La cruïlla lingüística actual

La cruïlla lingüística actual

Francesc Florit Nin

Acció Cultural de Menorca

Paradoxa o contradicicó aparent? No tant aparent com real. La llengua catalana mostra una gran vitalitat en alguns aspectes i unes greus mancances en d'altres. Per un costat, vitalitat d'ús, increment de parlants, productora d'alta cultura i ciència. Per un altre, amenaces, prohibicions i una marginació en mitjans de comunicació, bandejament en usos institucionals i tractament d'inferioritat en els drets lingüístics.

Record que quan m'iniciava en els laberints tan interessants de la sociolingüística i consultava les dades estadístiques de la competència i els usos de les llengües catalana i castellana als diversos territoris del domini lingüístic català, m'espantava de la situació en què es trobava el català a Catalunya, amb greus dificultats, mentre que la situació a les Balears era notablement millor. Tres dècades després aquest fet s'ha capgirat. I s'explica per moltes raons, però entre totes n'hi ha una de determinant: la política lingüística tan diferent seguida en els dos territoris. A Catalunya, amb tots els alts i baixos, s'ha aplicat una decidida intervenció per recuperar la competència i els usos de la llengua catalana mentre que a les Illes Balears (i no diguem al País Valencià) hi ha hagut un laissez-faire o bé, un atac frontal, com ara ho és obertament. Causa: la diversa composició política de les respectives societats i dels governs i parlaments corresponents.

Tenir la llengua (i el conjunt de la cultura) segmentada en els tres o quatre o cinc territoris en diferents autonomies i en diferents estats ha contribuït poderosament en un dels problemes més greus que patim: la manca d'unitat d'acció, el desaprofitament de recursos i d'accés a un mercat ampli i, en darrera instància amb grans desequilibris, contradiccions, contrarietats arreu dels països de parla catalana.

Ara ens trobam en una cruïlla decisiva per al futur de la nostra llengua. Primer per les expectatives secessionistes de Catalunya que obre un nou període històric i segon per la política recentralitzadora de l'Estat espanyol que intenta devaluar les cotes de normalitat que la llengua catalana havia assolit al llarg dels 30 anys de democràcia recuperada. Després de 30 anys, la normalització de la llengua pròpia té encara! greus mancances. El fet és que per exemple en l'actualitat hi ha una cinquena part de la població de Catalunya, més d’una quarta part de les Illes Balears i quatre de cada deu persones del País Valencià que no saben parlar el català. Açò no seria un problema si no tinguéssim governs que es defineixen clarament en contra del procés de recuperació del català i tribunals que fan una lectura absolutament contrària a la protecció d'aquesta llengua al seu territori històric. Tot plegat condiciona d'una manera molt negativa l'evolució futura.

La paradoxa de la nostra situació sociolingüística a les Illes Balears s'explica per tant per aquestes dues forces contràries: la societat civil organitzada que entén la necessitat de seguir en la normalització de l'idioma, que identifica aquestes terres i les decisions polítiques bel·ligerants, contra la llengua dels governs del PP, en els diversos nivells de l'administració local, autonòmica i estatal. Per exemple els pares van apostar majoritàriament en un 86% demanar l'ensenyament en català per als seus fills, cosa que va sorprendre i va agafar a contrapeu les autoritats educatives. Les raons són ben senzilles: els pares no volen que els seus fills siguin incompetents en cap de les dues llengües oficials i saben que la immersió lingüística així els ho garanteix. En canvi el model educatiu del tractament de les llengües del govern Bauzá està més orientat a evitar la bilingüització de tots els escolars. No oblidem que tot açò passa en uns moments de canvis demogràfics espectaculars. Fixeu-vos en aquesta dada: el 1986, el 91,5 % dels residents a Mallorca tenien el català com a llengua pròpia (llengua primera o L1), en canvi el 2010 la xifra baixa fins al 55,9%. Una altra dada interessant: tot i que el coneixement de la llengua catalana ha augmentat en nombre absolut de persones que saben parlar-la en més de 200.000, (gràcies al model d'escola que ara volen desactivar) en canvi el percentatge ha disminuït del 71% al 63% entre 1986 al 2010. Són dades objectives extretes de fonts oficials, l'IBESTAT. L'escola ha fet la feina que se li va encomanar: fer competents els escolars en les dues llengües. I de fet, els percentatges de coneixements de la llengua catalana en la competència de comprensió escrita i expressió escrita ha seguit una línia ascendent: del 46% al 71% i del 17% al 48% respectivament. Bona feina, mestres! Tanmateix aquestes són dades que mostren a les clares que la llengua no ha assolit la normalitat de qualsevol altra llengua, perquè tothom convindrà que tenir persones que no dominen les dues llengües catalana i castellana és un problema per a la nostra societat, i especialment és un problema per a la llengua que es troba en una situació desfavorable, la pròpia, la catalana.

Una població no integrada en la llengua del país i unes institucions públiques encaparrotades a fer prescindible aquesta llengua fan un còctel explosiu. Ho saben i ho aprofiten i, com hem dit en una altra ocasió, fan dels governants actuals uns polítics irresposnables per al futur d'aquestes illes. Malgrat tot, hom posa les esperances en l'actitud d'una ciutadania, de parla autòctona o al·lòctona, que ha demostrat, una vegada més, l'estima per la parla pròpia i el valor d'identitat que li atorgam. Perquè allò decisiu no són les actuacions dels governs irresponsables de Maó, Palma o Madrid, per poderoses que siguin, sinó l'actitud de defensa activa de les persones per allò que estimam: la terra, la llengua, les conquestes socials i la dignitat.