Poemes en xarxa, Cançons de Xerxa

la llengua musicada

 

F.Florit Nin

 

 

 

Durant el proppassat estiu he redactat la ponència que vaig presentar a les Jornada d’estudi i homenatge a Joan F. López Casasnovas sobre la seva poesia. D’ençà de la seva mort, s’ha aprofundint en les diverses facetes per adonar-nos de la vertadera dimensió de la seua obra, tant literària com periodística, tant la d’investigador com la de divulgador. Pel que fa a la creació, la poesia hi excel·leix i, d’entre d’altres qualitats, hom hi percep la construcció meticulosa de la mètrica i de la cadència musical que se’n deriva. Aquesta és la base de la poesia, allò que li dona el toc distintiu i que la diferencia de la resta dels gèneres literaris. Ara amb el treball Cançons de Xerxa de Cris Juanico açò es fa encara més patent, més explícit, més acordat.

 

Certament, la poesia d’en Joan F. López s’adiu amb la musicalitat i per açò mateix ha estat escollida per alguns dels nostres músics menorquins. En primer lloc per na Maria Àngels Gornés que va posar notes precioses i una veu melodiosa a alguns dels seus poemes fins a esdevenir gairebé com peces emblemàtiques, molt conegudes per la gent. La cançó “Mariners sense barca” és un referent de les senyes de la catalanitat de Menorca. També Toni Tomàs i el grup S’Albadia va musicar lletres d’en Joan López.

 

La poesia, que neix de la música, té el seu destí natural en la música. Només quan un poema es fa cançó arriba a la seva plenitud. És el que realment desitgen els poetes: que un músic posi notes i ritme a les seves paraules, que les faci recordar i les difongui. No és estrany que la majoria dels mortals arribin a la poesia a través de les cançons. Així ha passat amb els poemes de Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Martí i Pol de la mà de Serrat, Raimon i Ramon Muntaner respectivament. O en el cas de Paco Ibáñez per a Lorca o Miguel Hernández.

 

La poesia d’en Joan López té unes característiques que faciliten la seva posada en escena. Perquè la seva poesia és sonora, que tot i ser escrita, és a dir originada en l’escriptura, és “pensada” per ser escoltada, com ho és la glosa que ell tant estimava. Per altre costat, sense rebaixar el registre culte del llenguatge, incorpora la parla quotidiana i concreta de la cultura popular, amb els seus modismes característics. A en Joan li encantaven les formes tradicionals d’arrel  popular, de les quals n’era un estudiós. No debades alguns dels poemes musicats per Cris Juanico són, en la seva forma estròfica, un romanç, és a dir, l’estructura més prolífica de la cançó de tradició oral, sorgida dels cantars de gesta. És el cas de quatre dels poemes: La croada, Tots els colors del vent, Paraules, Qui em crida des del carrer?, tots bellament musicats. Hi ha en l’àlbum tres peces que són una joia: el contundent Illa, un retrat punyent de Menorca que bé podria esdevenir un himne; la delicada sonoritat de Tots els colors del vent; i també Qui em crida des del carrer? amb ressonàncies de cultura popular. I és que la seva poesia, tota plena de trets locals i dialectals, s’investeix de la dignitat i de l’elegància de la llengua culta de Menorca i de tot el domini de la llengua catalana.

 

L’àlbum Cançons de Xerxa de Cris Juanico, dedicat íntegrament a la poesia d’en Joan López, és un treball deliciós com vam poder comprovar qui va assistir al concert de presentació que el cantant va fer al Casino Nou de Ciutadella el passat dissabte dia 2. Va ser una nit màgica per a qui estima la poesia en general i per a qui estima la poesia d’en Joan López en particular. En fer-se cançó tenim més a l’abast la qualitat literària dels versos del poeta ciutadellenc, que el músic n’ha sabut capir l’esperit del poema. A mi em sembla magnífica la feina feta per en Cris Juanico, acompanyat d’uns excel·lents músics i d’unes veus corals de timbres diversos. Cada cançó té amb la seva pròpia textura, cadascuna té la seva peculiar cadència. El valor del treball és doble, com de doble és la condició de tota cançó, feta de música i lletra, que una s’alimenta de la virtut de l’altra, una reposa en braços de l’altra, s’estimulen mútuament i engendren meravelles. Gràcies Cris per propagar el foc de l’esplèndida poesia d’en Joan.

 

 

 

 

 

Notes d’aigua a la Cançó d’argila

Apunts de lectura de Buranuna de Mariona Fernández

Francesc Florit Nin. 17.09.2025

 

1.     La meva amiga col·lega de lectures, tallers i escriptura, Mariona Fernández, m’adreça un llibre i un envit. El seu darrer llibre publicat, Buranuna, cançó d’argila (Ed. Karwán. 2025) és una petita meravella. Llibre estrany, llibre lliure, que a la primera lectura em desconcerta un punt. Què és Buranuna? Un conte, un poema, un assaig? La història d’una mare amb una filla molt peculiar? Una cançó que beu dels ancestres? Una provatura per repensar la naturalesa humana? És una mica de tot açò plegat, però de res de tot açò en concret. Capficat en les categories de gènere dels estudis literaris, es fa difícil d’encapsular el llibre de na Mariona Fernández. Ben fet, visca la mixtura. Buranuna és essencialment un llibre singular, tant per la forma com és escrit com pel contingut, el missatge, les idees que s’hi contemplen. El títol ja resulta exòtic i el subtítol és prou evocador, una petita epopeia feta cançó i que espera ser fecundada com la terra, l’argila. Aquestes són les meves notes (musicals) com a gotes d’aigua que volen abeurar la cançó de la terra. A veure quines llavors em broten.

 

2.     Sembla un relat, sembla un poema, s’assembla a un assaig... però és un artifici lingüístic fet d’imatges, de metàfores i comparacions, plena de connotacions i de ressons. És, en definitiva, un ús especial de la llengua que basteix un món de ficció que es va ancorant ara i adés en unes experiències, en uns coneixements, en uns sentits i unes emocions. Una llengua sensible, diria.

 

3.     La lectura de Buranuna demana una mirada oberta, fora de les convencions més o menys habituals. Es tracta d’un text molt personal, i tanmateix escrit des de la tradició literària més antiga, la de l’epopeia Gilgamesh, la primera obra literària, conservada en dotze tabletes d’argila de l’antiga cultura mesopotàmica. Filla d’aquest inici esplendorós, Buranuna mantindrà el llenguatge mític, la llengua fundadora dels mites, aquella que explicava el món molt abans de passar-ho tot pel sedàs del raciocini i la ciència. Però a diferència de l’èpica de Gilgamesh, Buranuna serà una introspecció lírica.

 

4.     Que aquell primer gran poema parlés de les coses que encara avui parlam, va encendre la llumeta de la inspiració a l’autora. Després de més de cinc mil anys, les preguntes que ens fem són les mateixes. I cadascú mira de trobar-ne respostes. La resposta de Buranuna és una indagació gairebé onírica, com una especulació poètica d’allò que ens fa humans i sobre el que s’ha perdut en fer-nos humans. Aquesta recerca mira d’evocar un món possible en l’impossible, l’arcàdia perduda de la inconsciència, quan encara l’ànima era cos i el cos ànima, d’abans de la gran escissió. Com érem abans del constructe social de la civilització? Com seríem sense l’arma poderosa del llenguatge humà? com vam perdre la innocència? com vam desertar de l’instint? com vam renunciar a viure el present?

 

5.      Des d’un punt de vista narratiu, la trama és senzilla: una mare mira de protegir la seva filla dels mals de la civilització que han portat el llenguatge humà a la nostra espècie homínida, com un conte amb pocs personatges i dues veus narratives, mare i filla, presentades cadascuna en els dos capítols. El fil argumental passa per un fugida del temple, just després de néixer la filla fruit d’Enkido, mig home mig deu, mig ànima mig salvatgina, i la porta lluny dels homes, una entrada en la natura, el bosc i refugi d’una cova (la primera casa de l’home). A la cova la mare parla a la filla i així, contra la seva voluntat, la “civilitza”. Un núvol espès ho confon tot. Es troben un barquer, es troben un gos. I el retorn al temple. Continua la segona part tot de reflexions de la mare adreçades a la filla entorn de la seva natura escindida.

 

6.     Dues dimensions m’han cridat l’atenció: la força expressiva del fragment i la condensació del concepte de poesia. Ambdós aspectes interactuen. La poètica del fragment reforça el petit tractat de poesia. És una paradoxa, de la mateixa manera però que en la narració hi ha lirisme o que en la història hi ha evocació.

 

7.     El relat de Buranuna es lliga amb fragments: la història s’explica com un mosaic s’explica amb tessel·les.  Perquè té l’aparença d’un collage en pintura o d’un patchwork en costura. L’escriptura en fragments de Buranuna en fa pensar en la pràctica tan moderna de Nietzsche per a la seva filosofia o el cubisme de Picasso i de tants d’altres poetes en la poesia contemporània, una sensibilitat que s’adiu molt amb el món desbaratat d’avui, del temps de la incertesa de Bauman. Què té el fragment que sigui tan atractiu?: la sinceritat, allò de dir-ho sense dir-ho tot (perquè res sabem), l’elegància de la interpretació oberta, un envit a la continuació... El fragment és poètic perquè rebutja el discurs tancat i perfet / perfecte i en canvi reflecteix un món dinàmic, imperfet/ imperfecte, molt d’avui, molt nostre, ja que no podem pretendre un sentit acomplert, si tot està per fer i tot és possible com diu el poeta. El fragment és també intens atès que condensa i amplifica alhora. Alguns dels fragments són tan breus que esdevenen aforismes, com a proverbis d’una profunditat aclaparadora. El fragment és suggerent com la poesia ja que provoca unes vibracions inesperades. Ai el misteri! El fragment és fràgil, és trencament, silenci, llibertat, discontinuïtat i ressonador... Buranuna ressona molt.

 

8.     I per què tractat de poesia? perquè mentre llegia vaig adonar-me, i així ho anava també anotant al marge, que sense dir-ho de forma explícita hi trobava un enfilall de conceptes definidors de la poesia: saber la meravella del món (pàg. 57), comprendre sense saber (pàg. 66), l’alegria del present (pàg. 66), éssers a la frontera (pàg.), el que no té nom provoca la parla (pàg. 107), la poesia com a música (pàg. 113), sentir allò que no se sap (pàg. 124). Baranuna parla de moltes coses, però té com a faristol la idea mateixa de la poesia: parlar sense paraules, dir allò que no es pot dir, parlar amb metàfores perquè la llengua no basta... Tot açò em recorda la caracterització que  Antoni Marí fa de la poesia (La voluntat expressiva, Ed.La Magrana, 1988): “el poema obre l’horitzó del sentit que la paraula reduïa”, “la paraula poètica és una paraula mai no dita ni pronunciada”, “presència com d’una eternitat que passa per nosaltres mostrant el que vam ser i el que som i el que hem de tornar a ser”, “soc la paraula que dic i que em diu, que fa renéixer en mi allò que de mi desconec. El que de mi és de tots i que a tothom anomena”, etc. La poesia, és a dir la bellesa.

 

9.     Ja ho dit, ho repetesc: m’ha agradat molt llegir el llibre de na Mariona perquè em rememora el llenguatge primigeni del mite, la manera mítica de dir. El fragment de la pàg. 126 és en aquest sentit paradigmàtic. S’hi explica els núvols tal com ho explicaria qui els contempla per primer cop, més ençà de la comprensió racional (evaporació de l’aigua per mitjà de la radiació solar, etc.). Aquí el núvol és una textura nascuda de l’aigua i el sol, aliades del vent.

 

10.  Potser, en el fons, el llibre tracta de com hem renunciat a la poesia, a sentir el món com una sorpresa i una meravella. Potser, la humanitat en el seu llarguíssim procés d’hominització i d’humanització, en la construcció de la civilització cada cop més complexa i cada cop més allunyada del mandat de la Natura, s’ha trobat en un camí sense sortida, de no retorn, cap a la seva pròpia dissolució. Pot ser que el món racional governat pels algoritmes ha renunciat a la poesia i ens ha fet més incomprensibles, més pobres, més desvalguts i desorientats: “Homes i dones esmicolaran els seus somnis i es pensaran que així es coneixen” (pàg. 77)

 

11.  La lectura de Buranuna és lenta, perquè a cada fragment et fa parar a considerar el que s’hi ha dit. Aquesta indagació és farcida d’idees filosòfiques i antropològiques. Hi ha el bon salvatge de Rosseau, El Déu-Natura d’Spinoza, el límits del coneixement de Wittgenstein, la caverna de Plató, el ser ontològic de Heidegger... Però també idees clau de la recerca científica: la mà(nipulació) com a eina de la (pensa)ment; l’aflorament de la consciència, la primera domesticació de l’animal, el poder de la creença, l’acceleració del temps, l’excedent de producció com a inici de la cultura. I tantes altres coses. Una lectura amb el llapis a mà.

 

12.  Que de coses queden per anotar! que no és acabador. Com en tots els textos mítics, Buranuna acaba amb els oracles que la mare confessa a la filla. Són oracles proferits fa cinc mil anys i que descriuen algunes de les realitats actuals. Ja avís que no són gaire alentadors: l’oracle de la por, la paraula com a arma, només en la mort es deixa de fingir, “vindran temps tristos”, en temps de distropies, “es creuran veritats que la paraula inventa” en temps de fakenews,  l’oracle de la crisi climàtica, “agonitzarà l’esperança”.

 

13.  Si em feis triar (trair) un dels fragments, escolliria algun del capítol titulat Els oracles de Shamhat, que trob preciosos, densos, interrogadors, amb frases per esculpir a la làpida de la memòria comuna: Ens vam creure reis. Com s’explica si no la guerra? Els reis del món es maten entre ells. I especialment aquest de la pàg. 159, que acaba amb aquestes paraules:

“Els poderosos van fer de la paraula la seva força, incapacitats ja per a la fragilitat que ens uneix”

 

14.  En fi, acab dient que us farà bé llegir aquest llibre. El motiu principal no és altre que us obrirà el cor i la ment i us els esqueixarà. Bona nit.

 

 

 

 

 

 

 

Llum de melicotó en la pintura de Fedelich

Francesc Florit Nin

 

 

Feia temps que molts esperàvem una exposició antològica d’en Jaume Fedelich. Finalment la tenim, ben seleccionada pel comissari Carles Jiménez, en una esplèndida mostra a la sala del Roser de Ciutadella. Durant dies vaig rumiar quina frase podria encapsular la pintura de Fedelich. No la trobava, perquè com tot gran artista es fa difícil de resumir-la, perquè ateny la complexitat de l’observador atent, perquè com a ànima inquieta en Fedelich va escorcollant els detalls, va ampliant horitzons, va cercant motius i motivacions. Però al final vaig pensar: per a un pintor ¿què és allò més rellevant? La llum, la llum, ja que la llum és el gran tema de tota pintura. Els pintors fan visible allò invisible i per fer-ho els cal la llum dels seus ulls. Els ulls d’en Fedelich il·luminen els pins, els pans, la mar, la casa, el blat, la costa, la tanca, i tants racons de la nostra illa i ho fa amb una  llum de melicotó, semblant a l’ambre, com  la mel de romaní, talment la polpa del meló: suau, amable, dolça, daurada.

 

Aquesta és la llum que reverbera en l’obra de Fedelich. En un dels quadres més preciosos de la mostra hi ha pintat una figura en un camp de blat i una casa de lloc al fons. Com que és de col·lecció privada, els propietaris eren gelosos de fer-ne un préstec temporal per a l’exposició, cosa molt comprensible. Però quan un quadre és celebrat com una fita d’un pintor estimat, aquesta obra deixa de ser una mica propietat privada i es fa patrimoni de tots. Aquest quadre hi havia de ser i així, finalment, van accedir-hi i els ho agraïm. Aquesta tela té una lleugera connexió amb el quadre “El món de Cristina” pintat el 1945 pel nordamericà A. Wyeth, emperò mentre aquest té un aire una mica inquietant, en canvi el món pintat per Fedelich és assossegat i plàcid, tranquil, encalmat com un capvespre de juny.

 

                  Aquesta també és la llum que espurneja en una altra obra de petit format, que porta un sol motiu centrat, un pa de pagès que desprèn encara l’oloreta de quan és acabat de coure, aquella olor celestial quan el pa era pa. No deixa de ser una obra prou convencional, un bodegó a l’estil espanyol, de reminiscències de Zurbaran, però també de la bella pintura holandesa del s. XVIII. No és un pa qualsevol, sinó el símbol del pa de cada dia elevat a la categoria del sagrat. És la representació del pa davant el qual fa ganes de donar les gràcies, gairebé de posar-te de genolls i resar per aquesta ofrena humil i poderosa. Perquè aquestes concrecions tan delicades i detallades comencen a existir plenament quan la llum dels ulls d’un artista com Fedelich es posa sobre elles. Arriben a ser considerades quan són atentament contemplades i així es doten de sentit i de vida.

 

                  Aquestes coses petites, aquells indrets amagats, tenen una inesgotable eloqüència quan són il·luminats per la llum de melicotó d’en Fedelich. És la llum que amara la major part de l’obra seva, tant en els objectes de les natures mortes com en els paisatges de la natura viva. Despullada de tota anècdota,  aquesta llum no només fa visible la pura presència visual, sinó que la dota d’una senzillesa elemental, que en el seu silenci parla just de la celebració de Menorca. Em fa l’efecte que en Fedelich ha sabut plasmar la felicitat de l’illa. Hi ha en les seves pinzellades una autèntica devoció amorosa i, com diu el seu amic Maties Quetglas, sense artificis. És així, amb llum daurada i colors vius, que la paleta de Fedelich parla de la nostra terra, i de la mar que sempre guaita. Encara més enllà, crec que el pintor parla amb la terra i ella percep tot allò que li explica i, en resposta, la terra  es comporta segons el que ha sentit l’artista fins a transparentar-los l’ànima de cadascun.

 

                  Aquest goig de la pura presència visual que percebem en les obres d’en Fedelich és l’alegria de tota bona pintura. I quina enveja que em fa, jo que també som pintor, saber pintar el misteri de la llum que fa possible les meravelles del món i dotar-les de la vibració melosa que endolceix la mirada i comprovar en totes i cadascuna de les coses i de les persones l’agraïment de ser-hi, la joia de celebrar-les i veure com darrere l’aparença d’un pa es condensa el sentit de la vida.

 

 

 

 

Francesc Florit Nin 

Hiroshi Kitamura, veu de fusta

Exposició a Numa, espai d’art

De maig a octubre de 2025

 

 

 

 

 

Quan l’obra d’un artista m’arriba als sentits, al cor, al ventre, se’m disparen les connexions i les referències. L’exposició de l’artista Hiroshi Kitamura a l’espai Numa de Ciutadella em va provocar un col·lapse de correspondències, de lligams amb altres artistes, altres obres i altres lectures. De qualque manera hi vaig trobar no només afinitat sinó també comunió, i per açò mateix m’he decidit d’escriure aquestes quatre paraules. Tintes sobre paper i, sobretot, talles en fusta sumen unes vint-i-cinc peces d’una extraordinària factura artesanal que fa de suport al sentit estètic de la corba de la vida, dels cicles de la natura, de la impermanència i del silenci. Aquesta obra m’és especialment valuosa pel que té de proposta callada i austera, discreta i sincera, com la simple remor del vent entre les fulles o el lleuger vol de l’aigua a la llera d’un torrent, i és llavors del tot oposada a la cridòria banaula de colorims de cert art actual.

 

Ha estat una feliç coincidència la visita a l’exposició de Kitamura amb la lectura d’un llibre de Perejaume, L’Escrita. Perquè sense proposar-s’ho, un parlava de l’altre, especialment quan es tracta del roure sagrat de Dodona (Grècia). Les obres en fusta de Kitamura no deixen de ser una mena de talles sagrades, com a icones, revestides de veneració humana, però sense la necessitat de deïficar-les. Formen part del curs natural de les coses ordinàries, properes, familiars, i tanmateix mirades i tractades amb la màxima consideració. La delicadesa en el tractament de la matèria i el respecte a les pròpies formes orgàniques d’arbres, branques i branquillons fa que l’artista desaparegui, se’n dissolgui la personalitat (sovint esbravada dels artistes) a favor del curs natural de les coses que amb la seva sola presència en tenen prou per indagar per les sendes dels sentits ocults. Tot i que hi ha un laboriós treball fet amb cura, el resultat té l’aparença d’una cosa innata i franca, discreta però alhora elegant.

 

Kitamura opera com ho fa el nostre arader, amb poques eines i amb habilitat manual va polint la fusta per dotar-la de la forma pertinent. Una barrera d’ullastre per tancar un portell és la finalitat amb què treballa l’arader. I Kitamura, amb quina finalitat treballa? Ho fa per escoltar la fusta com a metonímia de la natura i fer-nos sentir el seu cant. Perquè em sembla que aquí l’artista fa de mitjancer que, com un saurí que té la capacitat de descobrir l’aigua oculta a la terra, ell també ens revela la veu callada de la fusta. Actua així com el demiürg, o millor encara, com un torsimany, perquè ens tradueix el llenguatge dels arbres i en interpretar-lo fa humana la llengua del bosc sense trair-ne ni la substància ni la vocació. D’altra banda l’artista Kitamura igualment obra com ho fa l’empeltador: inserint branques i branquillons per fer brotar les composicions plàstiques i fer fruitar l’obra d’art. És per dir-ho així la mateixa feina de l’hortolà però amb un altre objectiu i un altre designi.

 

Som davant d’una oratòria de la fusta, que si bé neix del silenci, va amorosint un discurs ple de saviesa i profecia, perquè Kitamura ens interpreta-tradueix l’origen d’on venim: de la terra, de l’aigua i de l’aire dels quals, amb la llum, neixen totes els éssers. Aquesta és la seva saviesa. I ens relata com un oracle el futur, perquè “les primeres profecies van ser paraules d’un roure” en dir de Sòcrates (Fedre). La veu de la fusta s’expressa amb tot d’evocacions. Passes la mà (no sé si ho permeten) i notes vibrar les consonants de llenya i la sonoritat de les vocals de fusta.

 

Hi ha en totes les cultures una veneració ancestral a l’arbre. L’adoren, el glorifiquen, el santifiquen... perquè la primera consciència humana es dona sota l’ombra d’un arbre, que al voltant d’un arbre es funda el primer recinte espiritual de l’home. Kitamura en retrotreu a aquest lligam. Avui en sentim encara més la necessitat atès que l’home s’ha allunyat de la natura i l’obra exposada a Numa ens fa memòria del bosc que vam ser i que sense la delicadesa i la tendresa de la nostra relació envers seu no tenim futur. Memòria sàvia i oracle de saba. Aquesta estima es copsa en el fet que la fusta usada per Kitamura no és treta mai de la tala dels arbres i arbusts vius, sinó de la fusta ja morta, la llenya trobada al bosc, a la qual dona vida nova. En aquest sentit em ve a la memòria la idea expressada per Perejaume quan diu que en la majoria dels casos les obres d’art ja són fetes en la natura i que l’artista només les ha de trobar. Així que les obres d’art s’haurien d’anomenar trobes d’art. Kitamura troba i en les seves trobes hi aplica la mirada atenta d’una sensibilitat tan esmolada com les eines tradicionals de fuster que usa: ganiveta, aixa, gúbia, xerrac.

 

Diuen els experts que quan una obra d’art arriba a l’excel·lència és quan forma i fons, continent i contingut, significant i significat són una mateixa cosa, una única unitat indestriable. És tant com dir que la manera com diu és el que diu, que la seva manera d’expressar-se és el que expressa, de forma que més enllà de les connexions que podem establir amb les seves obres, plenes de connotacions i d’evocacions, el que resta és l’obra mateixa amb el seu sentit misteriós, vegades amb el seu hermetisme. Per açò és tan atraient en la seva discreció, per açò és tan eloqüent en el seu silenci, per açò és tan valuosa en la seva sobrietat. Estic temptat de descriure un parell d’obres. Seria inútil i temerari. Són d’aquelles obres que es resisteixen a les paraules, com les bones obres, que en l’intent de comprendre-les s’esmunyen com s’escola l’aigua entre les mans. Que en lloc de pensar-les, demanen sentir-les en la seva singular veu de fusta.

 

Cal anar a visitar-la i gaudir de la magnífica exposició de Kitamura i de l’espai preciós de Numa, un espai d’art que apropa als menorquins l’obra dels artistes d’enllà de la mar.