Tribunal Constitucional, estatut i llengües

Tribunal Constitucional, estatut i llengües

Un dels articles que el PP ha impugnat d’inconstitucional de l’Estatut de Catalunya és el que fa referència a l’oficialitat de les llengües catalana i castellana. L’article 6.2 de d’aquest Estatut diu textualment: “[...] Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans tenen el dret i el deure de conèixer-les”.
La modificació introduïda respecte l’estatut anterior és la paraula “deure”. L’article no fa altra cosa que equiparar en drets i deures les dues llengües, atesa la mateixa condició de llengües oficials. El gran avanç de l’estatut català respecte a les llengües és per tant una qüestió estrictament de conquesta democràtica: finalment tots els ciutadans són tractats en igualtat respecte a l’ús de les llengües independentment de la llengua personal pròpia o habitual, familiar o materna...

Tot i tenir una situació sociolingüística semblant, en canvi el nou estatut de les Illes Balears no recull la mateixa proposta que la feta per l’estatut de Catalunya. Les forces polítiques i la composició política de la societat balear són ben bé unes altres. Però a efectes de reconeixement de drets i deures, les Illes Balears (i qualsevol altre lloc amb dues llengües oficials) podrien haver reclamat aquesta igualtat que recull l’Estatut del Principat. Els avenços en política i en legislació lingüística a les Illes Balears han estat menors en aquest sentit. Hem guanyat, per exemple, la garantia de ser atès en qualsevol de les dues llengües i per tant, que l’administració pública té l’obligació de fer servir la llengua triada pel ciutadà. D’açò se’n deriva que tota persona que ocupa un lloc a l’administració ha de conèixer –té l’obligació de conèixer, com a mínim- les dues llengües per poder atendre la ciutadania. Els metges, les infermeres, els jutges, els bombers, la policia i la Guàrdia Civil, els mestres, els funcionaris en general han de poder garantir aquest dret. Cosa que a qualsevol país “normal” es consideraria “normal”.

El progrés democràtic que suposa l’article 6.2 de l’Estatut de Catalunya sembla que serà declarat inconstitucional pel Tribunal espanyol. No sabem quins arguments es posaren damunt la taula. Però que d’un mateix concepte legal, l’oficialitat, se’n puguin derivar drets i deures desiguals, seria una sentència injusta. L’oficialitat de les dues llengües ha de tenir forçosament unes mateixes conseqüències jurídiques, és a dir uns mateixos drets i uns mateixos deures per a tothom, per a l’administració i per a l’administrat.

El recurs presentat pel PP al Constitucional pressuposa tanmateix que les llengües no són iguals. Per a aquest partit hi ha llengües més “importants” i carregades de drets i deures, i altres llengües “no tan importants” amb els reconeixement secundari d’alguns drets. La Constitució espanyola reserva el deure de conèixer una llengua només per al castellà, i d’aquí que el PP interpreti que la llengua catalana no pot reclamar aquest mateix precepte al territori on és llengua oficial i pròpia: Catalunya, País Valencià, Illes Balears (i una franja d’Aragó).

Vistes així les coses, no veig per què no es pot modificar la Constitució si no garanteix els mateixos drets a tots els ciutadans i per tant a no ser discriminats per raó de religió, raça, creença, gènere, orientació sexual...o llengua. Potser no és l’Estatut de Catalunya que s’equivoca, sinó la Constitució en vistes a l’estat de dret. Si per primera vegada en la història es reconeix el deure de conèixer (fixau-vos: de conèixer, no d’usar-la!) la llengua catalana, haurem de reconèixer que açò representa una gran passa en la consideració dels drets i les llibertats democràtics. L’equiparació entre les dues llengües és el que ha mogut precisament tots els sectors espanyols conservadors. Per tant, aquets sectors de la societat espanyola encapçalada pel PP no fa altra cosa que oposar-se a un fet cabdal de la democràcia: la igualtat davant la llei. Mentre la llengua catalana sigui una llengua de segona categoria, ningú s’hi oposa. Quan la llengua pròpia reclama els mateixos drets i deures, es disparen totes les alarmes en contra seu.

No sé quina equitat podem esperar d’un Tribunal més que qüestionat. De ben segur que es troba en una difícil papereta. Tanmateix, la valentia en l’equiparació seria una de les fites més importants pel aquest país. Si no és així, hauran d’explicar què significa per a una llengua ser llengua oficial, i per què per a una llengua significa una cosa i per l’altra una de diferent. O dit d’una manera lacònica, què no tenc jo com a catalanoparlant, que no em consideren tant espanyol com altres?