Em faig vell. Ves quin remei, què et pensaves? Com els vells tenc de tant en tant enrabiades, alternades per moments d’una absoluta relativitat de les coses. Tornar-se vell i remugar de tot deu ser un principi de llei universal com també ho deu ser la tranquil·la mirada al present des de l’atalaia dels anys. Pensar-hi em produeix un breu vertigen. Una mica de por apareix quan penses si el mal caràcter s’ha accentuat i si encara seràs més insuportable. Quina paciència la dels altres.
Els símptomes són innombrables innumerables indefinits i palmaris. Incontestables. No s’hi pot fer res. Memòria despistada, ferides tardanes, mapes a la pell, lentitud de la ullada...Tot s’hi acumula fins a l’enderrossall final. Però de tots els símptomes del temps personal, n’hi ha un que em desespera més que cap altre. L’evidència més patent del pas dels anys és que no entenc. No entendre, no comprendre, no copsar ni tan sols intuir un fil del que passa. Quan es perd el sentit del món, ja pots dir que pastures les darreres tanques.
M’ha passat fa poc un fet que confirma que em faig vell, certament. En entrar en un museu on s’exposaven obres d’art de la més rabiosa actualitat, avalades per la institució i pels sacerdots de la intel·lectualitat artística, i quedar astorat de no entendre res va ser definitiu. Fa temps podia entusiasmar-me per la gosadia d’un quadre, podia emocionar-me de la sorpresa d’una escultura o podia també rebutjar-ho i dir sense dubtar-ho un moment: no m’agrada un pèl. Però ara no ha passat res d’açò. Ara he quedat parat, immobilitzat en la meua incomprensió. Llegia i llegia els prospectes que acompanyen les obres d’art com el malalt llegeix tremolant el prospecte de la medecina. Per molt que llegís amb la màxima atenció, no ho entenia i pensava en la maleïda mania d’acompanyar una obra d’art amb mil discursos de justificació. Els papers hi eren per explicar, però a mi més m’embullaven. Tanta lectura per a obres plàstiques? Vaig sortir amb maldecap. L’esforç que demanen algunes instal·lacions artístiques ja no són per la meua edat. Vaig demanar un got d’aigua al bar més proper. Envellir és fotut. No entendre ho és més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada