urbanisme i xarxa corrupta

política podrida d'hortals

Josep Pla s’encantava davant un paisatge conreat.. Res de més deliciós que la terra treballada com un jardí, com un hortal. A Menorca, les terres properes als pobles són tradicionalment tanques d’hortals i de vinyes. El sentit d’apropament a la terra i d’amor als productes cultivats per un mateix és profundament arrelat als menorquins. Són les tomàtiques i els pebres de poc rendiment econòmic però d’alt valor personal. Tenir per tant un tros de terra per solcar forma part de la nostra idiosincràsia, si és que encara en tenim una engruna. Però d’ençà fa uns anys, els hortals ja no són hortals, se n’ha pervertit el sentit i el propòsit. La perversió del llenguatge fa que siguin anomenats hortals allò que sens dubte són xalets, habitatges unifamiliars aïllats construïts en sòl rústec, habitualment sense permís municipal, sense dotació d’infrastructura ni viària ni sanitària i que han proliferat com una pesta pel camp de Menorca, especialment pel terme municipal de Ciutadella. Aquesta és la realitat, tossuda, permesa des de la més absoluta impunitat.

Qüestió delicada aquesta dels hortals moderns. Tothom s’hi sent afectat. Una quarta part del poble en té un, l’altra quarta part n’és família i la resta en són coneguts. Arribats al punt que una gran majoria de la població d’una o altra forma està implicada en un delicte, aleshores n’hi ha que s’aventuren a dir que el delicte no és un delicte sinó una realitat social, o que les lleis no donen resposta a fenòmens sociològics. Fins i tot s’ha afirmat, cosa que em sembla escandalosa, que com que no tothom es pot permetre la construcció d’un xalet en una urbanització legal, aleshores es justifica la construcció il·legal en una parcel·lació il·legal d’una zona de sòl rústic. Són afirmacions públiques d’un advocat. I ningú no se n’ha aixecat una cella. Algú ens ha de salvar de nosaltres mateixos. L’argumentació és demagògica: que la majoria sigui corrupte no significa que la corrupció sigui bona. Les majories també poden delinquir, les majories també es poden equivocar, les majories a vegades no tenen raó. Les majories no tenen per què tenir bula per cometre certes atrocitats. La història en va plena.

Així les coses, aquesta majoria tendeix a votar a aquells partits que són més permissius envers els delictes, que fan els ulls grossos davant les corrupteles. Ja la tenim armada, perquè per aquest camí es troben casos com Marbella, i Andratx, i...Ciutadella? No crec que Andratx i Ciutadella siguin diferents en açò: només es diferencien per l’embalum del desastre.

Em resulta com a mínim molt xocant que les il·legalitats comeses en els hortals sigui el punt de partida i el d’arribada del dret a un habitatge digne recollit a la Constitució. Açò ja és pervers quan aquest dret és del tot esmicolat per l’especulació immobiliària. En fi: algú ens ha de salvar de nosaltres mateixos. Per açò, només una instància de “fora”, no implicada en el cas, serà capaç de posar ordre. Cap partit polític local ha sabut, ha volgut resoldre el problema, perquè resoldre’l implica perdre les eleccions de forma automàtica. D’aquesta manera es tanca el cicle: estructura clientelar, carta de naturalesa a la degradació, acceptació de la corrupció com a fenòmen inevitable... i així fins a formar una xarxa estreta de complicitats. En una paraula: màfies, camorres, cosanostra, molt donades a illes mediterrànies. Us sona?

Crec sincerament que fins i tot la llengua s’ha depravat. La gent parla d’hortals –polítics, advocats, administració, periodistes- quan en realitat les construccions a què fan referència no tenen res d’hortal, “tros de terra tancat de paret, on es conren arbres fruiters i de vegades hortalisses i llegums (Menorca)”(DCVB). No són hortals la majoria sinó xalets, habitatges unifamiliars aïllats, alguns autèntiques mansions en sòl rústic de molt mal gust. Els delictes imputats pel jutge en el cas de les parcel·lacions a Ciutadella no són delictes dels hortals, sinó de construccions il·legals a tota normativa urbanística. Algunes d’aquestes mansions no complirien ni tan sols la normativa urbanística que s’apliquen a les urbanitzacions legals de segones residències o nuclis turístics.

El problema de fons per tant no és la de disposar d’un hortal amb una caseta per a les eines. S’ha aprofitat aquesta tradició dels hortolans per a altres usos i per a altres intencions. A mi m’agraden els hortals en el seu sentit estricte, i em repugnen les urbanitzacions il·legals, fetes de qualsevol manera, amb problemes de tot tipus: viaris, d’aigua, d’electrificació, de residus. La tradició dels hortals per tant no té res a veure amb els problemes actuals i resulta demagògic reivindicar la pràctica hortolana per a justificar el desastre de les zones rurals que circumden Ciutadella sobretot, però també altres pobles. La imatge que es dóna de tot plegat és de deixadesa, d’abandó, de caos, de campi qui pugui i a veure qui és més llest, o més atrevit o més desvergonyit. La indisciplina urbanística ha estat la tònica generalitzada d’ençà que va començar a fluir la riquesa de la societat menorquina en un cicle de bonança econòmica sostinguda durant trenta anys. Les riqueses provoquen sovint les cotes més miserables dels comportaments.

Si la justícia vol ser justa ho té difícil. La qüestió de les construccions aquí referides s’ha enquistat de mala manera. I és cert que tal vegada pagaran justos per pecadors. Trob sorprenent per exemple que no es parli per res de les parcel·lacions que es van fer per vendre. De la mateixa manera que no és igual ser el promotor d’una construcció il·legal que ser-ne el comprador passats uns anys. Tampoc no és igual una caseta de camp que s’ha excedit en la superfície construïda que la mansió amb piscina i pista de tennis. No és igual l’ampliació d’una antiga casa de lloc que la construcció de nova planta. No és el mateix el pagès retirat que ha construït un pèl massa el seu hortal que un càrrec polític que s’ha fet la residència habitual. Totes són il·legalitats, no totes ho són en el mateix grau. Tots i cadascun d’aquests centenars de casos s’haurien de resoldre o bé per la via de la legalització quan la normativa ho permeti, la penalització prou forta per fer desistir altres intents o la demolició directa quan ja no tengui color. No poden quedar impunes perquè seria com admetre que la llei no funciona i en qualsevol cas seria un greuge comparatiu amb totes aquelles altres persones que han fet bé les coses i han complert amb la legislació pagant tots i cadascun dels impostos pertinents. No es poden premiar els desgavells urbanístics.

El comportament de certs polítics i les seves declaracions, són per mi alarmants. En canvi no susciten cap alarma. Alguns, ben pocs, teníem l’esperança que la justícia posés les coses al seu lloc. Però de moment, els casos jutjats, tot i declarar-los culpables, han estat poc més que una broma de multa. La justícia delega a l’administració local la competència, ben cert seva, d’actuar en els casos condemnats. Però no ho farà: no ho ha fet mai. L’esperança per tant s’ha esfumat. És més: tal com van les coses, la gent ha vist que no només no passa res sinó que val la pena delinquir. La delinqüència urbanística surt a compte: val moltíssim més la legalitat que la pena de multa a pagar.

En tot aquest problema que arrossegam fa dècades, els qui realment suspenen és la classe política que d’un o altre signe no ha tingut la valentia d’afrontar-ho amb dignitat i posar-ho en mans de la justícia immediatament perquè la bomba no es tornés cada vegada més explosiva. Ara esclata, i la gent senzilla del poble que sense mirar gaire prim va comprar una casa en una tanca es veurà en una situació prou complicada. Els regidors imputats, dimitits tot d’una. No es fàcil mantenir-se dins una certa decència enmig d’un mar de podriment.