Francesc Florit. Acció Cultural de
Menorca
Espesses vegades sentim demanar
disculpes dels nostres interlocutors perquè no parlen bé un idioma que han
après. “Sorry, my english is very bad”. O bé se sol recriminar quan una persona
té un marcat accent català quan parla castellà o un marcat accent castellà quan
parla català. És cert que quan s’aprèn una llengua i s’és capaç d’adoptar no
només la precisió lèxica i la varietat, els modismes i la complexitat sintàctica
sinó també la fonètica matisada d’un parlant local, és per congratular-se i
donar-li la més sincera enhorabona perquè la cosa no resulta gens fàcil,
especialment si has après la llengua altra passats els 12 anys. Perquè passats
els 12 anys, l’adopció de la fonètica exacta és gairebé impossible, diuen els
experts.
Ara bé, no els podem demanar el
mateix grau de competència a un cambrer que a un periodista, per exemple. Que
el cambrer tengui accent castellà quan s’adreça amb esforç a parlar català no
és ni de molt cap problema, ans al contrari és una benedicció, ja que allò que
resulta important en aquest cas és l’actitud de la persona i per tant la seva
disponibilitat a aprendre, a millorar, a entendre la situació sociolingüística
en què viu i sobretot compartir la llengua que és pròpia de la terra on
treballa. Fantàstic. Dic jo que aquest cambrer no perdi el seu accent perquè
per mi no és un inconvenient sinó un indicador de qui és i no té per què
renunciar-hi. Forma part de la riquesa i de la diversitat de la nostra realitat
comunicativa a Menorca. En canvi, si un locutor de ràdio o televisió no és
capaç de pronunciar la fricativa palatal sonora de paraules com “ajuda”, i
pronuncia “aiuda”, aleshores açò per mi resulta injustificat i injustificable.
És un professional de la comunicació i per tant ha d’aprendre a parlar
correctament, independentment de la llengua personal pròpia o habitual o
llengua 1.
És evident que la llengua o les
llengües ens identifiquen. També ens identifiquen els accents i els mils
matisos que assenyalen la particular manera personal d’expressar-se,
l’idiolecte. Que cadascú tengui el seu, el mantengui i el disfruti. Al centre
de salut del Canal Salt hi ha dues metgesses. Una és gallega i l’altra no sé
d’on deu provenir però té la fesomia d’una dona de la Índia, de pell bruna,
cabells molt morenos, baixeta i guapa. La gallega no em va deixar parlar en
català, perquè segons les seves paraules “si cada uno hablara su llengua no se
entendería nadie”. Vaig complaure la doctora perquè tenia el meu genoll amb
prou mal i la meva militància lingüística té els seus límits, naturalment.
L’altra doctora baixeta i morena em va atendre a urgències i em va parlar en un
català molt entenedor, de la qual cosa em vaig alegrar atesa la meva
militància, i li ho vaig agrair sincerament. Em va respondre que tan sols el
sabia parlar “una miqueta”, però suficient, vaig pensar jo, perquè donés a
entendre que respectava la llengua pròpia d’on treballava i s’hi esforçava a
aprendre-la. Enhorabona.
Cas molt diferent d’un metge que
segons notícies de El Mundo vol abandonar Mallorca “por la exigencia del
catalán”. L’oftalmòleg Jorge Skibinsky, argentí, treballa a l’hospital d’Inca
com a interí d’ençà fa 18 anys. Diu que també parla francès i anglès i que ha
après el mallorquí del carrer. Però no està disposat a treure un títol de
català per fer-se metge titular. Una llàstima. El seu col·lega Manuel de
Timoteo, delegat balear de la Societat Espanyola d’Oftalmologia, assegura que
“algunos [medicos] prefieren aprender francès e inglés y marchar a vivir a
Francia o Inglaterra donde cobraran el triple”. És una opció. Però per què
volen aprendre qualsevol altra llengua que no sigui el català? Sota la resposta
a aquesta pregunta hi ha un prejudici d’identitat.
Caldria aclarir que catalanofonia no
és catalanitat, ni manco catalanisme. Aprendre i dominar la llengua pròpia d’un
país no implica necessàriament combregar amb les idees de defensa d’una
identitat nacional, ni ser-ne o sentir-s’hi. Parlar català a la consulta del
Canal Salat no converteix les persones en catalanistes, de la mateixa manera
que parlar castellà no et converteix en espanyolista. La metgessa morena segur
que no és catalanista, però és educada i intel·ligent.
Miquel Àngel Pradilla proposa el
terme catalanofonia per referir-se a una comunitat lingüística catalana que en
ple segle XXI malda per aconseguir la normalitat. Pradilla es qüestiona si
aquesta catalanofonia, que està escapçada administrativament i desconnectada
mediàticament, viu com una veritable comunitat lingüística. A l’hora de recrear
aquesta comunitat, Pradilla recomana defugir els criteris identitaris, que
només són garantia de conflictes, i centrar-se més en interessos reals al
voltant de la llengua que ajudin a crear vincles. Amb tot, no es pot defugir la
complexitat de les coses complexes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada