L'himne nacional nostrat

Per un himne nacional

D'aquí dos dies serà Sant Antoni Gloriós, patró de Menorca. D'ençà fa uns pocs anys es va declarar Diada de l'illa. Quan governa l'esquerra més o menys nacionalista l'anomenen Dia Nacional, igual que totes les altres Nacions estat d'Europa, faltaria més. Tenim diada, però no tenim himne, gran error, una mancança terrible. A Mallorca en canvi van decidir, per un consens donat per fet, que l'himne seria La Balanguera, el preciós poema de Joan Alcover, i amb música soporífera d'Amadeu Vives. Però en canvi no es posen d'acord amb el dia. Tenen controvèrsia per un parell (mallorquí) de dècades. Per celebrar el dia de les Balears no tenim ni dia ni himne ni un llamp de foc. Perquè no em direu que el festiu de dia primer de març és cap diada, justament pel fet que no passa de ser un dia sense feina amb un parell (menorquí) de discursets flacs. Quan l'1 de març de 1230 es va crear el Regne de Mallorca, l'illa menor encara era mora per molts d'anys. No celebram res, ni una batalla perduda.

Amb el franquisme Sant Antoni era només una festa religiosa i va treure tota referència a la veritat històrica: la fundació catalana de la nova societat menorquina. Ara el PP fa una cosa per l'estil, retorna al camuflatge, cap paraula a la catalanitat ni tan sols a la llengua i a més imposa l'himne nacional espanyol, que res té a veure i sembla ficat amb calçador només per emprenyar els nacionalistes, que no tenen himne. Record que de jovenet, en els primers anys del restabliment de la democràcia als inicis dels 80, davant el portal de Maó de Ciutadella, en aquell mateix lloc que el Rei Alfons III d'Aragó va demanar entrar a la ciutat i fre capitular la rendició musulmana, el discurs oficial va recobrar la veritat històrica i es parlava clar i català. Ara es parla català, però no clar.

Els governs del PP sempre podran al·legar que com que a Menorca no tenim himne, ves si no que hem de sonar l'himne nacional, el de sempre. Hi ha bastants músics entre la Banda Municipal que no els rota sonar el xina-xina i fan veure, galtes plenes, que bufen a les totes, no sigui que la subvenció de l'any que ve baixi de quantia, prou magra ja és. Per no molestar ni molt ni massa, ni uns ni altres, la Marcha Real només sona un parell de compassos, xina-xina i poca cosa més. Per què a la dreta li agrada aquesta murga i a l'esquerra (en general) no gaire? Simplement per les connotacions feixistes que té. Amb aquesta mateixa música ens negaven com a poble i ens usurpaven les llibertats democràtiques. És una altra de les herències malèfiques que vam acceptar, cap cot, de la Transició consagrada.

Menorquins! sense himne no anam enlloc. Ens cal amb urgència una lletra polida, polida i polida. I mira que de poetes en tenim un falcat. Ens cal a més que un roquer, que no sigui peix, hi posi una melodia ben galdosa, marxosa, perquè ha de ser una marxa triomfal i no un ploricó a la manera Vives. Fa anys, el senyor Fernando Rubió i Tudurí, exemplar únic del mecenatge menorquí, es posava la mà al cor quan es cantava la cançó popular «Un senyor damunt un ruc», perquè diuen que aquest era per a ell l'himne de Menorca. No m'hi fa res que ho sigui: lletra bona d'aprendre, música senzillota, i a més no diu res, que és l'essència de tota marxa nacional. La cançó, brevíssima per no avorrir, acaba dient una d'aquelles perles sàvies de la cultura tradicional: qui no vol caure que vagi a peu. Com a himne no està malament, m'agrada.

Ara que posats a triar, jo propòs una altra cançó, també tradicional del patrimoni ancestral de l'illa, prou popular, també breu i contundent i amb una filosofia de la vida completa, rodona, acabada. Té a mes a més la gràcia d'un ritme alegre, que convida a ser cantada a cor i amb cor, amb colla, com una tropa, todos a una. La cançó tant parla de la menestralia com de la pagesia, és a dir que hi surt tothom. Encara té una altra virtut i és que rememora el passat gloriós de quan Menorca tenia una florent indústria sabatera. Només té com a inconvenient que parla de Sant Isidro i no de Sant Antoni, però com que tenen les mateixes síl·labes es canvia i per avall. El seu títol és Cançó dels sabaters i comença així: «un dia de molta vessa uns quants mos van ajuntar i a Sant Isidro vam anar a menjar una llet espessa». La llet, bona o dolenta, ens és el nostre aliment nacional.