La mà que pensa

Els meus alumnes protesten amb tota la raó del món perquè fan moltes hores a classe, asseguts. Amb la reforma de la LOMQE, els dic, la cosa empitjora. Els faig la reflexió que estan cansats no per les hores que passen a les aules, sinó per les hores que passen sense «fer». Si en lloc de tant escoltar, fessin alguna cosa amb les mans o amb el cos, les hores no serien tan feixugues. A part que fan dues hores més a la setmana, 32, que la resta dels alumnes espanyols de secundària i per tant els nostres alumnes surten dos dies a les tres post meridianes. Unes hores molt desaprofitades perquè ja no en poden dur més. Es veu que en termes d'horaris escolars, els illencs no són tampoc gaire espanyols, o no ho són prou. Els dic també que els millors alumnes del món, els finlandesos, fan més poques hores a classe que ells i fan molt més descansos que ells. La LOMQE redueix la formació plàstica, la musical i la tecnològica, i crec que també l'educació física, és a dir aquelles matèries més susceptibles per moure's, bategar, manipular, «fer».

Un de les greus mancances del nostre sistema educatiu és que resulta molt teòric, poc lligat a la pràctica. En bona part és culpa dels mestres, ben cert. Però els al·lots, i també els qui ja no ho són tant, necessiten «fer» coses amb les mans i amb el cos. Si no, el cap es rebel·la. La dimensió pràctica, manipulativa i experimental (experiencial) queda massa marginada de la activitats d'aprenentatge. I és una llàstima. Perquè diuen, la ciència diu, que l'experiència és la mare de la ciència. Dit altrament, bona part de la nostra intel·ligència com a espècie prové de la mani-pulació, prové de les mans. Les mans ens han modificat el cervell. La formació professional, que hauria de ser inserida en la formació bàsica de l'ESO, per a tothom, està també molt bandejada en el sistema espanyol.

A vegades m'he entretingut a mirar-me els quaderns de dibuix dels alumnes de 4^t. d'ESO. Em qued espantat de comprovar com la majoria dels al·lots té serioses dificultats per a l'expressió plàstica. Fan uns dibuixos que no semblen fets per bergants de 16 anys sinó per fillets de primària: esquemàtics, sense matisos, sense gràcia... No saben dibuixar i ningú s'alarma, com sí que ens alarma si no saben llegir. Bé, no sé com hem arribat a aquest extrem de desacreditar el dibuix com una destresa de segon o tercer ordre.

Jo tenc necessitat de fer coses amb les mans. Si no pogués dibuixar o pintar, rebentaria. I si no sempre tenim el recurs d'aixecar un enderrossall de paret seca. M'agrada de tenir entretingudes les mans, que sempre demanen feina. Pels Reis em van regalar una màquina de cosir. Quan ho vaig dir els meus alumnes es van sorprendre, per allò del masclisme, com pot ser que a un home li regalin una eina femenina. Una ALFA, una preciosa màquina de cosir de fabricació espanyola color rosa. Amb la màquina de cosir pots fer moltes coses, a més de les voretes i sargits de la roba. Cosir llibres. Però ser un manetes que sap fer de tot té el seus esclavatges. Tot d'una, una volta la meva comunitat més pròxima sabia que tenia una flamant màquina de cosir, ja em van venir encàrrecs.

Tenir entretingudes les mans, manipular, a més de sortir barat, té molts altres avantatges. Fa un temps vaig llegir un dels assajos més preciosos que record, les mans que tenen vida pròpia, si les deixes fer, podem fer meravelles. Les mans, ara sols solen tocar tecles; però aquelles que a més de tecles també toquen matèria, adquireixen una sensibilitat especial. Cal tenir les mans ben ocupades perquè us sorprendran. Són capaces de fer allò que mai no havíem ni sospitat. Les mans mai les podem deixar abandonades, que en estreta relació amb el cervell ens fan la vida saludable, si no rebentam per qualque costura.

A través de les mans tenim la intel·ligència sensible, una rara avis de la intel·ligència emocional que voreja la intel·ligència cognitiva. Però tot plegat allò que aporta la mà és una satisfacció inefable. No basten les paraules. La mà també pensa; i com que pensa diferent, a vegades pensa millor per a certes coses. El pes excessiu de la verbalitat, ens fa més pobres. La cultura de l'habilitat manual és un capital social que es perd. El saber fer manual és un autèntica saviesa que connecta el cos i la ment. Si ens en desentenem, la pifiam de totes totes, perquè ens degrada la consciència de nosaltres mateixos. Som partidari de recuperar l'Homo faber, sense el qual no s'explica ni fa possible l'Homo sapiens. Per açò no hi ha feina més gratificant que l'artesana, i si aquesta va acompanyada de creativitat i experiència estètica, aleshores el goig esclata. Pobres alumnes.