100 Quaderns de Folklore

100 Quaderns de Folklore

Francesc Florit Nin

Només amb el pas del temps ens adonam de certes virtuts. A Menorca, de tant en tant es produeixen miracles. L'enrenou mediàtic, les polítiques silenciadores i la mala bava ens amaguen aquests miracles. Us explic la meravella que em produeix un miracle menorquí: una obra col·lectiva, llargament desenvolupada, amb poques ajudes públiques i que té la dimensió d'una presa de consciència per revifar una part del patrimoni cultural malmès per la història. És la tasca del Col·lectiu Folklòric de Ciutadella durant 35 anys, especialment en l'edició dels Quaderns de Folklore que han arribat al número 100.

No hi ha en tots els nostres països catalans inexistents una empresa semblant. Avui per avui la col·lecció de materials de la cultura popular d'arrel tradicional que representen els Quaderns de Folklore és la més rellevant. No m'és fàcil resumir-ne la dimensió, però un dels seus artífexs més actius, que n'és l'ànima, l'historiador Josep Portella, ha fet un seguiment minuciós justament en el núm. 100. Aquestes són les magnituds: 6.254 pàgines publicades, més de 100 autors i més de 200 col·laboradors, 110.000 exemplars impresos. El conjunt configura el que Portella anomena una espècie d'enciclopèdia de la cultura popular menorquina. Josep Pla va definir Menorca com el territori més ben estudiat atesa la seva dimensió. Ara podríem traslladar aquesta mateixa apreciació a l'àmbit de la cultura tradicional de l'illa.

El Col·lectiu Folklòric de Ciutadella s'ha dedicat a moltes d'activitats que podem resumir en tres: les trobades de cultura popular, la promoció de l'expressió i manifestació tradicionals i la recerca i estudi d'aquesta cultura. Les trobades anaven de les ballades a sa plaça fins a exposicions, festivals de cançó, homenatges, audiovisuals, etc. La promoció passava per organitzar glosats, recuperar tradicions, actualitzar costums, etc. El tercer àmbit ha estat l'edició de 100 números d'uns quaderns senzills però molt interessants que tracten una gran diversitat de temes, especialment aquells que la tasca dels folkloristes de finals del s. XIX i principis del s. XX havien deixat més de banda, com Francesc d'Albranca, Fila d'Or o Andreu Ferrer Ginard.

La col·lecció es va iniciar amb una escrit fundacional d'un dels nostres cappares: Concepte de cultura popular de Francesc de Borja Moll. Els quaderns han tractat temes tan diversos com les eines, els malnoms, els llinatges, els jocs, la cuina, pedreres, trencadors, paredadors, etnobotànica, festes i celebracions, músiques, a més dels gèneres literaris tradicionals: codolades, gloses, goigs, dites i refranys, cançó, rondalles i llegendes, endevinalles, acudits... N'hi ha alguns de ben curiosos com Gent de Maó de Deseado Mercadal sobre personatges populars i escenes de la vida quotidiana; o Sa madona menorquina de Lucía Pons. Vaig trobar preciós Vida popular al Pati de sa Lluna de Lázaro Sintes, que descriu com vivien les famílies humils, algunes derrotades, en la immediata postguerra, talment un fresc gairebé cinematogràfic del realisme italià digne de Vittorio De Sica. També mereixen una menció especial els quatre nombres de La llengua de Menorca de Pere Melis en els quals recull els dialectalismes de l'illa. Alguns quaderns són sèries dedicats a temes, com els paratges singulars del territori, les festes dels pobles i un recull magnífic de la nova glosa actual, fruit del premi Josep Vivó de glosa escrita que se convoca cada any. La veritat és que no acabaríem mai. És un tresor. És clar que té els seus defectes, dels quals els promotors en són conscients: la poca sistematització, la manca de rigor científic en algun tractament, la sobreabundància de la descripció per sobre l'anàlisi. I tanmateix les virtuts superen de molt els seus inconvenients.

La proesa és admirable si tenim en compte les condicions en què es dóna. És una iniciativa de la societat civil, dels membres més actius de la recuperació cultural, que treballen de manera altruista i a contracorrent i que tracten els aspectes de la vida petita que la Història ha bandejat i que el Poder vol reprimir. Ho fan amb una mirada generosa, oberta i compromesa amb un concepte del folklore viu, configurador de la identitat del poble. En paraules seves: “Som conscients que vivim uns anys d'inquietud per la nostra cultura popular, una cultura que es basa en la nostra llengua i en uns valors compartits de societat que avui es veuen malmesos i en perill per una sèrie de decisions polítiques del Govern Balear de les Illes Balears amb la majoria absoluta del Partit Popular, que tenen seguiment també en el Consell Insular de Menorca; decisions que ataquen d'arrel la nostra llengua i la nostra cultura, decisions davant les quals no ens podem creuar de braços i esperar que escampi”. No cal dir que mai el Govern Balear va posar ni un euro i que el Consell Insular de Menorca ha retirat totes les ajudes. Un aplaudiment pels quatre membres que actualment formen el Col·lectiu Folklòric de Ciutadella: Francesc Salord Faner, Josep Pons Gener, Pau Gener Marquès i Josep Portella Coll. Aquesta empresa ha de tenir continuïtat i els menorquins (i mallorquins i eivissencs) hi han de donar suport fent-s'hi Amics dels Quaderns.

Crec que la jove de la guiterra al centre de la foto és la meua germana Pili Florit

Breu petit proper

 Breu, petit, proper

Francesc Florit Nin

Vaig néixer en una casa petita d’un poble petit en una illa petita. La meva primera escoleta era tan petita que cabia a l'entrada de quatre metres quadrats de les cases barates de Ciutadella on ens arreplegàvem mitja dotzena de fillets. Era el món petit i segur, proper i ben conegut. Les distàncies curtes i els espais breus han configurat el meu sentit de l'afinitat. M’agraden les coses petites, la brevetat i les distàncies veïnes. Les coses petites són precioses perquè contenen intensificat la grandesa de les coses importants. Les coses breus són més atractives perquè condensen els sentits i eliminen allò superflu. Les distàncies curtes em donen confiança en relació amb l'espai. La brevetat, la petitesa i la proximitat em configuren la meva franquesa amb el món. Quan en l’adolescència vaig llegir Lo pequeño es hermoso, la versió en castellà de l’obra d’E .F. Schumacher publicada el 1977, em vaig adonar de la descoberta que tenia intuïda. D’aquella lectura han passat molts d’anys i tanmateix la tesi resulta cada vegada més actual i necessària. Cal tornar l'atenció a la petitesa, a les accions breus, als gestos familiars i a la proximitat de les persones.

El subtítol del llibre és una declaració de principis: quan en l’economia importen les persones. Traduït en altres paraules vindria a ser una economia humanista. Quan l’economia es distancia de la quotidianitat, com els mercats borsaris i l’especulació financera, té efectes perniciosos sobre la justícia social i la pau al món. M'adon que les decisions de la macroeconomia perjudiquen les persones mentre beneficien les grans empreses; quan millora la macroeconomia, empitjora la domèstica. Quan els grans es fan més grans, els petits empetiteixen.

Les mides i les distàncies sí que importen, i en aquest cas com més petit, més breu i més proper, millor. La filosofia del mercat Km. Zero, les propostes del Slow Food i les Slow Cities, l’educació lenta, el petit comerç, la producció local, i tantes d’altres iniciatives que fan de la vida una experiència conscient i agradable, sostenible i enriquidora, autèntica i positiva… parteixen d’aquesta llavor de les coses petites, breus i properes.

Tot això té molt a veure amb l’educació rebuda. Les sensibilitats que valoren la petitesa, la brevetat i la proximitat són les més educades. Fixeu-vos com els conductors dels cotxes més grans (i més cars) són els més infractors i els més desconsiderats. De la mateixa manera que en general, és cert que no sempre, les empreses més grans, com les multinacionals i els grans conglomerats dels negocis, són també aquelles que pitjor tracten els seus empleats i que més poca consideració tenen cap als seus consumidors. Les empreses petites, com les familiars, són més justes en el tracte social i salarial. Les sensibilitats socials també es relacionen amb les polítiques de proximitat i en la descentralització del poder.

Per què encanten les coses petites i properes? No ho sé. Però he observat com els adults ens miram els infants. Perquè la petitesa ens fa vulnerables, la brevetat ens fa una mica més modests i la proximitat ens torna un poc més sincers. Perquè la vida és justament açò: minúscula i efímera, un buf insignificant que ho és tot, l'ara i l'aquí. Perquè les coses extraordinàries, les prestigioses i les exemplars em fan por, em posen malalt, les trob incòmodes. Les monumentals m’intimiden. Les magnífiques solen trair. Les exagerades són mentideres. Les excepcionals són afectades, insolents, enganyifes complicades. Les coses esplèndides enlluernen, que no deixen veure-hi clar. Per açò m’agraden les coses curtes com el conte, les modestes com el dibuix, les breus com el poema, les trivials com la cullera, les simples com la bicicleta, les menudes com les cireres. I les persones properes amb qui compartim les tresques.

Atès que l'olla no està per les grans revolucions, atès que tenim motius suficients per a la revolta, atès que perdem drets i retrocedim en les llibertats, atesa la podridura dels mercats polítics i atesa la degradació democràtica, com que tot és a les nostres mans petites, comencem pels canvis petits, breus i propers amb motins quotidians, rebel·lions properes i breus insureccions. La petitesa, la brevetat i la proximitat són eines poderoses.

Condemnats a la inexistència?

Condemnats a la inexistència

Francesc Florit Nin

Els Països Catalans no existeixen? Per les mateixes desraons tampoc no deuen existir La Francophonie, ni The Commonwealth, ni menys encara La Hispanidad. En una enquesta d'un diari local, poc rigorosa com solen ser aquestes enquestes, gairebé la meitat dels menorquins diuen que sí que existeixen i una mica més de la meitat diuen que no. L'existència o no dependrà del percentatge de persones que hi creuen? Que pensa fer el PP amb aquesta meitat de la població menorquina que afirma l'existència dels Països Catalans? Els excomulgarà com feia l'Església amb els científics que gosaven contradir la seva doctrina com a única veritat? Eppur si muove. Com es pot determinar si una “cosa” existeix? I si aquesta cosa fos un “sentit”? Existeix el sentit de la vergonya? Depèn, perquè hi ha moltes persones assegudes a les poltrones que no en tenen gens de vergonya. I si aquesta “cosa” fos una idea? Existeix l'economia sostenible? N'hi ha que no hi creuen gens tot i que se n'omplen la boca. Gosar dir que una cosa no existeix és temerari. Els filòlegs dirien que si existeix la paraula és per qualque raó. El dimoni existeix i no té aspecte d'home lleig amb banyes i coa, més aviat s'engomina.També existeixen els àngels i no porten ales. Jo en conec de cada casta.

Quan el PP insta el Parlament Balear a fer aquesta declaració ‒els països catalans no existeixen‒, confonen la realitat amb el desig. Volen dir que voldrien que no existissin. Si la proposició no de llei de la dreta illenca digués una cosa com “el Parlament de les Illes Balears es declara en contra (de la concepció, la proposta, la idea, l'existència) dels Països Catalans” haurien quedat com uns senyors perquè d'aquesta manera expressarien la seva postura sense caure en el ridícul.

Algun dels diputats del PP han reconegut, tanmateix, que van existir quan han afirmat que “això és cosa del passat”. Ja està bé ho admetin. El nom no fa la cosa, però la cosa bé haurà de tenir un nom. Per molt que ho neguin, així continuarà. Per molt que ho rebutgin, i estan en tot el seu dret, no ho faran desaparèixer. Amb aquesta qüestió el PP balear es comporta com en afers, no els agrada la realitat i forcen per canviar-la a la seva imatge i semblança. En tenen dret, no els ho negarem. De fet la política justament serveix per canviar la realitat, més aviat per millorar les condicions de vida dels ciutadans. Ai caram, no era això patrimoni de les esquerres?

No volen els països catalans i s'esforcen per esborrar del mapa qualsevol indici que així ho confirmi. Un exemple escandalós és la negativa de l'eix ferroviari mediterrani, que tot i ser la infraestructura més potent per a l'economia espanyola, els governs espanyols d'un color i d'un altre s'han negat a executar perquè reforçaria els llaços entre Catalunya i València. Un altre exemple: a Menorca van declarar l'obligació de servei públic les connexions aèries amb Madrid, però no amb Barcelona. Per què si els menorquins anam moltíssim més a Barcelona que no a Madrid? Un altre exemple que fa vergonya és l'impediment perquè no puguem compartir mitjans de comunicació com la televisió. La llista és llarga. Tot això també ho neguen.

Tenen por que catalans, balears i valencians ens coneguem una mica més i millor, perquè si ens coneixem una mica més i millor aleshores els països catalans existirien més que mai. Serien una realitat que els explotaria als nassos. La realitat dels països catalans, més enllà de la història i dels lligams de llengua, existeix. Ben mirat és un miracle que existesqui. Amb un Estat espanyol que ha fet tant com ha pogut per liquidar aquesta realitat durant segles, resulta un cas ben peculiar a Europa. A pesar de tanta animadversió, malgrat tantes traves, tot i les polítiques en contra, els lligams entre les terres de parla catalana han resistit. Com a mínim han acceptat que Catalunya i Balears compartim llengua. Bingo! Al País Valencià ni això. Ja hem fet bo; no ho tenim tot perdut. El PP valencià porta dècades enfurismat contra el lapao que es parla per aquelles terres; i no l'han enterrat, sí malferit. El PP illenc, molt original, no fa altra cosa que seguir el camí traçat pel PP valencià, amb els resultats nefastos que tothom coneix. Han destrossat el país. Ara destrossen els nostre.

Quan els diputats del PP declaren que els PPCC no existeixen, a part de fer el ridícul, desvien l'atenció dels problemes que tenim, molts i greus. El PP fan una mica de pena. En el fons de tot plegat, tot això es provoca pel baix nivell de debat del Parlament. És trist dir-ho, però tenim una generació de polítics, amb excepcions, que no donen la talla. Pel carrer sent dir: “I aquesta és diputada?, Sí que hem tocat fons!” Els qui en coneixem de prop alguns, perquè són conciutadans del teu poble, no ens explicam com pot haver arribat a diputat o diputada tal o tal persona. Perquè sabem que són molt trastos, que tenen poca formació, que no coneixen ni la història ni saben analitzar amb una mica d'aprofundiment la realitat i molt manco són capaços de formular propostes assenyades de millora ciutadana. Hi són per votar el que els diu el quefe. A causa d'aquesta rebaixa del perfil polític es dona sortida a estirabots com negar l'existència dels països catalans, entre altres delicadeses intel·lectuals. És pot discutir en quins termes es dóna aquesta realitat, quina dimensió adopta i quin recorregut té. Que no té estructura política? Bé que ens la prohibeixen, no? Però ja hem vist que ni hi ha arguments ni ganes de fer-ho bé. Un trist ple del Parlament. Un altre.