Francesc Florit Nin
Escola i entorn: l’educació compartida
Document per a la Trobada de Tardor, EDU21. Menorca. 16
de novembre de 2013
Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca.
L’escola va néixer perquè la família no podia
atendre les demandes que la societat reclamava a l’educació i la
formació dels fills. Com a institució educadora, l’escola ha anat
assumint cada cop més competències, més obligacions i més
responsabilitats, fins al punt de veure’s desbordada. El futur que
ja vivim prefigura unes relacions completament noves a causa de les
innovacions tecnològiques, de la rapidesa en què canvien els
coneixements i les informacions. D’una manera nítida ho resumeix
així uns dels experts en educació, Francesc Imbernón: “Davant
aquest panorama, la institució educativa necessitarà l’estalonament
d’una comunitat conscienciada ideològicament (no només dels
pares, sinó també de les empreses, de les ONGs, dels moviments
socials, dels voluntaris, de les associacions, dels jubilats, etc.;
és el que comença a dir-se quart sector econòmic), perquè el
professorat se sentirà impotent per educar els al·lots i les
al·lotes en valors (solidaritat, pacifisme, honestedat, sinceritat,
criticisme, etc.), que es trobaran en franc desavantatge enfront als
valors imperants en la societat (individualisme, competitivitat,
violència, adiccions, conformisme, desinformació, etc.). Les
institucions educatives, en aquest futur incert, hauran d’ensenyar
a gestionar el conflicte per a revertir en el creixement i la
maduresa dels implicats, i perquè la informació i la transmissió
del coneixement potenciin la socializació del poder.” Ja fa temps
que l’escola, atesa la complexitat de la seva tasca, reclama una
corresponsabilitat a la resta de les institucions educadores. Aquest
document intenta de posar sobre la taula aquesta corresponsabilitat.
Les escoles més innovadores, caracteritzades per un
profund sentit del valor social de l’educació al servei de la
democràcia i com a garant de la salut democràtica, són aquelles
que arreu del món han remarcat la importància de la relació del
centre educatiu amb l’entorn on s’ubica. Entenem l’entorn no
només com l’espai físic, mediambiental, sinó també o sobretot
com l’espai social, l’entorn sociològic, que inclou l’entorn
cultural i històric. Si haguéssim de resumir quina és l’educació
que ha de respondre als reptes socials d’avui diríem que es tracta
de formar ciutadans per a la igualtat, des de la diversitat i cap a
la construcció de la identitat. Formar persones competents com a
ciutadans significa educar-los per a la convivència, a
desenvolupar-se d’una manera integral, a ser capaç de comprendre
el món i a intervenir-hi des de la responsabilitat ètica i
ecològica: aprendre a ser, aprendre a conviure i aprendre a habitar.
Tothom avui està d’acord que l’escola sola no pot
respondre a les expectatives dipositades en ella. No pot per moltes
raons. Una de les quals és que les funcions educatives de l’escola
s’han fet molt àmplies. Una altra raó és que les societats s’han
fet molt més complexes que no eren fa 50 anys. Igualment cal indicar
que vivim una revolució tecnològica que canvia la percepció del
món i les relacions socials. Altrament som davant un canvi de
paradigma que provoca una situació crítica en tots els àmbits:
econòmics, culturals, ambientals, etc. que aboquen els ciutadans (i
a les institucions) a una incertesa angoixant. En poques paraules,
educar s’ha fet incert i difícil i per tant o tots educam o els
resultats seran pobres, insuficients, deficients.
Les dues grans dimensions de l’educació, la
individual i la col·lectiva, la del desenvolupament integral de la
persona com a individu i la del desenvolupament social de la
comunitat, no poden anar deslligades. És més, van íntimament i
necessàriament lligades. Són dos dels quatre pilars fonamentals de
l’Informe Jacques Delors per a la UNESCO per a l’educació del
s.XXI. En aquest sentit, una educació integral que doni sentit a
l’escola actual i futura passa obligatòriament per compartir-la.
Tothom educa: l’escola, la família, l’entorn. Es tracta per tant
d’un treball cooperatiu en coordinació de tots els agents que
d’una forma o altra incideixen en la formació dels ciutadans.
Si l’escola no basta, quins són els altres
“educadors”? Avui les instàncies educadores i formadores s’han
multiplicat. Algunes amb una clara intenció explícita, d’altres
amb intencions implícites, d’altres de manera poc responsable…
Una educació permanent a llarg de la vida només és possible si
aquestes instàncies són capaces de compartir objectius. Centres
educatius, centres d’aprenentatge diversos, entitats culturals,
socials, esportives, assistencials, agents i tècnics públics i
privats, institucions públiques, responsables polítics, empresaris,
sindicats, ONGs, periodistes, etc. remant en una mateixa direcció
per obtenir allò més preuat, el tresor amagat en l’educació que
és la convivència democràtica.
Si haguéssim de resumir el propòsit en una consigna
diríem: què pot fer l’escola per al poble i que pot fer el poble
per a l’escola? Es tracta de cercar les complicitats de totes les
instàncies perquè tanmateix els reptes educatius són si fa no fa
els mateixos reptes socials. Cal aprendre amb els altres que és la
forma més eficient d’aprendre. Els problemes de les identitats, de
la convivència, de la sostenibilitat, de la democràcia... són
qüestions centrals dins i fora de les aules. Els reptes pedagògics
de la inclusió, de la mediació, de l’educació intercultural, de
la participació són també els reptes de la ciutadania, i en
conseqüència els centres educatius es converteixen en els
laboratoris de recerca de les solucions que han de garantir el futur.
Escola i entorn s’han de posar d’acord, s’han d’ajudar
mútuament i han de compartir uns principis bàsics que siguin fruit
d’un consens elemental: el compromís per a una educació pública
de qualitat.
La premissa per a un acord entre escola i entorn és
doble: per un costat, ja s’ha dit, és la corresponsabilitat; per
l’altre és la participació. Ser corresponsable aquí vol dir
assumir que tot agent social té una dimensió educadora que ha
d’exercir, sense interferir la tasca de l’escola. Vol dir també
que l’escola ha de respondre als problemes que l’entorn planteja,
no tancar-se dins els murs i per tant obrir-se al present de fora.
Ser participatiu aquí vol dir trobar les tasques que es puguin
compartir i dur-les a terme alhora l’escola i l’entorn, en un
projecte de construcció comuna. L’educació es converteix en una
experiència compartida, de convergència i d’integració social.
Quins són els principis que al meu parer hem de
compartir l’escola i el poble? En una mena de constitució escolar
serien aquests:
Principis constituents de l’escola per a l’educació
- Implicació de tota la comunitat educativa en el projecte i la coordinació amb tots els altres agents educadors.
- Acord i consens per un projecte encaminat a la cohesió social.
- Escola arrelada al seu entorn i oberta al món.
- Treball en valors i principis democràtics per afavorir la convivència, fomentar la solidaritat i la cooperació, des dels drets humans, per a l’equitat i el respecte a la diversitat.
- La formació integral de totes les capacitats i les habilitats, atenció a les intel·ligències múltiples.
- L’aprenentatge significatiu i experiencial.
- L’aprenentatge cooperatiu i dialògic.
- L’atenció a la diversitat: entre l’adaptació i l’exigència.
- Educació Intercultural i d’escola inclusiva.
- Educació per a l’autonomia personal responsable.
- Innovació pedagògica i reflexió sobre la pràctica.
- Incorporació de les Tecnologies de la comunicació.
- Formació permanent del professorat.
- Treball en xarxa, treball en equip.
- Foment del raonament i de la creativitat.
- Cultura de la pau i mediació per a la resolució de conflictes.
A partir d’aquí resulta relativament fàcil idear tot
un seguit de propostes genèriques per compartir l’educació. Del
costat de l’escola n’apuntam quatre. En primer lloc imbuir el
currículum de continguts lligats amb l’experiència de l’entorn.
En segon lloc obrir l’escola a la realitat local i global, tot
establint relacions entre la realitat immediata del territori i els
reptes mundials. En tercer lloc incloure la diversitat en la pràctica
docent, no com a floritura sinó com a riquesa que ens obre les
ments. I en quart lloc pensar en programes de cooperació amb les
entitats locals. Del costat de l’entorn n’apuntam quatre més. En
primer lloc revitalitzar els Projectes Educatius de Ciutat, la idea
de ciutat educadora que tan bons resultats ha donat i encara dona. En
segon lloc implementar tota acció municipal i ciutadana amb un
component educatiu, cosa que implicaria que tota entitat incorporés
al seu ideari i a la seva pràctica una funció formativa. En tercer
lloc l’ús i la integració dels recursos ciutadans a disposició
de les escoles. I finalment en quart lloc la creació d’espais,
llocs i estratègies per fomentar la participació, les decisions
col·lectives i la corresponsabilitat.
Tots els aspectes de la vida escolar són susceptibles
de la corresponsabilitat educativa. Tanmateix hi ha algunes qüestions
que en l’àmbit educatiu (i formatiu) tenen una clara vinculació
amb un enfocament compartit. És el cas del fracàs escolar. La
complexitat dels factors que hi incideixen reclama la intervenció de
moltes mans. L’experiència ens demostra que la sortida del fracàs
escolar només obté resultats quan hi ha un treball coordinat dins i
fora de les aules. Açò mateix ocorre en altes aspectes com: el
trànsit de la vida escolar a la vida laboral, tot l’engranatge de
la integració escolar que és paral·lela a la integració social,
l’educació per a la salut (especialment la sexual), l’acollida
lingüística i cultural d’alumnes i famílies nouvinguts, etc.
No partim de zero. Tenim moltes experiències que ens
marquen el camí i moltes pràctiques que avalen les excel·lències
d’una relació estreta entre l’escola i l’entorn. Menorca és
en aquest sentit rica de propostes que s’han portat a terme.
Tanmateix cal advertir que sovint s’ha caigut en l’error de fer
un llistat d’activitats a l’entorn o un llistat de tallers de
l’entorn que entren a les aules. Aquesta proposta va un mica més
enllà. Es tracta d’una manera de veure l’educació que
persegueix unes estratègies més o menys estables per vincular
l’escola i l’entorn. Aquestes estratègies estan encara per
crear. Però tothom té l’experiència, per exemple d’organitzar
una cosa tan senzilla i alhora tant eficient com el dia de les portes
obertes. També tenim experiències d’activitats que són pensades
des de l’escola però obertes a la ciutadania, dirigides a tota la
comunitat educativa o a tot el poble. D’altra banda, cal
incrementar i incentivar totes aquelles instàncies de participació
ja creades com el Consell Escolar, les associacions de pares i mares,
els sindicats d’estudiants, etc. Una altra forma relativament
senzilla de vinculació és l’ús dels espais, posar a disposició
de les escoles les infraestructures i els equipament culturals,
socials, esportius i, a la inversa posar els centres a disposició de
les entitats socials. Això mateix es pot dir dels serveis, públics
o privats.
Menorca, --potser és un tòpic, diuen que és rica en
associacions i entitats cíviques. Però la seva implicació
educativa, amb excel·lents excepcions, és encara per explorar. Crec
també que Menorca pot presentar-se com a camp d’experimentació i
d’avaluació d’aquesta educació compartida. Entre altres raons
perquè ja en té una llarga experiència i una tradició pedagògica
que li fa d’aval. D’altra banda tenim també molts exemples
portats a terme arreu del món que ens poden alliçonar. Alguns
d’aquests exemples s’han concretat, aquí i arreu, en
experiències com les Comunitats d’aprenentatge, els projectes de
Ciutats educadores, els Plans d’Entorn, les Escoles de pares i
mares, l’Aprenentatge Servei, les Mediacions Escolars, el Policia
tutor, les Comissions Mixtes de resolució de problemes, els Serveis
d’Intervenció Integrats, els Plenaris Educatius, els Consells
Municipals, El Consell Infantil, els Cicles de xerrades (de temàtica
específica), l’Acollida de famílies nouvingudes, els Serveis
d’Atenció al Menor, els Reforços Extraescolars, les Biblioteques
Obertes, els Centres Juvenils, i tantes d’altres iniciatives.
L’escola és una institució en crisi que reflecteix
la crisi general. Es fa necessària una reforma en profunditat que no
es resol amb canvis normatius, ni amb lleis que no aconsegueixen el
mínim consens. Aquesta reforma ha de reformular l’escola perquè
deixi de ser l’únic referent educatiu, i deixi de ser també el
referent educatiu que actua a contracorrent de moltes altres
institucions. L’escola ha d’esdevenir un agent educatiu més,
important certament, però mai aïllat ni contraposat als altres
agents. Perquè l’educació, ara ja ho sabem, va més enllà de
l’escola i va més enllà de l’edat escolar. Compartir el tresor
de l’educació és un dels reptes més importants que tenim davant.
Bibliografia
|
MORIN,
Edgar. Tenir
el cap clar. Per organitzar els coneixements i aprendre a viure.
Barcelona: La campana, 2001.
IMBERNON.
F. (coord) Cinc
ciutadanies per a una nova educació.
Ed Graó. 2002
SUBIRATS,
J., ALBAIGÉS, B. Educació
i comunitat. Reflexions a l’entorn del treball integrat dels
agents educatius.
Fundació Jaume Bofill. Col Finestra oberta, 48. Barcelona. 2006
MRPMenorca.
El
prisma educatiu. Un debat a la premsa de Menorca 1999-2001.
Conselleria d’Educació. Govern Balear. Palma. 2002.
VVAA.
Ciutat
i educació.
Documents 4. Ed. CEP i Ajuntament de Ciutadella. 2001
GENNARI,
M. Semántica
de la educación. Pedagogía de la ciudad.
Ed. Herder. 1998
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada