Menorquins als camps d'extermini

Vaig tenir el plaer (artístic) de dibuixar la portada i vaig tenir el plaer (intel·lectual) de presentar el llibre Quaranta menorquins als camps d'extermini de Josep Portella. Va ser el passat dia 22 d'0ctubre a la biblioteca pública de Maó.
Aquest és el text de la presentació:

Quaranta vides personals relatades a l’ombra de la història col·lectiva, en uns moments tràgics de la nostra terra. Prop de 80 anys més tard, la memòria d’aquells dies i d’aquelles peripècies ens semblen encara ben presents, com si els fets de la Guerra civil espanyola, la postguerra i les terribles conseqüències tinguessin la vigència dels dies actuals.

La lectura del darrer estudi de Josep Portella et deixa perplex, perquè si bé és veritat que s’hi exposen fets objectius, no és menys cert que sembla una novel·la d’aventures. I tindria el seu atractiu, l’atracció de la truculència, si no fos que no fa cap gràcia pensar que tot açò va ser el patiment real, realment viscut per unes persones de carn i ossos i no per ficcions de paper.

Josep Portella és autor de més de 36 títols. No sé si hi ha a Menorca una persona més prolífica. Sempre li deman, li demana molta gent, d’on es treu el temps per tirar endavant amb els Quaderns de Folklore (més de 108 publicacions, avui per avui la col·lecció més completa de cultura popular dels Països Catalans); el programa de ràdio, la col·lecció d’història de Menorca, els treballs de recerca, etc.

El llibre que avui presentam és un escaló més de la llarga escala cap a la recuperació de la dignitat de qui van haver d’exiliar-se, sofrir represàlies i en molts casos trobar la mort en les condicions més inimaginables fins llavors. Aquesta dignitat i el reconeixement que en molts països del nostre entorn i d’arreu del món han trobat la manera de restablir i el suport per fer-se; però que a Espanya no ha sabut, no ha volgut encara restablir. De fet les nostres ciutats, i Maó n’és un exemple, encara mostren els símbols dels règims totalitaris que van donat lloc al terror. Perquè les institucions públiques de l’Estat han fet pocs gestos en aquest sentit, segurament perquè d’alguna manera encara perdura l’Espanya dels vencedors; i l’Espanya dels vençuts encara s’amaga i s’intenta oblidar. No hi ha plaques o monuments que recordin la lluita per les llibertats i els drets que van protagonitzar la generació de la II República Espanyola. Ni tampoc lloc on es commemorin les vides truncades de tanta gent als camps d’extermini. Bé a Ciutadella hi vam col·locar tres monòlits pels tres ciutadellencs morts als camps nazis, per iniciativa popular, sense cap intervenció de les autoritats. Convindria que les «autoritats» fessin memòria i fessin l’esforç d’explicar la història i fer-ne la pedagogia necessària per entendre-la en els termes justos.

Un altre dels escalons a pujar és el de declarar nuls tots els judicis sumaríssims que s’executaren sota el règim franquista. El cas del president de la Generalitat Lluís Companys és potser el més paradigmàtic. Crec que caldria anar més enllà dels actes «poètics», de lectures i concerts amb el cant dels ocells de Pau Casals de fons, i més enllà també dels discursos fets als cementiris. Cal una tasca de coneixement dels fets, com fa ara Josep Portella i d’altres que es dediquen a la recerca històrica i cal la difusió d’aquesta tasca. Encara esperam una política activa de preservació de la memòria per part dels governs espanyols de distints colors d’ençà de la recuperació dels drets democràtics.

Però no resulta fàcil oblidar certes coses. El llibre de Portella presenta les experiències de les 40 biografies de la forma més neutra, sense judicis de valor, més enllà dels qualificatius per descriure l’horror dels camps de concentració. No cal perquè els fets parlen per si mateixos. L’obra de Portella, com sabem, s’emmarca en un conjunt de treballs que poc a poc va publicant a la Col·lecció Menorca segle XX. I aquesta tasca de recerca històrica es fa arreu d’Espanya, especialment d’associacions de familiars víctimes de la repressió franquista. L’ambició historiogràfica de Portella és admirable. De fet segons vol ser una vasta mirada a l’exili menorquí: un Diccionari biogràfic d’exiliats menorquins (unes 850 biografies), per un costat i per una altra l’estudi de les personalitats que van protagonitzar l’adveniment de la República.

No sé si som prou conscients de l’actualitat del tema que tractam. El que succeí després del 1939, dels exiliats espanyols que fugien del règim feixista ens recorda el drama dels actuals refugiats de Síria i d’altres països en conflicte: pleguen del seu país per no morir, fugen també de les guerres i de la fam. Cadascuna de les vides que apareixen a la televisió d’aquests dies són les mateixes vides que relaten el llibre que presentam. Exiliats dèiem, Ara en dèim refugiats, però no deixa de ser un eufemisme, perquè de refugi en troben ben poc, més aviat són desterrats de la seva terra i deportats a altres, també són concentrats com ho van ser els menorquins llavors. Fa just una setmana que en aquesta mateixa taula el batle de la ciutat de Quios a Grècia explicava el drama i la impotència davant l’allau de gent que arriba a les seves costes. Si les condicions no són com les dels camps d’extermini sí que són tanmateix inhumanes, deplorables i injustes.

Molta de la informació recollida per Portella prové d’entrevistes realitzades a gent que per família o per amistat tenia relació amb els biografiats. Es tracta per tant d’història oral. No és estrany ja que la documentació escrita resulta insuficient ( per mancada o per perduda) per a recollir la riquesa de matisos de les vides personals. Són testimonis directes o indirectes dels fets. La memòria pot trair i pot oblidar i selecciona inevitablement els records, però aquests records no crec jo que siguin fàcils d’esborrar.

Deixau-me acabar aquesta presentació amb unes paraules seves que deixen clara la perpectiva de de la qual treballa: «Les persones, les comunitats humanes, les societats som responsables del nostre propi passat. Podem amagar-lo, podem fer que no el coneixem, podem negar-lo, fugir-ne, recrear-lo... però sempre el trobarem a l’horitzó, quan girem la vista. Mai no hi deixa de ser, malgrat el silenci. El control del passat, com el control de la història narrada, és una de les tasques a les quals el poder es dedica amb més interès, sempre amb el propòsit de servir-se'n per assolir els seus objectius. La missió de l’historiador, que també és un ésser amb passat i amb una concepció determinada del món, s’ha d’encaminar a rescatar el passat de les fosques i donar-lo a conèixer. Quan aquest passat és recent, quan la lluita per la seva apropiació és encara present, la feina de l’historiador assoleix un compromís major. Avui en dia, una generació d’investigadors s’han decidit a treballar sobre aquest passat recent, en el qual l’experiència de l’exili s’havia perdut en el pou sense fons de la dictadura, o al menys així ho pensaven. La vigoria de la recuperació de les històries de l’exili, ja sigui des de la metodologia de la història oral, ja sigui des de metodologies més tradicionals o mixtes, posa de manifest l’encert de Benedetti quan afirmava que «l’oblit és ple de memòria». Portella Coll. Recerques, 66 (2013), pp. 258-263 -23.12.14

En definitiva, aquest llibre és necessari, per molts motius, però que ara resumiré en quatre:

1. És un treball de recuperació de la memòria històrica que fa justícia i aporta veritat.
2. Contribueix a restablir la dignitat de les persones que lluitaven per un món millor.
3. Dóna a conéixer un període massa anys oblidat per la societat menorquina.
4. Crea consciència històrica i ens fa reflexionar sobre la barbàrie, passada i actual

Gràcies Bep per la feina desinteressada que fas.