Inventari primer
Parlen les pedres el seu pes de gràcia.
La font sempre riu amb un fil de plata.
No hi ha res tancat, tot despunta ara,
com la figa dolça, la magrana oberta,
el llavi molsut, el pler de l’espatla.
Què us puc dir més de la pluja fina?
Verdegen els camps per valls i muntanyes,
quan tot és ben xop, sentim molt estranyes
la llum del matí, la dansa de l’aire,
una densa flaire de terra mullada,
misteri de vida, veler de mar ampla.
Què més us puc dir de la veu alada
si tenc la vinjola posada als meus dits,
festa dels sentits, goig de la mirada,
sentir-te tan prop, no demanar gaire,
prendre un glop de vi, conversar amb
l’amic,
encendre el foc de records i projectes,
dibuixar la corba vibrant del desig.
Què més us puc dir d’un arbre fruiter
si tota cançó s’enfila a la branca,
com sembrar un amor i collir-ne d’altres.
Passen les hores, els dies s’emporten
les ombres lleugeres de cada vesprada.
Què puc dir-vos més de coses que importen?
Que un tel de claror s’aixeca a l’albada.
Inventari darrer
Callen les pedres
el seu pes feixuc
i la bardissa
xiscla de verd esclatat.
La font que no
plora s’asseca aviat
per més que el
capvespe s’abrigui de blau.
No sé d’on em ve
aquest viure cansat,
si les taronges
brillen i el vent va dansant.
S’atura un
instant l’alè de l’hivern
quan el cos
pateix, ferit d’un greu mal,
va esquivant
esculls, van palpant els ulls.
Toquen les
campanes l’hora de la sal.
No sé on aniré
amb un corb de pena,
si encara sent
cantar l’alosa de la nit.
Qui vetla els
malalts, qui recorda els difunts,
qui mai no ha
sofert consol i neguit junts.
Tanca l’horitzó
un estol de planys,
un cruixir de
dol, un gebrat capot.
No sé què en faré
de la claror de mar
que prenc com a
hoste endins del meu pit.
A l’hort ja ha
florit l’espígol menut,
així un violí
esqueixa el matí.
Passa un cavall i
un altre i un altre
com una cadena de
foscos timbals
m’arriba la mort
sense demanar-la.
No sé què en serà
del tapís de llum.
No sé què en
faré, no sé on aniré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada