Mecenes

Ja fa uns anys es va morir l’últim mecenes de Menorca. L’herència que va deixar en la fundació perquè continués el seu mecenatge ha esdevingut un guirigall de desavinences, nombres foscos, acusacions al jutjat, intervenció de la Conselleria i ben poca activitat cultural de signe altruista. El senyor Fernando Rubió i Tudurí, el cavaller i la fortuna, tal com el va batejar Pau Faner en una biografia novel·lada de l'empresari farmacèutic, va ser un dels poquíssims exemplars de mecenes: aquell que inverteix els seus diners en activitats que no reporten beneficis econòmics sinó que revesteixen de prestigi la persona o la institució que representen.

Ara es parla més aviat de patrocinadors i tendeixen a lluir els seus diners en l’esport, pensant que així tenen més incidència publicitària, i per suposat que l'encerten. Algunes poques empreses es fan patrons del Teatre Principal, alguna família paga un premi de pintura anual, una altra sosté espais culturals i poc més. A Menorca no tenim costum de mecenatge, malgrat que hi hagi autèntiques fortunes. Per què? Perquè la idea de mecenatge és pròpia de la burgesia il·lustrada i les fortunes actuals no provenen de la reduïda burgesia il·lustrada maonesa del finals del s. XVIII. Els nostres rics d’ara són en general un grup social d’una generació que no ha mostrat gaire interès pels afers culturals.

El mecenatge cultural no dóna gaire crèdit. Més aviat és vist amb condescendència. I amb açò ets gastes es doblers? No conec cap cas de potentat que es dediqui al foment de joves artistes, a través de beques, d’estades a l’estranger...Sembla que s’han acabat els temps dels honors filantròpics per amor a l’art. Segurament les institucions públiques supleixen avui la tasca dels antics mecenes. Però és ben cert que molts esdeveniments culturals només són possibles per la “desinteressada” aportació de capitals privats. Potser els capitals menorquins s’han deslocalitzat i ja no se senten deutors amb la pròpia cultura. Potser. Trob una llàstima que les fortunes fetes amb l'esforç dels menorquins tengui tan poca incidència en la vida cultural de l'illa.