Notes d’aigua a la Cançó d’argila

Apunts de lectura de Buranuna de Mariona Fernández

Francesc Florit Nin. 17.09.2025

 

1.     La meva amiga col·lega de lectures, tallers i escriptura, Mariona Fernández, m’adreça un llibre i un envit. El seu darrer llibre publicat, Buranuna, cançó d’argila (Ed. Karwán. 2025) és una petita meravella. Llibre estrany, llibre lliure, que a la primera lectura em desconcerta un punt. Què és Buranuna? Un conte, un poema, un assaig? La història d’una mare amb una filla molt peculiar? Una cançó que beu dels ancestres? Una provatura per repensar la naturalesa humana? És una mica de tot açò plegat, però de res de tot açò en concret. Capficat en les categories de gènere dels estudis literaris, es fa difícil d’encapsular el llibre de na Mariona Fernández. Ben fet, visca la mixtura. Buranuna és essencialment un llibre singular, tant per la forma com és escrit com pel contingut, el missatge, les idees que s’hi contemplen. El títol ja resulta exòtic i el subtítol és prou evocador, una petita epopeia feta cançó i que espera ser fecundada com la terra, l’argila. Aquestes són les meves notes (musicals) com a gotes d’aigua que volen abeurar la cançó de la terra. A veure quines llavors em broten.

 

2.     Sembla un relat, sembla un poema, s’assembla a un assaig... però és un artifici lingüístic fet d’imatges, de metàfores i comparacions, plena de connotacions i de ressons. És, en definitiva, un ús especial de la llengua que basteix un món de ficció que es va ancorant ara i adés en unes experiències, en uns coneixements, en uns sentits i unes emocions. Una llengua sensible, diria.

 

3.     La lectura de Buranuna demana una mirada oberta, fora de les convencions més o menys habituals. Es tracta d’un text molt personal, i tanmateix escrit des de la tradició literària més antiga, la de l’epopeia Gilgamesh, la primera obra literària, conservada en dotze tabletes d’argila de l’antiga cultura mesopotàmica. Filla d’aquest inici esplendorós, Buranuna mantindrà el llenguatge mític, la llengua fundadora dels mites, aquella que explicava el món molt abans de passar-ho tot pel sedàs del raciocini i la ciència. Però a diferència de l’èpica de Gilgamesh, Buranuna serà una introspecció lírica.

 

4.     Que aquell primer gran poema parlés de les coses que encara avui parlam, va encendre la llumeta de la inspiració a l’autora. Després de més de cinc mil anys, les preguntes que ens fem són les mateixes. I cadascú mira de trobar-ne respostes. La resposta de Buranuna és una indagació gairebé onírica, com una especulació poètica d’allò que ens fa humans i sobre el que s’ha perdut en fer-nos humans. Aquesta recerca mira d’evocar un món possible en l’impossible, l’arcàdia perduda de la inconsciència, quan encara l’ànima era cos i el cos ànima, d’abans de la gran escissió. Com érem abans del constructe social de la civilització? Com seríem sense l’arma poderosa del llenguatge humà? com vam perdre la innocència? com vam desertar de l’instint? com vam renunciar a viure el present?

 

5.      Des d’un punt de vista narratiu, la trama és senzilla: una mare mira de protegir la seva filla dels mals de la civilització que han portat el llenguatge humà a la nostra espècie homínida, com un conte amb pocs personatges i dues veus narratives, mare i filla, presentades cadascuna en els dos capítols. El fil argumental passa per un fugida del temple, just després de néixer la filla fruit d’Enkido, mig home mig deu, mig ànima mig salvatgina, i la porta lluny dels homes, una entrada en la natura, el bosc i refugi d’una cova (la primera casa de l’home). A la cova la mare parla a la filla i així, contra la seva voluntat, la “civilitza”. Un núvol espès ho confon tot. Es troben un barquer, es troben un gos. I el retorn al temple. Continua la segona part tot de reflexions de la mare adreçades a la filla entorn de la seva natura escindida.

 

6.     Dues dimensions m’han cridat l’atenció: la força expressiva del fragment i la condensació del concepte de poesia. Ambdós aspectes interactuen. La poètica del fragment reforça el petit tractat de poesia. És una paradoxa, de la mateixa manera però que en la narració hi ha lirisme o que en la història hi ha evocació.

 

7.     El relat de Buranuna es lliga amb fragments: la història s’explica com un mosaic s’explica amb tessel·les.  Perquè té l’aparença d’un collage en pintura o d’un patchwork en costura. L’escriptura en fragments de Buranuna en fa pensar en la pràctica tan moderna de Nietzsche per a la seva filosofia o el cubisme de Picasso i de tants d’altres poetes en la poesia contemporània, una sensibilitat que s’adiu molt amb el món desbaratat d’avui, del temps de la incertesa de Bauman. Què té el fragment que sigui tan atractiu?: la sinceritat, allò de dir-ho sense dir-ho tot (perquè res sabem), l’elegància de la interpretació oberta, un envit a la continuació... El fragment és poètic perquè rebutja el discurs tancat i perfet / perfecte i en canvi reflecteix un món dinàmic, imperfet/ imperfecte, molt d’avui, molt nostre, ja que no podem pretendre un sentit acomplert, si tot està per fer i tot és possible com diu el poeta. El fragment és també intens atès que condensa i amplifica alhora. Alguns dels fragments són tan breus que esdevenen aforismes, com a proverbis d’una profunditat aclaparadora. El fragment és suggerent com la poesia ja que provoca unes vibracions inesperades. Ai el misteri! El fragment és fràgil, és trencament, silenci, llibertat, discontinuïtat i ressonador... Buranuna ressona molt.

 

8.     I per què tractat de poesia? perquè mentre llegia vaig adonar-me, i així ho anava també anotant al marge, que sense dir-ho de forma explícita hi trobava un enfilall de conceptes definidors de la poesia: saber la meravella del món (pàg. 57), comprendre sense saber (pàg. 66), l’alegria del present (pàg. 66), éssers a la frontera (pàg.), el que no té nom provoca la parla (pàg. 107), la poesia com a música (pàg. 113), sentir allò que no se sap (pàg. 124). Baranuna parla de moltes coses, però té com a faristol la idea mateixa de la poesia: parlar sense paraules, dir allò que no es pot dir, parlar amb metàfores perquè la llengua no basta... Tot açò em recorda la caracterització que  Antoni Marí fa de la poesia (La voluntat expressiva, Ed.La Magrana, 1988): “el poema obre l’horitzó del sentit que la paraula reduïa”, “la paraula poètica és una paraula mai no dita ni pronunciada”, “presència com d’una eternitat que passa per nosaltres mostrant el que vam ser i el que som i el que hem de tornar a ser”, “soc la paraula que dic i que em diu, que fa renéixer en mi allò que de mi desconec. El que de mi és de tots i que a tothom anomena”, etc. La poesia, és a dir la bellesa.

 

9.     Ja ho dit, ho repetesc: m’ha agradat molt llegir el llibre de na Mariona perquè em rememora el llenguatge primigeni del mite, la manera mítica de dir. El fragment de la pàg. 126 és en aquest sentit paradigmàtic. S’hi explica els núvols tal com ho explicaria qui els contempla per primer cop, més ençà de la comprensió racional (evaporació de l’aigua per mitjà de la radiació solar, etc.). Aquí el núvol és una textura nascuda de l’aigua i el sol, aliades del vent.

 

10.  Potser, en el fons, el llibre tracta de com hem renunciat a la poesia, a sentir el món com una sorpresa i una meravella. Potser, la humanitat en el seu llarguíssim procés d’hominització i d’humanització, en la construcció de la civilització cada cop més complexa i cada cop més allunyada del mandat de la Natura, s’ha trobat en un camí sense sortida, de no retorn, cap a la seva pròpia dissolució. Pot ser que el món racional governat pels algoritmes ha renunciat a la poesia i ens ha fet més incomprensibles, més pobres, més desvalguts i desorientats: “Homes i dones esmicolaran els seus somnis i es pensaran que així es coneixen” (pàg. 77)

 

11.  La lectura de Buranuna és lenta, perquè a cada fragment et fa parar a considerar el que s’hi ha dit. Aquesta indagació és farcida d’idees filosòfiques i antropològiques. Hi ha el bon salvatge de Rosseau, El Déu-Natura d’Spinoza, el límits del coneixement de Wittgenstein, la caverna de Plató, el ser ontològic de Heidegger... Però també idees clau de la recerca científica: la mà(nipulació) com a eina de la (pensa)ment; l’aflorament de la consciència, la primera domesticació de l’animal, el poder de la creença, l’acceleració del temps, l’excedent de producció com a inici de la cultura. I tantes altres coses. Una lectura amb el llapis a mà.

 

12.  Que de coses queden per anotar! que no és acabador. Com en tots els textos mítics, Buranuna acaba amb els oracles que la mare confessa a la filla. Són oracles proferits fa cinc mil anys i que descriuen algunes de les realitats actuals. Ja avís que no són gaire alentadors: l’oracle de la por, la paraula com a arma, només en la mort es deixa de fingir, “vindran temps tristos”, en temps de distropies, “es creuran veritats que la paraula inventa” en temps de fakenews,  l’oracle de la crisi climàtica, “agonitzarà l’esperança”.

 

13.  Si em feis triar (trair) un dels fragments, escolliria algun del capítol titulat Els oracles de Shamhat, que trob preciosos, densos, interrogadors, amb frases per esculpir a la làpida de la memòria comuna: Ens vam creure reis. Com s’explica si no la guerra? Els reis del món es maten entre ells. I especialment aquest de la pàg. 159, que acaba amb aquestes paraules:

“Els poderosos van fer de la paraula la seva força, incapacitats ja per a la fragilitat que ens uneix”

 

14.  En fi, acab dient que us farà bé llegir aquest llibre. El motiu principal no és altre que us obrirà el cor i la ment i us els esqueixarà. Bona nit.