Presentació de El Joc de la Convivència

Heus aquí la presentació que en Miquel Maria ha fet del meu llibre, amb tot el meu agraïment

Presentació del llibre
EL JOC DE LA CONVIVÈNCIA,
de Francesc Florit Nin.
Ciutadella, 24 d’abril de 2010
Miquel Maria Ballester

Qualsevol que hagi seguit l’obra de Josep Pla haurà copsat que quan descriu i analitza la tasca de molts personatges rellevants sol defugir la seva classificació segons les díades més habituals —progressistes o conservadors, oberts o reaccionaris—, sinó que sol establir distinció més aviat pragmàtica: a una banda hi posa els qui se situen davant la realitat i la jutgen a partir d’uns esquemes ideològics més o menys estereotipats i engavanyats, una posició que per a Pla sol fer deixar de banda el sentit comú i fàcilment degenera en retòrica o, pitjor, en doctrinarisme, i a l’altra banda hi situa aquells que són capaços d’observar directament la vida, els qui pretenen comprendre la vida tal com es dóna i es mou, amb tota la seva riquesa i complexitat, amb les seves contradiccions i limitacions. En certa manera, i alguna vegada fa explícita aquesta referència, vindria a ser la distinció nietzscheana entre l’homo teoricus i l’home vital. No cal dir que Pla, igual que Nietzsche, sent un gran respecte per aquest segon tipus de persones, i una prevenció, quan no irritació, davant el primer.

Després de llegir “El joc de la convivència”, no tenc cap dubte que si Josep Pla visqués encara avui i parlés de Francesc Florit Nin, el consideraria, de totes totes, dins la segona categoria, la dels homes que parteixen del sentit comú i la sensibilitat directa envers les coses reals per descriure i valorar el batec de la vida.

Com diu na Pilar Benejam a la introducció d’aquest llibre, aquest mostra “tres problemàtiques recurrents: la necessitat de comptar amb una ciutadania participativa, la defensa de la llengua pròpia, i la preocupació per la preservació i estimació del patrimoni de l’illa”. Però no és només que Francesc Florit Nin parli d’aquests temes. No ens els planteja com tres àmbits de reflexió teoritzant, sinó com tres àmbits en els quals batega la vida de les persones i de la societat de la Menorca d’avui.

Així, el patrimoni cultural i natural no és, per a Francesc Florit Nin, una col·lecció de pedres mortes, musealitzades, decantades de la vida. Ben bé al contrari, el patrimoni històric, artístic, arquitectònic, urbà, i el paisatge natural, són el marc en què es pot i s’ha de desplegar una vida plena de sentit propi, la vida amb la idiosincràsia que només pot tenir una vida viscuda a Menorca. El patrimoni, en un sentit ample i complexiu, vindria a ser la condició de la forma que pot tenir la nostra vida ara i aquí.

Igualment, la llengua: allò que per a Florit Nin és més important no és la gramàtica com a norma fixada, sinó la gramàtica com a paraula viscuda, la llengua com a expressió de la vida d’un poble que, malgrat totes les dificultats, vol continuar vivint i expressant-se amb la llengua dels pares i dels avis.

Igualment, la ciutadania participativa, és a dir, viva. Les reflexions de Francesc Florit mai no conceben una ciutadania-objecte, com de vegades es traspua en el discurs d’alguns polítics, a dreta i esquerra, que “volen fer coses per als ciutadans”. Florit Nin ens proposa una ciutadania-subjecte, protagonista activa i autònoma del seu fer-se cada dia.

En Francesc Florit ens diu, al breu text que encapçala aquest recull d’articles, que assumeix el principi de la Vita activa, que proposava Hannah Arendt. Permeteu-me aquí un incís. Aquesta gran intel·lectual d’origen alemany va construir tota una teoria política que és alhora hereva i alternativa a la del seu mestre, el filòsof alemany Martin Heidegger. Aquest havia donat una gran importància a l’afirmació de l’autenticitat del jo individual i irrepetible davant el món, a la “propietat” de l’individu en la seva soledat més íntima, com afirmació i condició de la seva llibertat. La Vita activa que proposa la qui fou deixebla seva, Hannah Arendt, parteix justament de la consciència de la pluralitat i no tant de la singularitat: l’important no és el “jo en el món”, sinó el “nosaltres en el món”, perquè és amb el “nosaltres” que hem d’aprendre a viure i a conviure. Per a Arendt, un suposat pensament autèntic que no tengui en compte l’experiència enriquidora de la pluralitat, que parli de l’home en singular i no dels homes (i de les dones) en plural, no val la pena. Per a Hannah Arendt, la política, que és molt més ampla que l’activitat institucional o de partit, que entén com una manera de viure i conviure amb els altres, és precisament l’habilitat d’actuar junt amb els altres per edificar, entre tots, un present i un futur.

Bé idò, entenc perfectament que en Francesc Florit assumeixi el principi de la Vita activa de Hannah Arendt, perquè el que veim al llarg de totes les pàgines d’”El joc de la convivència” és una convidada a practicar, en tots els ordres de l’existència, la valoració positiva del pluralisme. Florit Nin veu la diversitat i la multiculturalitat creixent de la nostra societat menorquina com una ocasió d’enriquiment mutu i no com una desgràcia, com un regal i no com una condemna, i ens ve a proposar que aprenguem a viure i a conviure des d’aquesta diversitat, amb aquesta diversitat, i per trobar el nostre lloc enmig d’aquesta diversitat.

A partir d’aquí, ja us podeu imaginar quins són els valors que orienten la brúixola de les reflexions de l’autor. Ens presenta, per començar, la distinció necessària entre la multiculturalitat i la interculturalitat: la multiculturalitat és el fenomen de la diversitat que, per raons històriques, econòmiques, polítiques i socials ens ha tocat de viure, ara i aquí; hem passat de ser un país emissor d’emigrants, a un país receptor d’immigrants. La interculturalitat, en canvi, és el projecte de vida per transformar els possibles riscos de fragmentació d’una multiculturalitat no assumida, en energies positives que facilitin la convivència:

“La interculturalitat, de la qual es parla tant, no és tant una realitat, sinó una aposta de futur. Es tracta d’actuar a favor del contacte entre les cultures per lluitar contra els estereotips negatius sobre la diversitat produïts per la ignorància i la por. (...) La multiculturalitat de les societats actuals, com la menorquina, exigeix un compromís per la interculturalitat.” (p. 12).

Florit Nin és conscient que aquest camí no és gens fàcil, i no vol defugir els conflictes:

“No es tracta mai d’amagar els conflictes, perquè de conflictes sempre n’hi haurà. (...) No cal evitar-los, cal gestionar-los amb actituds obertes, amb habilitats assertives i amb valors d’apropament, de coneixement, de respecte, de comprensió i de solidaritat. I en aquest ordre.” (p. 13).

A partir d’aquest plantejaments, jo diria que l’autor se situa a les antípodes d’aquell vell refrany menorquí que diu “cadascú a ca seva, i Déu per tot”. La seva proposta és més aviat “aquesta és la casa de tots, i ens hem de conèixer per poder conviure.”

La necessitat de no defugir el conflicte duu en Francesc Florit a adoptar, en alguns articles d’aquest recull, un to de crítica de vegades prou contundent. Sempre respectuós, suau en les formes però punyent en el contingut, especialment quan jutja les tendències més nocives que es manifesten en la nostra època, o més específicament quan considera que les polítiques públiques o determinades actituds alimenten el camí contrari a allò que cal fer per avançar cap a la maduració de la democràcia, la convivència o la resolució positiva dels problemes amb què ens trobam. Així, per exemple, és especialment crític amb la perversió, o la simple deixadesa, manifestada en relació al Projecte Educatiu de Ciutat, que tantes expectatives va generar a tota la societat ciutadallenca, potencial que va ser desaprofitat per una gestió municipal insensible i cega davant l’extraordinari valor d’aquest projecte.

Al llarg de les pàgines del llibre s’ocupa amb una gran lucidesa de la gestió del patrimoni cultural i natural, i de les polítiques culturals, com dèiem abans, des d’un plantejament vitalista, i en base a un principi que ell anomena l’activació del patrimoni. Aquesta perspectiva el situa en una posició crítica tant amb la musealització estàtica del patrimoni, com amb la seva banalització amb una pura finalitat comercial o d’exhibició dels vestigis del passat davant els turistes. Si dèiem abans que allò que impregna la visió d’en Francesc Florit és la tensió pels batecs de la vida, allò que li preocupa més del patrimoni és, doncs, que sigui una realitat viva i vivificadora, que faciliti la vida en tota la seva diversitat. Insisteix molt en aquestes idees sobretot quan parla de la revitalització de la Ciutadella antiga, del seu centre històric:

“Si el centre històric només acompleix la funció terciària dels servies, llavors les altres funcions queden atrofiades. (...) Què fa reviure una ciutat històrica? La paraula ho diu: que s’hi visqui. Que sigui habitada, millor per gent jove. Aquest és el criteri. Cal viure la ciutat d’una manera autèntica, sincera i total i no de cara a la galeria. Si feim una ciutat a la mida de les visites, tendirem a una mediocre estandardització, es perdrà la identitat, es malmetrà el sentit de pertinença; vull dir que ja no serà tan nostra (...). El millor que es pot fer des del meu punt de vista és la decisió política de diversificar les activitats. Diversificar significaria que es pugui fer qualsevol acte humà: viure primer, caminar segur, dormir tranquil, anar a escola a peu, comprar a prop, jugar a l’ample, prendre un vinet, treballar si cal, aparcar prest, menjar bé... i tots aquells altres gestos quotidians que fan la vida agradable.” (p. 26).

I sempre des de la perspectiva atenta a la pulsió de la vida, sobre la qual no em cans d’insistir, no és estrany que pel que fa a les polítiques culturals l’autor insisteixi en aquell àmbit de la cultura en què, precisament, més es percep el batec la vida, com és l’àmbit de la creació cultural i artística:

“Les polítiques són molt centrades en l’organització de cursos i tallers de formació, que van ser prioritàries en la dècada dels 80-90. Llavors es van incorporar les ajudes a la difusió dels productes acabats sota diversos formats i estratègies: publicació, manifestació, espectacle... Mentrestant s’anaven configurant uns equipaments culturals que encara mostren greus deficiències que no cal recordar. Ara és el torn del vèrtex oblidat. La creativitat, massa sovint entesa com una intimitat infranquejable de difícil penetració per a les polítiques culturals, ha quedat massa al marge de les prioritats. (...) S’han de concebre nous formats d’equipaments per als nous llenguatges emergents. Més enllà de les sales de consum (cines, teatres, auditoris, museus), hi ha d’haver espais per a la creació. És un problema evident: què tenen els actors, els músics, els pintors i escultors, els multimèdia, per desenvolupar-se i créixer com a artistes?”(p. 58).

No hi poden faltar, en un mestre i educador vocacional com és Francesc Florit NIn, moltes i agudes reflexions sobre l’escola, i sobre l’educació més enllà dels límits de la pròpia escola. De fet, insisteix que, d’una manera directa o indirecta, conscient o inconscient, els agents de l’educació són molts més que l’escola i que, per tant, val més fer-ho conscient, planificar-ho, estructurar-ho perquè tot plegat acompleixi una funció positiva. Novament aquí sorgeix la visió d’un home que observa la vida, lúcid i atent als detalls: quan convé hem de ser crítics i autocrítics, però també hem de saber valorar i difondre les experiències positives que neixen i es desenvolupen en el nostre entorn, com per exemple la magnífica guia “Ciuadella amb els ulls d’infant”, elaborada pels al·lots i al·lotes del Col·legi Pere Casasnovas, a la qual dedica un dels articles.

Hi trobareu també amples i profundes reflexions sobre la vida parlada, sobre la vida a la Menorca d’avui en la nostra llengua, i sobre les dificultats que açò comporta. Novament, el que aquí preocupa més en Francesc Florit és com ho podem fer, què hem de fer per tal que la llengua catalana sigui el vehicle de vida compartida entre tots els menorquins, els vells o autòctons i els nouvinguts. Aquí reclama, com és obvi, una actitud positiva i oberta als qui acaben d’arribar, però sobretot es mostra crític amb la manca responsabilitat de les persones i institucions autòctones —empreses, mitjans de comunicació, institucions públiques—,davant aquesta necessitat:

“La feina que fa l’escola és ràpidament contrarestada per la realitat fora de les parets escolars. En aquest sentit, la situació sociolingüística de la llengua catalana quant al seu ús social resulta un dels handicaps afegits. Tot plegat, el poc prestigi de la llengua, fins i tot entre la població catalanoparlant, resulta ser un altre dels factors que juga en contra de l’aprenentatge per part de l’alumnat nouvingut.” (p. 78).

Al cap i a la fi, amb poc convenciment podem demanar que els nouvinguts estimin la nostra cultura i la nostra llengua, si nosaltres no som els primers a mostrar i demostrar aquest amor, i si en la nostra societat, de vegades fins i tot des de determinats sectors polítics, s’alimenta un discurs d’autoodi i desprestigi sobre la llengua pròpia, amb una visió provinciana i acomplexada.

Finalment, en aquest recull no hi podien faltar els articles que ens apropen més al vessant artístic d’en Francesc Florit Nin, l’artista plàstic, i l’artista amb les paraules a través de la seva poesia. En realitat, la mirada sensible i sentimental no és aliena als articles en què fa una reflexió més política o social, i que ocupen el nombre més extens de pàgines del llibre, però és cert que a la darrera part hi trobareu alguns textos que li hem d’agrair especialment, perquè ens eduquen la mirada sensible, la mirada poètica, la visió estètica.

Supòs que no fa gaire falta que us digui que el llibre d’en Francesc Florit m’ha agradat, i molt. Per tant, li vull dir “enhorabona”. Però a més, i sobretot, li vull dir “gràcies”, perquè aquest no és només un llibre que dóna gust de llegir, sinó un llibre que fa bé. En aquesta època difícil que ens ha tocat viure, en la qual, com apunta l’autor en algunes pàgines, cauen velles seguretats i ens toca construir nous paradigmes, fan falta paraules que permetin construir idees a partir d’elles. No com a dogmes, naturalment, però sí com a bases sòlides sobre les quals poder créixer.

I res millor per il·lustrar açò, que una obra plàstica del mateix Francesc Florit Nin. Es tracta de la il·lustració número quatre que apareix al seu llibre —un llibre per a mirar, més que per a llegir— Jugar a natura, que ha realitzat dins enguany. Aquesta il·lustració mostra, justament, una boca de la qual surten com unes arrels. El joc de la convivència de Francesc Florit Nin és com aquesta pintura seva: les seves paraules són com arrels de les quals en pot néixer un arbre ple de vida, un arbre que doni fruits. Llegiu, doncs, El joc de la convivència, i, en conseqüència, viviu!