En fi, com moltes d'altres novetats, el llibre ve precedit de una notable feina de publicitat i propaganda que fa grans promeses avalades per autoritats literàries. Serà una molt bona lectura. Però ja portava una cinquantena de pàgines i ja em deixava d'interessar, i quan portava la meitat del llibre estava per deixar-lo... però vaig continuar llegint fins acabar-lo. Hi ha un cert pudor encara a deixar les lectures a mitjan astre, com el plat que és servit a taula que la bona educació et reclama que t'acabis encara que no t'agradi.
Idò en contra de totes aquells elogis dels grans crítics, em sap greu de dir-vos que, pobre de mi i temerari com som, Cicatriz no m'ha agradat en general tot i que hi reconec qualitats. Vagi en primer lloc una excusa. És possible que la meva formació literària hagi quedat encallada al s. XX i que em costi reconèixer en les ficcions del s. XXI. Potser.
La història d'una estranya atracció entre els dos protagonistes no m'ha enganxat. Tot i que hi ha una clara progressió, cada vegada més perversa entre ell i ella, em donava la sensació que tot era voltar la mateixa mata, amb variables, o amb ingredients una mica més picants, una mica més atrevits o una mica més neuròtic. El llibre crea a l'inici moltes expectatives que llavors decepciona. Els salts de temps, envant i enrere, que cada capítol fa no veig que hi aporti gaire cosa d'interès. Igualment l'alternança de capítols breus amb títols i els més llargs amb referències temporals no crec que estigui prou justificat. Sembla que els breus indiquen com un resum del que passarà i llavors es van desgranant els detalls de la relació. Però açò realment és significatiu? hi té prou rellevància?
A part de la subtilitat i l'aprofundiment en la mena de relació morbosa entre ell i ella, no hi vaig cap altra tema que consideri desenvolupat. La crítica parla de la crítica al consumisme. Jo no l'hi veig. També de la reflexió sobre la literatura. Sincerament es donen quatre noms i quatre vaguetats sobre l'art d'escriure. Es parla de la incomunicació, però no fan altra cosa que comunicar-se. Açò sí, rarament s'entenen i la relació el que sí provoca és aïllament amb els tercers.
Una altra cosa que, perdonau la meua inaptesa lectora, és la mania de destriar amb la lletra cursiva un suposat estil directe. Se suposa que és el text dels mails? Però tanmateix quan no és cursiva, i reprèn l'estil indirecte lliure aleshores continuen parlant els personatges. Aleshores de què serveix aquesta diferenciació?
Els personatges tenen el seu interès. Knut és incomprensible, continua tot el relat en la mateixa obsessió, no hi ha cap canvi en tot el temps. Sonia és insubstancial, supòs que és presa de la situació i per descomptat que resulta poc convincent. Però com que són tan raros, tan de ficció, que no reparam gaire en la seva versemblança...
En canvi m'ha agradat el llenguatge ràpid, les frases breus i concises, té ritme i fluïdesa i, per acabar, la notable capacitat de crear una atmosfera asfixiant. Tot està com envoltat d'una boira, res es concreta
Però la novel·la enganya, crea expectatives inútils, al final no passa res de substancial en la vida humana. Crec que l'autora ha caigut en aquesta moda d'avui en dia de ficcionar rareses, com més estrambòtiques millor, com més anòmales millor. Crec que el motiu que m'ha mogut a acabar-la de llegir no ha estat la curiositat sinó el voyeurisme. Tal vegada aquesta sigui la gràcia i el poder últim de Cicatriz: que converteix els seus lectors en Sonias i Knuts i els atrapa en la seva xarxa d'obsessió i repulsió. Tot el relat es converteix en un relentiment, en una contínua espera que passi alguna cosa per la qual valgui la pena seguir llegint... però no passa gran cosa.
Diuen que la gran literatura posa a prova els humans, els porta als límits de la seva naturalesa. No és el cas de Sara Mesa. Perdó: d'aquesta obra seva. Les altes no les he llegides. Sincerament crec que hem caigut en les trames de la publicitat comercial. Però tot són gustos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada