Terra d'urgències

Terra d'urgències

Francesc Florit Nin

Els gestos de la vida quotidiana ens reconcilien amb el món. L'experiència tranquil·la de la normalitat ens protegeix de la incertesa. Són els actes que ens mantenen ferms en la confiança. Poca cosa ens basta, però a vegades és tan difícil. No demanam la lluna, només no haver d'estar sempre en trasquiló.

Ai si no fos per les estonetes de pau, pels moments de plaer, pels intants d'una modesta felicitat. Ai si no fos per trobar-nos al voltant de la taula i assaborir les bones mejues. Què seria de nosaltres sense les caminades pel camp? Què faríem de la nostra ossa si no poguéssim estimar amb la fruïció del primer enamorament. I si no poguéssim anar a compar a la plaça les carxofes de Ca na Riera i els molls de Los Mares del Sur. Sort tenim que uns amics ens conviden a veure el partit -transcendental- del diumenge, que ens engatinyam i quedam desfogats després de perdre, que no sempre podem guanyar. Enyoraríem la pel·lícula que anam a veure els dimecres si no tinguéssim Cineclub de Joventuts Musicals. I què me'n deis de l'ullada amb calma per la llibreria, i llegir la contraportada perquè ens sedueixi la trama que s'hi anuncia. Malament si no poguéssim anar a la conferència que ha organitzat el Cercle Artístic i comprovar que encara ens intriga allò que succeí fa un grapat de segles. I amollar el ca per Son Saura quan ja no hi queda una ànima per l'arenal blanquíssim i veure'l content perquè pot córrer a lloure. Quin gust guaitar per ponent els dies clars i observar el perfil blau de les muntanyes de Mallorca i pensar que enllà d'ençà tenim amics que molt de tant en tant podem veure. Ai si no fos per aquests examplaments del cor. Com quedar amb un parell d'amics per fer una ruta llarga amb la btt pel Camí de cavalls i quedar tan rendit que fas un xubec ben llarg. I entrar al taller disposat a fer una tirada llarga de pintura, jugar amb els pinzells, embrutar-me les mans de grafit i tenir mal de genoll per haver estat treballant en terra. I fer una cavada a la terra, molla de la darrera ploguda, plantar-hi les cebes tendres i esperar que amb un no-res ja siguin els calçots d'una peculiar dolçor, torrats al foc viu. Un glop de vi ho acaba. Ai si no fos pel grup de lectura perquè cada mes cadascú digui la seva i sorprendre't de com de diferent és la visió de les coses. I esperar el proper concert del Jazz Obert, i quina pensada tindran de novetat. Ai si no fos perquè ja tenim les festes de Sant Joan dins el cap i començam els preparatius, que enguany seran especials perquè tenim un cavaller a la família que qualcarà. I escriure qualque poemet, lleuger, senzill, que digui tot açò i una mica més. I visitar el metge i comprovar que es preocupa per la teva salut tot i la degradació de la sanitat pública. Tampoc no sabríem viure sense les porquetjades de cada any, la feinada que duen, i les sobrassades tan bones que surten. I l'skype dels diumenges fosquet amb el fill que tenim fora i veure-li la cara per no enyorar-lo tant. I la visita a ta mare que ja és major i repassau els fets de la setmana i les fetes dels néts. I el magraner que ja treu les primeres fulles, amb brots vermellosos. Sort tenim de tots aquests moments, indispensables, que són la sal de la vida, el condiment necessari per no defallir en la maregassa de la indignitat.

Però vivim en terra d'urgències, som un país de sotracs i tenim la gent col·lapsada. Vivim temps foscos, anys difícils. En altres terres, la normalitat seria tots aquells gestos agradables i pausats, aquells quefers estimats de la vida. Però no ens deixen tranquils. Les converses giren entorn de les amenaces: la indecència de no tenir feina, el perill de perdre la casa, la injustícia d'engrossar la pobresa, els nous atacs al territori, el campa a l'ample dels grans empresaris, la burla a la nostra llengua i cultura, l'educació desballestada, el desprestigi cap als mestres, el menyspreu a la raó i a la ciència. Seria molt còmode fer veure que la normalitat és aquesta broma de mal gust que ens toca suportar. No podem viure normal i ens pertoca militar a contracor en una i mil batalles per salvaguardar les coses més elementals: la terra, la feina, la llengua, l'educació, la salut. No és normal portar una vida de militant. Cansa, cansa molt i tanmateix molts ens hi sentim impel·lits a actuar, a intervenir, a denunciar, a canviar aquesta subnormalitat que ens volen fer creure normal.