Què mou més la raó o la passió? La passió! La raó ha estat perseguida en tota la història. Però la passió sense raó condueix per camins perillosos i a resultats sovint deplorables. I la raó sense passió no té gràcia i a més ningú no t’escoltarà. Primer la raó, després la passió, més o manco, per a la ciència i la política. A l’inrevés per a l’art i l’amor. En tot cas la passió és imprescindible quan es té raó. Per dir-ho d’una manera sintètica: una raó apassionada i apassionant.
Raó i passió són els dos extrems d’una mateixa corda que fa botar la vida. Avui tant una com l’altra són d’una necessitat urgent, d’una raonable passió. Antigament en deien raó i follia, bella expressió de l’universal Llull. S’aplica com una màxima de doctrina sàvia per al comportament. Una mena d’equilibri, de mesura, de contenció...El ing i el iang del tao. Sense afectes no hi ha conceptes. En Joan F. López Casasnovas ha rebut el reconeixement de la seva raó apassionada en defensa de la identitat nacional catalana, en l’estudi de la llengua, en la preocupació cívica de la convivència, en els drets polítics i en els deures ciutadans. Tot carregat de memòria i de projecció. Allavà!
L’emoció i l’argumentació no són en el professor López res d’incompatible, ans al contrari complementaris. La seva passió no el decanta cap a extrems eixelebrats sinó que el refermen en la dignitat i en la veritat. Com que de raó ens sobra per defensar (encara esteim així?) la llengua i la cultura, potser ens manca per tant una mica més de la passió d’en Joan. No li han concedit cap fabiol d’or i de plata ( potser ni el vol) ni cap altre reconeixement local. Però ha rebut un dels més significatius de la comunitat catalana, la que arreplega milers de persones associades per entitats cíviques. Enhorabona, Joan, perquè ser membre d'una de les institucions més valuoses del país, l'Institut d'Estudis Catalans, ens omple d'orgull als menorquins de pro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada