Cercles concèntrics

Cercles concèntrics


No hi ha cosa més enravessada que discutir amb un adolescent. Qui en tengui a casa que el confiti. Ben mirat, però, és un exercici que esmola el cervell, perquè has d’argumentar molt finament, i no basta. De fet no serveix de res. Només volen rebotar per fer-se a ells mateixos. Una volta has entès açò com a pare o com a mestre, llavors només cal armar-te de paciència i tira peixet.

El fet és que discutint sobre les identitats, van apareixent raons raonables, emotives, desraons i collonades. Tot mesclat, un còctel explosiu. Les identitats mouen molt. Som de naturalesa gregària. Som d’aquí, em sent d’allí, som i serem i deixarem de ser. Tots tenim una identitat i els adolescents la cerquen. Tenim identitat personal i col·lectiva. Tots tenim també una personalitat individual; però no crec per res que també tinguem una "personalitat col·lectiva", els termes en si s'exclouen, no són cap paradoxa, és una simple contradicció irresoluble. A mi em reventa que diguin que els menorquins són així i aixà, o que els madrilenys són d'aquesta manera i de tal altre. No, no, no. Crec que hi ha identitats, però no maneres de ser...Però: i si d'identitats en tinguéssim més d’una? I si en tenim d’amagades? I si en tinguéssim de reprimides? I si en tenim de negades? I si en tenim de possibles?

El món canvia i canvien les actituds. La societat d’ara s’ha fet més diversa en tots sentits: cultural, social, ètnica, lingüística, religiosa... Puc tenir més d’una identitat. És possible sentir-me partícep de grups distints i alhora. Fins i tot puc reivindicar la possibilitat de tenir identitats incompatibles, i que cadascú aguanti la seva pròpia esquizofrènia. La condició necessària perquè tot açò passi es troba justament en la idea de participació. La participació fa activar la pertinença, n’és el carnet d’identitat. Si particip de diverses instàncies aleshores puc afirmar que tenc una identitat múltiple o polivalent. Per què renunciar-hi? Som com anells concèntrics: per ser europeu he de ser mediterrani, per ser mediterrani he de ser espanyol, per ser espanyol he de ser català, per ser català he de ser balear, per ser-ho he de ser menorquí que per ser-ho he de ser del meu poble. La llàstima és quan algú pretén que les identitats siguin excloents o que et diguin quina mena de persona ha de ser una determinada identitat. Tanmateix certes identitats maten. La identitat espanyola ha estat molt sovint un jou. La identitat europea és encara una entelèquia. La identitat mediterrània ha estat oblidada. La menorquina pot ser...N’hi ha que boten anelles, amb tot el seu dret i negant les evidències. Un pot negar ser fill de qui és, però ho continuarà essent mal li pesi. El que costa més d’entendre és que els menorquins som una manera de ser catalans. Qui ho negui ho farà des del prejudici i la intencionalitat ideològica, legítima però esguerrada. Posau-hi raons emotives d’adolescència i el garbuix serà gros.