Mecenes
Ja fa uns anys es va morir l’últim mecenes de Menorca. L’herència que va deixar en la fundació perquè continués el seu mecenatge ha esdevingut un guirigall de desavinences, nombres foscos, acusacions al jutjat, intervenció de la Conselleria i ben poca activitat cultural de signe altruista. El senyor Fernando Rubió i Tudurí, el cavaller i la fortuna, tal com el va batejar Pau Faner en una biografia novel·lada de l'empresari farmacèutic, va ser un dels poquíssims exemplars de mecenes: aquell que inverteix els seus diners en activitats que no reporten beneficis econòmics sinó que revesteixen de prestigi la persona o la institució que representen.
Ara es parla més aviat de patrocinadors i tendeixen a lluir els seus diners en l’esport, pensant que així tenen més incidència publicitària, i per suposat que l'encerten. Algunes poques empreses es fan patrons del Teatre Principal, alguna família paga un premi de pintura anual, una altra sosté espais culturals i poc més. A Menorca no tenim costum de mecenatge, malgrat que hi hagi autèntiques fortunes. Per què? Perquè la idea de mecenatge és pròpia de la burgesia il·lustrada i les fortunes actuals no provenen de la reduïda burgesia il·lustrada maonesa del finals del s. XVIII. Els nostres rics d’ara són en general un grup social d’una generació que no ha mostrat gaire interès pels afers culturals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada