Salar molt no és saludable

Salar molt no és saludable

Francesc Florit Nin

Tenc un parell de plantofes que me les estim molt. Són velles, tacades i es comencen a descosir. Tanmateix són molt còmodes. Quan arrib a ca meua, fris de posar-me-les. En aquest acte senzill de posar-me les plantofes hi ha el ritual d'abandonar la tensió del carrer i de la feina per relaxar-me. Hi ha països civilitzats, com el Japó i Findlàndia, que n'és un costum: en entrar a les cases has de deixar les sabates just a l'entrada. Les meues plantofes estan tan adaptades als peus que ja ni les not, són com un guant, càlid, amorós, entranyable. És clar que tenc altres sabates, per sort. M'he espavilat prou com per disposar d'unes sabates que van molt bé per caminar, quan feim una sortida. En tenc unes altres per quan vull anar arreglat si m'han convidat a un casament. En tenc unes altres per quan hem de cavar les patates, que no hi fa res si les embrut. Cadascuna està indicada per son menester. Només amb les plantofes no puc anar pertot.

Però ara resulta que la consellera Juana Mari Camps em diu que a la missa del casament del meu nebot m'hi presenti amb les xoquines d'estar per casa. El Govern ha decidit que als informatius d'IB3 s'usin els articles salats. Molta gent es pensa que a les Illes Balears tenim els articles salats, i que a Catalunya tenen l'article que anomenen literari. L'explicació és molt senzilla: a les Balears, com que esteim envoltats de mar, la mar mateixa ens sala la parla. És clar que també feim qualque excentricitat i deim per exemple la mar mateixa. Mentre que a Catalunya, com que forma part del continent, la saladura de la mar no els afecta tant, només una petita part de la Costa Brava. La filologia recreativa té aquest regust tan genuí. M'encanta.

La consellera, en una de les seves declaracions extremporànies i sucoses, diu que per què no hem de salar si mos agrada es salat. Fent gala de la seva ignorància de broc gros, creu que el salat és lo nostro i lo altre no és salarós ni nostro. Qui no sala no defensa “sa llengo baleá”. Els catalanistes, segons la seva teoria, imposen les formes de l'imperialisme estàndard català. I es queda tan ampla com està. Els salerosos del Govern haurien de saber que salar massa no és gens saludable. A més, la sal fa retencions de líquids i això provoca sobrepès. Són coses, Sra. consellera, que hauria de vigilar. Li donaré una lliçó de filologia, i no és recreativa.

A les Balears fa segles que tenim els dos tipus de determinants. I per què dos si amb un ens bastaria? Perquè aquí, que som molt raros, vam decidir que quan sortim al carrer ens posam unes sabates i que quan som a casa ens posam unes plantofes. A qualsevol arxiu històric comprovaran que l'article formal s'empra amb naturalitat d'ençà fa més de 700 anys. “Primo los dits procuradors trobaren en la dita heretat...” (inventari de Pere Serra, jurista, document de 1473). El Llibre Vermell de Ciutadella, que la Sr. Consellera haurà escoltat perquè cada any es fa lectura pública, comença: “Los die y any desus dits, Mossen barthomeu arguimbau natural de la illa de Menorca...” I així en tots els documents escrits fins al dia d'avui. Totes les coses importants són escrites amb un llenguatge d'anar mudat, no amb les xoquines d'anar per casa. Quan en Toni Bonet, escriptor dels costums de la pagesia, redacta un article pel diari, amb bon criteri fa servir els articles formals, perquè ell, pagès de tota la vida, sap distingir quan ha d'anar mudat i quan no hi ha d'anar. Tots els nostres escriptors se saben mudar amb la llengua, precisament perquè se l'estimen, i es posen les millors vestimentes lingüístiques que tenim, i són ben nostres. Els escolars també saben distingir els registres: quan parlen entre ells salen, però quan han d'escriure un treball o respondre un examen empren l'article formal.

És una qüestió d'educació. Si els antics, els escriptors, els escolars i els pagesos se saben vestir segons què han de fer, per què ens volen fer anar sempre desmudats, tenint com tenim un armari preciós, exhuberant i variat. Tothom s'adona que l'objectiu de Bauzà no és elevar a categoria formal l'article salat, sinó desprestigiar la llengua i esquaterar la unitat amb els altres parlars catalans. Si el Govern Balear vol una IB3 digna, que no faci anar els periodistes amb plantofes. Prenguin l'exemple de Francesc de Borja Moll, Medalla d'Or de la Comunitat, concedit el 1983, quan el PP encara no intoxicava amb el verí de l'autodi, la ignorància i el ridícul.