L'escola no és un mercat

La idea d’igualar l’ensenyament en català amb l’ensenyament en castellà o viceversa, de manera que es faci el 50 % en cada llengua no deixa de ser aparentment molt justa. Si la població que tenim a Menorca es reparteix majoritàriament entre les dues llengües oficials (un 60% de llengua pròpia català, un 35% llengua pròpia castellà, un 5% d’altres llengües) és prou assenyat que les dues llengües siguin llengües vehiculars a l’ensenyament. I així és en gairebé tots els centres, en proporcions variables. El 50% sembla idò, en principi, un principi igualitari. Llavors si, com fan alguns centres, s’introdueix l’anglès com a vehicular en algunes matèries amb programes específics, llavors les dues llengües oficials han de quedar més reduïdes en hores lectives. Cada centre ho ha de regular, segons com sigui el seu context sociolingüístic.

Tanmateix, allò més important no és el percentatge de català-castellà-anglès, sinó els resultats finals. I aquí no hi pot haver discussió possible, simplement perquè tothom està obligat a complir amb la normativa legislativa aprovada pel Parlament. Què vol dir que l’important siguin els resultats? Que tot alumne, tengui la llengua que tengui, ha de ser competent en les dues llengües oficials i ha de tenir un domini suficient d’anglès en acabar l’ensenyament obligatori. Punt.

En realitat, però, què passa? Que l’escola no és una illa, incomunicada amb la resta del món. Que l’entorn és un factor educador (i deseducador) molt influent. Que l’escola, tot i que poleix les desigualtats d’origen, no és suficient per compensar-les. Que en l’aprenentatge i, sobretot, l’ús de les llengües l’entorn extraescolar és poderós (família, amics, mitjans...). I aleshores passa que els resultats finals en el domini i ús de les llengües és prou desigual.

L’escola s’ha de preocupar que tots els al·lots dominin bé el català i el castellà ( i anglès en menor grau, potser). Si surten amb deficiències en una o altra llengua, caldrà reconduir el model lingüístic aplicat. Els mestres no són tontos i, si no hi ha prejudicis entremig, apliquen un model lingüístic que fins ara ha donat bons resultats, en general. Tanmateix, la cada vegada més nombrosa població castellanoparlant fa que ara comencin a sortir alumnes amb mancances en l’ús del català. Dit d’una manera clara i llampant: tots els alumnes dominen el castellà amb prou fluïdesa, no tots els alumnes dominen el català amb prou fluïdesa. Són aquests resultats que hem de compensar. Cal recordar que segons una enquesta del 2003 un 60% de les persones que viuen a les Balears i que no tenen el català com a llengua pròpia, no el sap parlar.

Justament són les escoles que apliquen un model de compensació lingüística les que obtenen millors resultats en les dues llengües. Les escoles amb ensenyament majoritàriament en català compleixen amb els objectius fixats per la llei. No així les escoles que tenen el català en percentatges més baixos al 50 % de llengua vehicular, simplement per què l’escola no basta.

Fer una ullada ràpida a la programació televisiva, a les ràdios, a Internet, a la premsa, a l’oferta de cinema, a tot l’oci juvenil, la visita al metge, l’entrevista de feina, la citació judicial, els cursos de formació, etc. la presència de la llengua catalana tendeix a 0 en alguns àmbits i a cotes minses en altres. És clar que els detractors del català a l’escola diran que tot allò és mercat lliure i que per tant si no hi ha català pel carrer és perquè els consumidors de béns i serveis no ho reclamen. Ben cert. Res a objectar ... si no fos perquè hi ha centenars de lleis espanyoles que ho prohibeixen, ho dificulten o ho ignoren. Per què tenim mercat lliure de totes les televisions en castellà i en canvi no el tenim per a les televisions en català? Per posar-ne un exemple d’espantosa actualitat per a la recepció de TV3 al País Valencià, que els diaris locals amaguen, com tantes altres notícies referides a la nostra llengua i cultura.

Però l’escola no és un mercat, de moment. I per tant no podem tenir una escola a la carta, en la qual els estudiants siguin distribuïts segons la preferència lingüística dels pares. Ho hem comprovat milers de vegades: el mercat tendeix a ser salvatge i per tant és imprescindible regular-lo, i més en qüestió de llengua i educació. Creim que en el fons molts no se’n fan cap problema perquè un al·lot no domini el català, i per contra clamarien al cel si comprovessin que un al·lot no domina el castellà. Les raons són les de sempre: n’hi ha que pensen que hi ha llengües més importants que d’altres, especialment la seva.

Les persones que reclamen més presència del castellà a l’escola, també seria just que demanéssin també més presència del català a altres àmbits, ni que siguin només els àmbits públics. Seria just, però mai no ho han reclamat. Quan el català tengui el 50% d’ús en els àmbits extraescolars, llavors tindrà sentit que també sigui només del 50% a l’escola. Mentrestant l’escola farà el paper que sempre li hem demanat: que compensi la desigualtat, que integri les diferències i que estimi la diversitat. Almenys des d’una perspectiva progressista de l’educació. La resta és la selva.