el color del cinema

La pel·lícula que veis reproduïda a la foto és una de les més precioses que he vist últimament.
Ja no veiem bon cine a les grans pantalles. Per moltes raons, una perquè les pantalles són avui més petites. Una altra: perquè la majoria de gent lloga DVDs i se les mira a casa. La programació que tenim a Menorca dels cinemes comercials solen ser acó: comercials amb alguna excepció. Més fotut ho tenim a Ciutadella, que no ens queda més que un cinema atrotinat. Però si volem veure cinema en gran pantalla no ens queda més remei. A JJMM de Ciutadella tampoc no els va quedar més remei que programar el cineclub a l'unic cinema de la ciutat, el cinema Calós, una autèntica relíquia amb un servei de poble abandonat i amb una qualitat de so poc més que penós. A vegades, no entenc ni un bri del que els actors diuen, especialment quan és en un enregistrament viu i els personatges són sudamericans.
El cineclub de Ciutadella és una gran cosa. Esper cada setmana la nova pel·lícula. Me solen agradar. solen ser films premiats. Però ja no en queda res del club, encara conserva molt de cine. Les vicissituds que ha passat el cineclub de Ciutadella són paral·leles a la història d’aquest poble d’ençà fa una trentena d’anys. Ha anat pul·lulant d’una cinema a un altre mentre les sales desapareixien, es reformaven, es tancaven i es tronaven a obrir. Les primeres sessions de cine de JJ.MM. es van fer al Casino 17 de Gener. La sala llavors també atrotinada era plena de gent, les ganes que hi posaven era molta. El despertar polític de finals 70 en el recobrament de la democràcia ens feien participatius i atents. Cada sessió era presentada per algun soci i en acabar la projecció s’obria un debat que aleshores en dèiem cinefòrum. Temps era temps. Es recuperaven films censurats pel franquisme, s’apostava pel cinema crític de caire sociopolític, hom es posava al dia després de dècades d’endarreriment. Era, ai, una activitat cívica de signe reivindicatiu, amb set de cultura. Érem tan agosarats com innocents fins al punt de presentar, amb 17 anys! una pel·lícula que no havia vist.

Quina sort aquell cinema. Lentament van decantar-se les coses tal com anava canviant el panorama ciutadellenc, en una adaptació acomodatícia al sofà d’una democràcia cofoia i fluixa. I ara no ens movem d’aquí! Desactivada la inquietud, el cineclub va continuar programant molt bons films. En els moments àlgids es tornava a omplir el pati de butaques del Born amb l’esca de la pel·lícula recomanada. Atreure espectadors començava a ser un problema.

Ara el cine Calós, més atrotinat encara, no captiva més que una dotzena d’incondicionals ni que sigui amb peli recomanada. La mala qualitat tècnica, el local insofrible, el homecinema, el dvd, l’oferta televisiva, l’explosió d’Internet i l’oci consumista han acabat amb el club, tot i que el bon cinema continua com sempre, malgrat les limitacions que imposen les distribuïdores de l’imperi.