Noves divinitats

Les coses que pint em va canviant la manera de veure-les. Estic embarcat en una sèrie de nous quadres de gran format. Les cares, com ja vaig titular la darrera exposició a Eivissa, són el mirall de les divinitats d'ara mateix. Sempre m'ha sobtat la idea que és l'eix de cristianisme: l'amor a l'altre a través de Jesús. Però per què hi ha d'haver un intermediari, per molt modèlic que sigui?
El darrer assaig de Yuval Harari Homo Deus presenta la tesi que l'home té per futur l'estat de la divinitat. Terrible i temptador alhora. Aquesta és la meva obra, la primera d'una sèrie de 8.

Menorquins als camps d'extermini

Vaig tenir el plaer (artístic) de dibuixar la portada i vaig tenir el plaer (intel·lectual) de presentar el llibre Quaranta menorquins als camps d'extermini de Josep Portella. Va ser el passat dia 22 d'0ctubre a la biblioteca pública de Maó.
Aquest és el text de la presentació:

Quaranta vides personals relatades a l’ombra de la història col·lectiva, en uns moments tràgics de la nostra terra. Prop de 80 anys més tard, la memòria d’aquells dies i d’aquelles peripècies ens semblen encara ben presents, com si els fets de la Guerra civil espanyola, la postguerra i les terribles conseqüències tinguessin la vigència dels dies actuals.

La lectura del darrer estudi de Josep Portella et deixa perplex, perquè si bé és veritat que s’hi exposen fets objectius, no és menys cert que sembla una novel·la d’aventures. I tindria el seu atractiu, l’atracció de la truculència, si no fos que no fa cap gràcia pensar que tot açò va ser el patiment real, realment viscut per unes persones de carn i ossos i no per ficcions de paper.

Josep Portella és autor de més de 36 títols. No sé si hi ha a Menorca una persona més prolífica. Sempre li deman, li demana molta gent, d’on es treu el temps per tirar endavant amb els Quaderns de Folklore (més de 108 publicacions, avui per avui la col·lecció més completa de cultura popular dels Països Catalans); el programa de ràdio, la col·lecció d’història de Menorca, els treballs de recerca, etc.

El llibre que avui presentam és un escaló més de la llarga escala cap a la recuperació de la dignitat de qui van haver d’exiliar-se, sofrir represàlies i en molts casos trobar la mort en les condicions més inimaginables fins llavors. Aquesta dignitat i el reconeixement que en molts països del nostre entorn i d’arreu del món han trobat la manera de restablir i el suport per fer-se; però que a Espanya no ha sabut, no ha volgut encara restablir. De fet les nostres ciutats, i Maó n’és un exemple, encara mostren els símbols dels règims totalitaris que van donat lloc al terror. Perquè les institucions públiques de l’Estat han fet pocs gestos en aquest sentit, segurament perquè d’alguna manera encara perdura l’Espanya dels vencedors; i l’Espanya dels vençuts encara s’amaga i s’intenta oblidar. No hi ha plaques o monuments que recordin la lluita per les llibertats i els drets que van protagonitzar la generació de la II República Espanyola. Ni tampoc lloc on es commemorin les vides truncades de tanta gent als camps d’extermini. Bé a Ciutadella hi vam col·locar tres monòlits pels tres ciutadellencs morts als camps nazis, per iniciativa popular, sense cap intervenció de les autoritats. Convindria que les «autoritats» fessin memòria i fessin l’esforç d’explicar la història i fer-ne la pedagogia necessària per entendre-la en els termes justos.

Un altre dels escalons a pujar és el de declarar nuls tots els judicis sumaríssims que s’executaren sota el règim franquista. El cas del president de la Generalitat Lluís Companys és potser el més paradigmàtic. Crec que caldria anar més enllà dels actes «poètics», de lectures i concerts amb el cant dels ocells de Pau Casals de fons, i més enllà també dels discursos fets als cementiris. Cal una tasca de coneixement dels fets, com fa ara Josep Portella i d’altres que es dediquen a la recerca històrica i cal la difusió d’aquesta tasca. Encara esperam una política activa de preservació de la memòria per part dels governs espanyols de distints colors d’ençà de la recuperació dels drets democràtics.

Però no resulta fàcil oblidar certes coses. El llibre de Portella presenta les experiències de les 40 biografies de la forma més neutra, sense judicis de valor, més enllà dels qualificatius per descriure l’horror dels camps de concentració. No cal perquè els fets parlen per si mateixos. L’obra de Portella, com sabem, s’emmarca en un conjunt de treballs que poc a poc va publicant a la Col·lecció Menorca segle XX. I aquesta tasca de recerca històrica es fa arreu d’Espanya, especialment d’associacions de familiars víctimes de la repressió franquista. L’ambició historiogràfica de Portella és admirable. De fet segons vol ser una vasta mirada a l’exili menorquí: un Diccionari biogràfic d’exiliats menorquins (unes 850 biografies), per un costat i per una altra l’estudi de les personalitats que van protagonitzar l’adveniment de la República.

No sé si som prou conscients de l’actualitat del tema que tractam. El que succeí després del 1939, dels exiliats espanyols que fugien del règim feixista ens recorda el drama dels actuals refugiats de Síria i d’altres països en conflicte: pleguen del seu país per no morir, fugen també de les guerres i de la fam. Cadascuna de les vides que apareixen a la televisió d’aquests dies són les mateixes vides que relaten el llibre que presentam. Exiliats dèiem, Ara en dèim refugiats, però no deixa de ser un eufemisme, perquè de refugi en troben ben poc, més aviat són desterrats de la seva terra i deportats a altres, també són concentrats com ho van ser els menorquins llavors. Fa just una setmana que en aquesta mateixa taula el batle de la ciutat de Quios a Grècia explicava el drama i la impotència davant l’allau de gent que arriba a les seves costes. Si les condicions no són com les dels camps d’extermini sí que són tanmateix inhumanes, deplorables i injustes.

Molta de la informació recollida per Portella prové d’entrevistes realitzades a gent que per família o per amistat tenia relació amb els biografiats. Es tracta per tant d’història oral. No és estrany ja que la documentació escrita resulta insuficient ( per mancada o per perduda) per a recollir la riquesa de matisos de les vides personals. Són testimonis directes o indirectes dels fets. La memòria pot trair i pot oblidar i selecciona inevitablement els records, però aquests records no crec jo que siguin fàcils d’esborrar.

Deixau-me acabar aquesta presentació amb unes paraules seves que deixen clara la perpectiva de de la qual treballa: «Les persones, les comunitats humanes, les societats som responsables del nostre propi passat. Podem amagar-lo, podem fer que no el coneixem, podem negar-lo, fugir-ne, recrear-lo... però sempre el trobarem a l’horitzó, quan girem la vista. Mai no hi deixa de ser, malgrat el silenci. El control del passat, com el control de la història narrada, és una de les tasques a les quals el poder es dedica amb més interès, sempre amb el propòsit de servir-se'n per assolir els seus objectius. La missió de l’historiador, que també és un ésser amb passat i amb una concepció determinada del món, s’ha d’encaminar a rescatar el passat de les fosques i donar-lo a conèixer. Quan aquest passat és recent, quan la lluita per la seva apropiació és encara present, la feina de l’historiador assoleix un compromís major. Avui en dia, una generació d’investigadors s’han decidit a treballar sobre aquest passat recent, en el qual l’experiència de l’exili s’havia perdut en el pou sense fons de la dictadura, o al menys així ho pensaven. La vigoria de la recuperació de les històries de l’exili, ja sigui des de la metodologia de la història oral, ja sigui des de metodologies més tradicionals o mixtes, posa de manifest l’encert de Benedetti quan afirmava que «l’oblit és ple de memòria». Portella Coll. Recerques, 66 (2013), pp. 258-263 -23.12.14

En definitiva, aquest llibre és necessari, per molts motius, però que ara resumiré en quatre:

1. És un treball de recuperació de la memòria històrica que fa justícia i aporta veritat.
2. Contribueix a restablir la dignitat de les persones que lluitaven per un món millor.
3. Dóna a conéixer un període massa anys oblidat per la societat menorquina.
4. Crea consciència històrica i ens fa reflexionar sobre la barbàrie, passada i actual

Gràcies Bep per la feina desinteressada que fas.

Antilogia (petits fracassos) de Jordi Odrí

Presentació Antilogia (petits fracassos) de Jordi Odrí 15.10.16

Ed. Neopàtria.

Francesc Florit Nin

Jordi Odrí no necessita presentació. Però parlarem d’ell, perquè presentar el seu darrer llibre de poemes, parlar de la seva poesia es fa obligat parlar també de l’autor per una senzilla raó: la seva poesia és una traducció molt fidel fidedigna de la seva persona.

Quan en Jordi em va fer l’encàrrec de presentar Antilogia (ara veurem quan me paga!) em va semblar que qui punyetes era jo per fer tal proesa quan na Margalida Ballester, en el pròleg del llibre, escriu un text magnífic, en forma de diàleg amb el poeta i que dóna les claus exactes per entendre i per aprofundir en el sentit dels poemes. Si allà hi és gairebé tot, per què hem de donar matadura al pobre públic aquí assistent? Però tingueu paciència, perquè després vindrà lo bo, el recitat del propi poeta i la veu preciosa de na Maria. Valdrà la pena. En tot cas us recoman que llegiu el pròleg perquè és tant o més bo que els poemes.

Hi ha poetes que escriuen sobre el món i són capaços de distanciar-se del que diuen: entre les seves paraules i la realitat hi ha un espai en el qual es desdibuixa o millor dit s’esborra el pensament íntim i les trifurques personals. No és aquest el cas de Jordi Odrí. Més aviat el contrari, vull dir que l’espai de la poesia i l’espai de la persona és un mateix espai. És com dir que el que escriu és el que sent, una mena de confessió personal, indefugible, inevitable, diria que és una poesia que transparenta. En alguns dels poemes el jo poètic és identificat amb el seu nom Jordi, la qual cosa indica que parla d’ell, no d’una mena d’abstracció del jo poètic que podria ser el lector, com passa sovint,no: és ell, aquest. Poemes que el dibuixen, en definitiva. En un dels poemes de la primera part titulat Sóc, deixa escrit un retrat (pàg. 49):

«Sóc el que recull la caca del ca...

un jo que realitza les accions banals de cada dia, entremesclat amb sentiments «sóc l’home que plora» i pensaments «sóc la veu que clama en el desert» i una sorpresa final «sóc el que balla amb la teva dona» És un retrat a contracorrent, irreverent, rebel i poètic, dirigit a l’hipotètic lector, hipòcrita lector, mon semblant, germà meu. Només que el lector, en un atac de gelosia i disparada la imaginació es pregunta si a més de ballar amb dona d’altri, hi té també altres tractes més íntims. Però aquest no és l’únic retrat de l’artista, perquè altres poemes del llibre, i de fet el conjunt del llibre és un autoretrat:

«Sóc una petita contradicció amb cames»

Dicció contrariada, pàg. 55

La faceta que més coneixem de Jordi Odrí és la de dramaturg, en tots els seus vessants: director i escriptor de teatre, actor i tot el que faci falta per portar a terme un muntatge escènic. És possible que també hagi cosit el vestuari. Però abans de dedicar-se a l’escena, formava part de grups musicals als anys noranta, quan encara no havia criat el poc seny que té ara. I havia fet intervencions artístiques que en diríem performances. La seva experiència teatral passa per grups reconeguts com La Clota, el grup de teatre de l’Ateneu de Maó, fins que fa uns anys, el 1994 funda la seva pròpia companyia, Mô Teatre, juntament amb na Matilde Muñiz, amb qui ha actuat en nombroses obres. Cal dir també que en Jordi Odrí, més enllà o més ençà de la seva prolífica activitats artística també és una persona compromesa amb el seu temps i amb el poble. Com es deia un temps: és un intel·lectual significat amb les causes: per la democràcia, per la república, pels moviments reivindicatius. Ell sovint ha estat la veu que ha projectat els manifestos llegits a les places públiques.

Si heu vist alguns dels seus muntatges teatrals notareu com una certa poètica els embolcalla a tots. La mateixa sensibilitat que bascula entre l’absurd, la tendresa i la ironia que impregna l’obra dramàtica, també impregna la seva poesia, la d’aquesta Antilogia (petits fracassos) que avui presentam i Sal als ulls que es va publicar el 2012 a Heptaseven Editores. El teatre de Jordi Odrí, em referesc als muntatges propis, d’escriptura original i escenografia seva, és un teatre que beu de la tradició iniciada per Artaud i continua amb l’art de caire experimental. Dues d’aquestes obres indiquen aquesta estètica: Brossat, un espectacle inspirat, com el nom indica, en el gran poeta Brossa i La comunió va ser ahir. En veure -i escoltar- aquest teatre i en llegir -i escoltar- aquesta poesia s’hi nota clarament una mateixa postura davant els fets, una mateixa mirada sobre el món, especialment el del món més personal. Jordi Odrí també ha treballat textos d’altres autors, de fet de grans autors. Ara mateix està preparant El malentès d’Albert Camus, un text dens en el qual es reinterpreta el mite d’Èdip, obra que s’estrenarà pels voltants de febrer. A mi em va agradar molt Adreça desconeguda, de Kressman Taylor. Però encara em va agradar més, per l’originalitat La comunió va ser ahir, plena de tendresa cap a la vellesa, tot mesclant records i pèrdues de memòria, se succeeixen situacions còmiques i dramàtiques, música i converses entretallades com a fragments de vida, i balls, en definitiva una delícia de muntatge. La darrera peça seva és un text breu, mereixedor del premi butxaca que va ser estrenat fa dues setmanes. Els amants és un text, que tot d’una quan el vaig només llegir, vaig pensar està bé; però una volta vist representat i interpretat per ell mateix i en Joan Taltavull amb el to de farsa, amb l’exageració d’un vodevil cobra una força còmica molt ben lligada. Però parlem de poesia...

Comença el llibre amb una declaració de principis:

«els poetes publiquen/ antologies», en Jordi una antilogia,

«els cantants editen/ els grans èxits», en Jordi els seus petits fracassos, i

«trec la bossa dels fems/ a la porta»

Podríem dir que la poesia de Jordi Odrí és una poesia teatral? És a dir que té els ingredients de la interpretació escènica. No seria una mala definició, conseqüència lògica dels seus interessos artístics. En tot cas sí que és evident que algunes de les poesies contenen una història, com una escena, breu, intensa, profundament humana, perplexa sovint, dita amb les paraules justes i carregades d’un pòsit no del tot explícit. La composició «Passat» (pàg.85), escrit en prosa, conté cinc escenes, totes bé podrien ser qualificades de microteatre, amb diàleg i veus directes, amb personatges i amb acotacions: «l’àvia es posa polvos i coloret». Així la primera, «Penjats» són dos amants que contemplen dos penjats que semblen que ballen i ballen; una altra «El nét mira l’àvia», com una estampa cubana, una vella demana almoina sota la mirada avergonyida primer, orgullosa després del seu nét; la tercera és l’evocació d’un amor adolescent, «tanco els ulls, l’abraço i ballo amb ella»; la quarta el vent de tan fort literalment crucifica el personatge i ella plora en veure’l; la darrera escena, «Nocturn», és un record de joventut en el qual el riure convulsiu produït per una nit de borratxera salva en Jordi i el seu amic de ser atropellats pel camió del fems. Els efectes dramàtics, la visualització, el llenguatge del cos, una certa escenografia, tot açò hi és de forma incipient. Si en Jordi Odrí, tal com sabem, escriu i dirigeix un teatre poètic, aleshores per què no havia d’escriure poesia? O potser és a l’inrevés? Què va ser primer l’ou o la gallina? Tanmateix la producció poètica de Jordi Odrí ve d'enfora. Ha participat en molts recitals i sempre hi és quan treim qualque volum col·lectiu, com ara Tots els éssers, editat per Amnistia Internacional Menorca. O els quaderns d'Illanvers, o De l'angoixa a l'esperança. Poetes de Menorca contra el càncer (AECC Menorca)

Però Jordi Odrí no havia publicat llibres individuals de poesia fins fa dos anys. Sal als ulls va ser el primer i Antilogia és el segons. Aquest és un recull de poemes dividits en quatre parts. Les composicions no són gens convencionals, a en Jordi, tant en la vida com en la literatura no li interessen les convencions, perquè per a ell no hi ha d’haver cap barrera que li impedeixi o el condicioni per dir de forma directa i personal allò que vol dir, la llibertat per bandera, i per tant trobam en Antilogia tot tipus de formes: vers i prosa, mètrica lliure i rimes internes, estrofes llargues i breus, ritmes ràpids amb versos monosíl·labs (pàg. 34) i ritmes discursius (pàg. 72: «em dibuixaves el teu nom...»), llengua inspirada plena d’imatges (pàg. 20 «T’ho dic amb els ulls a les mans, no puc mirar el foc de la teva pell» i llengua col·loquial quotidiana (pàg. 89 «no t’emprenyis que tot és broma, pren un ginet»)

Les convencions literàries, les estructures més o manco formals de les normes, les fórmules tradicionals del gènere, tot açò desapareix a favor d’una poesia deslliurada, sense fermalls, sense traves i que concedeix especial atenció no al «poema» és a dir a l’objecte artefacte fet de paraules encaixonades sinó a la «poesia» és a dir a l’experiència estètica que consisteix a fer pessigolles a la sensibilitat i a la intel·ligència per mitjà de les paraules. És per açò que el llibre té aquest aire de sinceritat, d’autenticitat, de transparència com deia abans, que en llegir l’obra és com escoltar la persona.

Deixeu-me explicar dos fets, dues anècdotes, que corroboren aquesta sensació. Fa un parell de mesos van ser convidats la meva dona i jo a la caseta que en Jordi i na Maria tenen a Fornells, balcó obert a la llum resplendent de la badia, la mar que entra al petit menjador, i vam anar a fer una calada allà davant mateix en un tancat fet per als banyistes. Dins l’aigua, i ja no sé com va venir a compte, en Jordi explica que quan es mori, que per favor no facem cap idiotesa amb les cendres, açò d’anar a tirar-les pel camp en una cerimònia estúpida, que collons, que les cendres se les quedi qui m’hagi cremat, que en faci el que vulgui, que se les quedi, que no les volem. Van ser còmic i vaig pensar açò és un poema made in Jordi. Quan parla en Jordi fa poemes sense proposar-s’ho. Un altre fet: al seu compte de feisbuc, en Jordi va escrivint coses que se li ocorren, bé idò, aquests breus escrits circumstancials i espontanis podrien ben bé formar part del llibre Antilogia.

Dijous passat, 6 d’octubre, 10.40 h. del matí, jubilat feliçment, escriu al feisbuc:

«El temps es menja els vianants i transforma la llum i l’aroma, el paisatge canvia però persisteix»

A dotze persones els agrada. Cap comentari. No sé si és un poema, però no hi ha cap dubte que és poesia.

No veig en Jordi insistint, rectificant, polint un mateix poema de manera insistent fins que perdi la frescor primera. La seva forma d’obrar és més espontània i fresca, directa i franca. Gens artificiosa per tant i a vegades prou aproximada a la parla.

Una volta vaig llegir el llibre complet, em vaig demanar com el qualificaria, quins són els adjectius que més s’escaurien, és un defecte de professor que tenc, quan feim classes ens hem d’explicar la cosa, sabeu? La conclusió és que la poesia de Jordi Odrí és un plat cuinat amb quatre ingredients:

* Sentit lúdic: el joc mateix de la paraula, essencial en el gènere. En Jordi juga amb les paraules, es deixa endur per la sonoritat o per les concomitàncies de forma i de sentit, per la diversió. Ai la poesia primer de tot ha de ser divertida, en el sentit etimològic

* Sentit burlesc: la ironia provocadora que vegades deriva en un sarcasme, com una bufetada a la galta del benpensant;

* Sentit de la tendresa o la comprensió amorosa de les gràcies i misèries de la condició humana, sota un vel de nostàlgia

* Sentit d’antítesi:, les contrarietats, el xoc dels extrems, una mica de l’atzar dadà i l’absurd

El plat és nutritiu, et deixa ben rodó, de digestió lenta. El joc, el rot, el bes i el xoc són ingredients que deixa el lector amb l’energia per afrontar un món de merda. Si més no, el fa més passador, més suportable perquè ens fa riure i ens fa plorar, que d’això es tracta en aquesta vida. No sé res de l’altra.

Com un dietari interior de moments senyalats, cada poema fixa una escena viscuda, a la qual es dóna la volta i se li treu el suc de la reflexió. Hi ha una varietat de temes i de tons que fa del recull una expressió rica. Va basculant, com he dit, contínuament entre la celebració de la vida i de l’amor, i de la carn, i la constatació de la mort assetjant. Mentre xalam de la vida, la mort ens vigila.

El poema «Esmitjat» (pàg. 29) potser n’és una síntesi ben aconseguida d’aquesta bàscula:

«Equidistant

entre el no res i la carn...

I arribà per fi la merescuda calma»

Hi ha poemes d’amor, a vegades d’un amor derrotat,

«no voldria altre dolor que el de la carícia»

Hi ha evocacions del passat, de records de joventut, amb una certa nostàlgia i una certa perplexitat.

Hi ha unes quantes composicions sobre la mort, i específicament hi ha al final del poemari, sota el títol «Cròniques de l’home cremallera», un relat reflexiu de les sensacions i els pensaments d’un moment ben concret de la vida. «Una crònica del buit» com és qualificada, perquè va ser percebuda com a «dies en blanc», sense agenda. Aquesta experiència extrema també és present en altres parts del llibre. El subtítol és ben explícit: Aniversari de «Jugant a les portes de la mort»:

«L’home cremallera segueix, al mirall, els tatuatges que entre el bisturí i les grapes li han dibuixat sobre la pell» pàg. 97

Aquesta experiència, vista en el temps, estableix una major entesa amb la mort, com una comprensió més fonda i alhora més acceptable. La reflexió final és que viure és una supervivència entre el delit i el desfici:

«entre glop i glop»

Hi ha sentències de tipus filosòfic, com axiomes del seu pensament, per exemple el que inicia el llibre:

«La boxa és l’esgrima dels pobres»

(pàg.19)

«M’agraden les roses,però sempre m’han

interessat més les espines»

Dicció contrariada, (pàg. 55)

«A mesura que em faig vell, tinc menys respecte per la meva opinió»

Serenor i mirall, (pàg 87)

«la

saviesa

és

limitada

la

estupidesa

és

infinita»

(penúltim poema, pàg. 100)

Entre els versos treu el cap de tant en tant una visió desdramatitzada, a vegades volgudament còmica. En Jordi és molt ocorrent i divertit, de tot en fa una broma. Al costat d’una afirmació seriosa, fins i tot tràgica, s’escola una altra afirmació o un dubte que resta transcendència a la situació. És el contrast mateix de la vida, com fa Shakespeare en moltes de les seves peces, una de freda i una de calenta:

«I tinc tant de fred lluny de tu,

que visc al congelador

de la nevera de casa.»

Intens intent, (pàg. 81)

La veritat és que he passat una mica de pena per preparar aquesta presentació (ja et passaré la minuta més el 21 % d’IVA). L’he llegit de dalt fins baix, l’he repassat d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra, per damunt i per davall i m’he adonat que havia de passar de cercar, i d’analitzar tant, el professor de literatura es fica allà on no el demanen. Hi ha ordre però és un ordre orgànic, fruit dels avatars, ple de les incerteses de cada dia, cosit per les eventualitats, arrossegat per les circumstàncies, de llocs impensats ben arran de lloc domèstics, mescla de fang i de sang i de l’aire dels somnis, una arriscada aposta pel merder de la vida, impensada i reflexionada alhora, un incident rere l’altre entre la sorpresa i el fàstic, entre el ganivet i la cullera, una fortuïta troballa de l’amor perdut, records i desitjos, esporàdiques escapades de la ment, i laments pel feixuc pes de la mort, que ens ha donat un indult, com bé dius, momentani.

La veritat és que la poesia s’ha creat molts enemics, amb bastanta raó. Perquè s’ha presentat moltes vegades tan mudada i tan repipí, inflat, amb aquella elocució insuportable que no hi havia déu que s’hi acostés a festejar-la amb naturalitat. La poesia ha fet por i fa por, especialment als alumnes. S’havia arribat a l’extrem de considerar que la bona poesia, la de veritat, era una poesia com més incomprensible millor. Semblava que havia de contenir paraules rares, sinó malament. La poesia s’ha distanciat de la seva essència. Afortunadament açò canvia una mica en els darrers temps, i recuperam el gust per la poesia oral (rap, glosa, codolada) i la lectura de poesia de la veu dels propis poetes. Ei! No tots els poetes saben llegir.

Jo vull agrair a en Jordi Odrí aquest llibre, per la sinceritat amb què és escrit. I perquè és divertit i seriós a la vegada. A estones fa riure i a estones fa plorar, a estones sorprèn i a estones et fa cavil·lar, com el remolí de la vida mateixa.

I enmig d’aquest remolí el malanat presentador mira de surar en la superfície dels sentits i els contrasentits i no sé si naufraga i per tant calla.

Dia Internacional de la traducció

Traduir per transcendir

Francesc Florit

Director de la Biblioteca Pública de Maó

Organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) a Menorca, de la mà del seu representant Ismael pelegrí i amb la col·laboració de la Biblioteca Pública de Maó, el Dia Internacional de la Traducció tindrà a l’illa el seu acte de reconeixement, #Dit2016 aquest dijous 29 a les 20h. Aquest dia se celebra cada 30 de setembre, en commemoració de Sant Jeroni, el traductor de la Bíblia, i per tant considerat el patró dels traductors. La celebració va ser promoguda per la FIT (Federació Internacional de Traductors) que l'any1991 va llençar la idea per mostrar la solidaritat amb la comunitat mundial de traductors, en un esforç per promoure la professió de traductor a diferents països.

Les biblioteques tenen un deure molt gran als traductors. Què serien les biblioteques sense la traducció de llibres d’una llengua a l’altra? L’oferta lectora minvaria i s’empobriria de manera alarmant. Ara que la majoria no en fa cabal que el llibre que llegeix va ser escrit en una altra llengua que no domina i prest s’oblida de qui va fer possible això, celebram el Dia Internacional de la Traducció.

La figura del traductor ha anat agafant relleu així com avança la societat postmoderna. La seva tasca resulta avui de capital importància per a regir el món, un món fet d’interdependències enmig d’un mosaic de llengües i cultures. La mundialització, amb els seus pros i els seus contres, té amb els traductors els mitjancers necessaris. Pensem si no en la feina que exerceixen els traductors en les cimeres polítiques, en els parlaments multilingües, en les trobades socials, etc. Permeten l’entesa, permeten el pacte, faciliten l’encontre i la comunicació, escalons imprescindibles per a la convivència.

La traducció és una feina d’artesania, d’alta qualitat, d’especialistes molt preparats i d’una transcendència impagable. I malgrat tot és una feina que no ha tingut l’atenció que es mereix ni el reconeixement degut. Feina mal pagada, mal considerada i fins i tot en alguns casos tan arraconada que ni tan sols apareix la persona que ha fet la feinada de la traducció ni en la fitxa bibliogràfica del llibre. Fatal error. Els grans traductor ben sovint són grans escriptors. Dit altrament: els grans escriptors solen ser grans traductor.

La traducció és una tasca artística, a més de tècnica. Així ho comprovareu qui assisteixi a l’activitat programada per l’AELC a la Biblioteca Pública de Maó. Pere Gomila i Carme Cloquells, dues persones que tenen experiència en la traducció, faran una “demostració en viu” de com tradueixen, amb quins reptes es troben, quines eines utilitzen, quins recursos tenen a l’abast per portar a terme no només una traducció fidel a l’original sinó també en respecti el to i l’estil i, en definitiva, en com traspassar de la llengua original a la llengua traduïda el geni i la idiosincràsia de l’autor i de l’idioma ofert. Tota una experiència que el públic podrà gaudir i intervenir.