Les llengües curen

Les llengües curen

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

I tant que curen. Però el matís a introduir i que es vol amagar és que totes les llengües curen. Sense les llengües es faria difícil curar. Però la gent que s’oposa que el català també curi, ens volen fer creure que només el castellà cura. La comunicació segura i fluïda, atenta i pertinent, entre metge i pacient és de capital importància, ningú no ho pot negar. Tanmateix la comunicació, ai! es vehicula  a través de llengües concretes. Que es faci en català o en castellà o en qualsevol altre idioma és indiferent mentre s’asseguri la completa intercomprensió. On queda idò el problema? Que hi ha qui pensa que la seva llengua és millor que la teva i et vol obligar a comunicar-te en la seva i tu renunciar a la teva. Perquè no ens voldran fer creure que una llengua cura més que una altra, no?

Una sanitat sense fronteres lingüístiques? La primera frontera és obligar la gent a renunciar a la pròpia llengua. Açò sí que és imposar una frontera. Superar fronteres lingüístiques només es pot fer d’una manera: aprenent llengües, especialment aprenent la llengua de la terra on vius i treballes. Tenc entès que els centres sanitaris disposen -o haurien de disposar- d’un servei de mediació lingüística per atendre pacients que no dominen cap llengua oficial: turistes o persones immigrants, que necessiten d’una altra persona (sovint un familiar) per assegurar la comprensió. Per tant no hi ha d’haver fronteres lingüístiques i molt manco quan es tracta de la llengua pròpia del territori: qualsevol persona catalanoparlant ha de poder parlar en català a la consulta i a qualsevol lloc. Elemental.

Tots els arguments emprats perquè el català no sigui un requisit per treballar a la sanitat a les Illes Balears no aguanten ni la més mínima anàlisi seriosa. Es desfan tot d’una quan aplicam aquests mateixos arguments a la llengua castellana: seria intolerable que un metge no conegués el castellà per treballar a Menorca. No admetríem que el millor metge del món ens visités si no ens entengués en passar consulta.

Tot penja d’una sola tesi ideològica: el castellà és «la llengua» i amb aquesta n’hi ha prou de manera que ja podeu començar a claudicar els irreductes de les altres llengües petites, supèrflues, que no fan més que crear conflictes. En conseqüència, els defensors de «sa llengua no cura» el que realment diuen, però que callen, és que les dues llengües oficials, el català i el castellà, no són tan iguals ni tenen els mateixos drets. Que la llengua catalana sigui cooficial vol dir que el castellà no és també cooficial, sinó única llengua vàlida de veritat.

Els mateixos que diuen que la legalitat i l’imperi de la llei és el primer que s’ha de defensar, per damunt qualsevol altra consideració, en canvi no ho apliquen a la legalitat lingüística. La llei mana que tot funcionari públic ha de tenir els coneixements adequats per atendre els ciutadans en qualsevol de les dues llengües oficials. Així ho van fer els docents ja fa més de tres dècades, quan tots van fer l’esforç d’aprendre la llengua que havia estat prohibida en l’educació. Hi va haver certament alguna oposició minoritària, però va ser superada davant la raó, el dret i la dignitat, cosa que no ha passat amb el sector sanitari. És clar que hi va haver mestres que s’oposaven que la llengua catalana no només s’ensenyés la llengua sinó que s’ensenyés en la llengua. Deien llavors que els continguts escolars són independents de la llengua en què es donen, i per tant volien continuar que es donessin en castellà, és clar! Però els arguments de l’ensenyament en català eren sòlids: millorava la qualitat de l’educació i es restituïa l’estatus de la llengua pròpia a llengua de cultura i sobretot es recuperava un dret civil fonamental. Els docents van entendre la transcendència del seu esforç i s’hi van aplicar amb entusiasme, amb un clar sentit de servei públic. Aquest procés de normalització no s’ha donat a la sanitat i s’arrossega un conflicte que és més ideològic que pràctic. Amb tot m’estranya que dins els professionals de la sanitat no surtin veus a favor de l’ús del català al seu àmbit. ¿Per quin motiu metges i infermers no poden fer l’aprenentatge que han fet tots els altres funcionaris públics?

El setembre de 2009 vaig escriure un article sobre el mateix conflicte que avui podria subscriure exactament igual. Amb vuit anys no hi ha hagut cap avanç en l’actitud contra la llengua catalana a la sanitat. Els metges i infermers de llavors ençà no han fet cap passa en positiu. Han tingut temps més que suficient per aprendre la llengua i titular-se en un nivell bàsic, el B1. Les protestes d’una part del sector han sorgit cada vegada que els hem demanat un compromís professional amb la llengua del país. I açò ha succeït amb governs d’esquerres, de manera que les protestes sempre han estat alimentades per la dreta. No sorprèn idò que a la manifestació del diumenge passat fos ple de polítics del PP i de Ciudadanos, sempre manifestament en contra de qualsevol passa a favor de la llengua catalana.

No es pot parlar de cap manera d’imposició del català. Açò és una barbaritat. És ben bé el contrari. Són els pacients que han de poder parlar en la llengua que vulguin. És demagògic dir que és prioritària la qualitat de l’atenció mèdica -que bé s’haurà de fer en alguna llengua!- com si atendre en català exclogués la qualitat de l’atenció. Justament atendre en la llengua del pacient és la condició necessària per una bona atenció. La idea de poder exercir només en castellà vulnera un dels drets fonamentals de les persones que vivim a les Balears. El sindicat de metges parla d’imposició del català (i els mitjans de comunicació parlen de la mateixa manera!) quan es refereixen a una llengua oficial i pròpia.

Diuen també que no hi ha queixes dels usuaris de la sanitat en qüestions de llengua, que les reclamacions són molt poques. Són poques perquè la immensa majoria dels catalanoparlants renuncien a la llengua pròpia davant un metge o un infermer castellanoparlant. Us imaginau per què? Perquè ens han donat tantes «garrotades» -lingüístiques, que com a cans escalivats, ens hem avesat a acotar coll i creure a l’amo, no sigui cas que exploti el conflicte, no sigui cas que per causa de la llengua la consulta no es faci com cal. Per una por soterrada i molt arrelada al comportament de submissió lingüística. També passa davant els jutges, davant la guàrdia civil, davant de ... Si no fos així, les denuncies es dispararien.

I per acabar, i perdonau la llargada de l’escrit. Les pancartes exhibides eren escrites en aquesta mena de «modalidad» que s’han mig inventat PP i Ciudadanos (i afins) la qual cosa indica d’on venen els trets. La «modalidad» emprada no és altra cosa que voler degradar la llengua als racons de  la llengua col·loquial, una de les estratègies històriques de l’anticatalanisme que tristament es posa en voga en els últims anys.