Intuir sense comprendre

Com més vull entendre

No és una paradoxa. Per a mi és una constatació ben experimentada. No entenc res. I davant aquesta impossibilitat, o s’admet el silenci o s’admet la mudesa. Allò que era comprensible, de cop es torna indesxifrable. Anam fent, a empentes, sense gaires esperances. Actuam i dels nostres actes en volem extreure un sentit. Però el sentit ja l’hem perdut en el moment precís d’intentar comprendre. Parlam i escrivim i dibuixam, donant forma als motius, moguts només per una intuïció d’acordar-ho tot en un pentagrama organitzat i entenedor.

Un esbarzer és alhora un filferro, o la impossibilitat, una cadena armada contra tot traspàs, una mena de defensa també. Una frontera malaguanyada. Un garbuix de la ment. Una xarxa punyent, una trama de traïció, un ordit de penediment. Refugiat en la incertesa, he cercat allò més concret i elemental: el temps passa sobre les fulles dels arbres. Els branquillons esmorteïts condensen la sensació d’una serena tristesa. Són imatges que perfilen una actitud de qui se sap fràgil i accepta la inexorable finitud de tot, però amb la mirada tranquil•la d’anys de comprovar la impermanència de les coses, el canvi continu i l’acabament. Una serena tristesa campa arreu, en les imperfeccions, en la fragmentació, en la nimietat, en la concreció, en la visibilitat i en el tacte aspre de la terra.

Els escrits i les converses semblen una teixit de branques, un laberint de línies i paraules, com una cançó de corbes i rectes, una xarxa esfilagarsada de mata i d’herba. Una espessa mata d’esbarzer. Un bosqueret de tiges i ramificacions de veus. El món minúscul d’un pam de terra seca, tot ple d’estels vegetals i d’alguna flor marcida. Una desfeta, un tremolor del que va ser, una ombra del que seria, un palau vegetal en la seva serena tristesa de paraules silenciades. No entenc res.