tot paisatge té la seva ànima

Tota ànima té el seu paisatge. El meu és de Punta Nati, farola nova, guiatge en la profunda nit. Mentre la tradició lloa el paisatge de pinars i platges de lluminós esclat, amb els valors colrats d’agradosa tranquil·litat mediterrània, el meu cor s’alçura de la mirada interior d’un paisatge esplèndid de pura nuesa, d’un crit sec, de llum boirosa, austera i avara, carregat del treball de la terra.

 Un paisatge poc amable, tot i la seva força d’atracció per a les ànimes desvalgudes. Qui s’hi passeja cerca pels marges, lluny de les cales del migjorn, pastura per a les postals turístiques. La petitesa familiar de l’illa no troba a Punta Nati el seu mirall de ma. Cap marina, cap foscúria, cap ona suau d’aigua transparent ni dunes de fesomia lleugera ni ombres oloroses de garriga, ni sorres blanques de sucre. Una vasta extensió estranya i llunàtica.

 A l’illa no hi ha natura pura. Tota la terra és un treball, d’esforç mil·lenari d’ordenar l’espai a la mesura de l’home. Tot és paisatge, és a dir, la visió i la intervenció de l’home sobre la terra. Paisatge com a naturalesa humanitzada, conreu de pagès, ordre productiu, aprofitament de cada pam de terreny, trepig constant d’avarques i carreranys obstinat d’afanys i tasques, topografia de quadrícules de parets, toponímia densa de noms comuns i precisos.

 

L’esbós de Punta Nati van ser els escrits de joventut, el motor poemàtic de breus textos enigmàtics. Era l’escriptura com un dibuix d’imatges concretes, gairebé corporals. Retorn ara de nou a aquella escriptura amb el procés invertit: els apunts de Punta Nati són la pintures en un quadern de notes íntimes, un diari personal de minúscules vibracions de l’ull. Ara idò esbós i apunt són la mateixa passió confessada damunt el paper, de línies horitzontals de lletres i de pedres. Punta Natir, Punta d’en Nater, farola última, guiatge profund de nit espantada...

 

M’agrada Punta Nati, la diferencia, la raresa, l’estranya solitud. Quan les paraules s’ofeguen en l’extrem amador de nom nòrdic i asprós, suren les paraules aïllades, qualificatius com auster, pobre, humà, abandonat, ample castigat, obert, historiat, naufragat. M’agrada punta nati perquè contradiu la imatge embafosa del tòpic turístic. Allí  sempre hi haurà una memòria més fonda, un indret que no es conforma amb la mirada fugissera d’una visita ràpida. Res no parla amb l’estrany esporàdic. El costum demana la confidència, el relat íntim apareix sencer amb la insistència.

 

Fruit d’una emoció constant i continguda, Punta Nati es mostra tot ple de presència latent malgrat ser alhora tan despullat perquè és un paisatge que acumula sofriment i tristesa  amb un punt de llarga desesperació, perquè darrera la majestuositat de la seva grandesa, hi alena la mort. A cada racó s’amaga la tenacitat del pagès per domesticar el tros de  camp rocós, amb una absoluta fe pel possible, amb la raó sorprenent de l’inefable que cerca explicació.

 

Tenc la visió particular com la tenen els meus amics que s’hi paisatgen. En qualsevol cas tradueixen l’amor a l’indret, la impressió subjectiva de cada cor que l’acompanya, amb un sentit emocionat de l’empatia, la simpatia d’una sentiment, la lectura d’un coster retallat a la mar. Diuen els informes que va ser el darrer far construït a l’illa, per aquest motiu va rebre el nom de farola Nova, i explica la tragèdia imantada de naufragis successius. Com la costa de la mort a la menorquina, els records dels vilatans encara relaten detalls impensables d’un desastre marítim, el del vapor General Chanzy.

 

Entre la tendresa  i la tristesa, un còctel habitual de les begudes humanes. La mateixa atracció que suscita una austeritat rica, la mateixa admiració pel savi pobre de pertinences i tanmateix ric de les experiències més interiors. L’abisme atrau, l’inconegut estira, el sinistre toca les cordes fondes de l’ànim. El cap de Punta Nati, pàtria incompresa, senzilla planura, mirada astorada, atenta, refugi per a persones malmeses per l’abundància.

 

Atent a aquest amor, l’esbós i l’apunt maldaran de fer una mica més humà el paisatge recitat, sense concessions però afectuós, evident i difuminat al mateix temps, que traspuï la solitud extrema i l’atmosfera neta, la pelada geografia d’una terra eixuta, esmaperduda i exprimida, d’una regularitat gairebé geomètrica, de llunyanes distàncies i amb properes sintonies de línies tènues, de color d’aura, plata grisa, coure antic, pàtina amiga del temps.

 

Cal posseir la visió propera d’un horitzó de tanques, l’estructura lúcida d’un laberint de parets seques amb l’ordre clarivident de ponts i barraques, d’un talaiot encimat amb tombes antigues al peu, els murs ciclopis... Cal posseir la visió tel·lúrica de pells superposades, l’ordre mineral, l’escassa vegetació menuda arrecerada als enfonys de les roques. Els records, la mirada atònita d’en Gustau arran de la mort de l’amic Conrado.

Amb l’aspecte d’una llegenda angoixada, revestida amb l’equilibri tonal de les coloracions vibrades d’un pont gris, emana una plàcida calma sobrevinguda després d’una tempesta infernal. Punta Nati ets tu, deia el poeta fa temps quan encara no havia escoltat el final de la llegenda. Es fa dur d’escoltar, però és agradable de veure com la plàstica càlida d’un cos gastat en les batalles. Rere l’última penya s’amaga el blau d’una fredor abissal.

 

El tramat  de paret seca, quasi infinita, incomprensible melodia d’un pentagrama. La tramuntana asseca tota vida, no creix més que l’emblemàtica planta minsa, socarrells i tapereres. Una plàstica de la nuesa, pocs recursos, cap anècdota. Una plàstica d’aproximació abstracta, d’estructura horitzontal, una planícia coronada de llum imponent.  La terra prima, esgotada, de textura ruda com les mans de llaurador, callades, un codolar de temps i d’esforç. L’aire lluminós i net, harmonia ocre, llunyana presència de la mar. Paisatge sense figura i amb moltes mirades.