Poemes en xarxa, Cançons de Xerxa

la llengua musicada

 

F.Florit Nin

 

 

 

Durant el proppassat estiu he redactat la ponència que vaig presentar a les Jornada d’estudi i homenatge a Joan F. López Casasnovas sobre la seva poesia. D’ençà de la seva mort, s’ha aprofundint en les diverses facetes per adonar-nos de la vertadera dimensió de la seua obra, tant literària com periodística, tant la d’investigador com la de divulgador. Pel que fa a la creació, la poesia hi excel·leix i, d’entre d’altres qualitats, hom hi percep la construcció meticulosa de la mètrica i de la cadència musical que se’n deriva. Aquesta és la base de la poesia, allò que li dona el toc distintiu i que la diferencia de la resta dels gèneres literaris. Ara amb el treball Cançons de Xerxa de Cris Juanico açò es fa encara més patent, més explícit, més acordat.

 

Certament, la poesia d’en Joan F. López s’adiu amb la musicalitat i per açò mateix ha estat escollida per alguns dels nostres músics menorquins. En primer lloc per na Maria Àngels Gornés que va posar notes precioses i una veu melodiosa a alguns dels seus poemes fins a esdevenir gairebé com peces emblemàtiques, molt conegudes per la gent. La cançó “Mariners sense barca” és un referent de les senyes de la catalanitat de Menorca. També Toni Tomàs i el grup S’Albadia va musicar lletres d’en Joan López.

 

La poesia, que neix de la música, té el seu destí natural en la música. Només quan un poema es fa cançó arriba a la seva plenitud. És el que realment desitgen els poetes: que un músic posi notes i ritme a les seves paraules, que les faci recordar i les difongui. No és estrany que la majoria dels mortals arribin a la poesia a través de les cançons. Així ha passat amb els poemes de Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Martí i Pol de la mà de Serrat, Raimon i Ramon Muntaner respectivament. O en el cas de Paco Ibáñez per a Lorca o Miguel Hernández.

 

La poesia d’en Joan López té unes característiques que faciliten la seva posada en escena. Perquè la seva poesia és sonora, que tot i ser escrita, és a dir originada en l’escriptura, és “pensada” per ser escoltada, com ho és la glosa que ell tant estimava. Per altre costat, sense rebaixar el registre culte del llenguatge, incorpora la parla quotidiana i concreta de la cultura popular, amb els seus modismes característics. A en Joan li encantaven les formes tradicionals d’arrel  popular, de les quals n’era un estudiós. No debades alguns dels poemes musicats per Cris Juanico són, en la seva forma estròfica, un romanç, és a dir, l’estructura més prolífica de la cançó de tradició oral, sorgida dels cantars de gesta. És el cas de quatre dels poemes: La croada, Tots els colors del vent, Paraules, Qui em crida des del carrer?, tots bellament musicats. Hi ha en l’àlbum tres peces que són una joia: el contundent Illa, un retrat punyent de Menorca que bé podria esdevenir un himne; la delicada sonoritat de Tots els colors del vent; i també Qui em crida des del carrer? amb ressonàncies de cultura popular. I és que la seva poesia, tota plena de trets locals i dialectals, s’investeix de la dignitat i de l’elegància de la llengua culta de Menorca i de tot el domini de la llengua catalana.

 

L’àlbum Cançons de Xerxa de Cris Juanico, dedicat íntegrament a la poesia d’en Joan López, és un treball deliciós com vam poder comprovar qui va assistir al concert de presentació que el cantant va fer al Casino Nou de Ciutadella el passat dissabte dia 2. Va ser una nit màgica per a qui estima la poesia en general i per a qui estima la poesia d’en Joan López en particular. En fer-se cançó tenim més a l’abast la qualitat literària dels versos del poeta ciutadellenc, que el músic n’ha sabut capir l’esperit del poema. A mi em sembla magnífica la feina feta per en Cris Juanico, acompanyat d’uns excel·lents músics i d’unes veus corals de timbres diversos. Cada cançó té amb la seva pròpia textura, cadascuna té la seva peculiar cadència. El valor del treball és doble, com de doble és la condició de tota cançó, feta de música i lletra, que una s’alimenta de la virtut de l’altra, una reposa en braços de l’altra, s’estimulen mútuament i engendren meravelles. Gràcies Cris per propagar el foc de l’esplèndida poesia d’en Joan.