Nacionalismes lingüístics

Nacionalismes lingüístics

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Hi ha persones, i personalitats, que es presenten amb el perfil de no nacionalistes o d’antinacionalistes i creuen que la seva és una postura més avançada o més progressista. Més avançada, creuen, perquè consideren el nacionalisme com una rèmora del passat , una mena d’ideologia superada que va fer estralls en èpoques històriques. Consideren que el nacionalisme és un impediment per a l’entesa entre els pobles, i es consideren així que una postura no nacionalista és una garantia de pau i de futur.

I tanmateix resulta curiós que aquestes mateixes persones, i personalitats, es mostren més nacionalistes que ningú segons la perspectiva que agafin. Açò ocorre /succeeix/ passa sovint a aquells espanyols que ataquen el nacionalisme català però són profundament nacionalistes d’Espanya, i excloents. Amb les llengües actuen igual: abominen de la llengua catalana com a llengua de país, però s’omplen la boca quan es tracta de la llengua castellana com a llengua de la “Nación”.

De fet, resulta bastant difícil sostreure’s de la condició de nacionalista, més o menys accentuat, més o menys difús. Perquè tothom és d’un lloc, s’hi sent, s’hi identifica. És com si volguéssim, de cop, eliminar les diferències de llengües i cultures: cadascú fa servir una llengua habitualment i pertany a una cultura amb major o menor intensitat. No es poden esborrar les característiques que identifiquen les persones i els pobles. Una altra cosa ben diferent és exhibir la pròpia identitat com a única, com excloent, i a la qual els altres s’ha han d’avenir. La diversitat humana se’n ressentiria, una multitud de persones se’n sentirien al marge, discriminades.

Quan les persones, i les personalitats, d’un país presenten una llengua com a única per a tothom quan, realment n’hi ha de diverses, elaboren un discurs nacionalista excloent. Quan les persones (i també personalitats) reivindiquen la llengua pròpia i històrica d’un territori per fer-la la llengua comuna elaboren un discurs nacionalista inclusiu. Ben mirat, idò, el nacionalisme lingüístic és com un ganivet que pot ser molt útil tant per tallar el pa de cada dia com per clavar-lo a l’esquena del vesí.

Per què la llengua de cada país aixeca les passions més desfermades? Simplement perquè amb la llengua hi van aparellats molts altres components de la manera de ser de les persones. Per molt que ho vulguin negar (de fet, només ho neguen per a les llengües minoritzades) hi ha estrets, complexos i profunds lligams entre llengua i identitat. Fixem-nos si no com es tracta qualsevol notícia relativa a la llengua castellana: l’expansió, el negoci, la imatge i l’emblema, la hispanitat, etc. Perquè una llengua crea complicitats i solidaritats, crea un marc de referència, crea un àmbit de participació. És a dir que compartir una llengua és compartir uns mateixos ulls per mirar el món i els homes.

Així, per tant, resulta bastant difícil deslligar la reivindicació d’una llengua –de qualsevol llengua- a un cert sentit de pertinença i a un cert grau de nacionalisme. Fins i tot, el simple ús d’una llengua, en una situació de competència entre dues, ja assenyala un posicionament respecte a la identificació de la persona. Ja ens agradaria que les llengües i el seu ús no tinguessin les connotacions ideològiques a què solem associar-les. Però ja veim que açò no s’esdevé gaire.

La clau d’una bona gestió dels nacionalisme lingüístics és el respecte a la sobirania de cadascuna de les 6.000 llengües del món al seu territori, segons estipula la Declaració Universal dels Drets Lingüístics que la UNESCO proposa i que els Estats no volen aprovar, justament perquè açò seria una autèntica revolució en el reconeixement dels drets que tenen tots els pobles a continuar mantenint les característiques que els defineixen com a comunitats culturals singulars, irrepetibles, insubstituïbles i del tot necessàries.