Els camins de l'escriptor són inescrutables

Els camins de l'escriptor són inescrutables

Discurs de presentació del lliurament Premis Illa de Menorca 2016

Francesc Florit Nin

Fa dues setmanes en aquesta mateixa sala ens vam trobar el Clubs de lectura de Menorca, una comunitat de persones que ens agrada llegir i sobretot compartir la lectura. En aquella trobada, els lectors van expressar els motius pels quals formaven part d'un club de lectura, i els escriptors van expressar els motius pels quals escriuen. Ara amb aquesta trobada d'avui, arran de la concessió dels Premis Illa de Menorca, voldria aprofundir en aquests motius. I farem un recorregut per algunes de les veus més celebrades de la literatura.

Quan hom es presenta a un premi literari és perquè alguna cosa l'ha mogut a escriure. Els qui heu participat teniu cadascú la seva particular explicació. Per què escrius sembla una pregunta banal. Però recordem que Newton també es va fer una pregunta banal, per què queia una poma del pomer? Pregunta banal que va donar lloc a la llei de la gravitació universal. Aleshores la pregunta és: per què escriviu, homes i dones presents en aquesta sala. Per a la vostra informació us he d'advertir que escriure és fàcil. Tothom avui sap escriure per poc que hagi anat a escola. Una altra cosa és fer-ho bé, però açò sempre serà relatiu. Els escriptors -escriptors són un de cada deu mil. La immensa majoria dels que escriuen són periodistes, professors, policies, tertulians de televisió, molts funcionaris, capellans, metges, controladors aeris, etc.

Només a Espanya es publiquen més de 90.000 títols anuals, dels quals 18.000 són de literatura, és a dir que cada dia cada dia es publiquen uns 50 llibres de narrativa poesia teatre... No sé si sobren llibres, probablement. Del que estic segur és que manquen lectors, en aquest país, i sobretot manquen lectors en llengua catalana, que treu el cap tímidament enmig de la magnífica i abassegadora potència de la literatura en castellà.

Si us voleu fer rics, no us poseu a escriure. L'escriptura tampoc us farà famosos. Que potser té un cert prestigi? Sembla que açò s'acaba. A més, escriure és una activitat de la qual no reps una resposta emotiva, que té per exemple un músic o un actor o un futbolista. Més aviat és solitària, propícia al mal d'esquena i a l'augment de la miopia. En fi, per què escriviu? Cerquem altres raons que no siguin la riquesa, la fama o la salut. Descartem-ho. Si encara no heu trobat la raó pròpia de la vostra escriptura, deixau-me que us expliqui quines són les raons que han confessat alguns dels grans i bons escriptors als quals ens agradaria emular.

Parlem només dels motius de l'escriptura creativa o literària i per tant deixem de banda tota la resta, la gran majoria dels llibres que tenen una funció ben predeterminada: un llibre de text, un manual de Flors de Bach, una guia de viatges, o el quadern d'Alfons Méndez Vidal. El gin de Menorca. De la llegenda a la història (1717-2013).

L'escriptor italià, que ens ha deixat un dels testimonis més esfereïdors de l'Holocaust nazi, Primo Levi, ( Si això és un home) tenia també motius ben clars per escriure. Però fent-ne una abstracció els va resumir en 9: 1. el desig o necessitat, 2. per ensenyar quelcom a qualcú, 3. per divertir o divertir-se, 4. per millorar el món, 5. per comunicar idees i pensaments, 6. per alliberar-se de l'angoixa, 7. per ser famós, 8. per ser ric, 9. per costum. Cadascun d'aquests 9 motius es poden desglossar, o especificar o personalitzar. Per exemple n'hi ha que escriuen per aclarir-se, per ordenar les idees i regular una certa forma de pensament. O per:

-per respondre les preguntes que ens feim i expressar els nostres dubtes

-per ser una altra persona, transformar-nos

-per viatjar al país dels mais i dels enllocs

-per mudar d'època, passades o futures

-per somniar desperts o per despertar-nos en somnis

-per comprovar fins on arriba la nostra imaginació

-per comprovar on acaba la nostra fantasia

-per dir l'amor a qui no l'hi podem dir -t'estim, sobre el paper.

-perquè si no ho escrit, rebentarem

-per dir-ho de la manera més bella,

-per dir-ho de la manera més justa o perfecta

-per dir-ho de la millor manera o per dir-ho d'una altra manera

-per dir el nom del porc i el nom de la delícia

-per fer les paus amb el món que ens aterra

-per recordar, especialment la infantesa

-per jugar amb les paraules, els sentits i la sintaxi

-per viure aventures que mai no viuríem

-perquè no ho sabria dir de veu o no en seria capaç de dir-ho de paraula

-perquè els néts se'n recordin de mi i posin a la làpida: ESCRIPTOR

-perquè som vanitosos i creim que a qualcú li encantarà allò que escrivim

-perquè hem estimat molt

-perquè l'escriptura és una segona vida

-i, sobretot, guardar memòria del temps que s'ha fugit.

N'he dites 25. Qualcú hi vol afegir un altre perquè? Tants com vulgueu perquè els camins de l'escriptor són inescrutables. Ara, amants com som de la síntesi, per sobre la diversitat de respostes a la pregunta per què escrivim, hi ha una base comuna, inevitable, d'obligat compliment: escrivim per comunicar-nos. Som animals de relació, socials, basats en la paraula, som en relació als altres i per als altres existim. Perquè som animals comunicatius. Escrivim perquè ens llegeixin, encara que només sigui l'àvia. A vegades aquesta comunicació es fa del jo al jo, com una auto-confessió.

Jo confesso, l'extraordinària novel·la de Jaume Cabré és una llarga carta de confessió. Comunicar-nos idò amb nosaltres mateixos i amb el món. A l'assaig El sentit de la ficció, Jaume Cabré diu «És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. En secret també sé que quan escric no penso mai en cap lector concret a qui pugui agradar allò que escric. Confesso que escric perquè m'agradi a mi (...). Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa.»

Tanmateix, abans d'escriure cal llegir. I tots els escriptors reconeixen que es van fer escriptors perquè eren lectors, bons lectors. I com el fillet que imita l'adult, el lector imita l'escriptor. L'experiència d'una lectura fecunda ens invita a crear allò que ens ha provocat aquella experiència de lector, que és una experiència estètica, amb els mateixos fonaments que provoca l'obra artística: una sonata de Beethoven, una pintura de Caravaggio, una pel·lícula de Kurosawa...

Escrivim per viure més? Heus aquí la resposta de Javier Cercas: «Así funcionan las novelas; tanto para quienes las escriben como para quienes las leen, eso son: vidas hipotéticas, caminos que nuestra existencia pudo seguir y no siguió o aún no ha seguido. Y para eso necesitamos las novelas: para vivir de mentira lo que no pudimos o no quisimos vivir de verdad, para enriquecer nuestras vidas, para ensayar el futuro y prepararnos para él o protegernos de él, para vivir del todo.»

Ara, per mi la resposta més sincera i més senzilla i més autèntica és la donada per Umberto Eco: «per què escriu? Perquè m'agrada. Per a què més?». Per què més? El professor ens indica que no cal justificar-se tant ni calen grans explicacions.

Amb paraules de Susanna Rafart, autora d'un relats preciosos (Les tombes blanques) : "Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans, per això volem gaudir dels mateixos indrets, d'idèntiques passejades, de projectes semblants. No ens val la Grècia contada, la volem habitar. Com volem habitar la cambra negra de la poesia, pensant tal vegada que per a nosaltres sí que serà acollidora. I ens equivoquem com els altres s'equivocaren. Però insistim en les rutes, com els coloms. I perseguim les icones retopades. Si bé el que retenim després no és mai la visió fulgurant del millor temple, ni la pàgina magistral. Sol ser, més aviat, un revolt de carretera en què el sol ens encegà i on fórem obligats a deturar-nos. Un racó on vam sentir-nos molestos per aquesta adversitat. Allí on vam baixar del cotxe, en un quilòmetre imprecís, lluny de qualsevol recomanació turística. Allí, precisament allí, on hi havia el xiprer solitari i esquerp, que feia segles que ens esperava." L'escriptura és una vivència molt semblant a la del viatge, amb les seves sorpreses i riscos.

Diuen que l'escriptura és una necessitat, com respirar. I diuen també que qui escriu és perquè té un problema. Vicent Pagès (Un tramvia anomenat text) explica: «El que escriu ho fa perquè té algun problema. Normalment, és un problema d’integració en la societat. L’escriptor acostuma a sentir-se incòmode davant la societat. Una manera de solucionar aquesta incomoditat és practicant l’escriptura o qualsevol altre tipus d’art. L’escriptor es pot sentir estranger o pot tenir alguna diferència psicològica, fisiològica, moral, sexual o religiosa amb relació als altres ciutadans. Hi ha hagut molts escriptors jueus en societats no jueves, o molts autors que vivien en societats que s’expressaven en una llengua diferent de la seva, com és el cas de Kafka. Hi ha hagut molts escriptors amb orientacions sexuals diferents de les tradicionals, per dir-ho tal com es diu ara. En general, l’escriptura neix d’una inadequació de l’escriptor en relació amb el seu entorn.» I continua: «Escriure, pintar o compondre sempre significa aturar-se, situar-se al marge del camí i mirar les coses des de fora. Per aquesta raó el que escriu se situa i se sent fora de la cadena. El seu lloc és estar fora de lloc. Julia Kristeva diu que el que no està enamorat, no es psicoanalitza o no escriu, està mort. Per entendre’ns, podríem afirmar que al llarg de la història l’escriptor químicament pur ha estat jueu, homosexual, tuberculós i comunista. Escriure és una manera d’enfrontar-se a la realitat creant una realitat paral·lela. Secundàriament, l’escriptor també pot escriure per guanyar-se la vida, conèixer gent, crear-se un prestigi... Essencialment, però, un autor escriu per defensar-se de la vida.» L'escriptura contra la vida, al marge de la vida, més enllà de la vida perquè la vida no ens basta i ens ultrapassa i ens arrossega.

I açò em fa pensar en un assaig esplèndid de Vargas Llosa sobre García Márquez: historia de un deicidio. La tesi és que els escriptors juguen a ser déu i creen el seu propi univers. I per açò necessiten aturar el temps, donar una alternativa que s'adigui a la mesura de la seva ànima, per sobreviure. La realitat és massa feixuga per no inventar-la de bell nou.

L'escriptura és una eina per perllongar la memòria, aquest va ser el seu primer encàrrec. L'escriptura que neix per no oblidar, per açò el primer escrit que es conserva de la història és un contracte comercial: «tu em deus açò». Va néixer amb aquesta simple intenció, per recordar més i millor. Una mena de disc extern, diríem ara.

Però no només açò. Molts d'altres escriptors han dit la seva:

Montserrat Roig: «Escrius per escapar del tedi, del guió que t’han escrit, per recuperar el «jo» perdut.» Heus aquí una bona raó, talment com dir que s'escriu per afirmar-se en la pròpia persona.

Samuel Beckett: «Les paraules és tot el que tenim». Només tenim les paraules. Som paraules.

Martin Amis: «Tot escriptor sap que la veritat es troba en la ficció». Uf la recerca de la veritat ens portaria per camins més inescrutables encara. Aquesta idea s'ha expressat de formes distintes, com que una mentida ben dita ens pot obrir els ulls a la veritat...

Italo Calvino: «L’acte d’escriure té una funció, esdevé eficaç, només si permet expressar la pròpia interioritat.» Una nit d'hivern un viatger, l'escriptura de la interioritat. Passa sovint que el fet d'escriure, en lloc de parlar, ens fa tornar més sincers, ens mostram més com som, com si l'escriptura tingués el poder de la revelació, com si l'escriptura ens despullés. Ens exposa.

Amb tota la ironia Jean de la Bruyère: «La glòria o el mèrit de certs homes consisteix a escriure bé; el d’altres consisteix a no escriure.» Però qui gosa de dir-te que com a escriptor ets un fracàs que ni els amics més amics ho fan: no ho fas malament i t'animen a talar més boscos.

Mercè Rodoreda: «Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.» Certament, escriure és un exercici intel·lectual de primer ordre. Molts metges prescriuen escriure un diari. L'escriptura és terapèutica. Algú escriu per curar-se d'alguna dolença. No deu curar el dolor, però el deu apaivagar de ben segur.

Un jove aprenent d'escriptor va demanar l'opinió a Samuel Johnson: «El seu manuscrit és bo i original, però la part que és bona no és original i la part original no és bona.» Catacrac. No sabem si el jove escriptor es va dedicar a sembrar cols.

Baltasar Porcel: «Escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc.» És a dir que també escrivim perquè vivim. La vida escrita és una vida doblement viscuda? I si mentre escrius no vius? Com ens ho agafam a tot plegat?

Un dels nostres referents, Josep Pla: «L’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba.» I aquesta és la funció primigènia, ser cronista del temps. El gran mural memorialista de Pla (30.000 pàgines escrites, poca broma) no és altra cosa que deixar constància del que hem vist. I això mateix és el que fa l'últim Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx amb les cròniques dels que no tenen veu en la història. Llegiu sinó el magnífic reportatge Les veus de Txèrnobil.

Us citaré ara dos poetes, cadascun d'ells va dir a la seva manera una de les constants de la literatura catalana moderna: la pervivència de la llengua amenaçada:

Vicent Andrés Estellés: «Procure acomplir el meu deure

escrivint per aquells que no escriuen

parlant pels qui no parlen encara.»

Salvador Espriu: «Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa»

José Luis Sampedro (La vieja sirena) «Els escriptors joves, si poden, que ho deixin. L’única raó per escriure és no poder-ho deixar.» amb les capacitats i unes ganes terribles d'escriure hom es pot fer escriptor-escriptor. Si t'hi guanyes les garroves ja ho veurem quan hagis liquidat el 21% d'IVA i els pagaments com a treballador autònom que ofeguen qualsevol autonomia econòmica. Ets autònom? No! Som esclau fiscal. I no en parlem si et jubiles d'escriptor...

És clar que alguns pocs escriptors van deixar d'escriure tot contradint la sentència que afirma que qui comença a escriure ho fa tota la vida. Mentida. Shakespeare va deixar el teatre per dedicar-se a altres negocis més lucratius, i mira que era bo!. Rossini va deixar l'òpera per fer-se pastisser. Rimbaud deixa la poesia per traficar amb les armes. Si deixau l'escriptura, idò, formareu part d'aquest elenc insigne d'escriptors universals.

Carme Riera: «Vàrem inventar la literatura per escriure sobre allò que hem perdut.» Exacte, mirem les grans novel·les, són sovint recreacions de mons que s'han perdut o que estan a punt de ser oblidats: El París de Proust, la Mallorca aristòcrata de Vilallonga, la Rússia d'abans de la Revolució d'octubre de Tolstoi,

Franz Kafka: «Quan dic una cosa, aquesta cosa perd immediatament, definitivament, la seva importància; quan l’escric, també la perd, però a vegades en guanya una altra.» Enigmàtic Kafka, paradigma de l'escriptor modern, que escriu per la necessitat imperiosa de treure el seu món interior, per sobre de tot, fins i tot de la seva estimada.

Juan Carlos Onetti: «Escribir me hace feliz» Hi pot haver una raó més convincent que aquesta?

García Márquez: «L’escriptura se’m va fer aleshores tan fluida que a estones em sentia escrivint pel pur plaer de narrar, que és potser l’estat humà que més s’assembla a la levitació.» Crec que, ja ho hem dit, escrivim perquè ens agrada escriure. Respondre per què ens agrada ens portaria a tota la resta de les respostes.

J.M.G. Le Clézio: És molt difícil parlar del que escrius, perquè escrius per una raó que no comprens. Si ho comprenguéssim, potser pararíem...» o encara allò que diu Philip Roth quan li van demanar per què escrivia: «No respondré. Necessitaria la vida completa per respondre». Deixem-ho idò així, no sabem per què escrivim tot i que en tenim moltes raons, com heu pogut llegir. Entre totes aquestes raons o motivacions per escriure només me'n falta una, que només he dit de passada: escrivim per crear bellesa amb les paraules, per forçar l'expressivitat de la llengua i així fer-nos vibrar les cordes sensibles de l'ànima.

Per acabar: la pregunta per què escrivim és una pregunta improcedent de la mateixa forma que és improcedent la pregunta per què estimes. Per què estim? Perquè estim! Només es pot donar per bona la resposta amb la mateixa pregunta. Si la resposta és una altra, aleshores es desvirtua completament la raó, és a dir que deixes d'estimar. Si estimam per alguna altra raó que no sigui la raó gratuïta i injustificable, ja no és amor sinó una altra cosa potser inconfessable.

Estimau-vos idò i si us queden forces, escriviu sobre l'amor que heu gaudit o sobre l'amor que heu patit. La resta són històries.