Trampes i travetes del decret de trilingüisme

Trampes i travetes del Decret de trilingüisme 

Francesc Florit Nin

El Govern Balear acaba de publicar el Decret de Tractament Integrat de Llengües, TIL, popularment anomenat també decret de trilingüisme perquè fa del català, castellà i anglès llengües vehiculars de l'ensenyament, és a dir que es donaran en cadascuna d'aquestes tres llengües els continguts de les matèries no lingüístiques com història, ciències, matemàtiques... També el podríem anomenar Decret de les Travetes a la Llengua Pròpia, TLP, perquè de fet comportarà la desaparició de la immersió i la rebaixa del català en el sistema educatiu, l'únic àmbit social on s'havia aconseguit parcialment avenços en la normalització de la llengua catalana.

Fins ara l'escola assegura que tots els alumnes surtin competents en els dos idiomes oficials, que és la finalitat a què aspira l'educació del país. Amb la immersió lingüística a Primària i el català com a llengua predominant a Secundària, s'acompleix amb èxit l'objectiu. El decret TIL suplirà l'actual decret de mínims que indicava que almenys el 50% del currículum s'ha de fer en català. Per quines raons aquest canvi? En l'exposició de motius del decret TIL es dóna per fet que la llengua catalana i castellana es troben en les mateixes condicions, es parla d'igualtat i se sobreentén que el català ja està normalitzat. També es fa referència a les sentències del tribunals espanyols sobre les llengües a l'educació. Tot plegat es traça un camí de canvi en la política lingüística a l'àmbit educatiu, com ja s'ha fet en altres àmbits de la vida pública. Tanmateix ni el català està normalitzat (sembla una broma afirmar el contrari com fa el conseller d'Educació), ni hi ha igualtat de condicions entre les dues llengües ni el Tribunal Constitucional han desbancat la immersió lingüística en català. Els tribunals tampoc no han dit que el català i el castellà s'han d'igualar en el percentatge com a llengües vehiculars. El tribunal Constitucional en les sentències 84/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994, així com les polítiques emanades de la carta Europea de les Llengües, avalen la immersió lingüística en la llengua pròpia. Les sentències dictades pel Tribunal Superior indiquen que el castellà ha de ser també llengua vehicular, cosa que a les Balears ja ho és. El decret TIL del govern Bauzà no se sustenta per tant en sentències ni en resultats ni en criteris pedagògics. Els motius vertaders són de caràcter ideològic. Aquests governs conservadors d'aquí i de Madrid no poden tolerar que la nostra llengua autòctona sigui l'habitual, la preponderant, la principal, la més vehicular que la llengua de l'estat dins les aules. Per açò volen espanyolitzar els alumnes catalans, perquè consideren que tal com som, parlant català i tenint altres referents, amb una altra cultura diferent de la seva, no som espanyols, o no ho som prou!

El decret TIL fa una mirada esbiaixada de la realitat perquè la llengua catalana com a llengua pròpia de les Illes Balears, tal com indica l'Estatut, no hi té cap consideració. Només hi té la consideració com a llengua oficial, com ho és també la llengua castellana, de manera que les igualen en el tractament curricular, i d'aquí se'n deriva tota la tampa. Però la llengua castellana no és llengua pròpia, perquè una llengua pròpia és l'assentada històricament en un territori. Però temps al temps, no hi falta res perquè el PP pitgi perquè el castellà també es consideri llengua pròpia de les Illes Balears, com ja prediquen alguns dels seus mandataris, i llavors ja no hi tindran més entrebancs.

Aquesta és la línia actual que pren el Tribunal Constitucional en la darrera sentència del 2010: prescindeix de la consideració de llengua pròpia del català i en fa una lectura completament nova del que havia fet abans, una lectura conservadora, més polititzada, recentralitzadora i uniformitzadora. Diria que són sentències contra qui som. D'altra banda, el TIL també ignora la realitat sociolingüística de Catalunya i Balears, on només una minoria (però molt minoria) ha reclamat el dret de l'ensenyament en castellà. No és que es negui aquest dret, sinó que s'empra com a palanca per canviar tot el sistema i així perjudicar la immensa majoria dels pares que ja han optat per l'ensenyament en la llengua pròpia, en un clar exercici de seny, perquè hi veuen més garanties i cap inconvenient ni perill per cap de les dues llengües, sinó tot el contrari, avantatges.

L'ensenyament de les llengües respon a la condició de la doble oficialitat del català i del castellà. En canvi l'ensenyament en la llengua es fonamenta en la condició de llengua pròpia, de la llengua autòctona, que només és una. Tots els països regulen l'ensenyament en la llengua del país, cosa que resulta gairebé tautològica. L'ensenyament d'una llengua estrangera és una opció educativa que adopten la majoria de les escoles i que respon al seu interès de llengua útil per al món laboral, com és l'anglès actualment com a llengua franca d'ús internacional. Però una altra qüestió ben a part és la decisió d'usar en algunes matèries curriculars altres llengües diferents a l'autòctona per vehicular els continguts escolars. El tractament integrat de llengües és una metodologia didàctica molt eficient per aprendre idiomes en l'àmbit escolar. Aquest és l'enfocament que fan diversos programes que porten a terme molts centres (el conveni amb el British Council a Primària, les Seccions Europees a Secundària). Aquestes decisions es prenen per reforçar l'aprenentatge segons els resultats obtinguts. Cada centre té la seva idiosincràsia i l'alumnat de cada centre pot ser ben diferent en la seva composició sociolingüística. En alguns se necessita reforçar el castellà perquè és ubicat en una zona de gran vitalitat lingüística de la llengua autòctona. D'altres necessitaran reforçar el català per les raons contràries. El que és segur ara per ara és que allò que cal reforçar és més el català que el castellà en la majoria de les situacions. Tots els nostres alumnes dominen força bé el castellà, en canvi tenim molts alumnes, cada vegada més, que no dominen prou bé el català, tal com indiquen els resultats. I aquest és el criteri que hauria de regir la política educativa. Pel que fa a l'anglès, el seu reforç pot venir de moltes maneres, especialment metodològiques, de ràtios d'alumnes per aula, de formació docent, etc. Però no pot ser que sigui l'excusa per arraconar la llengua catalana.

El problema no és que el castellà i l'anglès siguin també llengües vehiculars. De fet ja ho són en molts de centres, com el Quadrado, com el Cap de Llevant, cert és que de forma parcial perquè no abasta tot l'alumnat en el cas de l'anglès de les Seccions Europees. El problema és que es faci de forma indiscriminada, generalitzada i sense avals ni garanties que justifiquin el desbaratament que suposarà el TIL. Personalment crec que és bo que es faci alguna matèria en castellà i en anglès, però mai en la mateixa proporció amb el català perquè aquesta pretesa igualtat condemna a cures intensives la nostra llengua. La ironia de tot plegat és veure com en alguns centres, centres on van estudiar el president Bauzà i el conseller Bosch, feien, i deuen seguir fent, ben poc ensenyament en català, incomplint durant anys el Decret de Mínims. Deu ser per açò que el català que presenta l'Il·lustríssim José Ramón Bauzá és tan pobre i tan desbaratat que fa empegueir. Potser amb aquest exemple, el seu, ens indica el camí a fer: incomplir la normativa que ara vol imposar?

És trist veure que els més malparats d'aquest decret TIL seran els alumnes castellanoparlants, sobretot aquells que viuen en zones on la llengua catalana ha desaparegut del paisatge social com Palma i Eivissa...i Maó?, i zones de forta immigració, un entorn social que no ha tingut l'oportunitat de la integració perquè els governs no han duit a terme cap tipus d'iniciativa seriosa per acollir lingüísticament l'allau d'immigració, que és el 20% de la població. El percentatge més alt de tot Espanya, una població que se suma a les immigracions espanyoles de les passades dècades i que en total sumen més de la meitat de la nostra població, amb greus mancances de domini dels dos idiomes oficials. Aquests alumnes tindran no poques dificultats per aprendre a parlar el català en una escola que no tengui aquesta llengua com la llengua habitual i majoritària. Perquè l'escola en català és sovint l'únic lloc on els fillets i els adolescents tenen l'oportunitat d'usar i practicar la llengua d'aquestes illes. En realitat és la música de sempre: només s'exigeix de ser bilingües els catalanoparlants, perquè els castellanoparlants no cal que ho siguin, no cal que n'aprenguin, ja no el necessiten ni tan sols per treballar a l'administració pública. L'efecte d'aquesta política educativa és nefasta i empobreix el país ja que obliga a canviar al castellà contínuament perquè bona part dels nostres ciutadans no seran competents en català. Un efecte devastador que fa del català una llengua residual. Si els nostres polítics no veuen açò o són cecs o són uns irresponsables o tenen una mala bava increïble.

Així les coses, posar en un mateix nivell de competència llengües en situacions tan desiguals resulta pel cap baix injust. Seria com fer córrer un atleta al costat d'un coix. Perquè coixa està la llengua catalana en molts àmbits i ben poques coses s'han fet per curar-la. Si el Govern Balear equipara les llengües a l'educació, també ho hauria de fer en la justícia, en l'administració de l'estat, en les forces de seguretat, etc. Per no entrar en àmbits tan deficitaris com els mitjans de comunicació, l'oci, el món laboral i comercial, etc.

Una vegada més assistim a l'aprovació d'una nova normativa que es fa d'esquena als professionals de l'educació. Tant el decret TIL com l'avantprojecte de llei del ministre Wert s'han fet sense consultar, sense consensuar, i més greu encara, en contra de l'opinió del gruix de la comunitat educativa. Fins i tot les associacions de directors de primària, de secundaria i d'aduts, tots en bloc i sense excepcions han rebutjat en un comunicat aquest decret TIL. Com es podrà implantar el decret amb els equips directius en contra? No resulta estrany aquesta manera de procedir de qui es caracteritza pel menyspreu cap als professors i la desconfiança en la participació. El decret TIL a més s'estalona en el dictamen del Consell Consultiu aprovat per 5 membres i amb el vot en contra de 4, la qual cosa indica fins a quin punt aquest decret és feble. Si no es retira aquest decret, el més probable és que sigui retirat per un canvi de govern. I així anam, de canvi en canvi, sense pacte educatiu, cada cop amb el país més radicalitzat en els extrems, marejant el sistema, incapaços de posar-se d'acord amb uns mínims per a una tema tan transcendent com és l'educació.

El decret TIL és tanmateix el resultat in extremis de fracassos continuats de la Conselleria. Li va sortir malament la lliure elecció de llengua per part dels pares; es va enfrontar al Consell Escolar de les Illes Balears fins que el va desbaratar per posar-ne dels seus; té tota la docència en contra i les associacions de directors tant de primària com de secundària de totes les illes han mostrat un clar rebuig a l'actuació de govern; vagues contínues, manifestacions constants; mesa de negociacions amb sindicats de docents trencada; lleis de símbols per tallar la llibertat d'expressió; conflictivitat laboral amb els docents; etc. Un fracàs rere l'altre.

No hi ha desgraciadament debat pedagògic sinó debat ideològic. És molt probable que l'anticatalanisme del PP sigui una cortina de fum per desviar l'atenció dels problemes greus que patim. Tot fa pensar que aquest decret i la llei educativa Wert amaguen els aspectes més importants per a la millora de la qualitat educativa: la qualitat del servei, les metodologies eficients, els valors de la integració, la cohesió entre ciutadans, la confiança i l'esforç. L'escola és com un laboratori on s'experimenta precisament les actituds i els coneixements per al futur teixit social en un model que voldríem de cooperació i de convivència.