ens omple d'orgull als menorquins de pro.

divendres, 6 de març del 2009

Menorca verda


Menorca verda

No és un eslògan ecologista, simplement és la Menorca més hivernal. El gran contrast entre l’estiu i l’hivern en el paisatge de l’illa ens fa pensar en dues menorques ben distintes. La Menorca exterior abocada al turisme del sol i les platges i la Menorca interior, la preservada per als menorquins al dies de fred. Entre la tardor i l'hivern l'illa es vesteix de verd fulgurant. El camp llueix unes tanques esplèndides d’herba verdíssima. Després de les primeres pluges fortes de principis d’octubre, la natura s’ha refrescat i ensenya una ufanor durant mesos apagada per la calitja.

Les illes de la Mediterrània s’assemblen totes. Però n’hi ha dues que es desmarquen: Menorca i Còrsega, totes dues orgulloses, geloses i verdes. La verdor de Còrsega s’entén millor pel clima muntanyenc. Però Menorca és gairebé plana. D’on li ve tanta verdor hivernal? De la humitat? La distribució tan desigual de les pluges al llarg de l’any dóna aquest contrast de paisatge entre una estació i una altra.

Les illes mediterrània solen tenir –les que conec- una coloració pròpia d’una país sec, d’escassa vegetació i per tant amb predomini dels colors de la terra: marrons, grocs, vermellosos, grisos. La nostra illa en canvi té aquest aspecte només a l’estiu. A l’hivern sembla una illa atlàntica, d’un verd irlandès, sorprenentment lluminós, com el verd de les fulles del ginjoler. Quasi transparent.

Temps era temps, en els dies feliços de la despreocupació, esperàvem delerosos l’estiu, el temps d’anar descalç i de nedar tot lo dia, sense escola i sense horaris. L’estiu era nostre. Ara, granats, sentim com l’estiu és més dels altres i ens refugiam als hiverns verds de l’illa. Menorca, venuda als tòpics de l’illa blanca i blava durant els dies de la canícula, ja no ens pertany i esperam delerosos els dies tranquils de fred i estufa encesa. Darrera els vidres la terra verdeja i nosaltres tornam respirar un aire més net i més sà. L’hivern és més nostre encara.

dijous, 26 de febrer del 2009

veus incòmodes


Incòmoda veu

Hi ha gent que a tot s’acomoda i d’altres tenen sempre el no a la boca per sistema. Encara n’hi ha d’altres que ni sí ni no, que depèn tal vegada i segons com, i potser. A la majoria ja els va bé que els contin rondalles o que directament els ensabonin. I així vivim en un continu engoleix-t’ho i no t’ofeguis. Tan feliç com ximplet. Quan enmig d’aquesta maregassa d’indiferència que campa a les totes i de banalitat imperant, entre l’estupidesa i la imbecil·litat, surt una veu que posa el punt sobre la i i els accents allà on toca, aleshores tot d’una les forces superiors remenen Cel i Terra per fer callar aquesta veu dissident i en conseqüència neutralitzar la seva opinió. Et pur si move.

No ens podem permetre el luxe de tenir un cervell que pensa per ell mateix i no s’avé al consentiment general del ramat! És un perill perquè posa a prova el son profund de la població que dorm plàcida per l’amnèsia i el somnífer degudament subministrats en píndoles als noticiaris i altres divertiments. Oh escàndol! Quina pocavergonya! No cal despertar ningú perquè ja vigilen prou els poderosos amb els seus mitjans servils, els seus diaris, les seves empreses d’observació mercantil.

Les veus crítiques i intel·ligents, les veus informades i lliures, les veus del desvetllament no poden de cap manera aparèixer a l’opinió pública, ni ser convidades a la ràdio. No es donés el cas que desemmascaressin falòrnies, desfessin boles, desmenteixin mentides. Són veus vedades perquè poden fer mal al negoci de la Gran Ensarronada. Com a màxim seran convidades a parlar d’altres coses més de color de rosa. Parlar per exemple de les fulletes dels arbres però mai de les arrels.

Els profetes a casa tenen aquests inconvenients: fan polit com a gerros damunt la tauleta de l’entrada. Les profecies millor deixar-les a qui manegen els fils de tot plegat, que ells ja en saben. Si, per una d’aquelles coses de la vida, ets una veu crítica, prepara’t a sucumbir a la maregassa. La incomoditat que suposes et farà ballar pels racons, et faran ballar amb la més lletja. I així en el dolç somni virtual tots serem feliços.

dijous, 12 de febrer del 2009

entrefulles

quando em silêncio passas entre as folhas
uma ave renasce da sua morte
e agita as asas de repente;
tremem maduras todas as espigas
como se o próprio dia as inclinasse,
e gravemente, comedidas
param as fontes a beber-te a face.

Eugénio de Andrade










dimecres, 11 de febrer del 2009

festa futbol i llengua per a nous menorquins


Integració escolar, integració social

El gran repte de Menorca no és l’ampliació de carreteres i dics, ni perdurar en la categoria ACB. El desafiament és assegurar un futur de convivència entre la cada vegada més diversa societat menorquina, capgirada en la composició social i ètnica per l’allau immigratòria. Tenim l’oportunitat de configurar un model capaç de preservar la identitat i acollir alhora la diversitat de cultures i llengües, una mena de nova menorquinitat feta a base de confluència i reconeixement de la nova situació.

Quan es parla d’integració de persones nouvingudes el primer que passa pel cap és la integració escolar. Imprescindible. És la primera pedra del gran edifici. Ben mirat és a partir de la integració dels alumnes a la vida escolar com sovint és possible la integració per carambola dels pares a la vida cívica. I a l’escola, una de les millors maneres d’integrar un nou alumne és jugar amb ell. Allò que funciona a l’escola, potser també funciona amb els adults, em dic.

Fa uns anys vaig assistir a unes jornades sobre immigració. Hi vaig exposar un parell de consideracions que van xocar una mica, i no en van fer gaire cas. Deia que la integració passava pel futbol i per les festes. Deia que les eines més potents no eren els Plans municipals ni les jornades d’estudi, sinó els partits d’esports on hi jugaven els nous ciutadans i també la seua participació a les festes locals. On hi ha alegria, hi ha ganes d’esser-hi.

Malauradament açò passa poc. Els equatorians fan la seva lliga particular. Cosa que em sembla bé, però no em sembla el millor. Els ciutadans “històrics” acullen poc els recents, els recents són reticents, tot i voler-ho, a incorporar-se. Tanmateix hi ha bones pràctiques i exemples exemplars. Crec, disculpau-me, que només l’escola és l’àmbit on conflueixen cultures i llengües diverses que han de conviure. Però l’escola no és suficient. Cal aprofitar l’atapeïda xarxa associativa de Menorca, i fer-ho en activitats que eixamplen el cos i l’esperit, l’esport i la festa. Cal trobades lúdiques i lliures amb dimensió intercultural, on la gent es mescli i que cadascú tengui cosa a dir, un paper a fer. I, per suposat fer-ho en català, en el bon català menorquí, perquè no s’entendria una integració social sense una integració lingüística, com no s’entén una barba sense pèls, o una mar sense aigua, o una mà sense dits.